Facebook és notícia a diari. Són constants i importants les notícies que es generen des de dins o al voltant d’aquesta xarxa, cosa ben lògica atès que és el punt de trobada de 500 milions de persones, i el “lloc” on hi passa quasi de tot. L’última, o potser ja la penúltima, notícia que afecta Facebook és la iniciativa del Govern d’Alemanya de prohibir, per mitjà d’una Llei, la utilització de la informació personal que els usuaris pugen a les xarxes socials, no només a Facebook, en el procés de contractació d’una persona. Serà aquesta, en cas d’aprovar-se finalment, una Llei no aplicada, sense efectes directes. És sabut que des de fa molt de temps les oficines de “head hunters” o els departaments de RRHH de les empreses cerquen a qualsevol lloc d’Internet incloses les xarxes socials, informació dels candidats a un lloc de treball, i ho seguiran fent, hi hagi o no una Llei que ho prohibeixi. Revisant protocols de treball de nombroses empreses he pogut constatar que efectivament aquesta és una pràctica ja absolutament habitual, i considerada normal i, erròniament, lícita. He conegut dos casos en el que el futur empleador intentava fer-se amic al Facebook del potencial empleat per accedir a tota la seva informació i obtenir un perfil del candidat. Evidentment podia acabar essent més determinant aquesta informació que no pas la que figura en un fred i asèptic curriculum vitae.

Personalment considero aquesta iniciativa absolutament innecessària, principalment perquè la normativa europea de protecció de dades, i les respectives lleis nacionals sobre la matèria, prohibeixen ja aquesta pràctica, de manera que avui es pot perseguir i sancionar a qualsevol empresa que, sense el consentiment de la persona afectada, tracti (no cal ni que els enregistri) dades i informacions personals extretes d’aquests espais creats per a connectar amb amics, o companys d’aficions… en processos selectius, o de gestió del personal. La qüestió, com és ben evident, no és que estigui prohibit per una o per dues lleis sinó com provar que aquesta o altra informació ha estat determinant en una decisió com la provisió d’un lloc de treball. Des d’una altra perspectiva, em sembla una Llei paternalista en el sentit que no es tracta tant d’insistir en la prohibició d’aquesta pràctica, i recordar que pot haver sanció administrativa, sinó de fomentar la responsabilitat de cada usuari.

Una iniciativa que entenc innecessària i, deia abans, que no tindrà efectes directes, perquè evidentment aquesta pràctica seguirà portant-se a terme i segurament amb eines cada cop més potents i sofisticades. No obstant, probablement tindrà un efecte indirecte sobre el que és efectivament la clau de la qüestió: la responsabilitat i la maduresa de l’usuari. Amb una mica de sort tindrà l’efecte indirecte d’ajudar a fer veure la importància d’extremar els criteris sobre el grau de publicitat que cal donar a la informació que pugem a la xarxa, on un amic no és necessàriament un amic.

Internet, Protecció de dades Internet, Protecció de dades, Xarxes socials

Elizabeth Strout, autora d'Olive Kitteridge

“… però la Mary Blackwell, que feia de radiòloga a Portland, va dir que [la Louise Larkin] havia estat ingressada a l’hospital de Portland. Va ser curiós que la Mary en sortís criticada per haver revelat aquesta informació, sobretot perquè en aquell moment no hi havia ànima vivent al poble que no hagués estat disposada a donar un dit de la mà dreta per aconseguir notícies. Tot i així, es va dir mal de la Mary. Avui dia, amb les lleis de protecció de la intimitat i de les dades personals, la Mary podria haver perdut la feina, deia la gent.”

Aquesta cita l’he extret d’Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout (Barcelona : Edicions de 1984, 2010) llibre que em permeto recomanar, tot i que l’única referència als temes que es tracten en aquest blog és aquest petit episodi en el que la Mary Blackwell és criticada per incomplir el secret professional. Ha esta la meva gran descoberta entre les lectures de les vacances i no em resisteixo a recomanar-lo a tothom, aquí amb el prettext de la frase que acabo de transcriure. La Mary, la Louise, l’Olive… formen part d’un món que la novel·lista descriu en tretze relats, tretze capbussades a les profunditats de la naturalesa humana, tretze petites joies que emocionen en molts paràgrafs, diverteixen en alguns i meravellen de tan ben escrits (i traduïts) com estan. Una galeria de personatges molt extensa hi apareix retratada, i de tots i cada un d’ells l’autora se’n serveix per fer entendre millor i estimar aquesta espècie  tan peculiar que som els humans. Si esteu de vacances i teniu ocasió de dedicar temps a la lectura, suggereixo que conegueu els mons d’e l’Olive, el món físic en el que viu, el seu poble i la seva gent, i el seu món interior. Els que hagueu llegit Winesburg Ohio hi trobareu coincidències i, a més, coneixereu aquest tros de dona que és l’Olive. En opinió d’aquest simple lector posat a crític literari, és especialment aconsellable per a lectors/es de més quaranta anys.

Sense categoria

El DOGC d’avui dia 5 d’agost publica el text de la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya aprovada en la darrera sessió del Plenari del Parlament de Catalunya, quasi en temps de descompte. Aviat (potser demà) veurem a les pàgines del DOGC una altra Llei, elaborada en paral·lel a la primera, referida a l’ús dels mitjans electrònics del sector públic de Catalunya, aprovada a la mateixa sessió que l’anterior i consultable avui a les pàgines del Butlletí del Parlament. Vaig fer una breu referència a aquests dos textos en un post que en donava notícia i que criticava la increïble reculada que per al dret d’accés a la informació pública es perpetra amb l’aprovació de la primera d’aquestes dues lleis.

En qualsevol cas són dues normes que caldrà analitzar amb més calma i sobre les quals tornaré passats uns dies de vacances. No obstant voldria avançar que hauria estat molt millor integrar tota la regulació de les eines i recursos electrònics en la llei sobre règim jurídic, i evitar que en ambdós textos (llei de règim jurídic / Llei d’ús dels mitjans-e) s’hi faci referència amb els conseqüents solapaments i confussió. El model seguit, potser inevitablement, en la normativa estatal (Llei 30/1992 // Llei 11/2007) es podia haver evitat amb una norma integradora atès que en el nostre cas no estàvem condicionats per la pre-existència de la Llei de règim jurídic. En qualsevol cas tornaré sobre aspectes més concrets d’aquests textos a la tornada de vacances, de manera que aprofito per penjar ara mateix el cartellet que veieu a sota i aprofito per desitjar, a qui en faci, unes bones vacances !

Accés a la informació, Administració electrònica Accés electrònic, Administració electrònica, Dret d'accés

Tres sentències del Tribunal Suprem de data 15 de juliol han anul·lat els articles 11, 18, 38.1.a, 38.2 i 123.2 del Reglament de desenvolupament de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal (RLOPD) i eleven qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees sobre part del contingut de l’article 10 d’aquest mateix Reglament.

Aquí llegireu una breu referència i trobareu el text d’aquestes tres sentències de les quals únicament voldria ara destacar l’excel·lent notícia de l’anul·lació de l’article 18:

Article 18. Acreditació del compliment del deure d’informació
1. El deure d’informació a què es refereix l’article 5 de la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, s’ha de portar a terme a través d’un mitjà que permeti acreditar-ne el compliment, i s’ha de conservar mentre persisteixi el tractament de les dades de l’afectat.
2. El responsable del fitxer o tractament ha de conservar el suport en què consti el compliment del deure d’informar. Per a l’emmagatzematge dels suports, el responsable del fitxer o tractament pot utilitzar mitjans informàtics o telemàtics. En particular pot escanejar la documentació en suport de paper, sempre que es garanteixi que en l’esmentada automatització no s’ha produït cap alteració dels suports originals.

L’article 5 LOPD obliga a informar, en el moment d’obtenir dades, de l’existència d’un fitxer, de la finalitat de la recollida, de la possibilitat d’exercir els drets d’accés i els altres reconeguts per la Llei, etc. El Reglament de la Llei va afegir l’obligació d’acreditar documentalment que s’havia informat i de conservar aquest document que ho acreditava. Aquestes obligacions han estat considerades ara pel Suprem com obligacions addicionals introduïdes pel Reglament al marge de la Llei, motiu pel qual han de ser anul·lades.

És una bona notícia el fet que es torni així a la llibertat de forma en el procediment d’informar que derivava de l’art. 5 LOPD. Ara torna a ser suficient, com abans del 19 d’abril de 2008 (data d’entrada en vigor del Reglament LOPD) demostrar que s’informa del que demana l’article 5 amb textos llegibles en el moment de proporcionar les dades o seguint un protocol específic quan s’obtenen verbalment. És en aquest darrer cas, quan les dades s’obtenen verbalment, que el compliment de l’article 18 del Reglament (ara anul·lat) es feia més difícil.  Tinguem present que la recollida de dades de forma verbal, o sigui sense utilització de formularis, és segurament la forma més habitual d’obtenir-les. Complir el Reglament abocava a dues úniques opcions: utilitzar formularis i fer-los omplir i signar d’alguna manera a l’usuari (més temps, més recursos i una certa “dramatització” de la qüestió com cada cop es fa signar un document), o enregistrar la informació donada verbalment. Tot plegat clarament excessiu i desproporcionat en la immensa majoria de casos, atès que això era exigible en qualsevol cas, per exemple en el moment de donar l’adreça electrònica per a ser incorporat a un mailing informatiu.

En el cas de les dades que s’obtenen verbalment, telefònicament per exemple, es produïa la paradoxa que el responsable del fitxer havia d’enregistrar la conversa, informar de que això es feia (l’enregistrament) i conservar aquest enregistrament, de manera que això provocava un efecte contrari als principis de la Llei: s’incrementava innecessàriament el nombre de dades tractades (la veu de l’afectat) que passaven a un altre suport (l’enregistrament) que s’havia de protegir degudament, determinar els accessos possibles, efectuar-ne còpies de seguretat…

Per tot plegat és bona notícia que ara el Suprem ens alliberi de tanta despesa i càrrega de feina, anul·lant aquesta al meu entendre excessiva i desproporcionada exigència. Moltes empreses i administracions que volen actuar d’acord amb la Llei respiraran tranquil·les.

Protecció de dades Protecció de dades

Deia Zapatero l’altre dia al Congrés dels Diputats que els anuncis sobre prostitució que apareixen a la premsa generalista s’haurien de prohibir.

Noti’s que la frase no és “ho prohibiré” ni “treballaré perquè es prohibeixi”, de manera que probablement tot plegat quedi en res i l’Estat Espanyol segueixi essent l’únic del seu entorn que admet que en qualsevol publicació, en qualsevol, pugui aparèixer aquesta classe de publicitat. Només “Público” i “20 minutos”, d’entre els que més tiren, han renunciat als ingressos provinents d’aquesta publicitat que tan atempta contra la dignitat de la meitat de la humanitat, està relacionada amb el comerç d’éssers humans, amb l’activitat de màfies i l’esclavitud de moltes dones.

Contra aquesta tímida frase d’en Zapatero des de la premsa que publica els anuncis s’han donat dos arguments:

• Seria una prohibició hipòcrita perquè no va a l’arrel del problema
• La premsa no pot suportar perdre ara aquesta font d’ingressos

La primera resposta és ben decebedora perquè que no es vagi a l’arrel de la qüestió no vol dir que la mesura per ella mateixa no sigui bona, cosa que els editors de diaris no es molesten en pensar. Sobre la segona resposta, o sigui que “ara” no es puguin permetre renunciar-hi, és absolutament amoral i a més obliga a preguntar per què no ho van fer abans.

Prestigiosos diaris que prediquen en les seves editorials els més alts valors democràtics i els drets humans es tapen el nas amb una mà i paren l’altra per cobrar l’import dels anuncis que, analitzats amb un mínim d’exigència i rigor, incompleixen la normativa sobre publicitat, la qual adverteix que és ilícita aquella que  “atente contra la dignidad de la persona o vulnere los valores y derechos reconocidos en la Constitución”, cas entre els que segons la norma s’han d’incloure “los anuncios que presenten a las mujeres de forma vejatoria o discriminatoria” (Llei 34/1988 general de publicitat, art. 3).

Està vist que algunes lleis estan fetes per no ser aplicades, com tampoc s’aplicarà la previsió de la nova Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, que fa poques setmanes aprovava el Parlament de Catalunya. Diu aquest nou text (art. 62) que les publicacions amb contingut:

… que inciten a la violència, a activitats delictives o a qualsevol mena de discriminació o que tenen un contingut pornogràfic, o qualsevol altre que sigui perjudicial per al desenvolupament de la personalitat dels infants i els adolescents, no poden ésser ofertes ni exposades de manera que restin lliurement a l’abast d’aquests

Belles frases i belles proclames sobre la dignitat de la persona les que llegim en els preàmbuls i en els articles de les lleis, i encara més les que escriuen els editorialistes dels diaris. Mentrestant un nombre indeterminat de persones seguiran essent explotades contra la seva voluntat ben a la vora de casa nostre, i entre tots (no fos cas que ens acusin de puritans) tolerarem que, a més, se’n pugui fer publicitat.

Mitjans de comunicació, Publicitat Publicitat

Dibuixar el mapa del món. Segueixo des dels seu naixement l’Open street map, l’apassionant projecte col·laboratiu promogut per una fundació britànica de dibuixar un mapa del món. Dibuixar el mapa del món? Però no ho tenim més o menys això? Els prop de 200.000 col·laboradors que van donant forma al projecte es proposen, i estan aconseguint, dibuixar un mapa que sigui de tota la comunitat, o sigui no afectat o condicionat per drets de propietat intel·lectual, amb la intenció de crear una font d’informació oberta a qualsevol ús. Un mapa per a tots i de tots, aquesta seria la diferència amb altres mapes ja existents i que s’han convertit en llocs de referència i consulta obligada per a tothom. El de Google, per exemple, que de fet pertany a aquesta simpàtica companyia privada, que és simpàtica i moderna però privada. Google mateix ens recorda que els drets del seu mapa li corresponen, tot i que recorren a la col·laboració dels usuaris, i per això hi exhibeix la C encerclada que recorda que té els drets reservats.

Open Street Map (aquí un resum de la seva història) és l’intent, cada cop més fet realitat, de crear un mapa lliure i obert a tots els usos. La informació geogràfica és avui fonamental tant amb finalitats comercials i de negoci, com de lleure o en qualsevol aspecte de la vida quotidiana, especialment si la lliguem amb l’ús d’un GPS. D’aquí la importància de poder disposar de fonts d’informació el més obertes possible i no condicionades per drets de tercers.

Els promotors d’aquest fantàstic projecte es van reunir ara fa pocs dies a Girona, precisament, en la seva conferència anual A l’State of the Map 2010 van analitzar l’estat del projecte que, sempre és oportú recordar-ho, és obert a totes les aportacions i col·laboracions. Al diari EL PUNT d’ahir em van publicar una breu referència a aquesta reunió.

Un dels molts aspectes interessants que planteja l’Open Street Map (per cert, per què no Open World Map?), és el del tipus de llicència que vol utilitzar per a difondre els seus continguts. En l’actualitat el mapa està llicenciat en base a Creative Commons reconeixement d’autoria – compartir igual, però els promotors exploren la possibilitat d’una nova llicència denominada creada expressament amb el nom d’Open Database License – ODbL (llicència de base de dades oberta) que s’adapti millor a una creació tan dinàmica i complexe com és aquesta i que de ben segur es podria utilitzar en altres iniciatives de la mateixa naturalesa (més informació sobre aquesta qüestió  la trobareu en aquest enllaç).

En definitiva, un projecte que per molts motius val la pena de seguir i, si es disposa d’una mica de temps, amb el que val la pena col·laborar com ja estan fent prop de 200.000 persones de tot el món.

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual

La setmana passada la Comissió Europea va difondre el seu informe anual sobre com accedeixen els ciutadans als seus documents, una mena de radiografia que reflecteix periòdicament els esforços que fan les insttitucions comunitàries per acostar-se als ciutadans essent més transparents. La burocràcia europea s’esforça en ser més transparent i accessible, modificant i polint constantment la normativa i els procediments, activitat i esforços que contrasten amb l’apatia o indiferència dels legisladors estatal i autonòmic.

Tot i que el portal de la UE no és un exemple a seguir en matèria d’usabilitat, almenys en matèria de comunicació dels documents s’ha creat un espai des del qual s’accedeix als diferents registres i recursos d’informació. Aquestes millores han de contribuir a incrementar les consultes dels documents que, tal i com recull l’informe corresponent a 2009, segueix essent més aviat discreta.

De la lectura de l’informe en destaquem algunes conclusions:

• Les consultes no s’incrementen sinó que es mantenen estables.
• Els més interessats en l’accés són els lobbys i els experts, bufets d’advocats i ONGs que resideixen a Brussel·les.
• Les consultes provinents del món acadèmic (amb finalitats de recerca) són encara molt importants (21 %) però van en retrocés.
• Els temes o matèries que motiven més consultes són, per nombre de sol·licituds, el medi ambient, l’energia i els transports, la justícia, els drets i la seguretat, els temes de mercat interior i competència.
• En prop del 85% dels casos es va donar accés a tota la documentació sol·licitada; en prop d’un 5 % es va donar accés parcial; en el 10 % restant es va denegar l’accés.

I una conclusió final que agradarà als arxivers i gestors documentals que puguin llegir aquesta entrada. La pròpia Comissió considera imprescindible millorar la gestió dels documents i indica que cal

aproximar gradualmente las herramientas de búsqueda de las instituciones (en este contexto, podrían examinarse la aptitud y la viabilidad de un método de clasificación común para los documentos, con el objetivo de crear una función de búsqueda común)

O sigui, la classificació dels documents i un sistema de gestió documental únic, com a base per a millorar la transparència i l’accessibilitat, tal i com sempre proposen els arxivers a qui la pràctica els dóna, un cop més, la raó.

Accés a la informació, Informació pública Dret d'accés

Per Taber http://taberbain.com

S’incrementen aquests dies les consultes al despatx sobre usos de les dades del cens electoral, pel fet que passat l’estiu ens encararem a les eleccions al Parlament i tot plegat es comença a moure. En tres ocasions ens han formulat la curiosa, i interessant (i una mica inquietant), pregunta que figura com a títol d’aquest post: “Poden els interventors que estan a la mesa trucar als que no han vingut encara a votar i animar-los a fer-ho abans no tanqui la mesa?”. El tema que es planteja és saber si és lícit que els interventors representants dels partits polítics d’una mesa electoral, que durant la jornada electoral han anat “puntejant” la seva llista, utilitzin aquesta informació i ja cap a darrera hora, abans de que es tanquin les urnes, truquin als electors afins al seu partit que no havien anat a votar, per animar-los a fer-ho. Això pot passar especialment en municipis petits i es tracta d’una utilització del cens electoral sobre la que ja havia hagut de pensar anteriorment i en relació a la qual em permeto fer un comentari, advertint que és únicament una opinió personal.

Un repàs a la Llei Orgànica del Règim Electoral General permet constatar que en tot moment parla de la utilització del cens electoral de forma molt oberta, sense precisar-ne del tot els usos. Diu en el seu art. 41 que

5. Los representantes de cada candidatura podrán obtener el día siguiente a la proclamación de candidaturas una copia del censo del distrito correspondiente, ordenado por mesas, en soporte apto para su tratamiento informático, que podrá ser utilizado exclusivamente para los fines previstos en la presente ley.

En principi, per tant, qualsevol utilització del cens que coincideixi amb les finalitats de vetllar per la correcció de les eleccions, per exemple verificar que un elector no vota dues vegades, seria correcte. Això permet la pràctica de “puntejar” la llista que cada interventor té. Cap problema per anar fent aquestes marques que els han d’ajudar a fer la seva feina.

Una altra cosa ben diferent és la qüestió de la trucada telefònica animant a anar a votar. Encara que es truqui a un amic, a un parent o a un militant o simpatitzant, està clar que la trucada neix a partir de la informació obtinguda en l’exercici d’una funció determinada i a partir de la llista del cens a la que l’interventor ha tingut accés per a la finalitat ja indicada de control i verificació de la correcció del procés. L’interventor que truca als quasi-absentistes no actua com a tal sinó simplement com a militant o simpatitzant d’un partit, confonent dos papers que no es poden confondre o barrejar.

No he trobat cap denúncia o cas analitzat per les agències de protecció de dades però és evident que l’interventor que truca incompleix el principi de finalitat de l’article 4 LOPD i 8 del Reglament de la Llei: les dades personals només es poden tractar per a les finalitats que en van justificar la recollida i tractament.

En definitiva, si l’interventor té el cens per a vetllar per la legalitat del procés, no el pot utilitzar a interès del partit. Incompliment de la normativa electoral i del principi de finalitat exigit per la normativa de protecció de dades. Intervenir sí. Trucades no.

Protecció de dades Eleccions, Protecció de dades

Les intervencions dels ponets de les Jornades d’Accés a la Informació Pública organitzades pel Síndic de Greuges i a la que ens referíem en una entrada anterior d’aquest blog, ara es poden consultar a la web del Síndic des d’aquest enllaç.

A la sessió del matí del primer dia vaig tenir ocasió d’intervenir parlant de la normativa catalana, al costat d’Emilio Guichot (normativa estatal) i Helen Darbshire (referències al dret comparat). Podeu veure aquesta sessió anant directament a aquest enllaç.

Accés a la informació Dret d'accés

Acompanyo a una persona a un Centre d’Assistència Primària. El tracte és molt correcte, el local en bones condicions i el personal molt professional. Per això sorprèn tant trobar en el vestíbul la imatge que reprodueixo aquí. A la vista de tothom, sense estar tancades i a l’abast de qualsevol persona que treballi en el centre queden les històries clíniques que es veuen a la prestatgeria. Teòricament haurien d’estar custodiades en un local específic dotat amb sistema de tancament, de manera que es pugués controlar l’accés. Les dades de la història clínica són, no cal dir-ho, de les que més mereixerien ser custodiades amb garanties.

“Agafi el seu torn” diu el rètol, i gairebé en podríem afegir un altre que indiqués “Agafi la seva història clínica”.

Intimitat honor imatge, Protecció de dades Intimitat honor imatge, Protecció de dades