Per què pagar si ho puc agafar?
Fa temps que segueixo absolutament atònit la defensa que molta gent fa de les descàrregues o intercanvis d’arxius mitjançant les eines P2P. Sempre m’ha sorprès que es pugui discutir sobre aquesta qüestió. Veig que els defensors d’aquests intercanvis sovint consideren que fer-ho és ser més modern. Altres vegades busquen en la llibertat d’informació i de comunicació l’aval per a portar-ho a terme. Al·lucinant. També em sorprèn i espanta el to agressiu de molts defensors de les descàrregues en el moment d’exposar els seus arguments. Hi he tornat a pensar llegint la notícia de l’aprovació ahir mateix a França d’una norma que permetrà desconectar els internautes que portin a terme aquestes descàrregues, aprovació precedida d’una llarga polèmica i de la correcció d’una primera proposta de llei que anava en aquesta direcció. Explica la història que antigament, quan un músic acabava la seva composició, lliurava la partitura al noble, al rei o al papa que li havia encarregat. Cobrava i a partir d’aquell moment la seva obra era propietat exclusiva del senyor, que la podia fer interpretar quan i com volia, o tenir-la segrestada. Frederic de Prússia, per exemple, tenia a pany i clau moltes obres de Boccherini. Els ideals de la Revolució Francesa van capgirar la qüestió i el creador, l’artista, va passar a ser el titular dels drets, senyor del seu treball, la millor manera de respectar la seva obra, d’animar-lo a crear i, de passada, de fer que tota la societat se’n beneficiï. La cosa anava més o menys així fins a l’arribada d’aquesta meravella de les meravelles que és internet. Entre les seves fantàstiques possibilitats hi ha també la d’accedir sense pagar a música, pel·lícules, etcètera. Per què pagar si ho puc tenir gratis? Si tothom ho fa, per què no ho puc fer jo? Amb valors com aquest com a fonament molts internautes propicien que novament l’autor, com en els temps de l’absolutisme, es vegi desposseït dels seus drets, sense possibilitat de decidir sobre el seu treball. Pitjor, perquè almenys el noble o el rei pagava.
El debat sobre les descàrregues d’internet té moltes derivades, per exemple com controlar sense perjudicar la intimitat, però no ha de fer perdre de vista el fons de la qüestió, que no és altre que decidir si seguim considerant que el músic, el dibuixant, el dissenyador, el fotògraf, l’escriptor… ha de continuar essent el beneficiari del seu esforç. El músic pagat no fa bon so, diu la dita, però el músic que no cobra no ens podrà fer música.
“Confesiones de un pirata arrepentido” és el títol d’un excel·lent article de Luisgé Martín publicat a EL PAÍS el passat mes d’agost. No me’n puc estar de recomanar-lo. També val la pena donar un cop d’ull als comentaris agressius i maleducats de molts dels lectors, tan agressius que els moderadors van haver de tancar la notícia a nous comentaris.
Entre el respecte als drets d’autor, concretament els drets d’explotació, perquè siguem clars, la batalla és crematística, i la defensa a la plena i lliure descàrrega de continguts hi ha d’haver necessàriament un terme mig. Jo tinc força dubtes sobre la questió però també algunes coses clares:
1- Els programes P2P són eines per intercambiar dades lliure i directament, tinguin o no drets adscrits. És lícit i just ilegalitzar l’eina?
2- Que la indústria audiovisual, entre d’altres, pretengui seguir amb el mateix model de negoci que funcionaba als anys 80 és absurd, inútil i a més a més és impossible. El món ha canviat.
3- Pretendre fer creure que la fi de la música, no! la fi de l’art! serà la conseqüència de que milions d’usuaris comparteixin més música, imatge, videos, textos.. etc que mai, també em sembla absurd. El que s’ha acabat és el supernegoci de les grans estrelles, productores i distribuidores.
4- És evident que els termes i terminis de la propietat intel·lectual i els drets d’autor s’han de revisar, a la baixa.
5- La voluntat del creador és el negoci?
6- La finalitat de la creació és econòmica?
7-….
Felicitats pel blog Pep.
Gràcies Ubik pels teus comentaris però sobre el que dius a:
1 – Jo no ilegalitzaria res però, francament, quanta gent coneixes que faci servir l’emule per intercanviar fitxers no protegits?
2 – Ja s’està adaptant. Pots comprar legalment música a Internet, escoltar l’Spotify, pagar 3 € mes per Last.fm… Els que no ho facin és el seu problema
3 – No és la fi de res, crec que ningú ho ha dit. Em temo que les superestrelles seguiran essent supermilionàries.
4 – En part estic d’acord, però també molts usuaris haurien de revisar el seu poc respecte pel treball dels altres.
5 – No, la seva voluntat és passar gana.
6 – Per què el flequer ens pot cobrar per una barra de pa, l’advocat per una consulta, el taxista per un viatge… i al creador li exigim que ens regali el seu treball? Deixem que ell ho decideixi.
Una abraçada UBIK, i gràcies novament!