Retrat de 1427, probable representació de Jaume I (MNAC)

S’ha dit molt sovint que la normativa de protecció de dades té una capacitat expansiva. L’omnipresència d’aquesta normativa sovint està justificada però també pot estar motivada per una mala interpretació de la Llei. En aquest sentit sovint arriben al despatx consultes de ciutadans a qui una administració ha denegat accés a determinats documents adduint que hi havia dades de caràcter personal de persones difuntes. Investigadors que porten a terme un treball de recerca, o persones que ho necessiten per a fer un tràmit administratiu, reben de vegades el no a la seva sol·licitud en base a l’argument de la protecció de les dades. Però, ¿és que les dades han de quedar protegides fins el dia del Judici Final quan, aleshores sí, sembla que hi haurà llistes de gran llargària amb indicació dels que han d’anar a la dreta o a l’esquerra, a dalt i a baix?

Allargar la protecció de les dades a les persones difuntes és una mala interpretació de la Llei que s’ha d’evitar. Les dades personals no tenen una protecció eterna, sinó que la protecció, poderosa, que atorga la Llei acaba amb la vida de les persones. A risc de simplificar excessivament la qüestió podem afirmar que la gran majoria de dades d’una persona difunta, o sigui totes les dades excepte principalment aquelles que formen el nucli dur de la intimitat (salut, ideologia, creences, religió, origen ètnic…) o les informacions que puguin afectar l’honor, deixen de tenir l’etiqueta de “reservades”. Les denegacions de consulta que facin les administracions no poden fonamentar-se en la Llei Orgànica 15/1999 de protecció de dades de caràcter personal. Això és així a la llum del que senyalà la important Sentència del Tribunal Constitucional 292/2000, de 30 de novembre:

si el derecho fundamental a la protección de datos ha de ser considerado como el derecho del individuo a decidir sobre la posibilidad de que un tercero pueda conocer y tratar la información que le es propia, (…) es evidente que dicho derecho desaparece por la muerte de las personas, por lo que los tratamientos de datos de personas fallecidas no podrían considerarse comprendidos dentro del ámbito de aplicación de la Ley Orgánica 15/1999.

Els informes jurídics de l’Agència Espanyola de Proteccó de Dades (entre molt altres el de data 23/05/2003 o el 365/2006) han desenvolupat la qüestió i aplicat aquest límit a casos concrets a partir de consultes formulades al respecte. Més recentment l’art. 2.4 del Reglament de desenvolupament de la LOPD, en el moment de dlimitar el seu àmbit d’incidència, ha destacat aquesta qüestió de forma clara, aprofitant de passada per establir la capacitat de persones familiars o properes al difunt per a incidir sobre aquestes dades:

Este reglamento no será de aplicación a los datos referidos a personas fallecidas. No obstante, las personas vinculadas al fallecido, por razones familiares o análogas, podrán dirigirse a los responsables de los ficheros o tratamientos que contengan datos de éste con la finalidad de notificar el óbito, aportando acreditación suficiente del mismo, y solicitar, cuando hubiere lugar a ello, la cancelación de los datos.

Així doncs, negar la consulta de documents del segle XIX, o dels assentaments del Registre de defuncions d’un Registre Civil, o d’un padró d’abitants antic, adduint que hi ha dades de caràcter personal, és un error a evitar, no fos cas que ens ho tinguessin en compte precisament el dia del Judici Final.

Accés a la informació, Protecció de dades Arxius, Documents públics, Dret d'accés, Protecció de dades