M’ha tocat anar a la barberia, i aquest cop no he tingut temps de fullejar-hi cap revista, ni diari, com sempre puc fer. És una barberia / perruqueria molt ben portada i d’ambient agradable, amb conversa assegurada, conversa que aquest cop ha estat intensa i sense espais ni per repassar el diari que havia agafat en entrar. En Jordi, un dels perruquers socis que sap de què treballo, m’ha preguntat sobre la tarifa que la SGAE els pretén cobrar per tenir música posada. Sense cap ganes de justificar a la SGAE per raons que serien llargues d’explicar, li he contestat que efectivament, es tractava d’un acte de comunicació pública i que calia abonar la tarifa establerta per a llocs de treball (tarifa que per cert no es pot llegir en català), calculada segons metres quadrats, perquè això era utilitzar música en benefici del negoci i per tant calia compensar els músics, que com tothom també han de menjar, etc…

En Jordi es veu que hi havia pensat i per això m’ha dit de seguida:

- “I pel diari que tens a les mans, també em demanaran que pagui?”.

No l’he volgut espantar ni atabalar però, efectivament, els editors de diaris podrien en teoria arribar algun dia a plantejar aquesta qüestió i demanar compensació per un ús dels seus productes que es fa fora de l’àmbit personal o domèstic, igual que en el cas de la música. No obstant, per una cosa es paga i per l’altra no, encara que en tots dos casos prèviament ja s’han abonat drets: en el cas de la música l’emissora paga a l’SGAE, i en el dels diaris es paga directament a l’editor (subscriptors) o al quiosquer.

- I les litografies que tinc penjades a la paret de la perruqueria?

Uff! No hi ha hagut treva fins el final. En aquest cas, he explicat, la Llei senyala que el propietari d’una obra plàstica adquireix el dret a exposar-la sense haver de compensar a l’artista, amb independència del lloc on es faci, sigui a casa o a la feina. Per tant en aquest cas cap problema.

En Jordi no acaba d’entendre que tot això sigui tan complicat. Per la música que ja ha pagat drets s’ha de tornar a pagar. Per la premsa que també n’han pagat, no s’ha de tornar a pagar però es podria haver de tornar a pagar. Pels quadres no s’ha de pagar. Realment costa de justificar, sobretot si ningú ho explica. Realment seria més fàcil si tot es pogués compensar amb un únic pagament.

- “I si en lloc de posar música em poso a cantar jo, també hauria de pagar?”.

- “Doncs sí. També, sempre que les cançons estiguin en el repertori d’obres gestionat per la SGAE. Més val que no ho facis que, a més, corres el risc de perdre algun client”, li he dit jo.

Esperem que no ho faci.

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual