Tres sentències del Tribunal Suprem de data 15 de juliol han anul·lat els articles 11, 18, 38.1.a, 38.2 i 123.2 del Reglament de desenvolupament de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal (RLOPD) i eleven qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees sobre part del contingut de l’article 10 d’aquest mateix Reglament.

Aquí llegireu una breu referència i trobareu el text d’aquestes tres sentències de les quals únicament voldria ara destacar l’excel·lent notícia de l’anul·lació de l’article 18:

Article 18. Acreditació del compliment del deure d’informació
1. El deure d’informació a què es refereix l’article 5 de la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, s’ha de portar a terme a través d’un mitjà que permeti acreditar-ne el compliment, i s’ha de conservar mentre persisteixi el tractament de les dades de l’afectat.
2. El responsable del fitxer o tractament ha de conservar el suport en què consti el compliment del deure d’informar. Per a l’emmagatzematge dels suports, el responsable del fitxer o tractament pot utilitzar mitjans informàtics o telemàtics. En particular pot escanejar la documentació en suport de paper, sempre que es garanteixi que en l’esmentada automatització no s’ha produït cap alteració dels suports originals.

L’article 5 LOPD obliga a informar, en el moment d’obtenir dades, de l’existència d’un fitxer, de la finalitat de la recollida, de la possibilitat d’exercir els drets d’accés i els altres reconeguts per la Llei, etc. El Reglament de la Llei va afegir l’obligació d’acreditar documentalment que s’havia informat i de conservar aquest document que ho acreditava. Aquestes obligacions han estat considerades ara pel Suprem com obligacions addicionals introduïdes pel Reglament al marge de la Llei, motiu pel qual han de ser anul·lades.

És una bona notícia el fet que es torni així a la llibertat de forma en el procediment d’informar que derivava de l’art. 5 LOPD. Ara torna a ser suficient, com abans del 19 d’abril de 2008 (data d’entrada en vigor del Reglament LOPD) demostrar que s’informa del que demana l’article 5 amb textos llegibles en el moment de proporcionar les dades o seguint un protocol específic quan s’obtenen verbalment. És en aquest darrer cas, quan les dades s’obtenen verbalment, que el compliment de l’article 18 del Reglament (ara anul·lat) es feia més difícil.  Tinguem present que la recollida de dades de forma verbal, o sigui sense utilització de formularis, és segurament la forma més habitual d’obtenir-les. Complir el Reglament abocava a dues úniques opcions: utilitzar formularis i fer-los omplir i signar d’alguna manera a l’usuari (més temps, més recursos i una certa “dramatització” de la qüestió com cada cop es fa signar un document), o enregistrar la informació donada verbalment. Tot plegat clarament excessiu i desproporcionat en la immensa majoria de casos, atès que això era exigible en qualsevol cas, per exemple en el moment de donar l’adreça electrònica per a ser incorporat a un mailing informatiu.

En el cas de les dades que s’obtenen verbalment, telefònicament per exemple, es produïa la paradoxa que el responsable del fitxer havia d’enregistrar la conversa, informar de que això es feia (l’enregistrament) i conservar aquest enregistrament, de manera que això provocava un efecte contrari als principis de la Llei: s’incrementava innecessàriament el nombre de dades tractades (la veu de l’afectat) que passaven a un altre suport (l’enregistrament) que s’havia de protegir degudament, determinar els accessos possibles, efectuar-ne còpies de seguretat…

Per tot plegat és bona notícia que ara el Suprem ens alliberi de tanta despesa i càrrega de feina, anul·lant aquesta al meu entendre excessiva i desproporcionada exigència. Moltes empreses i administracions que volen actuar d’acord amb la Llei respiraran tranquil·les.

Protecció de dades Protecció de dades