Préstec bibliotecari i criteri de l’autor

novembre 28th, 2014
Dibuix de Bernardin de St. Pierre

Dibuix de Bernardin de St. Pierre

La nova regulació del préstec bibliotecari establerta per aquest Reial Decret  promulgat el passat mes d’agost al que em referia en un post anterior, no passarà pas a la galeria de les bones normes sobre propietat intel·lectual i defensa dels drets dels autors. En aquell post feia una referència puntual al que considero és un dels error més greus: deixa sense capacitat de decidir als autors. Explico amb més detall aquesta qüestió.

La compensació als autors pels préstecs d’obres que fan les biblioteques es materialitza de la manera següent:

  1. Passarà obligatòriament per via (per la caixa) de les entitats gestores de drets (CEDRO hi tindrà un paper predominant).
  2. No es preveu cap procediment que permeti renunciar a aquesta compensació als autors que no vulguin ser compensats.

Per entendre millor aquest problema val la pena recordar que el nostre sistema de drets d’autor es fonamenta en l’atribució de tot un ventall de drets a les persones autores: drets morals (reconeixement de l’autoria, respecte a la integritat de l’obra…) i drets d’explotació o de caràcter patrimonial (autoritzar la reproducció, la distribució, la comunicació o la transformació de l’obra). En conseqüència, cada vegada que es limita la capacitat de decisió dels autors sobre l’explotació de la seva obra es corre el perill d’anar en contra dels fonaments del sistema i dels legítims drets dels autors.

Afanyem-nos a aclarir que algunes limitacions tenen raó de ser. Entre les que són raonable hi ha les que connecten amb algun interès social, amb el foment d’activitats que interessen a la col·lectivitat, com ara la recerca, la docència o el dret a la informació. Per això la Llei permet l’ús de fragments de textos en materials didàctics o en articles d’investigació (dret de cita), o la reproducció d’obres per part dels mitjans per tal d’informar de temes d’actualitat.

En canvi no sembla justificat que, en el cas de la compensació pel préstec bibliotecari, la representació de l’autor s’hagi atribuït, sí o sí, a una entitat de gestió. Si l’autor, lliurement, ha optat per no fer-se’n soci, per quin motiu ara ha de ser representat per una entitat de gestió?

El primer dels dos punts que senyalàvem a dalt (intervenció obligatòria de les entitats de gestió) deriva, de fet, de la manera com es va transposar la Directiva de 2006 a l’ordenament espanyol. Diu l’article 37.2 del Text Refós de la LPI que:

Los titulares de estos establecimientos remunerarán a los autores por los préstamos que realicen de sus obras en la cuantía que se determine mediante Real Decreto. La remuneración se hará efectiva a través de las entidades de gestión de los derechos de propiedad intelectual.

El Reial Decret ha reproduït l’obligatorietat de que tots els préstecs es compensin via entitat de gestió en els seus articles 5.2 i 8.1. Aquí no podia contradir el criteri de la Llei, però en canvi podia haver establert un mecanisme per facilitar que els autors que no volen ser compensats puguin quedar exclosos. Lamentablement no ho ha fet.

En definitiva, tots els préstecs d’obres d’autors amb drets vigents s’han de liquidar a les entitats de gestió, amb independència de si l’autor n’és soci o no n’és, i amb independència també del criteri de l’autor, contradient, en conseqüència, els principis sobre els que es fonamenta el nostre sistema de propietat intel·lectual que, tal i com deia més enlaire, ha d’evitar limitacions injustificades a la capacitat de decisió dels autors sobre l’explotació de les seves obres.

Convé en aquest punt fer dues preguntes.

  • Per què s’afavoreix així a les entitats de gestió en contra, fins i tot, de la voluntat dels autors?
  • Es podia haver fet d’una altra manera?

No tinc resposta a la primera pregunta, però sí a la segona. La Directiva de 2006, que està en l’origen de la regulació del préstec i de la compensació als autors, explica en l’exposició de motius que els autors

…deberán tener la posibilidad de confiar la administración de este derecho a entidades de gestión colectiva que los representen

Veurà el lector que aquí la Directiva, en bona lògica, entén que si un autor ha optat per associar-se a una entitat de gestió és raonable que sigui aquesta entitat qui el representi també en aquesta qüestió. És lògic que sigui així per a un soci d’una entitat de gestió, però no és raonable que això es generalitzi i que tots els autors passin a ser representats per les entitats de gestió, com s’ha establert a la normativa espanyola. L’article 5 de la Directiva insisteix en el fet que el paper de les entitats de gestió no és obligatori:

La gestión del derecho a obtener una remuneración justa podrá encomendarse a entidades de gestión colectiva… Los Estados miembros podrán establecer la obligatoriedad total o parcial de la gestión a través de entidades de gestión colectiva.

Es podia haver fet d’altra manera? Veiem que sí, que hi havia altres opcions, opcions seguides per altres països que han estat més sensible a les preferències i a la voluntat de cada autor. De les diferents solucions que hi havia, el sistema espanyol ha optat per deixar de banda l’autor i reforçar el paper de les entitats de gestió. Molts autors poden ser contraris al canon sobre el préstec i considerar que convé més als seus interessos que els seus llibres circulin el màxim possible, sense gravamens, que surtin dels dipòsits de les biblioteques i siguin coneguts per més gent, o poden pensar que és preferible que els ja migrats recursos de la biblioteca es destinin abans a la compra de més llibres. Cada autor té les seves conviccions, i haurien de ser respectades. En el sistema espanyol no s’han respectat. Regulat el préstec d’aquesta manera es produeix una expropiació parcial dels drets que de forma genèrica la Llei reconeix als autors. Una expropiació subtil, de guant blanc podríem dir, però expropiació.

Biblioteques ,

Utilitzar i / o reutilitzar la informació

octubre 1st, 2014

In_formacióEn l’àmbit de la informació ha entrat amb força un concepte amb ressonàncies ecològiques: reutilització. La informació del sector públic, els enormes volums de documents i dades que generen o reuneixen i custodien els ens del sector públic, s’han de posar a disposició dels particulars per a la seva reutilització, o sigui per facilitar que els ciutadans i les empreses els puguin tornar a utilitzar. Una Directiva de 2003 va indicar el camí a seguir a Europa en aquesta matèria. Va ser transposada a l’ordenament espanyol per la Llei 37/2007 (estatal).

.

Una idea relativament innovadora

La reutilització de la informació del sector públic seria, per tant, un tema relativament nou, almenys si ens guiem per les dates de les dues normes citades. Però, és realment tan nou? La transferència de documents i d’informació del sector públic cap als particulars no comença amb aquestes normes. Ben al contrari. Des de sempre, amb més o menys intensitat i amplitud, els particulars han obtingut de les administracions documents i informacions per a finalitats diverses, per exemple per a realitzar gestions amb altres administracions, o per acreditar drets, o per a fer recerca històrica, o en contenciosos amb altres particulars, o per reclamar a la pròpia administració… Si això sempre ha estat així, quines són les novetats del concepte i de les normes sobre la “reutilització” de la informació?

El primer factor diferenciador o innovador és l’accent que es posa en determinades qüestions. La reutilització posa l’èmfasi en quatre aspectes que adquireixen gran importància, sense ser novetat absoluta en relació a les normes anteriors.

  • La utilització per part dels privats pot ser (no només però) també per a finalitats comercials, per obtenir benefici.
  • La informació i les dades s’han de fer accessibles per mitjà de formats oberts que facilitin el màxim la reutilització.
  • Interessa especialment (encara que no només) la reutilització de dades, preferiblement dades de base, “en brut”, i no tant en documents amb informació estructurada.
  • Es pensa sobretot en dades actuals, fins i tot en les dades del que està passant, o de prediccions.

El segon element important és la idea del nou ús o de l’ús diferent de la informació. L’article 2.4 de la Directiva diu que hi ha reutilització quan es destina la informació a finalitats diferents del propòsit inicial que tenia aquella informació en la missió de servei públic que en va motivar l’existència. En la meva opinió, es tracta d’una definició millorable, perquè de l’esperit i del propi contingut de la Directiva, es dedueix que s’obre la porta a finalitats diferents, certament, però també a formes diferents d’utilitzar la informació. Analitzem, per exemple, el cas d’una de les reutilitzacions més antigues, anterior fins i tot a aquesta normativa, com ho és el servei que ofereixen molts portals jurídics per accedir a textos legals o a repertoris de jurisprudència. La finalitat informativa del servei és la mateixa, però aquests portals presenten la informació d’una manera diferent: enllaçant-la amb altres textos, proporcionant motors de cerca, vinculant-ho a comentaris, facilitant l’accés a versions anteriors…

En definitiva, hi hauria reutilització quan la informació es destina a una finalitat diferent i també quan es tracta, s’elabora i es presenta de manera diferent. En síntesi seria en els casos següents:

  • La informació es destina a una finalitat diferent a la inicialment prevista (per exemple, el parcel·lari del Cadastre creat per a finalitats fiscals, utilitzat en un projecte urbanístic, les dades del padró d’habitants / cens de població utilitzades en un projecte de recerca, etc.).
  • La informació es presenta d’una manera diferent, normalment amb “valor afegit” (per exemple, la intensitat del trànsit sobre un mapa accessible on line, la freqüència de pas del bus o del metro accessible per mitjà d’una App des d’un telèfon intel·ligent, etc.).

Òbviament la normativa de reutilització és més complexa (per a més informació visiteu el portal Open Data de la Generalitat de Catalunya i el del Govern Central), però aquests aspectes són els que caracteritzen o defineixen la idea de la reutilització.

.

Una normativa a superar

Al meu entendre, la virtut de la normativa sobre reutilització és que ha ajudat a clarificar les obligacions de les administracions públiques en matèria de transferència i comunicació de la informació. Insisteix i clarifica determinats aspectes d’unes obligacions que ja existien. De tota manera, a la pràctica, en el dia a dia de les administracions, no és fàcil diferenciar les sol·licituds de reutilització de la informació, a les que s’han d’aplicar aquests nous criteris, de les sol·licituds “tradicionals”, a les que seria d’aplicació la normativa de procediment administratiu, de transparència, d’arxius o de patrimoni cultural. En quins casos el particular només utilitzarà o anirà més enllà i reutilitzarà? És una pregunta difícil de respondre i que en el fons no s’hauria ni de plantejar. En aquesta línia, la definició que figura a la Llei espanyola sembla orientada cap una visió integradora i superadora d’aquesta diferència: “Se entiende por reutilización el uso de documentos que obran en poder de las Administraciones y organismos del sector público, por personas físicas o jurídicas, con fines comerciales o no comerciales, siempre que dicho uso no constituya una actividad administrativa pública” (art. 3.1).

De què parlem quan parlem de reutilització? Parlem, en definitiva, d’un tema del que ja havíem parlat molt abans, però ara ho fem des d’una perspectiva diferent, a partir de les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies.  Per aquest motiu, la normativa específica de reutilització hauria de desaparèixer, perquè hauria de ser assumida i hauria d’impregnar tota la normativa sobre comunicació de la informació del sector públic. Quan no faci falta una norma específica sobre aquesta matèria serà perquè haurem avançat efectivament en l’aplicació dels seus postulats.

Informació pública

Préstec de llibres i remuneració als autors

agost 30th, 2014

fotoEl BOE de l’1 d’agost publicava el Reial Decret regulador del préstec d’obres de centres que ofereixen un servei públic. És l’esperada regulació d’aquest servei de préstec, servei que consisteix principalment en la cessió temporal de llibres als usuaris de les biblioteques públiques. La norma estableix i concreta la remuneració que han de percebre els autors de les obres que es deixen, no només de col·leccions de biblioteques, sinó també d’arxius, museus i centres similars, tema àmpliament i llargament discutit, i certament discutible, des de l’aprovació de la Directiva 92/100/CEE. Fa, per tant, més de 30 anys que parlem d’aquesta qüestió que ara, amb la publicació del Reial Decret, pràcticament ha quedat resolta.

Sintetitzo, amb el risc de que es perdin matisos,  els continguts d’aquesta norma. Es refereix al préstec d’obres protegides per drets d’autor que no estiguin encara en domini públic (dret d’explotació vigent encara), des de centres que ofereixin un servei públic, excepte si són de municipis de menys de 5.000 habitants o de centres docents. La remuneració és als autors (no a editors) i s’ha d’abonar per mitjà d’entitat de gestió col·lectiva de drets d’autor, la qual en farà el repartiment als beneficiaris. Els imports que correspon pagar a cada centre resulten de l’aplicació d’un càlcul que combina el nombre de documents prestats i el nombre d’usuaris efectius del servei.

Hem de ser favorables a qualsevol sistema, procediment o mecanisme que compensi als creadors pel seu treball i afavoreixi o estimuli la creació. Però, assumint aquest punt de partida, mai he entès els arguments que defensen gravar el préstec de documents. Fins ara era contrari a aquesta idea per qüestions de fons i de concepte. Ara, un cop estudiat el Reial Decret que la concreta, encara em sembla més difícil d’acceptar.

El cànon sobre el préstec penalitza, per exemple, que un llibre es llegeixi a una casa particular en lloc de fer-ho a la biblioteca. Es tractaria de compensar els autors pels exemplars que es deixaran de vendre per causa (per culpa, podríem dir) del préstec. Però, quin perjudici es provoca a l’autor d’un llibre pel fet que es llegeixi en un o altre lloc? Si el llegim a la taula de la biblioteca no es perjudica a l’autor, però al sofà de casa sí? I si el trec en préstec i ho faig als jardins que hi ha al costat de la biblioteca? I si la Biblioteca té uns jardins, amb bancs i tot, i el llegeixo a fora sense treure’l en préstec? On és la diferència?

No trobo resposta a aquesta qüestió, com tampoc entenc que es dificulti un ús intensiu d’aquests béns públics que són els llibres adquirits en base als pressupostos públics. Qualsevol inversió o despesa pública, com més intensivament s’utilitzi, més es justifica i més sentit té. El préstec, per exemple, permet llegir a lectors que només poden fer-ho en horaris en els que la biblioteca està tancada. Som, segurament, la majoria. D’aquí que el servei de préstec sigui dels més apreciats pels usuaris i probablement el principal del ventall de serveis que ofereixen, que han d’oferir, les biblioteques. Si això és així, no sembla acceptable que es penalitzi a un servei públic per fer bé les coses: com millor servei ofereixi més haurà de pagar.

Des d’aquesta incomprensió de la filosofia inspiradora del gravamen sobre el préstec, he llegit amb atenció el text del Reial Decret, a la recerca d’elements positius que me’n milloressin la consideració. El resultat ha estat justament el contrari pels motius següents:

Es penalitza l’adquisició d’obres. Un dels paràmetres que serveix per calcular el que cal pagar és el nombre d’obres disponibles per a préstec i efectivament prestades. Aquest paràmetre desincentiva l’adquisició d’obres: més obres tenim a la col·lecció del centre i més actuals, més caldrà pagar. Paradoxalment això perjudica al mateix autor, i també a l’editor, especialment si la biblioteca opta per reduir les adquisicions. La compensació hauria d’estimular precisament que s’adquirissin més llibres, a benefici de l’autor i també de l’editor. Els interessa sobretot que la biblioteca destini el seu pressupost a l’adquisició de nous exemplars de la seva obra, o d’altres obres, cosa que podrà fer en un grau menor si ha de destinar diners a remunerar pel préstec, remuneració que com veurem més endavant és molt difícil, per no dir  impossible, que es faci equitativament.

Càlcul impossible de la remuneració. El càlcul de la remuneració es fa sobre el préstec d’obres de qualsevol tipologia. És a dir, no només llibres sinó també cartells, opuscles, obres fotogràfiques o meres fotografies, plànols, mapes… que no hagin superat el termini de protecció que atorga la Llei de propietat intel·lectual. Això comporta haver de calcular permanentment quines obres han passat a domini públic, càlcul complex per la varietat de terminis a considerar (depèn del tipus de document, de la nacionalitat de l’autor, segons la data de la mort s’aplica una o altra llei, etc.), un càlcul que és en realitat impossible de fer, i també impossible de comprovar si s’ha fet bé. En el cas d’un centre depenent d’una administració pública, aquesta qüestió té especial importància, atès que no es pot aprovar cap despesa ni autoritzar cap pagament si no queda absolutament clar que l’import és el correcte. No és acceptable que la norma demani que es faci un càlcul impossible de fer i que traslladi la responsabilitat de prendre una decisió, forçosament errònia, al responsable d’autoritzar el pagament.

Es penalitza l’ampliació del nombre d’usuaris. A més de pagar per cada document prestat, es pagarà també pel nombre d’usuaris del servei de préstec. Costarà molt més que 10 usuaris treguin en préstec un document a l’any que no pas que un usuari en tregui 10. Novament es desincentiva als centres a arribar a nous beneficiaris dels seus serveis, nous lectors. No sembla un criteri adequat sobretot si repassem els índexs de lectura del país.

No afavoreix la recerca i la docència. La finalitat del préstec, o sigui la destinació o ús que es vol fer del document, no s’ha pres en consideració. En altres casos, en el lliurament de reproduccions o en la consulta des de terminals del centre, la Llei de propietat intel·lectual afavoreix la recerca i la docència, dues activitats que cal potenciar i protegir. En aquest cas no s’han pres en consideració. Es grava qualsevol préstec, sigui quina sigui la finalitat.

Paper de l’entitat de gestió. La remuneració la percebrà una entitat de gestió col·lectiva (CEDRO) de la qual NO en formen part la immensa majoria d’autors que teòricament han de ser beneficiaris de la remuneració. S’afavoreix així a una entitat que actua com si disposés d’una mena de monopoli, sense competència, i que d’altra banda és molt poc representativa. Com es liquidaran els imports als no socis de CEDRO, que són la gran majoria? Coneixent el repartiment que fa CEDRO de la compensació per la reproducció d’obres no podem pas ser optimistes ni esperar que es faci equitativament.

Cap consideració al criteri de l’autor. La regulació del préstec oblida un aspecte que és fonamental: la voluntat de l’autor. El nostre sistema de protecció dels drets d’autor es fonamenta en la voluntat, en les opcions i en les decisions de la persona autora. La Llei li atorga la capacitat de decidir com vol explotar la seva obra. El Reial Decret contradiu aquest principi fonamental, de manera que obliga a compensar a l’autor encara que ell no ho desitgi, encara que sigui contrari a aquesta remuneració. El Reial Decret conculca aquest principi bàsic i atribueix la representació de l’autor a una entitat de gestió amb la qual, en la immensa majoria de casos, l’autor no hi té cap relació. És evident que no s’ha fet a la mida o pensant en els autors, sinó més aviat a la mida i pensant en l’entitat recaptadora.

___

Queda per veure quin recorregut tindrà aquest Reial Decret. Falten encara elements per la seva plena entrada en vigor. No sabem tampoc com l’afectarà la futura reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual reiteradament anunciada. En qualsevol cas, a més dels problemes de concepte ja explicats, aquesta regulació penalitza les biblioteques que ofereixen bons serveis i perjudica als propis autors. El sistema ideat per remunerar-los no ho permetrà fer de forma equitativa, ni calcular adequadament els imports a liquidar. Heus aquí una norma pensada a interès de l’entitat recaptadora però difícil o impossible de defensar per als que defensem els drets dels autors.

Biblioteques, Propietat intel·lectual ,

Secret fins el judici final?

juliol 27th, 2014

BOOMM!BOOMM!Imaginem per un moment uns artillers que preparen el canó per disparar un projectil molt potent, tan potent que, si fa blanc, posarà fi a la batalla. Ho ajusten tot, ho repassen, apunten i BOOMM!…. Un defecte del mecanisme ha fet esclatar el projectil dins el canó amb gran virulència. L’enemic avança i guanya el combat.

Una cosa semblant és a punt de passar amb el projecte de Llei de Transparència (el canó) que segueix avançant tràmits al Parlament amb un redactat que apunta contra l’opacitat i el secretisme, ben cert, però que conté defectes de funcionament molt greus que els artillers (els diputats) no semblen observar o desconeixen, defectes que perjudicaran, si es mantenen en el text final, la causa de la transparència que volen defensar.

Als problemes explicats en entrades anteriors d’aquest blog, vull afegir un comentari a l’article 22.2 del projecte de Llei, referit a un tema d’excepcional importància com ho és el de la durada de les reserves o dels límits al dret d’accés. Fins quan poden durar les exclusions? Són possibles reserves sine die? Es pot admetre una Llei que declari reservada la documentació i no posi termini final a aquesta reserva? La qüestió és precisament aquesta última: hi ha lleis que fan declaracions de reserva, d’exclusions de consulta, i no hi posen punt final. Per exemple, ho fa la Llei General Tributària en qualificar les dades fiscals com a reservades, sense afegir cap referència temporal. Fins quan ho han de ser?

Sobre aquest problema certament greu i sobre la manera de solucionar-lo seguint les recomanacions del Consell d’Europa i l’exemple d’altres països, vaig escriure aquesta entrada ara fa dos anys, entrada que es pot sintetitzar en la idea següent: les lleis de transparència i d’accés a la informació han de posar un termini final als límits o exclusions, un termini general comú, d’obertura, que operarà per defecte en els casos que una llei declari reservada la informació sense posar data final.

Aquesta fórmula senzilla, eficaç i contrastada, va ser incorporada l’any 2001 a l’encara avui vigent Llei d’arxius i documents. L’article 36.1 d’aquesta Llei catalana diu:

36. Vigència de les exclusions de consulta
1. D’una manera general, les exclusions establertes legalment quant a la consulta de documents públics queden sense efecte al cap de trenta anys de la producció del document, llevat que la legislació específica disposi una altra cosa.

La normativa catalana havia incorporat, per tant, una fórmula correcta, homologable amb la dels països on la transparència és més efectiva. Però heus aquí que el Projecte de Llei de transparència català l’anul·la i proposa, de forma sorprenent, justament el contrari. El projecte de Llei vol derogar aquest article 36.1 de la Llei d’arxius i documents (Disposició derogatòria Única) i proposa, a l’article 22.2, una nova pauta o criteri general.

Article 22. Proporcionalitat i temporalitat
1. L’aplicació dels límits al dret d’accés a la informació pública ha de ser sempre proporcional al seu objecte i finalitat de protecció i atendre sempre a les circumstàncies del cas concret, especialment a la concurrència d’un interès públic o privat superior que justifiqui l’accés.
2. Els límits del dret d’accés es consideren temporals si així ho estableix la llei que els regula i mentre es mantinguin les raons que en justifiquen l’aplicació.

L’article 22 es converteix així en un article de molt de contrast, blanc i negre. A 22.1 s’introdueix, seguint el text de la Llei de Transparència estatal (art. 14.2), el principi de l’interès públic superior, absent fins ara a la nostra normativa. És un criteri molt positiu avalat per les recomanacions del Consell d’Europa. En canvi en el número 2 es contradiuen precisament aquestes recomanacions i es fa un pas enrere gravíssim, introduint una fórmula que per cert no figura a la norma estatal.

Val la pena tornar a llegir la frase amb una certa calma per poder-ne apreciar la gravetat. Les limitacions o exclusions serien, en principi, per sempre. Només serien temporals si una llei ho diu expressament. En canvi, si la llei no ho diu expressament, aleshores la reserva perdurarà eternament. La severitat de la frase no queda suavitzada, a la pràctica, per l’afegitó posterior (“mentre es mantinguin…”), atès que es formula en termes vagues i d’interpretació molt subjectiva.

 Recapitulant la qüestió: el projecte de Llei deroga la fórmula correcta i afavoreix l’existència de reserves fins a la fi dels temps. Esperem que aquest defecte que, repetim-ho, no existeix a la norma bàsica estatal la qual, per tant, no pot ser agafada com a excusa, es resolgui abans de l’aprovació final. L’article 22 hauria de substituir el seu paràgraf segon per la fórmula adoptada per la Llei d’arxius i documents, amb aquest redactat final:

Article 22. Proporcionalitat i temporalitat
1. L’aplicació dels límits al dret d’accés a la informació pública ha de ser sempre proporcional al seu objecte i finalitat de protecció i atendre sempre a les circumstàncies del cas concret, especialment a la concurrència d’un interès públic o privat superior que justifiqui l’accés.
2. D’una manera general, els límits al dret d’accés establerts legalment queden sense efecte al cap de trenta anys de la producció de la informació, llevat que la legislació específica disposi una altra cosa.

Confiem que el bon criteri s’imposi també en aquest punt. En base al text actual del Projecte de Llei els cadastres del segle XVIII (dades fiscals) avui estarien exclosos de consulta. Si la Llei de Transparència ha de comportar fer passes enrere en les qüestions en les que s’havia avançat, no mereixeria portar aquest nom.

Accés a la informació ,

Propietat intel·lectual i secret?

juliol 2nd, 2014

Autor i secretAutor i secretAutor i secretAquesta entrada del blog es podria haver titulat també “Que hace una chica como tu en un sitio como este”. El lector veurà per quin motiu, si té una mica de paciència, però abans d’arribar a la cançó convé explicar quin tema justifica o motiva aquesta entrada.

La intimitat, les dades de caràcter personal, els secrets comercials, la seguretat pública… Aquestes són algunes de les causes que poden limitar o condicionar l’accés a la informació pública. En matèria d’accés el principi general és, dit de manera senzilla i directa, que tota la informació pública ha de ser de lliure accés excepte que una causa, establerta per llei, qualifiqui la informació de reservada o d’accés restringit. La Ley 19/2013 de transparencia a la que m’he referit en entrades anteriors d’aquest blog, enumera a l’article 14 les principals causes que poden justificar restriccions. La llista ha de ser interpretada com una relació de criteris generals, a concretar o delimitar més clarament en lleis i normes específiques. Esperem que sigui interpretada d’aquesta manera i que no s’utilitzi directament per limitar l’accés a tota la informació referida a aquestes matèries.

D’entre les matèries que figuren en aquest fonamental article apareix, per primera vegada a l’ordenament espanyol, la propietat intel·lectual com a causa de limitació de l’accés. Si comparem aquesta llista d’excepcions amb la precedent de l’article 37.5 Llei 30/1992, comprovem que una de les novetats més importants és l’aparició dels drets de propietat intel·lectual com a causa de limitació. En aquest punt la Ley de transparencia diu:

Artículo 14 Límites al derecho de acceso

1. El derecho de acceso podrá ser limitado cuando acceder a la información suponga un perjuicio para:

… h) Los intereses económicos y comerciales. … j) El secreto profesional y la propiedad intelectual e industrial.

Permetrà el lector que abandoni ara el to avorrit d’aquest escrit per explicar que, quan vaig veure “propietat intel·lectual” en el primer esborrany de la Llei, em va venir al cap la música i la lletra de la cançó “Que hace una chica como tu en un sitio como este” a la que em referia a l’encapçalament. Què hi fa, efectivament, la propietat intel·lectual en aquest lloc, limitant, per primer cop, l’accés a la documentació. Estem parlant d’una qüestió de gran importància que pot afectar l’accés a molts documents produïts per la pròpia administració o provinents de particulars i custodiats en arxius públics. Són documents als que cal reconèixer drets de propietat intel·lectual (de l’administració o de privats) els plànols, mapes, estudis, projectes tècnics, fotografies, vídeos, bases de dades, determinada correspondència, manuscrits…

Convé dir, de seguida, que és un greu error de la Llei haver afegit aquesta matèria (“estás fuera de lugar” diu la lletra de la cançó), error que prové d’una mala traducció de les normes internacionals sobre accés i de les lleis vigents en altres països. En la majoria d’estats, no aquí, el concepte “propietat intel·lectual” inclou als drets d’autor i als drets de propietat intel·lectual, de manera que quan en aquells estats es fa referència a la protecció de drets de propietat intel·lectual es protegeixen en realitat els de propietat industrial. Aquest esquema no és vàlid aquí, on propietat intel·lectual és un concepte que diferenciem de propietat industrial. No obstant, el legislador es va limitar a traduir el text que figurava en altres ordenaments, sense adonar-se que entre nosaltres propietat intel·lectual té un altre sentit. Aquí, repetim-ho, es refereix únicament als drets d’autor, no a patents, models d’utilitat, dissenys, marques… que efectivament mereixen ser protegits i ho són per la via dels drets de propietat industrial. En definitiva, propietat intel·lectual no havia de figurar a aquesta llista i en canvi és justificat i suficient que hi figurin els interessos econòmics i comercials (lletra h) i la propietat industrial (j).

Anem a veure què diu la normativa espanyola de propietat intel·lectual sobre els drets a protegir. La llei espanyola estableix un sistema de drets de propietat intel·lectual que en cap cas, és important remarcar-ho, impedeixen la consulta dels documents afectats o tributaris d’aquests drets. La Llei atribueix drets que poden condicionar les reproduccions de documents però no la consulta. La consulta és un acte de mer ús i no un acte d’explotació. La Llei classifica i defineix els actes d’explotació essencialment en els articles 17 a 21. La seva lectura permet comprovar que, per més drets de propietat intel·lectual que es puguin acreditar sobre un document, en cap cas aquests drets poden ser causa per limitar la consulta. Segons la Llei el titular dels drets pot determinar el règim de reproduccions, per exemple, o l’edició i comunicació pública del document, però en cap cas la consulta. Qualsevol llibre que fullegem en una llibreria té drets de propietat intel·lectual que corresponen a la persona autora, a l’editor, potser al traductor… però cap norma impedeix, per més drets que es reconeguin, que efectivament el puguem consultar.

Malauradament l’esborrany de la futura llei catalana de transparència arrossega també aquest error. Com en tants altres punts, la Llei catalana segueix excessivament i innecessàriament la norma estatal, fins i tot, com és el cas, en els seus errors. Diu el text català

Article 21. Límits al dret d’accés

1. El dret d’accés a la informació pública pot ser denegat o restringit quan el seu coneixement o la seva divulgació suposi un perjudici per a:

a) La seguretat pública. …

g) El secret professional i els drets de propietat intel·lectual i industrial.

Incloure la propietat intel·lectual entre les limitacions o causes de restricció és un error (un altre més) d’aquestes dues lleis, tan esperades i, per cert, tan decebedores. Ni la norma estatal ni la catalana passaran a la història com a lleis que hauran impulsat efectivament la transparència. Sobre la qüestió que hem comentat en aquesta entrada l’única esperança, i en certa manera la solució, seria que aquest límit (la propietat intel·lectual) s’interpretés a partir de la frase introductòria que encapçala els dos articles (14.1 Ley 19/2013 i  21.1 esborrany llei catalana). Diu la frase inicial que la restricció a la consulta només és aplicable si crea un perjudici als drets, o sigui als drets reconeguts efectivament a l’ordenament. Ja hem vist que els drets de propietat intel·lectual reconeguts no impedeixen en realitat la consulta, de manera que la consulta no s’hauria de limitar en cap cas.

Hauria estat preferible que la propietat intel·lectual no fos esmentada aquí. Els contraris a la transparència, els que practiquen l’opacitat, tenen un nou argument a favor seu.

Accés a la informació, Propietat intel·lectual ,

Llei catalana de Transparència, un nou i greu problema

maig 20th, 2014

Parlament_de_Catalunya_façanaDes de fa uns dies a l’Escó 136 del Parlament de Catalunya es pot consultar la darrera versió del text base de la futura Llei catalana de transparència, accés a la informació pública i bon govern. Presenta poques novetats en relació a l’esborrany anterior. Al text li queda encara camí abans de l’aprovació de la Llei. Hi haurà ocasió per comentar altres punts del seu contingut però vull esmentar i destacar una novetat de gran importància, i a parer meu molt negativa, introduïda en aquesta nova versió. Es tracta del nou punt 4 de l’article 31 que diu:

Si la sol·licitud d’informació afecta dades de caràcter personal protegides, se n’ha de demanar informe a l’Autoritat de Protecció de Dades, que ha de ser emès en el termini de quinze dies. En aquest cas, és aplicable el que estableix l’article 33.3.

Es tracta d’una novetat que no deriva ni troba cap referent a la Llei de Transparència estatal (Llei 19/2013) que he comentat en altres entrades del blog. La Llei estatal no estableix aquesta consulta prèvia. Es tracta d’una innovació de l’esborrany català, un gravíssim error que amenaça amb deixar sense efectes una de les (poques) millores en el règim d’accés que introduïen tant la Llei estatal com, fins ara, l’esborrany de la llei catalana.

Tant un com altre text intenten o intentaven establir unes noves pautes i donar solució a una qüestió fonamental: resoldre els casos de sol·licituds d’accés a informació quan hi figuren dades personals. La Llei 19/2013 ho planteja a l’article 15 en els termes següents que reprodueixo per destacar-ne algunes paraules:

3. Cuando la información solicitada no contuviera datos especialmente protegidos, el órgano al que se dirija la solicitud concederá el acceso previa ponderación suficientemente razonada del interés público en la divulgación de la información y los derechos de los afectados cuyos datos aparezcan en la información solicitada, en particular su derecho fundamental a la protección de datos de carácter personal. Para la realización de la citada ponderación, dicho órgano tomará particularmente en consideración los siguientes criterios:
a) El menor perjuicio a los afectados derivado del transcurso de los plazos establecidos en el artículo 57 de la Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Españo
b) La justificación por los solicitantes de su petición en el ejercicio de un derecho o el hecho de que tengan la condición de investigadores y motiven el acceso en fines históricos, científicos o estadísticos
c) El menor perjuicio de los derechos de los afectados en caso de que los documentos únicamente contuviesen datos de carácter meramente identificativo de aquéllos
d) La mayor garantía de los derechos de los afectados en caso de que los datos contenidos en el documento puedan afectar a su intimidad o a su seguridad, o se refieran a menores de edad.

L’esborrany de la norma catalana incorpora una idea similar en el 24.2. 

(…) les sol·licituds d’accés han de ser ateses quan l’Administració consideri que el coneixement i la divulgació no perjudica cap dret protegit, amb la ponderació prèvia dels possibles conflictes d’interessos. 

Els termes són diferents, però un i altre text van orientats a reconèixer a cada administració la capacitat, i obligació, de valorar i decidir sobre la comunicació de dades de caràcter personal no especialment sensibles que puguin figurar en documents públics. En el cas de la norma estatal es suggereix que es prenguin en consideració “particularmente”, que no vol dir exclusivament, alguns criteris dels quals destacaria els que figuren a les lletres b) i c). En definitiva, les administracions a partir d’ara haurien d’analitzar cada sol·licitud i resoldre. La importància d’aquests dos articles radica en el fet que s’atribueix, clarament i específicament, la capacitat de resoldre i si escau autoritzar la comunicació de documents amb dades de caràcter personal, aspecte que fins ara no era clar excepte en casos molt concrets expressament esmentats en una llei. L’existència d’una dada de caràcter personal sovint irrellevant, o coneguda públicament, o obsoleta, o sense transcendència… és avui motiu de restricció. Atès que la Llei obliga a donar accés parcial, l’existència d’aquesta dada obliga a manipular els documents per eludir-ne la comunicació. A la pràctica acaba comportant la denegació de l’accés o bé l’incompliment de la Llei comunicant el document amb la dada inclosa. Els dos articles citats, vull insistir-hi, ben aplicats resolen o resoldrien a la pràctica molts problemes. Tracten de resoldre de manera realista i lògica la connexió entre el dret a la protecció de les dades i la transparència. 

Amb la introducció del 33.4 queda sense efecte aquesta solució. Recordem que aquest nou article, si s’aprova d’aquesta manera, contradiu la Llei estatal (art. 15.3 ja citat) i sobretot el 24.2 del mateix esborrany català. La decisió ja no correspondria únicament a l’administració que té la informació, sinó que faria falta un informe previ (no es diu que sigui vinculant) de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCat). No s’entén aquesta contradicció, ni la desconfiança que demostra el text en relació a la capacitat de cada administració per resoldre. Segons aquest nou 33.4, a l’APDCat se li hauran de traslladar les sol·licituds d’accés presentades per qualsevol particular, encara que sigui el representant d’una associació de veïns, o una persona que acrediti un interès legítim i directe, o un investigador vinculat a una institució científica… L’APDCat assumeix així un rol absolutament desmesurat, sense precedents en cap altre sistema. Haurà d’actuar en casos molt diversos sovint sense tenir tots els elements per poder decidir amb suficient coneixement, la qual cosa obligarà a traslladar-li potser no només la sol·licitud de consulta sinó també els antecedents. Ho farà en el cas d’una qüestió entre veïns, en les consultes adreçades als arxius per part d’investigadors… centenars o potser milers de casos que es plantegen a diari en el conjunt d’administracions catalanes. I això haurà de ser així en tots els casos, per més irrellevant que sigui la dada, perquè aquest desafortunat article parla de dades protegides (les protegides són totes les dades de caràcter personal) i no de dades especialment protegides. De fet, el derogat (o en procés de derogació) article 37.3 de la Llei 30/1992 atorgava a cada administració més capacitat per resoldre directament que en el sistema proposat per aquest nou i sorprenent article de l’esborrany de la norma catalana. D’altra banda, el termini de 15 dies prolongarà els ja llargs terminis de resposta establerts a l’esborrany. Els terminis de resposta llargs són un altre factor que desactiva el principi de transparència.

Les agències o autoritats de protecció de dades tenen un paper important i han de ser molt actives i incidir en matèria d’accés a la documentació pública. És obvi, però la manera correcta de fer-ho és la manera com ho fan actualment: per mitjà de dictamens, instruccions, fent recomanacions, assessorant les entitats públiques davant casos que plantegin dubtes clars i exercint la funció inspectora. Traslladar totes les sol·licituds d’accés a l’APDCat, una i altra vegada, encara que siguin les mateixes circumstàncies i el mateix cas, i en tots els casos, no té sentit. És desmesurat i absurd. És contrari al principi de simplificació administrativa i una falta de consideració per a la capacitat que ha de tenir cada administració pública per resoldre les qüestions ordinàries. 

L’esborrany de la futura norma catalana presenta molts problemes. No va camí de ser una llei comparable a les que existeixen en molts altres països europeus. Ara s’hi ha afegit un altre problema que l’allunya encara més de les normes de països de nord enllà, on diuen que la gent és… És lamentable que sigui així perquè és una llei molt important.

________________

Actualització del dia 8 de juliol de 2014 

El text de la proposició de Llei de Transparència tancat finalment per la ponència, publicat al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, no inclou el punt 4 de l’article 31 que he comentat en aquesta entrada. És una bona notícia encara que, des del meu punt de vista, la supressió es queda curta. Calia suprimir tot l’article 31 perquè és l’administració i no un particular qui ha de resoldre la sol·licitud. En qualsevol cas la supressió del 31.4 és a parer meu correcte.

Accés a la informació, Protecció de dades , ,

Eliminar els documents de l’empresa, quan?

març 23rd, 2014
Arxivador

James N. McCord, 1920

La pregunta amb la que he titulat aquest post no és pas fàcil de contestar, perquè tota empresa genera un volum considerable de documents de naturalesa i característiques diferents, per tant d’importància diferent. D’altra banda, segons el sector i l’activitat de l’empresa poden existir normes específiques que determinaran obligacions també específiques sobre conservació dels documents.

Les notes que segueixen són només unes pinzellades breus a manera d’aproximació a aquesta important qüestió. Fan referència a les principals normes i obligacions que afecten a la majoria de les empres i a la normativa fiscal i laboral. No fan referència al cas dels documents de les empreses del sector públic, els documents de les quals han de ser considerats de forma diferent per la seva condició de documents de titularitat pública. Ens referirem exclusivament a empreses privades, desvinculades del sector públic o sense presència de capital públic, que és el cas de la immensa majoria. Tema complicat, difícil de resumir i a la vegada molt important. Com és sabut l’eliminació de documents abans d’hora pot comportar conseqüències legals greus. 

Documents constitutius i actes. Determinats documents, com els que acrediten la personalitat i naturalesa de l’empresa així com els que en regulen el funcionament i l’actuació dels seus òrgans de govern, s’han de conservar de forma permanent durant tota la vida de l’empresa i almenys durant sis anys més seguint el que indica el Codi de Comerç (vegeu paràgraf següent). Es tracta principalment de tots els documents de constitució, escriptures, estatuts, llibre registre de socis i llibres d’actes.

Sis anys, termini general. El Codi de Comerç estableix un termini general de sis anys durant el quals els empresaris “conservarán los libros, correspondencia, documentación y justificantes concernientes a su negocio”  (art. 30). Aquesta obligació de conservar subsisteix també en el cas de tancament o dissolució de l’empresa.

Documents comptables i fiscals. La normativa fiscal conté nombroses referències a les obligacions formals dels obligats tributaris, entre les quals la conservació dels documents. La Ley General Tributaria fa referència de forma general a les obligacions en matèria de conservació i aportació de documents en cas d’inspecció. A partir d’aquesta referència general, les normes reguladores de cada impost contenen indicacions específiques per a cada cas. L’art. 29.2 LGT es refereix, sempre en termes generals, a l’obligació de conservar llibres, registres, factures, dades, informes, antecedents i justificants amb transcendència tributària, així com (qüestió important) les eines i recursos informàtics que n’han de garantir la consulta. L’obsolescència informàtica no pot ser excusa per no acreditar les obligacions fiscals. Entre els documents que cal considerar inclosos en aquesta referència genèrica hi hauria òbviament les factures emeses i rebudes, els llibres de factures, el diari i el de béns i inversions, la memòria anual i els quadres o estudis de càlculs de riscs.

La prescripció fiscal. Al cap de quatre anys venç el termini durant el qual cal acreditar el compliment de les obligacions fiscals. Passats quatre anys desapareix l’obligació de conservar els documents i el dret de l’administració tributària a exigir-los. Aquesta regla general i la forma de calcular els quatre anys figura als art. 66 – 67 LGT. La regla principal a recordar és que el còmput dels quatre anys no s’ha de fer a partir de la data del document o de l’operació, sinó des del dia següent al de finalització del termini reglamentari de presentació de la declaració de cada impost.

Documents sobre obligacions laborals. Les normes reguladores de la inspecció de treball enumeren els documents a conservar. La Ley 42/1997 ordenadora de la Inspección de Trabajo y Seguridad Social els esmenta en termes molt amplis a l’art. 5 – 3.3: “libros, registros, …declaraciones oficiales y contabilidad; documentos de inscripción, afiliación, alta, baja, justificantes del abono de cuotas o prestaciones de Seguridad Social; documentos justificativos de retribuciones; documentos exigidos en la normativa de prevención de riesgos laborales y cualesquiera otros relacionados con las materias sujetas a inspección”. El termini de prescripció, per tant el termini durant el qual és exigible l’aportació de documents, figura a l’art. 4 del Text Refós de la Llei sobre infraccions i sancions en l’ordre social: tres anys en els casos d’incompliment de la normativa laboral i quatre anys si l’incompliment es refereix a obligacions amb la Seguretat Social. En tots dos casos el còmput s’efectua a partir de la data de la infracció.
.

Sense poder fer ara referència a normes singulars que poden indicar altres terminis, podem concloure que les obligacions generals de conservació dels documents instrumentals (no constitutius o essencials) oscil·len entre els tres i els sis anys. Arribats a aquest punt val la pena recordar però que això no comporta necessàriament l’obligació d’eliminar-los. Els terminis de prescripció ho són de les obligacions legals, de manera que conservar els documents més enllà d’aquest termini no ha de comportar cap perill ni inconvenient per a l’empresa.  Hi ha obligació de conservar durant aquests terminis però no hi ha obligació d’eliminar els documents un cop hagin vençut. L’única normativa que ho exigeix és la de protecció de dades. L’art. 4.5 de la Llei orgànica 15/1999 de protecció de dades de caràcter personal i el Reglament de la Llei amb una mica més de precisió, limita el temps de conservació de les dades personals al termini durant el qual es poden exigir responsabilitats legals pel seu tractament, finalitzat el qual s’han de conservar anonimitzades o bé eliminar-les. Amb aquesta salvetat, qualsevol empresa hauria de considerar la conveniència de conservar almenys una part de la documentació generada. És la seva història, un actiu més al qual no ha de renunciar. El pas del temps els acabarà convertint en documents de gran interès patrimonial. Entraran a formar part del patrimoni cultural i adquiriran un valor històric. Per aquest motiu, i amb això acabem, la normativa de patrimoni cultural estableix l’obligació de conservar-los quan ja tenen quaranta anys d’antiguitat.

Arxius

La SGAE, fent amics

gener 28th, 2014

Logo SGAEDissabte El Punt Avui va informar del malestar de comerciants de Figueres generat pel fet que representants de la SGAE passaven botiga per botiga proposant pagar una tarifa que legalitzaria, segons ells, la música ambiental de l’establiment. En el nostre país, la defensa dels drets d’autor té dos problemes greus. Per una banda, hi ha el poc respecte al treball de músics, escriptors, cineastes, fotògrafs… per part de molta gent que no té cap problema a piratejar a tort i a dret, i fins i tot se n’enorgulleix. Per l’altra, tenim el mal funcionament d’algunes entitats de gestió de drets d’autor –la SGAE especialment– que desacrediten una feina i una funció tan important i necessària com la defensa dels creadors. Els agents de la SGAE que entren a les botigues parant l’orella no expliquen bé les coses. No és veritat que si es té música ambiental calgui pagar sempre a la SGAE, com ells afirmen. En realitat, aquesta societat representa únicament els seus associats o, més ben dit, només els drets sobre aquelles peces que els seus associats els han encarregat que gestionin; o sigui, les obres que estan en el repertori de la SGAE. Per tant, no tota la música que sentim en una botiga ha de pagar per drets a la SGAE, cosa que els seus representants mai no diuen. Ho simplifiquen amb un “si tens música has de pagar”. És més fàcil dir-ho així, però no és correcte, sobretot si s’explica a persones que desconeixen la complexitat d’aquestes normes. Seria d’esperar claredat i un esforç de rigor d’una societat, com la SGAE, que ha protagonitzat tants escàndols i s’ha fet cèlebre per la seva mala gestió. Dient la veritat a curt termini potser no ingressarien tant, però a la llarga hi guanyarien. Els autors, també.

Lamentablement, aquesta actitud prepotent no és exclusiva de la SGAE. Vegin per exemple què em passa a mi mateix (disculpin la referència personal) amb CEDRO, l’entitat que s’ocupa de les reproduccions de llibres, especialment les fotocòpies. Si poso el meu nom al cercador de la web www.conlicencia.com de Cedro apareixen alguns treballs meus com a integrants del repertori que aquesta entitat gestiona. El cas és que no sóc soci d’aquesta entitat, com no ho són tampoc molts altres autors que hi figuren. “Con licencia”, sí, amb llicència per fer qualsevol cosa, per exemple aparentar que administren drets que no els corresponen. No és seriós. Certament, els drets dels músics, dels editors, dels traductors… són massa importants perquè estiguin en mans de segons qui.

[Publicat a El Punt – AVUI de 27 de gener de 2014]

Propietat intel·lectual

Dues mancances (més) de la Llei de la Transparència

desembre 19th, 2013

37L’aprovació de la Llei 19/2013 de la transparència a la que he fet referència en posts anteriors, ha comportat, entre moltes altres conseqüències, la modificació (en realitat la supressió) de l’article que fins ara era el principal referent en la regulació de l’accés dels ciutadans als documents públics. Es tracta de l’article 37 de la Llei de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, un article extens i complicat que aquí podeu llegir en el seu redactat que era vigent fins la setmana passada. Es tractava d’un article que plantejava no pocs problemes d’interpretació i de to general ben poc favorable a la transparència. Substituïa de mala manera la llei específica sobre la matèria. La nova Llei de Transparència l’ha modificat i ara diu el següent: 

Los ciudadanos tienen derecho a acceder a la información pública, archivos y registros en los términos y con las condiciones establecidas en la Constitución, en la Ley de transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno y demás leyes que resulten de aplicación.

Lògicament no tot el que es deia en aquell article era negatiu. Precisament vull comentar un parell de qüestions que desapareixen. Malauradament no s’han incorporat a la nova regulació. Dic malauradament perquè eren essencials per donar seguretat i garanties en matèria d’accés. Es tracta del punt tercer i de la frase final del punt novè.

Deia l’art. 37.3:

El acceso a los documentos de carácter nominativo que sin incluir otros datos pertenecientes a la intimidad de las personas figuren en los procedimientos de aplicación del derecho, salvo los de carácter sancionador o disciplinario, y que, en consideración a su contenido, puedan hacerse valer para el ejercicio de los derechos de los ciudadanos, podrá ser ejercido, además de por sus titulares, por terceros que acrediten un interés legítimo y directo.

L’article no és cap meravella de construcció, però permetia que persones que acreditaven un interès legítim i directe en un procediment (no els interessats) poguessin accedir a determinades dades de caràcter personal que figuren en els documents. Sense ser la persona interessada podia accedir a dades necessàries per a fer valdre interessos legítims, per exemple dades identificatives, no sensibles. Es tractava d’un punt de contacte entre la normativa de protecció de dades, tan estricta a l’hora de permetre comunicació, i la de procediment administratiu. Era un enunciat força clar que obligava a fer una ponderació de l’interès del sol·licitant, ponderació no sempre fàcil però que és un exercici lògic, raonable. Al final permetia comunicar dades en grau proporcional a aquell interès.

L’article 15 de la Llei de la Transparència era el lloc on s’hauria d’haver incorporat aquesta idea. Malauradament no hi figura. L’article atorga el mateix grau d’accés a un ciutadà sense vinculació a un procediment que a un ciutadà que pugui acreditar un interès legítim i directe. En el numeral 3 l’article 15 esmenta la possibilitat de donar accés quan sigui per raons d’interès públic, assumint així parcialment el principi establert a l’art. 3.2 de la Convenció del Consell d’Europa sobre accés als documents públics. Lamentablement la incorporació d’aquest principi sembla haver perjudicat el reconeixement d’interessos particulars que també justificarien un grau superior d’accés, com quedava recollit a l’antic 37.3 de la Llei 30/1992. Una cosa no havia d’anar en detriment de l’altre. És una omissió greu, un error que a la pràctica comporta ja avui greus problemes, i que seria oportú corregir en la norma catalana de transparència ara en curs de redacció.

Passem a veure un segon punt que també “s’hauria d’haver salvat” de la supressió de tot l’article 37. Deia el punt 9:

Será objeto de periódica publicación la relación de los documentos obrantes en poder de las Administraciones Públicas sujetos a un régimen de especial publicidad por afectar a la colectividad en su conjunto y cuantos otros puedan ser objeto de consulta por los particulares.

La darrera frase obligava a donar publicitat dels documents que obraven en poder de les administracions, o sigui a fer saber de l’existència d’aquests documents, no dels seus continguts sinó (almenys) de les seves referències. No figura tampoc a la denominada Llei de la Transparència. Es tractava, tot s’ha de dir, d’una obligació que es complia molt poc però que orientava cap a un horitzó de publicitat i de facilitar l’accés dels ciutadans. Al ciutadà li és difícil, i li serà difícil, demanar la consulta de documents o d’informació que no sap si existeix, especialment si tenim present que la nova Llei ja adverteix a l’article 19.2 que

Cuando la solicitud no identifique de forma suficiente la información, se pedirá al solicitante que la concrete en un plazo de diez días, con indicación de que, en caso de no hacerlo, se le tendrá por desistido, así como de la suspensión del plazo para dictar resolución.

En definitiva, el ciutadà ha de dir exactament quina informació vol però l’administració no ha de dir exactament quina informació té. No és equitatiu ni coherent amb l’objectiu de la transparència que es proclama. El grau de precisió exigible al ciutadà en les seves sol·licituds hauria de ser proporcional al grau de la descripció de la informació que té l’administració. A això responia el derogat 37.9 de la Llei 30/1992 i això mateix diu l’art. 4.5 de la Llei 37/2007 sobre reutilització de la informació del sector públic:

Las Administraciones y organismos del sector público facilitarán mecanismos accesibles electrónicamente que posibiliten la búsqueda de los documentos disponibles para su reutilización, creando sistemas de gestión documental que permitan a los ciudadanos la adecuada recuperación de la información, tales como listados, bases de datos o índices y portales que enlacen con listados descentralizados.

Es tracta, aquest sí, d’un article exemplar, que deriva d’una Directiva europea (això ho explica tot) i que es situa a les antípodes del que planteja la suposada Llei de transparència. No es tracta pas d’un tema menor. També en aquest punt hem de posar les esperances en el text que estan elaborant els parlamentaris catalans.

Accés a la informació ,

Qualsevol semblança amb la realitat…

desembre 18th, 2013

BOEUn bon dia els humans vam començar a posar noms a les coses. Un dels nostres avantpassats es devia voler referir a l’aigua, potser, o a la lluna, vés a saber, i ho deuria fer amb un so simple, un monosíl·lab, segurament. Segur que va anar més o menys així. El fet és que els descendents dels micos hem evolucionat amb la dèria de posar nom a totes les coses, fins al punt que no ens sabem imaginar que una cosa pugui no tenir-ne. Ja són molts i molts segles de batejar persones, objectes, llocs… una pràctica antiga que també ens ha fet aprendre que no sempre el nom fa la cosa. O sigui, que no n’hi ha prou amb una etiqueta adherida a una ampolla que digui “líquid creix pèl” perquè el líquid faci el seu efecte.

Disculparà el lector aquesta introducció una mica erràtica, ho reconec, que m’ha permès, però, arribar a una conclusió simple i irrefutable: hem de dubtar de les etiquetes. Ho dic també pensant en temes més seriosos que no pas els elixirs miraculosos, pensant, per exemple, en les lleis que s’aproven als parlaments.

Amb les lleis, efectivament, també passa que el nom no fa la cosa. Dimarts passat es van publicar al BOE la Ley de la transparencia y el buen gobiernola Ley orgánica para la mejora de la calidad educativa, col·loquialment “llei Wert”. Heus aquí una altra llei que porta nom de ministre. Està demostrat que si una llei polèmica i impopular adopta el nom del titular del departament, s’obren males perspectives per al ministre, però en canvi es salvaguarda el govern. En qualsevol cas els experts i els professionals de l’ensenyament ja han avisat que no hem d’esperar cap millora pel que fa a l’educació. La llei de transparència, prevista a la Constitució del 1978 (fa 35 anys), coincideix amb l’anterior ja que confirma que el nom no fa la cosa, en aquest cas no hi farà entrar llum, no farà més transparents les actuacions de les administracions. La llista de documents que la llei exclou de consulta pública és molt àmplia, i les raons que permeten declarar reserva són molt vagues, per la qual cosa es podran aplicar de manera àmplia. Per acabar-ho d’arreglar, els terminis per donar resposta a les sol·licituds d’informació són llarguíssims: fins un mes de termini inicial, amb possibilitat d’allargar-ho fins a 2 mesos a criteri de l’administració, i encara més en alguns casos. “Vuelva usted mañana” va escriure Larra. “Vuelva usted de aquí a tres meses” diu ara la Ley de transparencia.

En fi, el que dèiem. Tot i que l’etiqueta digui que és un ungüent que fa créixer el pèl, sovint el producte no és altra cosa que una presa de pèl.

(Publicat a El Punt – Avui el 16/12/2013)

Sense categoria