“Podem dir al propietari d’un pis el nom de les persones que hi figuren empadronades?”. Molts ajuntaments es fan aquesta pregunta perquè són freqüents les peticions de propietaris d’immobles, generalment de pisos en règim de lloguer, que efectivament demanen ser informats de les persones que hi figuren empadronades. Aquestes peticions guarden relació amb problemes entre el propietari i els llogaters, o bé amb denúncies dels veïns de l’escala que s’adrecen al propietari per problemes en la convivència… Una cosa és que el contracte de lloguer incorpori clàusules i advertiments sobre prohibició de subarrendar o de limitació d’usos, i que identifiqui les persones a les que es lloga l’habitatge, i l’altra és que tot això es compleixi a la pràctica. D’aquí que els propietaris s’adrecin a l’Ajuntament buscant informació per poder verificar qui viu en el pis que té llogat. Com molts ajuntaments saben, aquesta informació no es pot donar, encara que el senyor propietari es desesperi. Si seguiu llegint trobareu quin és el criteri majoritari al respecte o, millor dit, el criteri que les agències de protecció de dades han exposat i fet dominant i, al final, la meva modesta opinió que, per cert, és totalment discrepant.

Segons l’art. 3 i) de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal, és comunicació de dades “qualsevol revelació de dades efectuada a una persona diferent de l’interessat” i, tal i com determina l’art. 11.1 de la citada Llei “les dades de caràcter personal objecte del tractament només poden ser comunicades a un tercer per al compliment de finalitats directament relacionades amb les funcions legítimes del cedent i del cessionari amb el consentiment previ de l’interessat”, no essent necessari aquest consentiment quan una norma amb rang de Llei especifiqui que es poden comunicar les dades (art. 11.2). Per aquest motiu cal seguir la normativa reguladora del padró per veure si preveu la comunicació de dades al propietari d’un immoble quan aquest no hi resideix.

L’article 40.2 del Decret Legislatiu 2/2003 de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya indica que “les dades que consten en el padró municipal són confidencials”. Tant aquesta norma com la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local especifiquen les finalitats o funcions a les que es poden destinar les dades del padró: determinació del domicili o residència habitual dels ciutadans, atribució de la condició de veí, determinació de la població del municipi, comunicació a altres administracions que ho requereixin per a l’exercici de les seves funcions, finalitats estadístiques, formació del cens electoral…. Entre les finalitats o destinataris de les dades no s’esmenta la comunicació o informació a terceres persones que puguin ser propietàries de l’immoble en qüestió, ni una funció informativa similar a la que pot fer el Registre Civil.

En conseqüència, des d’aquesta perspectiva, les dades del padró municipal no podrien ser cedides a un particular, encara que aquest sigui el propietari de l’immoble o representi a la propietat. Entre altres resolucions i informes jurídics emesos per les agències de protecció de dades, llegim en un d’elaborat per l’Agència de la Comunidad de Madrid que “(…) los datos del Padrón municipal no podrán ser cedidos a un particular, aunque éste sea el propietario de la vivienda o edificio, dado que el derecho de propiedad, cuyo contenido se encuentra regulado en el artículo 348 del Código Civil, no legitima a su titular, a excepcionar la aplicación de las leyes”.

No comparteixo aquesta opinió perquè es centra excessivament, o pren excessivament com a base la normativa de protecció de dades, en detriment d’altres normes. No pren en consideració per exemple la incidència de l’article 37.3 de la Llei 30/1992 de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, article de redacció desafortunada i de difícil interpretació però del qual en resulta clarament que és correcte la comunicació de determinades dades a persones que acreditin un interès legítim i directe:

L’accés als documents de caràcter nominatiu que, sense incloure altres dades pertanyents a la intimitat de les persones, (…) llevat dels de caràcter sancionador o disciplinari, i que (…) es puguin fer valer per a l’exercici dels drets dels ciutadans, a més de poder ser exercit pels seus titulars, ho pot ser per terceres persones que acreditin un interès legítim i directe.

És evident que el propietari d’un immoble, si argumenta mínimament la seva petició, pot acreditar aquesta condició de persona amb interès legítim i directe. Diu l’article transcrit que l’accés s’ha de donar si es poden fer valer per a l’exercici de drets, cosa que sembla evident en el cas d’un propietari que té, efectivament uns drets i també unes obligacions i responsabilitats en allò directa o indirecta en tot allò que pugui passar en un immoble de la seva propietat. La normativa de protecció de dades s’aplica malament quan no pren en consideració altres normes com la que acabem de transcriure. No es pot pretendre que les lleis enumerin tots i cada un dels casos en els que es poden cedir dades, sinó que necessàriament n’hem de tenir prou amb orientacions generals que cal analitzar en cada cas. Des del meu punt de vista en aquest cas es justifica plenament la comunicació. Tornant al dictamen de la Comunitat de Madrid, el títol de propietat no legitima a excepcionar l’aplicació de les Lleis, és cert, però sí que obliga a considerar al propietari com una persona amb una vinculació específica, amb uns drets, deures i responsabilitats, diferents a qualsevol altre ciutadà, al qual se li crea un perjudici si se li denega el coneixement d’aquestes dades. En conseqüència hauria de poder conèixer aquesta informació.

Accés a la informació, Informació pública, Protecció de dades Dret d'accés, Protecció de dades