Una altra vegada (i ja en van…) el Palacio de la Moncloa, seu de la presidència del Govern d’Espanya, ha tornat a ser notícia per l’eliminació d’informació pública de gran interès, aquest cop a partir de declaracions del president Rodríguez Zapatero que ha recordat el “barrido” (expressió seva) informàtic efectuat per l’equip de José Maria Aznar abans del traspàs de poders de març de 2004. En realitat aquests fets es van conèixer poques setmanes després d’aquell relleu, i en constitueix prova, entre altres, la factura de 12.000 € emesa per l’empresa informàtica que efectuà el treball. Una eliminació d’informació pública com la que comentem és gravíssima i òbviament il·legal, però no obstant i això anava camí de quedar absolutament impune. En una decisió sorprenent l’Audiència Provincial de Madrid va decidir el passat mes d’octubre tancar el sumari obert sobre aquest cas a partir de la denúncia presentada per diferents advocats i una associació, decisió justificada segons el Tribunal per la dificultat de provar els fets. Es perdia així una oportunitat ideal per a sancionar els fets i adoptar una actitud que hauria estat exemplar i probablement hauria evitat la repetició de fets similars en futurs relleus en instàncies polítiques. Recentment (07/01/2009) alguns dels denunciants inicials s’han animat a demanar la reobertura de les diligències adduint que hi havia nova certesa (les declaracions de Rodríguez Zapatero) sobre els fets. Veurem com acaba.

Els càrrecs polítics, ja siguin electes o de designació, els assessors o els ocupants de qualsevol càrrec de confiança,  tenen la mateixa obligació de garantir la conservació dels documents i informació que generen que la que tenen els funcionaris de carrera o el personal tècnic o d’administració. L’art. 54 de la Ley 16/1985 , de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español i, en el cas de Catalunya, l’art. 10 de la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents, estableixen l’obligació de conservar aquests documents, de transferir-los a l’arxiu corresponent o lliurar-los al successor, obligacions que si no es compleixen podrien ser constitutives de delicte d’acord amb els articles 413 i 414 del Codi penal.

Amb tantes i tan precises referències legals no s’entén la poca efectivitat dels tribunals i del ministeri fiscal davant de fets tan greus i tan irrefutables, fets que en el cas de la  Presidència del Govern semblen ser ja rutina i figuren recollits fins i tot en les memòries dels seus protagonistes. Leopoldo Calvo-Sotelo en parlà sense donar-hi massa importància en la seva Memoria viva de la transición (Barcelona : Plaza y Janés, 1990) i, al seu torn, ho féu també Julio Feo (Aquellos años, Barcelona : Ediciones B, 1993), secretari de la Presidència del primer Govern de Felipe González, criticant la falta d’informació i de documents que va rebre l’equip socialista en accedir a La Moncloa després de Calvo-Sotelo, justament.

La Moncloa ha estat fins ara un enorme forat negre que ha engolit enormes quantitats d’informació, en perjudici de l’interès públic, afeblint la transparència exigibles als poders públics i limitant el coneixement de fets de trascendència històrica que els investigadors no tindran ocasió d’estudiar. Si les instàncies judicials segueixen mirant cap a un altre costat ho seguirà essent i, arreu del país es seguiran produint “barridos” similars a cada relleu polític.

Arxius, Informació pública Documents polítics, Documents públics