Polítics sense papers

maig 6th, 2015

D’aquí a poques setmanes hi haurà nous ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Els regidors, diputats i consellers que ho han estat els darrers anys deuen estar pensant que han de fer una mica d’endreça abans de marxar: molts no es tornen a presentar i d’altres no tenen assegurat sortir escollits. Als despatxos o als ordinadors que han estat utilitzant tenen documents, correus electrònics i dades referides a les seves actuacions. És lògic que en el moment de deixar-ho disponible per als successors es plantegin si hi ha documents “seus” que es podrien endur cap a casa. Alguns, de ben segur, s’ho plantegen sense mala fe. D’altres potser pretenen així evitar que els seus rivals polítics els puguin perjudicar amb la informació que trobaran. Aleshores, quins documents, ja siguin originals o còpies, es poden endur els alcaldes i regidors en el moment de plegar? Els nostres representants polítics, per poder exercir correctament les seves funcions, han de tenir accés a molta informació de caràcter reservat. En prendre possessió es comprometen a guardar secret sobre tot el que sigui confidencial i a no utilitzar la informació per a altres finalitats. Estem parlant d’informació privada de ciutadans i d’empreses sobre drets o interessos particulars, o potser sobre sancions o ajuts socials. En qualsevol cas és informació a la qual han tingut accés per la seva condició de representants polítics, però que ja no poden continuar tractant quan deixin de ser-ho. En definitiva, no es poden endur res. La Llei d’arxius i documents de Catalunya ho expressa de manera clara i sense que es puguin fer interpretacions o excepcions en funció d’un o altre càrrec o funció:

10.3. Els documents produïts o rebuts pels càrrecs polítics que, en cessar en llurs funcions, no es trobin a l’arxiu corresponent han d’ésser lliurats a qui els succeeixi en el càrrec o ingressats a l’arxiu de l’administració o ens pertinent.

En realitat, retirar o eliminar documents podria ser delicte segons el Codi Penal:

413. La autoridad o funcionario público que, a sabiendas, sustrajere, destruyere, inutilizare u ocultare, total o parcialmente, documentos cuya custodia le esté encomendada por razón de su cargo, incurrirá en las penas de prisión de uno a cuatro años, multa de siete a veinticuatro meses, e inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de tres a seis años.

Malauradament, tot i que les lleis són ben clares, en els relleus a les institucions es produeixen moltes pèrdues de documents.

A Espanya el cas més cèlebre el va protagonitzar el 2004 el govern d’Aznar, que va ordenar, després de la victòria de Rodríguez Zapatero, l’eliminació de molta informació que figurava als servidors de La Moncloa (els fets van ser denunciats però el tribunal va tancar el cas per falta de proves tot i existir la factura de l’empresa externa que havia rebut i executat l’encàrrec). A petita escala a moltes institucions fets similars es reprodueixen en cada relleu, en detriment del seu bon funcionament, de la transparència i de la preservació del patrimoni documental.

En definitiva, el darrer servei d’un bon polític és marxar sense papers.

 .
Adaptació del text publicat a El Punt Avui. Comarques Gironines 04-05-2015 Pàgina 54

Informació pública

Administració electrònica i velocitat

febrer 13th, 2015
Foto Jeshu Jhon (designerspics.com)

Foto Jeshu Jhon (designerspics.com)

El paper en què escrivim o imprimim documents, heus aquí un suport del qual ens anuncien la desaparició des de fa temps. Inventat a la Xina fa prop de dos mil anys, en aquesta part del món el fem servir des de fa set segles. El segle XIII vam aprendre’n a fabricar-ne dels musulmans, i des d’aquell moment el paper va començar a substituir el pergamí, una substitució molt lenta, fins al punt que els dos suports van coexistir prop de quatre segles. En l’actualitat, després de tant de temps, hauria arribat el moment de la desaparició del paper. Vostè ara llegeix aquesta columna periodística impresa sobre paper o bé en una pantalla, però d’aquí a un temps, segons diuen, ja només ho podria fer en una pantalla. Quant de temps falta perquè passi? Desapareixerà el paper tan ràpidament com alguns asseguren? Estem en plena transició d’un suport a l’altre, semblantment al que va passar entre el pergamí i el paper.

La disponibilitat que ofereix el paper li atorga algun avantatge sobre el suport electrònic, que necessita aparells que ens fan d’intermediaris. La tecnologia ens aporta molt però de vegades pot ser preferible (més senzill) no haver-la de menester. Per això el paper, tossut, resisteix, com indiquen per exemple els percentatges de vendes de llibres en paper (97%) sobre els venuts en edició electrònica. També sembla que se n’endarrereix la desaparició en aquesta fàbrica impressionant de fer documents que és l’administració pública. Allà aquesta qüestió adquireix una altra dimensió. La substitució dels documents en suport de paper pels documents i els mitjans electrònics és l’emblema de la modernització de les administracions. Serveix d’argument per dir que l’administració es modernitza i, sobretot, tapa altres temes. Ja ningú es proposa seriosament racionalitzar l’administració pública, simplificar-la i fer-la àgil, professionalitzar-la… però, això sí, anem cap a una administració sense papers. Quan l’objectiu no podia ser l’administració electrònica, perquè no estava en l’horitzó, tots els esforços s’orientaven cap a corregir el model d’administració pública. Ara de tot això se’n parla molt menys perquè es tractaria de modernitzar l’administració senzillament convertint-la en electrònica. La insistència en aquest objectiu permet dissimular i fer passar per alt la renúncia a resoldre les altres qüestions.

L’administració electrònica és el Deus ex machina. Per això, el “Plan Avanza 2” del Ministeri d’Indústria afirmava taxativament: “para el año 2015, se conseguirá una Administración Pública sin papeles” (sí, deia el 2015). L’esborrany de la futura llei de procediment administratiu comparteix aquest mateix optimisme electrònic i només preveu l’existència d’expedients i arxius electrònics. És poc realista. Pensar que l’administració electrònica (sense papers) és sinònim d’administració moderna és una visió molt esnob. En tot cas, aquest hauria de ser un dels objectius però no pas l’únic.

Deia abans que és una actitud esnob perquè l’avenç cap a l’administració electrònica no s’ha d’aconseguir a qualsevol preu. No es tracta de fer desaparèixer el paper tan de pressa com sigui possible. L’objectiu no ha de ser l’administració electrònica sinó que l’administració electrònica ha de ser una eina per aconseguir una administració millor. En aquest sentit no s’hauria d’avançar sinó es poden garantir determinats principis, com ho són la confidencialitat, la integritat, la conservació, la seguretat i la disponibilitat de la informació tan a curt com a llarg termini. Quantes decisions precipitades en matèria d’administració electrònica s’han pres erròniament i han obligat a fer marxa enrere? Quantes experiències presentades com a “pioneres” han acabat fracassant? Quants recursos s’han perdut aquests anys per aquest causa? Quants documents essencials que es tanquen avui en suport electrònic seran accessibles d’aquí a deu anys?

(versió de la meva columna del dia 9 de febrer de 2015 a El Punt – Avui)

Administració electrònica

Ràdios impertinents

gener 30th, 2015

radio-151339_640Els mitjans d’informació de casa nostra són, al meu entendre, d’excel·lent qualitat. Per això criden l’atenció, desentonen, determinades pràctiques com aquesta que vull comentar. Em refereixo a les trucades telefòniques impertinents des de les ràdios a domicilis particulars. Al començament aquesta classe de trucades es feien només des d’emissores petites i des de programes més aviat friquis, de poca audiència. Senties per la ràdio aquesta trucada i pensaves “quina barra que tenen aquests paius“, i ho atribuïes a la mala qualitat de la programació, a la falta de bons guionistes i de recursos. Però la cosa deu haver tingut èxit i ara se’n fan també des de programes de les principals emissores, que tenen milers d’oients.

Actualment les dues principals emissores catalanes, especialment la líder en nombre d’oients, inclou trucades d’aquesta mena en programes de màxima audiència. El “graciós” de l’emissora truca a algú que està descansant, o llegint, o cuinant, vés a saber, amb qualsevol excusa (és veí d’algú famós, té un cognom especial…), o sense cap excusa i simplement truca a l’atzar, a veure “què pesca”. La veu de qui contesta, sovint persones ja grans que són les que passen més hores a casa, surt en antena sense que se l’hagi advertit que l’escoltaran molts ciutadans. La gent sol respondre de bona fe però sovint, a mesura que avança la conversa, la insistència de qui truca provoca que s’atabali o perdi els papers. Objectiu aconseguit, perquè d’això es tracta, precisament, de fer riure l’audiència fent befa de qui ha contestat. Un cop penjat el telèfon els locutors acostumen a afegir comentaris sobre les respostes o l’actitud de qui ha rebut la trucada.

A les ràdios es fa principalment periodisme (informació i opinió) i entreteniment. Cal diferenciar aquestes dues funcions, perquè sovint es confonen per justificar que en els mitjans hi ha d’haver màniga ampla sempre, que les llibertats no s’han de restringir, etc. Certament és així si es tracta d’informar i d’opinar, però no es pot considerar de la mateixa manera quan és només entreteniment, sobretot si és a base de molestar la gent en el seu domicili i, d’alguna manera, escarnir-la. A mi em mereixen molt més respecte les persones que ens molesten amb trucades comercials que no pas aquests altres impertinents que també es mouen, tinguem-ho present, amb fins comercials. Ells cobren per aquesta feina i l’emissora que li deixa fer obté diners amb la publicitat inclosa en el programa. No és correcte èticament ni ho és legalment segons l’article 7 de la Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, sobre protecció civil del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge. Utilitzar la veu d’algú sense el seu consentiment amb finalitats comercials és un acte il·lícit, diu la llei, i encara ho és més si es fa vulnerant la reserva (secret) de les comunicacions. Que no hi hagi denúncies perquè la gent no ho sap (en realitat segurament ni sap que la trucada queda enregistrada ni que es difon) no ha de ser excusa perquè les emissores ho continuïn fent, almenys aquelles que pretenen ser respectuoses amb els ciutadans.

(versió lleugerament modificada del text publicat a El Punt – Avui de 26 /01/2015)

Mitjans de comunicació

Llicència CC a la Llei de Transparència

desembre 28th, 2014

imagesDes d’aquest blog he anat comentant continguts del text de la Llei de Transparència, aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 18 de desembre. Aquí trobareu el text  aprovat finalment. En aquesta ocasió em referiré a un aspecte puntual que ens permetrà entrar amb cert detall en l’anàlisi d’un tema important. Es tracta de la referència a les llicències Creative Commons (CC) del número 1 de l’article 17:

La reutilització de la informació pública és lliure i no està subjecta a restriccions, llevat dels supòsits en què, per via reglamentària, se sotmeti a l’obtenció d’una llicència de reconeixement de creative commons per raó de la tutela d’altres drets o béns jurídics, o a la sol·licitud prèvia de l’interessat.

La referència a aquesta família de llicències en una llei és una bona notícia per als que les valorem positivament i en defensem les qualitats. Tot i la seva àmplia utilització encara existeixen reticències per a reconèixer-les plenament. El fet de figurar en una norma amb rang de llei ajudarà de ben segur al seu coneixement i al seu ple reconeixement. És per tant una bona notícia per als que pensem que el “tots els drets reservats” ha de ser una de les opcions possibles però no pas l’única.

La referència a la llicència CC no apareixia en els primer esborranys de la norma. El de data 18 d’abril de 2012, per exemple, es limitava a parlar de la possible obtenció d’una llicència tipus, sense indicar que aquesta havia de ser la CC-by a la que fa referència el text finalment aprovat.

Analitzant ara amb més detall el contingut del 17.1 cal destacar d’entrada que el principi general en la reutilització de la informació pública és que aquesta reutilització ha de ser lliure, sense condicions que la limitin i, ho llegim al 16.2, per a qualsevol finalitat. L’establiment de condicions i limitacions és l’excepció, una excepció que ha de venir establerta per Reglament i podrà consistir en “l’obtenció d’una llicència de reconeixement creative commons”. Val a dir que la manera com s’introdueix aquesta possible excepció al principi general no és massa afortunada per les raons que explico seguidament.

En primer lloc, no té lògica supeditar la utilització d’una llicència Creative Commons a l’aprovació d’un Reglament. És innecessari i sobretot excessiu. Les administracions públiques han d’utilitzar aquestes llicències com ho estan fent fins ara, analitzant cada cas i, si consideren necessari utilitzar-ne una, optar per la més adequada, sense esperar el que pugui dir un Reglament. D’altra banda, l’enunciat del 17.1 pot provocar que moltes administracions públiques que ja utilitzen llicències CC es qüestionin si poden seguir utilitzant-les o si han d’esperar l’aprovació d’aquest Reglament. Finalment, costa d’imaginar (no conec precedents) el contingut d’una norma reglamentària que pugui especificar en quins casos, per a quina classe d’informació, s’ha d’utilitzar una determinada llicència CC.

La segona qüestió que crida l’atenció és que es faci referència específicament a una de les llicències de la família de les CC, la que obliga únicament al reconeixement de l’autoria (la mateixa, per cert, que utilitzo en aquest blog). Sense ser la millor solució, en tot cas hauria estat preferible una referència genèrica a les llicències CC i no limitar-ho a una d’específica. Se m’escapen les raons d’aquesta limitació que d’altra banda s’expressa erròniament perquè les llicències no s’han de demanar i obtenir, com diu l’article, sinó que s’atorguen d’entrada: es fan públiques amb la presentació o difusió de la informació sense que sigui necessari un procediment d’obtenció.

Reduir la utilització de llicències d’ús a la CC-By és certament limitador. D’entrada molta informació que ha de ser objecte de reutilització no té pròpiament autoria en els termes que entenen l’autoria les llicències CC i la normativa de propietat intel·lectual. No la tenen, per exemple, les dades en brut, que en canvi han de poder ser posades a disposició per a reutilització supeditant-ho al compliment de determinades condicions. Limitar l’ús de la informació a un determinat període de temps o fins a l’aparició de nova informació que substitueixi l’anterior, són altres condicions que les administracions han de poder exigir en el moment de posar a l’abast informació reutilitzable, condicions que no figuren en la llicència CC-By.

Probablement hauria estat preferible que en aquest punt, en el moment de fer referència al possible establiment d’una llicència, s’hagués seguit la normativa de referència en matèria de reutilització, essencialment la Directiva 2003/98/CE, del Parlament Europeu i del Consell de 17 de novembre de 2003 relativa a la reutilització de la informació del sector públic, transposada a l’ordenament espanyol per la Ley 37/2007, de 16 de noviembre, sobre reutilización de la información del sector público. L’article 8 de la Directiva i els 8 i 9 de la Ley 37/2007 preveuen la possibilitat d’imposar condicions per a la reutilització, condicions que integren una llicència. Les condicions poden ser òbviament diferents en cada cas, resultat de la combinació de diferents opcions, i el conjunt d’aquestes constituiran la llicència adequada a cada cas, exactament el contrari del que fa l’article 17.1 de la Llei que acabem de comentar.

Com deia al començament, veig amb simpatia que el text de la Llei reconegui i posi en valor d’alguna manera les llicències CC; una altra cosa és el poc encert que s’ha tingut en la manera de referir-s’hi.

Accés a la informació ,

Préstec bibliotecari i criteri de l’autor

novembre 28th, 2014
Dibuix de Bernardin de St. Pierre

Dibuix de Bernardin de St. Pierre

La nova regulació del préstec bibliotecari establerta per aquest Reial Decret  promulgat el passat mes d’agost al que em referia en un post anterior, no passarà pas a la galeria de les bones normes sobre propietat intel·lectual i defensa dels drets dels autors. En aquell post feia una referència puntual al que considero és un dels error més greus: deixa sense capacitat de decidir als autors. Explico amb més detall aquesta qüestió.

La compensació als autors pels préstecs d’obres que fan les biblioteques es materialitza de la manera següent:

  1. Passarà obligatòriament per via (per la caixa) de les entitats gestores de drets (CEDRO hi tindrà un paper predominant).
  2. No es preveu cap procediment que permeti renunciar a aquesta compensació als autors que no vulguin ser compensats.

Per entendre millor aquest problema val la pena recordar que el nostre sistema de drets d’autor es fonamenta en l’atribució de tot un ventall de drets a les persones autores: drets morals (reconeixement de l’autoria, respecte a la integritat de l’obra…) i drets d’explotació o de caràcter patrimonial (autoritzar la reproducció, la distribució, la comunicació o la transformació de l’obra). En conseqüència, cada vegada que es limita la capacitat de decisió dels autors sobre l’explotació de la seva obra es corre el perill d’anar en contra dels fonaments del sistema i dels legítims drets dels autors.

Afanyem-nos a aclarir que algunes limitacions tenen raó de ser. Entre les que són raonable hi ha les que connecten amb algun interès social, amb el foment d’activitats que interessen a la col·lectivitat, com ara la recerca, la docència o el dret a la informació. Per això la Llei permet l’ús de fragments de textos en materials didàctics o en articles d’investigació (dret de cita), o la reproducció d’obres per part dels mitjans per tal d’informar de temes d’actualitat.

En canvi no sembla justificat que, en el cas de la compensació pel préstec bibliotecari, la representació de l’autor s’hagi atribuït, sí o sí, a una entitat de gestió. Si l’autor, lliurement, ha optat per no fer-se’n soci, per quin motiu ara ha de ser representat per una entitat de gestió?

El primer dels dos punts que senyalàvem a dalt (intervenció obligatòria de les entitats de gestió) deriva, de fet, de la manera com es va transposar la Directiva de 2006 a l’ordenament espanyol. Diu l’article 37.2 del Text Refós de la LPI que:

Los titulares de estos establecimientos remunerarán a los autores por los préstamos que realicen de sus obras en la cuantía que se determine mediante Real Decreto. La remuneración se hará efectiva a través de las entidades de gestión de los derechos de propiedad intelectual.

El Reial Decret ha reproduït l’obligatorietat de que tots els préstecs es compensin via entitat de gestió en els seus articles 5.2 i 8.1. Aquí no podia contradir el criteri de la Llei, però en canvi podia haver establert un mecanisme per facilitar que els autors que no volen ser compensats puguin quedar exclosos. Lamentablement no ho ha fet.

En definitiva, tots els préstecs d’obres d’autors amb drets vigents s’han de liquidar a les entitats de gestió, amb independència de si l’autor n’és soci o no n’és, i amb independència també del criteri de l’autor, contradient, en conseqüència, els principis sobre els que es fonamenta el nostre sistema de propietat intel·lectual que, tal i com deia més enlaire, ha d’evitar limitacions injustificades a la capacitat de decisió dels autors sobre l’explotació de les seves obres.

Convé en aquest punt fer dues preguntes.

  • Per què s’afavoreix així a les entitats de gestió en contra, fins i tot, de la voluntat dels autors?
  • Es podia haver fet d’una altra manera?

No tinc resposta a la primera pregunta, però sí a la segona. La Directiva de 2006, que està en l’origen de la regulació del préstec i de la compensació als autors, explica en l’exposició de motius que els autors

…deberán tener la posibilidad de confiar la administración de este derecho a entidades de gestión colectiva que los representen

Veurà el lector que aquí la Directiva, en bona lògica, entén que si un autor ha optat per associar-se a una entitat de gestió és raonable que sigui aquesta entitat qui el representi també en aquesta qüestió. És lògic que sigui així per a un soci d’una entitat de gestió, però no és raonable que això es generalitzi i que tots els autors passin a ser representats per les entitats de gestió, com s’ha establert a la normativa espanyola. L’article 5 de la Directiva insisteix en el fet que el paper de les entitats de gestió no és obligatori:

La gestión del derecho a obtener una remuneración justa podrá encomendarse a entidades de gestión colectiva… Los Estados miembros podrán establecer la obligatoriedad total o parcial de la gestión a través de entidades de gestión colectiva.

Es podia haver fet d’altra manera? Veiem que sí, que hi havia altres opcions, opcions seguides per altres països que han estat més sensible a les preferències i a la voluntat de cada autor. De les diferents solucions que hi havia, el sistema espanyol ha optat per deixar de banda l’autor i reforçar el paper de les entitats de gestió. Molts autors poden ser contraris al canon sobre el préstec i considerar que convé més als seus interessos que els seus llibres circulin el màxim possible, sense gravamens, que surtin dels dipòsits de les biblioteques i siguin coneguts per més gent, o poden pensar que és preferible que els ja migrats recursos de la biblioteca es destinin abans a la compra de més llibres. Cada autor té les seves conviccions, i haurien de ser respectades. En el sistema espanyol no s’han respectat. Regulat el préstec d’aquesta manera es produeix una expropiació parcial dels drets que de forma genèrica la Llei reconeix als autors. Una expropiació subtil, de guant blanc podríem dir, però expropiació.

Biblioteques ,

Utilitzar i / o reutilitzar la informació

octubre 1st, 2014

In_formacióEn l’àmbit de la informació ha entrat amb força un concepte amb ressonàncies ecològiques: reutilització. La informació del sector públic, els enormes volums de documents i dades que generen o reuneixen i custodien els ens del sector públic, s’han de posar a disposició dels particulars per a la seva reutilització, o sigui per facilitar que els ciutadans i les empreses els puguin tornar a utilitzar. Una Directiva de 2003 va indicar el camí a seguir a Europa en aquesta matèria. Va ser transposada a l’ordenament espanyol per la Llei 37/2007 (estatal).

.

Una idea relativament innovadora

La reutilització de la informació del sector públic seria, per tant, un tema relativament nou, almenys si ens guiem per les dates de les dues normes citades. Però, és realment tan nou? La transferència de documents i d’informació del sector públic cap als particulars no comença amb aquestes normes. Ben al contrari. Des de sempre, amb més o menys intensitat i amplitud, els particulars han obtingut de les administracions documents i informacions per a finalitats diverses, per exemple per a realitzar gestions amb altres administracions, o per acreditar drets, o per a fer recerca històrica, o en contenciosos amb altres particulars, o per reclamar a la pròpia administració… Si això sempre ha estat així, quines són les novetats del concepte i de les normes sobre la “reutilització” de la informació?

El primer factor diferenciador o innovador és l’accent que es posa en determinades qüestions. La reutilització posa l’èmfasi en quatre aspectes que adquireixen gran importància, sense ser novetat absoluta en relació a les normes anteriors.

  • La utilització per part dels privats pot ser (no només però) també per a finalitats comercials, per obtenir benefici.
  • La informació i les dades s’han de fer accessibles per mitjà de formats oberts que facilitin el màxim la reutilització.
  • Interessa especialment (encara que no només) la reutilització de dades, preferiblement dades de base, “en brut”, i no tant en documents amb informació estructurada.
  • Es pensa sobretot en dades actuals, fins i tot en les dades del que està passant, o de prediccions.

El segon element important és la idea del nou ús o de l’ús diferent de la informació. L’article 2.4 de la Directiva diu que hi ha reutilització quan es destina la informació a finalitats diferents del propòsit inicial que tenia aquella informació en la missió de servei públic que en va motivar l’existència. En la meva opinió, es tracta d’una definició millorable, perquè de l’esperit i del propi contingut de la Directiva, es dedueix que s’obre la porta a finalitats diferents, certament, però també a formes diferents d’utilitzar la informació. Analitzem, per exemple, el cas d’una de les reutilitzacions més antigues, anterior fins i tot a aquesta normativa, com ho és el servei que ofereixen molts portals jurídics per accedir a textos legals o a repertoris de jurisprudència. La finalitat informativa del servei és la mateixa, però aquests portals presenten la informació d’una manera diferent: enllaçant-la amb altres textos, proporcionant motors de cerca, vinculant-ho a comentaris, facilitant l’accés a versions anteriors…

En definitiva, hi hauria reutilització quan la informació es destina a una finalitat diferent i també quan es tracta, s’elabora i es presenta de manera diferent. En síntesi seria en els casos següents:

  • La informació es destina a una finalitat diferent a la inicialment prevista (per exemple, el parcel·lari del Cadastre creat per a finalitats fiscals, utilitzat en un projecte urbanístic, les dades del padró d’habitants / cens de població utilitzades en un projecte de recerca, etc.).
  • La informació es presenta d’una manera diferent, normalment amb “valor afegit” (per exemple, la intensitat del trànsit sobre un mapa accessible on line, la freqüència de pas del bus o del metro accessible per mitjà d’una App des d’un telèfon intel·ligent, etc.).

Òbviament la normativa de reutilització és més complexa (per a més informació visiteu el portal Open Data de la Generalitat de Catalunya i el del Govern Central), però aquests aspectes són els que caracteritzen o defineixen la idea de la reutilització.

.

Una normativa a superar

Al meu entendre, la virtut de la normativa sobre reutilització és que ha ajudat a clarificar les obligacions de les administracions públiques en matèria de transferència i comunicació de la informació. Insisteix i clarifica determinats aspectes d’unes obligacions que ja existien. De tota manera, a la pràctica, en el dia a dia de les administracions, no és fàcil diferenciar les sol·licituds de reutilització de la informació, a les que s’han d’aplicar aquests nous criteris, de les sol·licituds “tradicionals”, a les que seria d’aplicació la normativa de procediment administratiu, de transparència, d’arxius o de patrimoni cultural. En quins casos el particular només utilitzarà o anirà més enllà i reutilitzarà? És una pregunta difícil de respondre i que en el fons no s’hauria ni de plantejar. En aquesta línia, la definició que figura a la Llei espanyola sembla orientada cap una visió integradora i superadora d’aquesta diferència: “Se entiende por reutilización el uso de documentos que obran en poder de las Administraciones y organismos del sector público, por personas físicas o jurídicas, con fines comerciales o no comerciales, siempre que dicho uso no constituya una actividad administrativa pública” (art. 3.1).

De què parlem quan parlem de reutilització? Parlem, en definitiva, d’un tema del que ja havíem parlat molt abans, però ara ho fem des d’una perspectiva diferent, a partir de les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies.  Per aquest motiu, la normativa específica de reutilització hauria de desaparèixer, perquè hauria de ser assumida i hauria d’impregnar tota la normativa sobre comunicació de la informació del sector públic. Quan no faci falta una norma específica sobre aquesta matèria serà perquè haurem avançat efectivament en l’aplicació dels seus postulats.

Informació pública

Préstec de llibres i remuneració als autors

agost 30th, 2014

fotoEl BOE de l’1 d’agost publicava el Reial Decret regulador del préstec d’obres de centres que ofereixen un servei públic. És l’esperada regulació d’aquest servei de préstec, servei que consisteix principalment en la cessió temporal de llibres als usuaris de les biblioteques públiques. La norma estableix i concreta la remuneració que han de percebre els autors de les obres que es deixen, no només de col·leccions de biblioteques, sinó també d’arxius, museus i centres similars, tema àmpliament i llargament discutit, i certament discutible, des de l’aprovació de la Directiva 92/100/CEE. Fa, per tant, més de 30 anys que parlem d’aquesta qüestió que ara, amb la publicació del Reial Decret, pràcticament ha quedat resolta.

Sintetitzo, amb el risc de que es perdin matisos,  els continguts d’aquesta norma. Es refereix al préstec d’obres protegides per drets d’autor que no estiguin encara en domini públic (dret d’explotació vigent encara), des de centres que ofereixin un servei públic, excepte si són de municipis de menys de 5.000 habitants o de centres docents. La remuneració és als autors (no a editors) i s’ha d’abonar per mitjà d’entitat de gestió col·lectiva de drets d’autor, la qual en farà el repartiment als beneficiaris. Els imports que correspon pagar a cada centre resulten de l’aplicació d’un càlcul que combina el nombre de documents prestats i el nombre d’usuaris efectius del servei.

Hem de ser favorables a qualsevol sistema, procediment o mecanisme que compensi als creadors pel seu treball i afavoreixi o estimuli la creació. Però, assumint aquest punt de partida, mai he entès els arguments que defensen gravar el préstec de documents. Fins ara era contrari a aquesta idea per qüestions de fons i de concepte. Ara, un cop estudiat el Reial Decret que la concreta, encara em sembla més difícil d’acceptar.

El cànon sobre el préstec penalitza, per exemple, que un llibre es llegeixi a una casa particular en lloc de fer-ho a la biblioteca. Es tractaria de compensar els autors pels exemplars que es deixaran de vendre per causa (per culpa, podríem dir) del préstec. Però, quin perjudici es provoca a l’autor d’un llibre pel fet que es llegeixi en un o altre lloc? Si el llegim a la taula de la biblioteca no es perjudica a l’autor, però al sofà de casa sí? I si el trec en préstec i ho faig als jardins que hi ha al costat de la biblioteca? I si la Biblioteca té uns jardins, amb bancs i tot, i el llegeixo a fora sense treure’l en préstec? On és la diferència?

No trobo resposta a aquesta qüestió, com tampoc entenc que es dificulti un ús intensiu d’aquests béns públics que són els llibres adquirits en base als pressupostos públics. Qualsevol inversió o despesa pública, com més intensivament s’utilitzi, més es justifica i més sentit té. El préstec, per exemple, permet llegir a lectors que només poden fer-ho en horaris en els que la biblioteca està tancada. Som, segurament, la majoria. D’aquí que el servei de préstec sigui dels més apreciats pels usuaris i probablement el principal del ventall de serveis que ofereixen, que han d’oferir, les biblioteques. Si això és així, no sembla acceptable que es penalitzi a un servei públic per fer bé les coses: com millor servei ofereixi més haurà de pagar.

Des d’aquesta incomprensió de la filosofia inspiradora del gravamen sobre el préstec, he llegit amb atenció el text del Reial Decret, a la recerca d’elements positius que me’n milloressin la consideració. El resultat ha estat justament el contrari pels motius següents:

Es penalitza l’adquisició d’obres. Un dels paràmetres que serveix per calcular el que cal pagar és el nombre d’obres disponibles per a préstec i efectivament prestades. Aquest paràmetre desincentiva l’adquisició d’obres: més obres tenim a la col·lecció del centre i més actuals, més caldrà pagar. Paradoxalment això perjudica al mateix autor, i també a l’editor, especialment si la biblioteca opta per reduir les adquisicions. La compensació hauria d’estimular precisament que s’adquirissin més llibres, a benefici de l’autor i també de l’editor. Els interessa sobretot que la biblioteca destini el seu pressupost a l’adquisició de nous exemplars de la seva obra, o d’altres obres, cosa que podrà fer en un grau menor si ha de destinar diners a remunerar pel préstec, remuneració que com veurem més endavant és molt difícil, per no dir  impossible, que es faci equitativament.

Càlcul impossible de la remuneració. El càlcul de la remuneració es fa sobre el préstec d’obres de qualsevol tipologia. És a dir, no només llibres sinó també cartells, opuscles, obres fotogràfiques o meres fotografies, plànols, mapes… que no hagin superat el termini de protecció que atorga la Llei de propietat intel·lectual. Això comporta haver de calcular permanentment quines obres han passat a domini públic, càlcul complex per la varietat de terminis a considerar (depèn del tipus de document, de la nacionalitat de l’autor, segons la data de la mort s’aplica una o altra llei, etc.), un càlcul que és en realitat impossible de fer, i també impossible de comprovar si s’ha fet bé. En el cas d’un centre depenent d’una administració pública, aquesta qüestió té especial importància, atès que no es pot aprovar cap despesa ni autoritzar cap pagament si no queda absolutament clar que l’import és el correcte. No és acceptable que la norma demani que es faci un càlcul impossible de fer i que traslladi la responsabilitat de prendre una decisió, forçosament errònia, al responsable d’autoritzar el pagament.

Es penalitza l’ampliació del nombre d’usuaris. A més de pagar per cada document prestat, es pagarà també pel nombre d’usuaris del servei de préstec. Costarà molt més que 10 usuaris treguin en préstec un document a l’any que no pas que un usuari en tregui 10. Novament es desincentiva als centres a arribar a nous beneficiaris dels seus serveis, nous lectors. No sembla un criteri adequat sobretot si repassem els índexs de lectura del país.

No afavoreix la recerca i la docència. La finalitat del préstec, o sigui la destinació o ús que es vol fer del document, no s’ha pres en consideració. En altres casos, en el lliurament de reproduccions o en la consulta des de terminals del centre, la Llei de propietat intel·lectual afavoreix la recerca i la docència, dues activitats que cal potenciar i protegir. En aquest cas no s’han pres en consideració. Es grava qualsevol préstec, sigui quina sigui la finalitat.

Paper de l’entitat de gestió. La remuneració la percebrà una entitat de gestió col·lectiva (CEDRO) de la qual NO en formen part la immensa majoria d’autors que teòricament han de ser beneficiaris de la remuneració. S’afavoreix així a una entitat que actua com si disposés d’una mena de monopoli, sense competència, i que d’altra banda és molt poc representativa. Com es liquidaran els imports als no socis de CEDRO, que són la gran majoria? Coneixent el repartiment que fa CEDRO de la compensació per la reproducció d’obres no podem pas ser optimistes ni esperar que es faci equitativament.

Cap consideració al criteri de l’autor. La regulació del préstec oblida un aspecte que és fonamental: la voluntat de l’autor. El nostre sistema de protecció dels drets d’autor es fonamenta en la voluntat, en les opcions i en les decisions de la persona autora. La Llei li atorga la capacitat de decidir com vol explotar la seva obra. El Reial Decret contradiu aquest principi fonamental, de manera que obliga a compensar a l’autor encara que ell no ho desitgi, encara que sigui contrari a aquesta remuneració. El Reial Decret conculca aquest principi bàsic i atribueix la representació de l’autor a una entitat de gestió amb la qual, en la immensa majoria de casos, l’autor no hi té cap relació. És evident que no s’ha fet a la mida o pensant en els autors, sinó més aviat a la mida i pensant en l’entitat recaptadora.

___

Queda per veure quin recorregut tindrà aquest Reial Decret. Falten encara elements per la seva plena entrada en vigor. No sabem tampoc com l’afectarà la futura reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual reiteradament anunciada. En qualsevol cas, a més dels problemes de concepte ja explicats, aquesta regulació penalitza les biblioteques que ofereixen bons serveis i perjudica als propis autors. El sistema ideat per remunerar-los no ho permetrà fer de forma equitativa, ni calcular adequadament els imports a liquidar. Heus aquí una norma pensada a interès de l’entitat recaptadora però difícil o impossible de defensar per als que defensem els drets dels autors.

Biblioteques, Propietat intel·lectual ,

Secret fins el judici final?

juliol 27th, 2014

BOOMM!BOOMM!Imaginem per un moment uns artillers que preparen el canó per disparar un projectil molt potent, tan potent que, si fa blanc, posarà fi a la batalla. Ho ajusten tot, ho repassen, apunten i BOOMM!…. Un defecte del mecanisme ha fet esclatar el projectil dins el canó amb gran virulència. L’enemic avança i guanya el combat.

Una cosa semblant és a punt de passar amb el projecte de Llei de Transparència (el canó) que segueix avançant tràmits al Parlament amb un redactat que apunta contra l’opacitat i el secretisme, ben cert, però que conté defectes de funcionament molt greus que els artillers (els diputats) no semblen observar o desconeixen, defectes que perjudicaran, si es mantenen en el text final, la causa de la transparència que volen defensar.

Als problemes explicats en entrades anteriors d’aquest blog, vull afegir un comentari a l’article 22.2 del projecte de Llei, referit a un tema d’excepcional importància com ho és el de la durada de les reserves o dels límits al dret d’accés. Fins quan poden durar les exclusions? Són possibles reserves sine die? Es pot admetre una Llei que declari reservada la documentació i no posi termini final a aquesta reserva? La qüestió és precisament aquesta última: hi ha lleis que fan declaracions de reserva, d’exclusions de consulta, i no hi posen punt final. Per exemple, ho fa la Llei General Tributària en qualificar les dades fiscals com a reservades, sense afegir cap referència temporal. Fins quan ho han de ser?

Sobre aquest problema certament greu i sobre la manera de solucionar-lo seguint les recomanacions del Consell d’Europa i l’exemple d’altres països, vaig escriure aquesta entrada ara fa dos anys, entrada que es pot sintetitzar en la idea següent: les lleis de transparència i d’accés a la informació han de posar un termini final als límits o exclusions, un termini general comú, d’obertura, que operarà per defecte en els casos que una llei declari reservada la informació sense posar data final.

Aquesta fórmula senzilla, eficaç i contrastada, va ser incorporada l’any 2001 a l’encara avui vigent Llei d’arxius i documents. L’article 36.1 d’aquesta Llei catalana diu:

36. Vigència de les exclusions de consulta
1. D’una manera general, les exclusions establertes legalment quant a la consulta de documents públics queden sense efecte al cap de trenta anys de la producció del document, llevat que la legislació específica disposi una altra cosa.

La normativa catalana havia incorporat, per tant, una fórmula correcta, homologable amb la dels països on la transparència és més efectiva. Però heus aquí que el Projecte de Llei de transparència català l’anul·la i proposa, de forma sorprenent, justament el contrari. El projecte de Llei vol derogar aquest article 36.1 de la Llei d’arxius i documents (Disposició derogatòria Única) i proposa, a l’article 22.2, una nova pauta o criteri general.

Article 22. Proporcionalitat i temporalitat
1. L’aplicació dels límits al dret d’accés a la informació pública ha de ser sempre proporcional al seu objecte i finalitat de protecció i atendre sempre a les circumstàncies del cas concret, especialment a la concurrència d’un interès públic o privat superior que justifiqui l’accés.
2. Els límits del dret d’accés es consideren temporals si així ho estableix la llei que els regula i mentre es mantinguin les raons que en justifiquen l’aplicació.

L’article 22 es converteix així en un article de molt de contrast, blanc i negre. A 22.1 s’introdueix, seguint el text de la Llei de Transparència estatal (art. 14.2), el principi de l’interès públic superior, absent fins ara a la nostra normativa. És un criteri molt positiu avalat per les recomanacions del Consell d’Europa. En canvi en el número 2 es contradiuen precisament aquestes recomanacions i es fa un pas enrere gravíssim, introduint una fórmula que per cert no figura a la norma estatal.

Val la pena tornar a llegir la frase amb una certa calma per poder-ne apreciar la gravetat. Les limitacions o exclusions serien, en principi, per sempre. Només serien temporals si una llei ho diu expressament. En canvi, si la llei no ho diu expressament, aleshores la reserva perdurarà eternament. La severitat de la frase no queda suavitzada, a la pràctica, per l’afegitó posterior (“mentre es mantinguin…”), atès que es formula en termes vagues i d’interpretació molt subjectiva.

 Recapitulant la qüestió: el projecte de Llei deroga la fórmula correcta i afavoreix l’existència de reserves fins a la fi dels temps. Esperem que aquest defecte que, repetim-ho, no existeix a la norma bàsica estatal la qual, per tant, no pot ser agafada com a excusa, es resolgui abans de l’aprovació final. L’article 22 hauria de substituir el seu paràgraf segon per la fórmula adoptada per la Llei d’arxius i documents, amb aquest redactat final:

Article 22. Proporcionalitat i temporalitat
1. L’aplicació dels límits al dret d’accés a la informació pública ha de ser sempre proporcional al seu objecte i finalitat de protecció i atendre sempre a les circumstàncies del cas concret, especialment a la concurrència d’un interès públic o privat superior que justifiqui l’accés.
2. D’una manera general, els límits al dret d’accés establerts legalment queden sense efecte al cap de trenta anys de la producció de la informació, llevat que la legislació específica disposi una altra cosa.

Confiem que el bon criteri s’imposi també en aquest punt. En base al text actual del Projecte de Llei els cadastres del segle XVIII (dades fiscals) avui estarien exclosos de consulta. Si la Llei de Transparència ha de comportar fer passes enrere en les qüestions en les que s’havia avançat, no mereixeria portar aquest nom.

Accés a la informació ,

Propietat intel·lectual i secret?

juliol 2nd, 2014

Autor i secretAutor i secretAutor i secretAquesta entrada del blog es podria haver titulat també “Que hace una chica como tu en un sitio como este”. El lector veurà per quin motiu, si té una mica de paciència, però abans d’arribar a la cançó convé explicar quin tema justifica o motiva aquesta entrada.

La intimitat, les dades de caràcter personal, els secrets comercials, la seguretat pública… Aquestes són algunes de les causes que poden limitar o condicionar l’accés a la informació pública. En matèria d’accés el principi general és, dit de manera senzilla i directa, que tota la informació pública ha de ser de lliure accés excepte que una causa, establerta per llei, qualifiqui la informació de reservada o d’accés restringit. La Ley 19/2013 de transparencia a la que m’he referit en entrades anteriors d’aquest blog, enumera a l’article 14 les principals causes que poden justificar restriccions. La llista ha de ser interpretada com una relació de criteris generals, a concretar o delimitar més clarament en lleis i normes específiques. Esperem que sigui interpretada d’aquesta manera i que no s’utilitzi directament per limitar l’accés a tota la informació referida a aquestes matèries.

D’entre les matèries que figuren en aquest fonamental article apareix, per primera vegada a l’ordenament espanyol, la propietat intel·lectual com a causa de limitació de l’accés. Si comparem aquesta llista d’excepcions amb la precedent de l’article 37.5 Llei 30/1992, comprovem que una de les novetats més importants és l’aparició dels drets de propietat intel·lectual com a causa de limitació. En aquest punt la Ley de transparencia diu:

Artículo 14 Límites al derecho de acceso

1. El derecho de acceso podrá ser limitado cuando acceder a la información suponga un perjuicio para:

… h) Los intereses económicos y comerciales. … j) El secreto profesional y la propiedad intelectual e industrial.

Permetrà el lector que abandoni ara el to avorrit d’aquest escrit per explicar que, quan vaig veure “propietat intel·lectual” en el primer esborrany de la Llei, em va venir al cap la música i la lletra de la cançó “Que hace una chica como tu en un sitio como este” a la que em referia a l’encapçalament. Què hi fa, efectivament, la propietat intel·lectual en aquest lloc, limitant, per primer cop, l’accés a la documentació. Estem parlant d’una qüestió de gran importància que pot afectar l’accés a molts documents produïts per la pròpia administració o provinents de particulars i custodiats en arxius públics. Són documents als que cal reconèixer drets de propietat intel·lectual (de l’administració o de privats) els plànols, mapes, estudis, projectes tècnics, fotografies, vídeos, bases de dades, determinada correspondència, manuscrits…

Convé dir, de seguida, que és un greu error de la Llei haver afegit aquesta matèria (“estás fuera de lugar” diu la lletra de la cançó), error que prové d’una mala traducció de les normes internacionals sobre accés i de les lleis vigents en altres països. En la majoria d’estats, no aquí, el concepte “propietat intel·lectual” inclou als drets d’autor i als drets de propietat intel·lectual, de manera que quan en aquells estats es fa referència a la protecció de drets de propietat intel·lectual es protegeixen en realitat els de propietat industrial. Aquest esquema no és vàlid aquí, on propietat intel·lectual és un concepte que diferenciem de propietat industrial. No obstant, el legislador es va limitar a traduir el text que figurava en altres ordenaments, sense adonar-se que entre nosaltres propietat intel·lectual té un altre sentit. Aquí, repetim-ho, es refereix únicament als drets d’autor, no a patents, models d’utilitat, dissenys, marques… que efectivament mereixen ser protegits i ho són per la via dels drets de propietat industrial. En definitiva, propietat intel·lectual no havia de figurar a aquesta llista i en canvi és justificat i suficient que hi figurin els interessos econòmics i comercials (lletra h) i la propietat industrial (j).

Anem a veure què diu la normativa espanyola de propietat intel·lectual sobre els drets a protegir. La llei espanyola estableix un sistema de drets de propietat intel·lectual que en cap cas, és important remarcar-ho, impedeixen la consulta dels documents afectats o tributaris d’aquests drets. La Llei atribueix drets que poden condicionar les reproduccions de documents però no la consulta. La consulta és un acte de mer ús i no un acte d’explotació. La Llei classifica i defineix els actes d’explotació essencialment en els articles 17 a 21. La seva lectura permet comprovar que, per més drets de propietat intel·lectual que es puguin acreditar sobre un document, en cap cas aquests drets poden ser causa per limitar la consulta. Segons la Llei el titular dels drets pot determinar el règim de reproduccions, per exemple, o l’edició i comunicació pública del document, però en cap cas la consulta. Qualsevol llibre que fullegem en una llibreria té drets de propietat intel·lectual que corresponen a la persona autora, a l’editor, potser al traductor… però cap norma impedeix, per més drets que es reconeguin, que efectivament el puguem consultar.

Malauradament l’esborrany de la futura llei catalana de transparència arrossega també aquest error. Com en tants altres punts, la Llei catalana segueix excessivament i innecessàriament la norma estatal, fins i tot, com és el cas, en els seus errors. Diu el text català

Article 21. Límits al dret d’accés

1. El dret d’accés a la informació pública pot ser denegat o restringit quan el seu coneixement o la seva divulgació suposi un perjudici per a:

a) La seguretat pública. …

g) El secret professional i els drets de propietat intel·lectual i industrial.

Incloure la propietat intel·lectual entre les limitacions o causes de restricció és un error (un altre més) d’aquestes dues lleis, tan esperades i, per cert, tan decebedores. Ni la norma estatal ni la catalana passaran a la història com a lleis que hauran impulsat efectivament la transparència. Sobre la qüestió que hem comentat en aquesta entrada l’única esperança, i en certa manera la solució, seria que aquest límit (la propietat intel·lectual) s’interpretés a partir de la frase introductòria que encapçala els dos articles (14.1 Ley 19/2013 i  21.1 esborrany llei catalana). Diu la frase inicial que la restricció a la consulta només és aplicable si crea un perjudici als drets, o sigui als drets reconeguts efectivament a l’ordenament. Ja hem vist que els drets de propietat intel·lectual reconeguts no impedeixen en realitat la consulta, de manera que la consulta no s’hauria de limitar en cap cas.

Hauria estat preferible que la propietat intel·lectual no fos esmentada aquí. Els contraris a la transparència, els que practiquen l’opacitat, tenen un nou argument a favor seu.

Accés a la informació, Propietat intel·lectual ,

Llei catalana de Transparència, un nou i greu problema

maig 20th, 2014

Parlament_de_Catalunya_façanaDes de fa uns dies a l’Escó 136 del Parlament de Catalunya es pot consultar la darrera versió del text base de la futura Llei catalana de transparència, accés a la informació pública i bon govern. Presenta poques novetats en relació a l’esborrany anterior. Al text li queda encara camí abans de l’aprovació de la Llei. Hi haurà ocasió per comentar altres punts del seu contingut però vull esmentar i destacar una novetat de gran importància, i a parer meu molt negativa, introduïda en aquesta nova versió. Es tracta del nou punt 4 de l’article 31 que diu:

Si la sol·licitud d’informació afecta dades de caràcter personal protegides, se n’ha de demanar informe a l’Autoritat de Protecció de Dades, que ha de ser emès en el termini de quinze dies. En aquest cas, és aplicable el que estableix l’article 33.3.

Es tracta d’una novetat que no deriva ni troba cap referent a la Llei de Transparència estatal (Llei 19/2013) que he comentat en altres entrades del blog. La Llei estatal no estableix aquesta consulta prèvia. Es tracta d’una innovació de l’esborrany català, un gravíssim error que amenaça amb deixar sense efectes una de les (poques) millores en el règim d’accés que introduïen tant la Llei estatal com, fins ara, l’esborrany de la llei catalana.

Tant un com altre text intenten o intentaven establir unes noves pautes i donar solució a una qüestió fonamental: resoldre els casos de sol·licituds d’accés a informació quan hi figuren dades personals. La Llei 19/2013 ho planteja a l’article 15 en els termes següents que reprodueixo per destacar-ne algunes paraules:

3. Cuando la información solicitada no contuviera datos especialmente protegidos, el órgano al que se dirija la solicitud concederá el acceso previa ponderación suficientemente razonada del interés público en la divulgación de la información y los derechos de los afectados cuyos datos aparezcan en la información solicitada, en particular su derecho fundamental a la protección de datos de carácter personal. Para la realización de la citada ponderación, dicho órgano tomará particularmente en consideración los siguientes criterios:
a) El menor perjuicio a los afectados derivado del transcurso de los plazos establecidos en el artículo 57 de la Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Españo
b) La justificación por los solicitantes de su petición en el ejercicio de un derecho o el hecho de que tengan la condición de investigadores y motiven el acceso en fines históricos, científicos o estadísticos
c) El menor perjuicio de los derechos de los afectados en caso de que los documentos únicamente contuviesen datos de carácter meramente identificativo de aquéllos
d) La mayor garantía de los derechos de los afectados en caso de que los datos contenidos en el documento puedan afectar a su intimidad o a su seguridad, o se refieran a menores de edad.

L’esborrany de la norma catalana incorpora una idea similar en el 24.2. 

(…) les sol·licituds d’accés han de ser ateses quan l’Administració consideri que el coneixement i la divulgació no perjudica cap dret protegit, amb la ponderació prèvia dels possibles conflictes d’interessos. 

Els termes són diferents, però un i altre text van orientats a reconèixer a cada administració la capacitat, i obligació, de valorar i decidir sobre la comunicació de dades de caràcter personal no especialment sensibles que puguin figurar en documents públics. En el cas de la norma estatal es suggereix que es prenguin en consideració “particularmente”, que no vol dir exclusivament, alguns criteris dels quals destacaria els que figuren a les lletres b) i c). En definitiva, les administracions a partir d’ara haurien d’analitzar cada sol·licitud i resoldre. La importància d’aquests dos articles radica en el fet que s’atribueix, clarament i específicament, la capacitat de resoldre i si escau autoritzar la comunicació de documents amb dades de caràcter personal, aspecte que fins ara no era clar excepte en casos molt concrets expressament esmentats en una llei. L’existència d’una dada de caràcter personal sovint irrellevant, o coneguda públicament, o obsoleta, o sense transcendència… és avui motiu de restricció. Atès que la Llei obliga a donar accés parcial, l’existència d’aquesta dada obliga a manipular els documents per eludir-ne la comunicació. A la pràctica acaba comportant la denegació de l’accés o bé l’incompliment de la Llei comunicant el document amb la dada inclosa. Els dos articles citats, vull insistir-hi, ben aplicats resolen o resoldrien a la pràctica molts problemes. Tracten de resoldre de manera realista i lògica la connexió entre el dret a la protecció de les dades i la transparència. 

Amb la introducció del 33.4 queda sense efecte aquesta solució. Recordem que aquest nou article, si s’aprova d’aquesta manera, contradiu la Llei estatal (art. 15.3 ja citat) i sobretot el 24.2 del mateix esborrany català. La decisió ja no correspondria únicament a l’administració que té la informació, sinó que faria falta un informe previ (no es diu que sigui vinculant) de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCat). No s’entén aquesta contradicció, ni la desconfiança que demostra el text en relació a la capacitat de cada administració per resoldre. Segons aquest nou 33.4, a l’APDCat se li hauran de traslladar les sol·licituds d’accés presentades per qualsevol particular, encara que sigui el representant d’una associació de veïns, o una persona que acrediti un interès legítim i directe, o un investigador vinculat a una institució científica… L’APDCat assumeix així un rol absolutament desmesurat, sense precedents en cap altre sistema. Haurà d’actuar en casos molt diversos sovint sense tenir tots els elements per poder decidir amb suficient coneixement, la qual cosa obligarà a traslladar-li potser no només la sol·licitud de consulta sinó també els antecedents. Ho farà en el cas d’una qüestió entre veïns, en les consultes adreçades als arxius per part d’investigadors… centenars o potser milers de casos que es plantegen a diari en el conjunt d’administracions catalanes. I això haurà de ser així en tots els casos, per més irrellevant que sigui la dada, perquè aquest desafortunat article parla de dades protegides (les protegides són totes les dades de caràcter personal) i no de dades especialment protegides. De fet, el derogat (o en procés de derogació) article 37.3 de la Llei 30/1992 atorgava a cada administració més capacitat per resoldre directament que en el sistema proposat per aquest nou i sorprenent article de l’esborrany de la norma catalana. D’altra banda, el termini de 15 dies prolongarà els ja llargs terminis de resposta establerts a l’esborrany. Els terminis de resposta llargs són un altre factor que desactiva el principi de transparència.

Les agències o autoritats de protecció de dades tenen un paper important i han de ser molt actives i incidir en matèria d’accés a la documentació pública. És obvi, però la manera correcta de fer-ho és la manera com ho fan actualment: per mitjà de dictamens, instruccions, fent recomanacions, assessorant les entitats públiques davant casos que plantegin dubtes clars i exercint la funció inspectora. Traslladar totes les sol·licituds d’accés a l’APDCat, una i altra vegada, encara que siguin les mateixes circumstàncies i el mateix cas, i en tots els casos, no té sentit. És desmesurat i absurd. És contrari al principi de simplificació administrativa i una falta de consideració per a la capacitat que ha de tenir cada administració pública per resoldre les qüestions ordinàries. 

L’esborrany de la futura norma catalana presenta molts problemes. No va camí de ser una llei comparable a les que existeixen en molts altres països europeus. Ara s’hi ha afegit un altre problema que l’allunya encara més de les normes de països de nord enllà, on diuen que la gent és… És lamentable que sigui així perquè és una llei molt important.

________________

Actualització del dia 8 de juliol de 2014 

El text de la proposició de Llei de Transparència tancat finalment per la ponència, publicat al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, no inclou el punt 4 de l’article 31 que he comentat en aquesta entrada. És una bona notícia encara que, des del meu punt de vista, la supressió es queda curta. Calia suprimir tot l’article 31 perquè és l’administració i no un particular qui ha de resoldre la sol·licitud. En qualsevol cas la supressió del 31.4 és a parer meu correcte.

Accés a la informació, Protecció de dades , ,

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies.