Si el client ajudés a endreçar la botiga…
Imaginem per un moment al client d’una botiga de roba, una camiseria per exemple, que abans de marxar s’entreté a recollir les camises que s’ha emprovat, a penjar-les en el lloc precÃs i encara, camà de la porta, a revisar els cartellets amb els noms de les marques, posar bé els preus, tornar al seu lloc un article mal desat… Comprés molt o comprés poc tothom pensaria que es tracta d’un bon client, i també d’una bona botiga, perquè només una bona botiga seria capaç d’engrescar i fer col·laborar aixà als seus clients.
A molt petita escala això és el que passa en aquestes “botigues” que ofereixen serveis d’informació al públic que són els arxius, les biblioteques, els museus i els centres de documentació. Usuaris d’aquests centres aporten algunes vegades informacions que ajuden a millorar la catalogació o la identificació dels documents o de les peces que s’hi custodien. Una referència equivocada, una data incorrecta, el nom d’un autor que es desconeixia… Pensant-hi bé la col·laboració dels usuaris és un potencial enorme de cara a millorar els catà legs, inventaris o les fitxes tècniques descriptives. Potser algú pensarà que no queda gens bé que un usuari o visitant , un “no professional”, corregeixi un error o completi una informació que un tècnic no ha sabut o pogut aportar. Val la pena vèncer aquest recel en pro dels avantatges que la col·laboració dels usuaris comporta. Probablement molta informació només la podran aportar ells i amb aquesta aportació es corresponsabilitzen i s’impliquen en la missió pública d’aquests centres.
Internet també en això pot ser una eina fantà stica. Mirin per exemple com ha posat en prà ctica aquesta idea la secció d’arxius fotogrà fics dels Arxius Nacionals d’Holanda. Des del seu lloc web demanen obertament la col·laboració de tothom per ajudar a identificar les imatges de les seves col·leccions. No només ho demanen als visitants del seu lloc web sinó que han pujat a l’apartat de fotografies de lliure disposició de Flickr col·leccions interessants de les quals en tenen els drets de propietat intel·lectual o bé que estan ja a domini públic. Els visitants de Flickr commons poden afegir comentaris o etiquetar les imatges i ajudar aixà a tenir-ne una millor descripció. Ho han fet els Arxius Nacionals dels Països Baixos, però a Flickr commons es poden obtenir imatges, i/o ajudar a descriure-les, provinents de biblioteques i arxius d’Estats Units, entre les quals la Biblioteca del Congrés, Nova Zelanda, França, Alemanya, Austrà lia… enormes i interessants col·leccions que els clients remenen, miren, potser es proven i… poden etiquetar i comentar, com aquell imaginari client de la camiseria que abans de sortir per la porta ajuda a endreçar les coses i a deixar-ho en millors condicions que quan va entrar, en benefici de futurs usuaris.
He preguntat a LluÃs Anglada, director del CBUC, la seva opinió sobre el potencial que representa la col·laboració dels usuaris. En el seu blog s’hi refereix de forma tangencial amb promesa de tornar-hi amb més detall. Em comenta per correu-e diferents exemples (grà cies LluÃs!) de prà ctica exitosa d’aquesta col·laboració, un de ben proper i un altre no tant. Entre les col·leccions especials de la Biblioteca de la Universitat d’Oregon, els usuaris del lloc web troben una col·lecció de fotografies del món de l’esport que poden etiquetar i comentar, una possibilitat que ha incrementat les visites i ha creat noves sinergies, el mateix que en certa manera està passant a la Cartoteca de l’Institut Cartogrà fic de Catalunya que a mesura que va fent visibles les seves col·leccions de fotografies i mapes rep cada vegada més col·laboracions espontà nies que ajuden a identificar-les i millorar-ne la descripció.
El món està ple de bons clients, i per sort cada vegada més tenim millors botigues!
ACTUALITZACIÓ (1 d’abril). He comentat el tema amb Maria Utgés, arxivera (Arxiu Nacional de Catalunya) i professora de Mètodes de descripció i recuperació de la informació a l’Escola Superior d’ArxivÃstica i Gestió Documental de la Universitat Autònoma de Barcelona. Em contesta per correu-e (grà cies Maria!) i n’extrec el següent parà graf:
… és ben bé la universalització d’iniciatives més locals habituals en el món dels arxius, com exposicions per identificar fotografies, o contactar amb usuaris coneixedors de la documentació o d’alguns aspectes relacionats amb el contingut de la documentació. El que no em queda tant clar és quin sistema de filtre utilitzen els arxius per discernir la fiabilitat de la informació que aporten els usuaris anònims del web, cosa que potser ens era més fà cil a la “botiga local”. I més tenint en compte que el volum d’informació pot ser considerable. Com comproven les fonts a la “botiga global”?


Hola Pep,
M’agradaria fer un apunt sobre la por de Maria Utgés respecte el filtrat de les aportacions dels usuaris anònims i exposar un parell de coneguts exemples de la prà ctica que comentes.
Una de les possibilitats per filtrar les anotacions dels internautes és que els mateixos usuaris anònims puguin exercir de filtre corrector. Llavors, cada anotació es pot anar ponderant i es dóna com a bona “la majoria”. A part de filtre corrector, aquest mètode ens proporciona un Ãndex de fiabilitat que pot ser molt útil, entre d’altres, per agilitzar possibles revisions “expertes”. En resum, de ben segur que una mala anotació desencadena un seguit de correccions que posen al seu lloc la dada.
Un exemple clar podria ser Panoramio (www.panoramio.com), una empresa fundada per dos joves espanyols que va ser adquirida per Google el 2007 per una xifra de ben segur astronòmica. La utilitat de l’aplicació que proporcionen és publicar fotografies geo-referenciades que apareixen a Google Earth. Com a usuari tens la possibilitat de dir que la posició de la fotografia no és correcta, i proposar-ne una de nova. També es pot ressaltar (aquesta eina és comuna a moltes pà gines de fotografia) que el contingut de la fotografia és inadequat. D’aquesta manera, els usuaris exerceixen de control de qualitat i de filtre de contingut ofensiu.
Tenim un altre exemple en el sistema de detecció de cares i matrÃcules de Google Street View, el sistema que ens permet navegar virtualment pels carrers de moltes ciutats d’arreu, a partir de fotografies reals. Per temes de privadesa que de ben segur que en Pep ens podria detallar, les matrÃcules dels cotxes i les cares del vianants són difuminades. El procés de detecció de les cares i les matrÃcules es duu a terme automà ticament mitjançant algorismes de Processament d’Imatge i Visió per Computador. Aquests algorismes tenen certa taxa d’error, és a dir, algunes cares no són detectades i per tant difuminades. La pròpia web ofereix a l’usuari la possibilitat d’assenyalar una cara o matrÃcula no detectada. En aquest cas la utilitat és doble, ja que no només ens permet millorar la detecció, sinó que els algorismes de detecció es re-alimenten amb aquestes anotacions per millorar el seu rendiment.
Juntament amb aquest dos exemples podrÃem llistar un llarg etcètera d’aplicacions a internet que aprofiten la força de les masses per tal d’aconseguir anotacions fiables.
Un exemple ben actual del tema que tractaves en aquest post, i sobretot sobre com discernir la fiabilitat, s’acaba de fer públic. És una eina que ha permès a Facebook traduir la seva interfÃcie a 65 idiomes (entre ells el català ) sense pagar ni un traductor:
(extret de l’edició electrònica del New York Times)
“Facebook Offers Translation Tool to Other Sites”
http://bits.blogs.nytimes.com/2009/09/30/facebook-offers-translation-tool-to-other-web-sites/
Un dels fragments ressalta:
“The translation tool works by asking users to submit possible translations of phrases, and then soliciting their votes on which is the most accurate”
La força de les masses!