He compartit taula rodona a la jornada inaugural de l’Escola d’Hivern de la Biblioteca Pública, celebrada a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB, amb Alfonso Moreira (faximil), Oriol Comas (Què llegeixes?) i Patrícia Riera-Barsallo (CEDRO), moderats per Teresa Férriz (Lletra), sobre el tema “Biblioteca pública, lectura i internet” davant una nombrosa audiència de professionals de les biblioteques inscrits a l’Escola. M’ha agradat poder exposar  davant aquest col·lectiu professional la meva opinió absolutament negativa sobre el tractament que la normativa de propietat intel·lectual fa de les biblioteques públiques, un veritable llast per a aquests centres que dificulta el compliment de la seva important funció.

El col·lectiu de professionals que hi treballa demostra estar convençut de la importància de la seva missió i de la necessitat de trobar sempre maneres de potenciar-la i ampliar-la.  Ara, a més, té la tecnologia al seu favor, una tecnologia que li ofereix possibilitats inimaginables fins fa poc. Falla, en canvi, la vigent Llei de propietat intel·lectual, obsoleta en molts aspectes i a la pràctica limitadora de les possibilitats d’actuació de les biblioteques. La Llei de l’any 1996 (RDL 1/1996) i les seves modificacions posteriors, inclosa la interiorització de la Directiva 2001/29/CE relativa a l’harmonització dels drets d’autor en la societat de la informació, no donen solucions (per això ha de servir el dret) que afavoreixin l’ús de les noves tecnologies per part d’aquests centres.

Una bona mostra d’aquests problemes és la manera com queda regulada  la comunicació d’obres de les seves col·leccions per mitjà de terminals de consulta, una possibilitat oberta a la Directiva de 2001 incorporada el 2006 al nostre ordenament de forma ben restrictiva. Per exemple, on la Directiva deia que aquesta comunicació es podia fer amb finalitats de recerca o d’estudi personal, la Llei espanyola ho limita a finalitats de recerca. El cas és que al capdavall aquesta possible posada a disposició s’ha d’efectuar en terminals específicament dedicats a aquesta funció, en una xarxa tancada i interna en els locals de la biblioteca. La Llei en conseqüència obliga a incrementar l’equipament d’aquests centres destinant uns terminals exclusivament a aquests usuaris (investigadors) que només els podran dedicar a aquesta funció. L’usuari s’ha de desplaçar forçosament als locals de la biblioteca (pèrdua de temps, despesa energètica…) i a l’hora de facilitar-li l’accés caldrà decidir si és o no investigador  (?), i si en el cas de ser-ho  verificar que en aquell moment farà efectivament recerca (!).

Algú realment creu que això es pot efectivament portar a la pràctica d’aquesta manera?  Encara més. La xarxa, segons la Llei, ha de ser “tancada” i “interna” la qual cosa obliga a fer noves preguntes. ¿És encara “tancada” si els servidors estan fora dels locals de la Biblioteca, o si no són servidors específicament dedicats a aquesta funció? Els locals annexos a la biblioteca són encara “interns”.? Una interpretació estricte dels preceptes de la Llei porta inevitablement a solucions absurdes, sense cap sentit, contràries als temps que estem vivint. Seria molt més lògic i senzill permetre un accés més obert i generós, compensant si de cas als titulars dels drets per mitjà de les entitats de gestió que els representen. Avui que tot un campus universitari pot disposar de fibra òptica o de connexió wifi o pre-wimax, no s’entenen aquestes restriccions que són fruit de la desconfiança però que en realitat no beneficien a ningú.

Les biblioteques no són un local sinó un servei, però de moment el Ministeri competent en la matèria sembla estar preocupar només pel problema de les descàrregues per mitjà de les xarxes P2P, problema que certament ho és però que no hauria de fer oblidar el caràcter obsolet de la Llei, en aquest i en altres apartats. Tan de bo resolguin aviat això de les descàrregues i comencin a pensar en la posada al dia de la Llei, que bona falta fa.

Biblioteques, Propietat intel·lectual Biblioteques, Propietat intel·lectual