La jutgessa Birgitta Roslin segueix les passes d’un home que podria ser l’autor d’uns assassinats terribles. Arriba a un hotel de mala mort i pregunta si un xinès,  el probable assassí, s’hi ha allotjat recentment. Això passa a Suècia, encara que a una Suècia de ficció, més concretament a les pàgines d’El xinès, la darrera novel·la de Henning Mankell. La jutgessa, que actua pel seu compte i no pas en missió oficial, demana a Sture Hermansson, el recepcionista i propietari de l’establiment, si recorda haver tingut un hoste xinès. L’hoteler li ensenya el registre  d’hostes i  la jutgessa llegeix el nom d’un home xinés. Se l’apunta i quan ja se n’anava pregunta:

- És una càmera de vigilància?
- Efectivament. Una càmera que he instal·lat jo mateix. Seria massa car que una empresa m’instal·lés un equip així en un hotel tan petit com aquest (…).
- ¿O sigui que fotografia els clients de l’hotel?
- Els filmo. De fet, ni tan sols sé si és legal. Però tinc un botó aquí, sota el taulell, que puc prémer quan vulgui.

La jutgessa demana al recepcionista de visionar les cintes de les darreres setmanes i en una apareix l’home xinès:

- Es pot fer una còpia de la cinta?
- Se la pot endur. Què en faré, jo? Vaig instal·lar la càmera de vídeo només per a mi i esborro les cintes cada sis mesos. Ja la hi regalo.

L’Sture Hermansson deia que no sabia si tot això era legal. Deixem per un moment la fascinant història d’en Mankell i anem a aclarir-li els dubtes, encara que ho farem imaginant que el seu hotelet està situat en el nostre país:

1. La instal·lació de la càmera enfocant als clients que s’acosten al mostrador de recepció seria incorrecte. La video vigilància només es pot utilitzar en darrer extrem, a falta d’altres mesures alternatives. Gravar els clients mentre estan essent atesos no és correcte.
2. L’existència de càmeres ha d’estar senyalitzada, amb indicació de qui n’és el responsable.
3. La instal·lació no se la pot fer un mateix ni una empresa qualsevol. Només ho pot fer una empresa donada d’alta al registre d’empreses de seguretat, o bé ho pot fer una altra empresa i que l’empresa de seguretat ho certifiqui o validi i informi al Departament de l’administració competent sobre aquesta instal·lació.
4. Els enregistraments només es poden conservar durant un termini màxim d’un mes i en cap cas sis mesos com fa l’Sture Hermansson.
5. La jutgessa no podia visionar les imatges enregistrades. Es tracta d’un accés indegut a dades personals, en aquest cas les imatges de persones, que no seria lícit, un accés indegut i una comunicació no consentida pels afectats que és més greu en el moment que el senyor Hermansson lliura la cinta a la jutgessa.
6. Els suports on figuren les imatges, les cintes de vídeo on hi ha les imatges gravades, han d’estar inventariats i identificats. El senyor Hermansson els busca i remena abans de trobar la bona.
7. L’Hotel hauria d’haver declarat un fitxer a la Datainspektionen (l’autoritat sueca de control de la protecció de dades).

Déu n’hi do! A la novel·la la jutgessa no recrimina a l’hoteler aquesta suma d’irregularitats, que ho són a la llum de la nostra normativa i ho ha de ser també en aplicació de les normes sueques que deriven, com les nostres, principalment de la Directiva europea de 1995. Posteriorment la jutgessa portarà la cinta a la policia que tampoc s’interessa per la legalitat de la instal·lació. Si es denunciés aquesta instal·lació i s’apliqués la normativa espanyola hauríem de concloure que l’hotel hauria pogut comtere 3 infraccions lleus, 2 de greus i 2 de molt greus. Les multes obligarien al Sr. Hermansson a vendre l’hotel, i potser ni així en faria prou per a pagar-ho.

Sort té aquest modest hoteler de que la policia no estava per això sinó per a trobar el culpable dels esgarrifosos assassinats comesos a Hesjövallen. Per cert, era el xinès que surt a la cinta realment l’assassí? La resposta a les pàgines de la novel·la.

Protecció de dades Protecció de dades, Videovigilància