El tancament de Megaupload, el cànon digital, les descàrregues… Repassant aquest encadenament de problemes i polèmiques, qualsevol diria que els drets d’autor i les tecnologies són impossibles de conciliar. Convé explicar que és exactament el contrari. Els drets d’autor neixen, de fet, amb la tecnologia. Segles enrere, quan els dibuixos, els escrits o les pintures no es podien reproduir, ningú es plantejava qui n’havia de tenir els drets. La impremta, la primera tecnologia que permeté copiar i distribuir de forma massiva, en un primer moment a qui més va beneficiar va ser als impressors. Els músics, els novel·listes o els pensadors van haver d’esperar que la Revolució Francesa reconegués que era “extremadament just que els homes que conreen el domini del pensament puguin obtenir fruits del seu treball”. Des d’aleshores reconeixem als autors la capacitat de decidir sobre les seves creacions com a base del nostre sistema, un sistema en el que intentem trobar un equilibri, sempre difícil, entre els drets i els interessos de tots: creadors, intermediaris i públic.

Però tornem a la tecnologia. La invenció de la ràdio, les fotocopiadores, la televisió… A cada avenç tecnològic s’han hagut d’anar precisant i desenvolupant les normes que regulen els drets dels creadors, productors, editors, els del públic… i els usos possibles. Com més tecnologia, més matisos i més creixement d’aquests drets complexos que denominem drets d’autor. El 1963 Philips començà a vendre cintes de casset. La companyia no s’esperava que tinguessin tant d’èxit les cintes verges que el públic comprava per fer còpies de les editades per les discogràfiques. Per compensar els músics per aquestes còpies es va començar a aplicar un cànon, un gravamen que ara, de tant com s’ha generalitzat, és injust i cal revisar a fons. A cada invent noves possibilitats i nova revisió dels drets. I és clar, si aquesta ha estat la constant al llarg de la història, no podia passar altra cosa amb l’adveniment d’aquesta meravella que denominem noves tecnologies i, més concretament, amb internet i la seva potència.

Les polèmiques actuals i les que vindran deriven del seu impacte, de l’univers de noves possibilitats que ens ofereixen. Ara bé, el núvol de qüestions i conflictes suscitat per aquest canvi no ha de fer perdre de vista quina és la qüestió clau que està en discussió: segueix essent el creador qui ha de decidir lliurement sobre el seu treball? O bé, com defensen molts, hem de fer una nova “Revolució Francesa”, un canvi radical de model en el qual els creadors, tots els creadors, ja no podran decidir com fins ara? És tan senzill, però tan transcendent, com això. No ho perdem de vista que és la clau de tot plegat.

(Publicat a El Punt Avui. Comarques Gironines 30-01-2012 Pàgina 11)

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual

Dedicat als amics de la Societat Catalana de Genealogia

Diguem “Registre Civil” i ens venen al cap les imatges de llibres ben enquadernats i ordenats, un al costat de l’altre i reculant fins el 1871, plens d’anotacions amb les dades de les darreres generacions, venerables llibres i venerable Registre que estan visquent una profunda transformació en la direcció que senyala la nova Llei del Registre Civil que entrarà en vigor el 23 de juliol de 2014. Passarà a ser un Registre únic (art. 3.1) que existirà únicament en suport electrònic, al qual podran accedir les administracions públiques en l’exercici de les seves funcions, cosa que permetrà estalviar gestions i aportació de documents a les persones que han de fer (que hem de fer) tràmits davant d’aquestes administracions.

De les moltes novetats que comporta o comportarà aquesta nova Llei, vull comentar ara el canvi en el règim d’accés dels particulars als assentaments del Registre. En base a la normativa avui encara vigent, el Registre és una de les fonts amb informació personal més obertes de totes les existents a les administracions públiques. Segons l’art. 6 de la Llei de 1957 avui vigent

el Registre és públic per aquell que tingui interès en conèixer els assentaments

Qui té interès i, per tant, qui pot conèixer els assentaments? Ho aclareix l’article 17 del Reglament del Registre indicant senzillament i contundentment que

l’interès en conèixer els assentaments es pressuposa a qui en sol·licita la certificació

En definitiva, màxima publicitat, atès que és suficient sol·licitar certificació, o sigui manifestar interès, per accedi a la informació. Res a veure amb la necessitat d’acreditar determinades circumstàncies personals, o la condició de persona amb interès legítim i directe com exigeix l’art. 37.3 de la Llei 30/1992 de forma general per accedir a dades de caràcter personal de tercers que obren en els documents i registres de les administracions públiques. En el cas del Registre Civil la seva llei especial li va donar un caràcter extraordinàriament públic, excloent de la lliure consulta únicament un conjunt de dades per la seva consideració de sensibles o íntimes (art. 21 del Reglament).

Aquest singular règim de publicitat canvia radicalment en el text de la nova Llei, segons llegim en el seu article 15:

Article 15. Principi de publicitat.
1. Els ciutadans han de tenir accés lliure a les dades que figurin en el seu registre individual.
2. El Registre Civil és públic. Les administracions i els funcionaris públics, per exercir les seves funcions i sota la seva responsabilitat, poden accedir a les dades que conté el Registre Civil.
3. També es pot obtenir informació registral, pels mitjans de publicitat que preveuen els articles 80 i següents d’aquesta Llei, quan es refereixin a una persona diferent del sol·licitant, sempre que consti la identitat del sol·licitant i hi hagi un interès legítim.
4. Queden exceptuades del règim general de publicitat les dades especialment protegides, que estan sotmeses al sistema d’accés restringit al qual es refereixen els articles 83 i 84 de aquesta Llei.

La lletra d’aquest article reconduirà el règim de publicitat del Registre Civil vigent encara avui al règim regulador de l’accés a les dades personals determinat per la normativa de protecció de dades i la de règim jurídic de les administracions públiques que podem resumir d’aquesta manera:

1. Lliure accés a les dades pròpies i a les de persones de qui s’ostenti la representació legal.
2. Accés a les dades de terceres persones (excepte dades íntimes) prèvia acreditació d’interès legítim.
3. Excloses de consulta les dades que es declaren especialment protegides.

La novetat radica en el punt número 2 (art. 15.3 de la nova Llei) que estableix el requisit de motivar la sol·licitud i acreditar l’existència d’un interès específic que afecti a drets, prerrogatives o descrigui una situació singular del sol·licitant, diferent a la de qualsevol altre ciutadà. Cal dir que la Direcció General de Registres i del Notariat ha estat defensant un criteri similar aquests darrers anys en algunes de les seves instruccions i resolucions amb arguments al meu entendre més que discutibles. És el cas, per exemple, d’una Instrucció de novembre de 2008 que dóna pautes sobre consultes derivades de la Llei 52/2007 (reconeixement de drets a víctimes de la Guerra Civil o del franquisme) exigint l’acreditació d’interès legítim per a formular consultes, argumentant aquesta restricció per la necessitat d’aclarir dubtes i “garantizar el normal funcionamiento del servicio”, raons insubstancials i insuficients per introduir aquest canvi en el criteri general establert per la Llei: no necessitat d’acreditar interès.

Un aspecte a valorar molt positivament de la nova Llei és que no ha perdut de vista l’interès que té aquest Registre des del punt de vista de la recerca. Em refereixo a la següent previsió de desenvolupament reglamentari que figura a l’art. 80.4:

Con carácter excepcional y con fines de investigación familiar, histórica o científica, se podrá autorizar el acceso a la información registral en los términos que reglamentariamente se establezcan.

Observi’s que a l’habitual referència a la recerca històrica o científica, inclosa en altres normes, s’afegeix aquí, amb molt d’encert, la recerca familiar, això és els treballs de genealogia. Es tracta d’una fórmula novedosa que és encertada i, al meu entendre, hauria d’ampliar-se a altres normes reguladores d’altres fonts igualment interessants per a treballs daquesta naturalesa. Esperem, de moment, que el Reglament de la Llei encerti i potenciï la utilització d’aquesta font també per aquesta classe de treball.

Accés a la informació, Protecció de dades Accés electrònic, Administració electrònica, Dret d'accés

La primera entrada d’aquest blog del 2012 la vull dedicar a comentar breument aspectes del registre general d’entrada, precisament, de documents (de fet d’entrada i de sortida), un element clau en el funcionament de les administracions públiques i en les relacions administració – ciutadà. Em centraré en les entrades de documents (instàncies, sol·licituds de llicències, notificacions d’activitats, cartes, oficis rebuts d’altres administracions…), documents que en un percentatge molt elevat segueixen essent en suport paper. L’avenç cap a l’administració electrònica és i serà, ja ho sabem, lent i no harmònic ni coherent. Els temes que comentaré es plantegen justament en el procés d’evolució cap a un ús cada cop més intensiu, i algun dia exclusiu, de les noves tecnologies.

Recordem abans la importància del registre de documents, una eina que és clau per a la seguretat jurídica, per al control del compliment del principi de legalitat, per a la garantia dels drets dels ciutadans i, en un altre sentit, per a una gestió documental que afavoreixi l’eficàcia i eficiència en el funcionament de l’administració pública.

Digitalitzar el document que es registra d’entrada. S’està generalitzant la pràctica de digitalitzar el document presentat al Registre, per tal de fer-los accessibles als usuaris interns que l’hagin de consultar o intervenir en el tràmit sense haver de recórrer al document en paper. Tant la normativa estatal (art. 30.3 de la Llei 11/2007) com la catalana (art. 41.6 de la nova Llei de règim jurídic i procediment) avalen aquesta pràctica. No obstant és convenient que la normativa interna d’administració electrònica, l’ordenança o norma reglamentària sobre aquesta matèria aprovada per cada administració, reguli aquesta pràctica. D’altra banda, el document original (en suport paper) només podrà ser eliminat després d’obtenir-ne la reproducció si la seva digitalització s’ha efectuat amb un procediment segur, amb signatura electrònica que garanteixi l’autenticitat i la integritat de la còpia. Sense una digitalització certificada el document en suport electrònic servirà com a recurs de consulta i suport al tràmit però no tindrà consideració de document autèntic, la qual cosa obliga a conservar l’original del document en paper.

Resumir el document o identificar-lo? A més del nom del remitent, data del document, data de l’entrada i indicació del destinatari, en el registre d’entrada cal donar referència de la naturalesa o contingut del document. Existeix sobre això una pràctica molt diversa, des de síntesis excel·lents dels continguts que permeten prescindir de la consulta de l’original, fins a simples indicacions del tipus de document o tràmit que s’inicia o al qual s’integra. Per a l’àmbit de l’administració local el Reglament de 1986 indica (art. 153.1) que en el Registre es farà constar “extracto, reseña o breve referencia del asunto comprendido en el cuerpo del escrito registrado”, la qual cosa orienta cap a no ser exhaustiu ni entrar en detalls sinó simplement identificar el document i tràmit. Ara que la tecnologia permet que els assentaments del Registre siguin accessibles a un nombre ampli d’usuaris interns, és aconsellable precisament aplicar aquest criteri de mínims, tot evitant incloure dades de caràcter personal en el regest o extracte. La diligència de molts funcionaris els porta a intentar ser excessivament detallistes, i això converteix els assentaments del Registre en una font d’informació excessivament sensible. A més sensibilitat menys possibilitat d’obrir-lo a consultes, de manera que si es vol obrir el Registre a un nombre ampli d’usuaris cal fer l’assentament de forma que s’identifiqui el document, de forma inequívoca, però sense anar més enllà, tot evitant sobretot incloure dades personals identificatives. Aquesta “contenció” en les descripcions és especialment important quan el document fa referència a aspectes que puguin connectar amb el dret a la intimitat.

Registrar i classificar. La tercera i darrera qüestió la comentava, de passada, en el post anterior d’aquest blog i és obligat tornar-hi a fer referència. Es tracta de l’exigència de que els documents estiguin degudament classificats, o sigui identificats de forma que es pugui saber de quin procediment formen part. A aquesta qüestió ha fet, novament, referència l’article 21.1.c) del Reial Decret que regula l’Esquema Nacional d’Interoperabilitat que exigeix que en el tractament dels documents es garanteixi “la identificación única e inequívoca de cada documento por medio de convenciones adecuadas, que permitan clasificarlo, recuperarlo y referirse al mismo con facilidad”. Si bé aquest text es refereix als documents electrònics és evident que és obligat aplicar aquesta pauta a tots els documents, electrònics i en suport paper, única manera d’integrar tota la documentació en un únic expedient. La gran majoria dels tràmits es fan ara en els dos entorns (electrònic i convencional) de manera que els documents d’un procediment els trobem sovint en un i altre suport. Només l’aplicació d’un mateix criteri d’identificació i classificació a tots els documents, electrònics i en paper, podrà garantir la identificació i recuperació de tots els que són resultat d’un mateix procediment. És evident que el Registre té un paper decisiu en aquesta pràctica. Als camps habituals del Registre (nom del remitent, data, regest…) s’hi ha d’afegir el corresponent a la sèrie documental i codi identificatiu de l’expedient que resultin del quadre de classificació adoptat per cada administració.

Administració electrònica Administració electrònica

En l’àmbit de les administracions públiques el terme o concepte de gestió documental s’ha vingut utilitzant en sentits ben diversos, diversitat motivada pel fet que tant “gestió” com “document” es poden referir a actuacions i objectes ben diferents. Fa temps la doctrina arxivística li va donar un determinat sentit que, molt poc a poc, ha anat essent incorporat a la normativa reguladora de les administracions públiques. En el seu moment va tenir gran importància (i de fet la segueix tenint) que la Llei 10/2001, de 13 de juiol, d’arxius i documents establís (art. 7.1) com a primera obligació de tots els titulars de documents públics la de:

…disposar d’un únic sistema de gestió documental que abasti la producció, la tramitació, el control, l’avaluació i la conservació dels documents i l’accés a aquests i en garanteixi el tractament correcte mentre siguin utilitzats administrativament en les fases activa i semiactiva.

Dèiem que en el seu moment va tenir gran importància perquè la seva incorporació a una norma va representar una innovació sense precedents als països de la nostra àrea de similar tradició. Atès el caràcter extraordinàriament novedós del precepte, l’article segon de la Llei va incloure una definició que ajudava a fer veure el sentit i abast de la nova obligació.

e) Sistema de gestió documental: el conjunt d’operacions i de tècniques, integrades en la gestió administrativa general, basades en l’anàlisi de la producció, la tramitació i els valors dels documents, que es destinen a la planificació, el control, l’ús, la conservació i l’eliminació o la transferència dels documents a un arxiu, amb l’objectiu de racionalitzar-ne i unificar-ne el tractament i aconseguir-ne una gestió eficaç i rendible.

Aplicar aquestes tècniques sempre ha estat una necessitat de cara a garantir una bona pràctica administrativa, però ara, en paral·lel amb el desenvolupament o generalització de l’administració electrònica, aquesta necessitat és encara més intensa. O gestió documental o el caos. En aquest nou context, és encara més imprescindible tenir perfectament identificats, controlats i recuperables els documents per moltíssimes raons, principalment per eficàcia i seguretat jurídica, i per a garantir l’exercici de la llista de drets dels ciutadans de l’article 6 de la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics. I també per a garantir la interoperabilitat entre les administracions públiques. Des d’aquesta darrera perspectiva la norma que crea el marc general d’interoperabilitat dóna un nou impuls a la implantació de la gestió documental a les AAPP. Es tracta del Reial Decret 4/2010 regulador de l’Esquema Nacional d’Interoperabilitat en el marc de l’administració electrònica que s’hi refereix principalment en el seu article 21, un article extens i de gran importància que obliga a totes les administracions públiques a:

• Disposar d’una política de gestió de documents, que prengui en consideració el tractament dels documents i expedients des de la seva creació.
• Disposar i aplicar un quadre de classificació funcional.
• Identificar tots i cadascún dels documents de manera que sigui possible fer-hi referència, recuperar-los i classificar-los.
• Disposar d’un esquema de metadades i associar metadades a cada document electrònic.
• Aplicar un calendari de conservació, fonamentat en els dictàmens de les comissions qualificadores.
• Transferir a repositoris d’arxiu o suprimir els documents o expedients, segons s’hagi dictaminat.

El tractament dels documents s’ha de planificar durant tot el cicle de vida, diu el Reial Decret, des de la seva creació fins a la seva eliminació o transferència a un arxiu o repositori de conservació permanent. Per aquest motiu, en el cas que gestió documental i arxiu no siguin funcions exercides per una mateixa unitat o sota una mateixa responsabilitat, el Reial Decret indica que haurà d’existir “la coordinación horizontal entre el responsable de gestión de documentos y los restantes servicios interesados en materia de archivos”. Amb bon criteri la doctrina insisteix en integrar aquestes dues funcions però, si no existeix aquesta integració, s’obliga a actuar de forma coordinada.

L’article conté altres elements interessants i, de fet, cada un dels enumerats mereixeria un comentari que s’allunyaria dels aspectes més jurídics per endinsar-se en qüestións merament tècniques. La finalitat d’aquest post és més modesta. Únicament vol cridar l’atenció sobre l’existència d’aquesta nova referència legal.

Una darrera qüestió. En el seu estudi i aplicació els arxivers i gestors documentals hauran de prendre en consideració les set normes tècniques que desenvolupen aspectes concrets del Reial Decret, normes tècniques que es refereixen, entre altres qüestions, a la digitalizació de documents, al document i l’expedient electrònic, a la política de signatura electrònica i de certificats de l’administració o als procediments de còpia autèntica i de conversió entre documents electrònics.

L’administració electrònica només és possible si es fonamenta en la gestió documental. Disposem ara de més base legal per implantar-la.

Administració electrònica Administració electrònica, Documents públics, Gestió documental

Divendres passat el BOE publicava el Real Decreto 1708/2011, de 18 de noviembre, por el que se establece el Sistema Español de Archivos y se regula el Sistema de Archivos de la Administración General del Estado y de sus Organismos Públicos y su régimen de acceso. Aquest modest blog no és el lloc adequat per a fer una anàlisi detallada d’aquest important text que substitueix el Reglament de 1901 (sic.) i afecta de manera àmplia, tot i la seva poca extensió, el règim jurídic dels documents i la informació del sector públic, principalment l’estatal. No obstant no puc estar-me’n de comentar un article que m’ha cridat especialment l’atenció, concretament el numeral 2 de l’article 28. Redacto aquest comentari per compartir amb els amables lectors d’aquest blog la meva estupefacció pel contingut d’aquest article on observo que s’encadenen diferents errors i una molt discutible atribució de responsabilitats als particulars que vulguin consultar determinats documents.

Artículo 28. Solicitud de consulta de documentos de acceso restringido por contener datos personales.
…
2. El acceso a los documentos que contengan datos personales que puedan afectar a la intimidad o a la seguridad de las personas, o que tengan la consideración de especialmente protegidos en los términos de la normativa de protección de datos personales, incluyendo los que se encuentren en procedimientos o expedientes sancionadores, será posible siempre que medie el consentimiento expreso y por escrito de los afectados.
No obstante, serán accesibles los documentos con datos personales que puedan afectar a la seguridad o intimidad de las personas cuando hayan transcurrido veinticinco años desde el fallecimiento de los afectados. Si éste dato no constara, el interesado deberá aportar la correspondiente certificación expedida por el Registro Civil.
Cuando no fuera posible conocer la fecha o el hecho del fallecimiento y el documento o documentos solicitados posean una antigüedad superior a cincuenta años, el acceso se concederá si, atendidas las circunstancias del caso, se entiende razonablemente excluida la posibilidad de lesión del derecho a la intimidad personal y familiar o el riesgo para la seguridad del afectado y siempre de conformidad con la normativa de protección de datos.

La lectura d’aquests paràgrafs obliga a fer dues primeres consideracions sobre la remissió que es fa a la normativa de protecció de dades. En primer lloc s’utilitza erròniament un concepte, el de “datos especialmente protegidos”, que s’aplica, segons diu l’article, “en los términos de la normativa de protección de datos”, normativa que en realitat considera que totes les dades personals són especialment protegides. En realitat ni la Llei Orgànica 15/1999 de protecció de dades de caràcter personal ni el seu Reglament no utilitzen aquest concepte. L’art. 92 del Reglament es refereix a dades “especialmente sensibles” però sense atribuir-ho a cap dels tres nivells de seguretat / sensibilitat: bàsic, mitjà i alt. La remissió a la normativa de protecció de dades per determinar quins són els “datos especialmente protegidos” no aclareix res sinó que crea confusió.

Més greu és la segona remissió a la normativa de protecció de dades, a la darrera frase que hem transcrit. S’indica que es tindrà present aquella normativa en el cas de documents que facin referència a persones difuntes de les quals no s’hagi pogut conèixer la data de la mort. Sorprèn que s’hagi pogut redactar i aprovar aquesta frase perquè com és ben sabut la normativa de protecció de dades no afecta les dades de les persones difuntes, aspecte sobre el que no podem ara centrar-nos però que recorda l’art. 2.4 del Reglament de la Llei (més detalls al respecte els podeu llegir en aquest post anterior).

No obstant, aquests errors de remissió probablement no tenen massa importància al costat de l’establimnet d’una nova limitació a l’accés als documents que s’introdueix de manera poc perceptible. El termini final de la reserva sobre els documents amb dades de la intimitat, o processals, de salut… figura clarament establert a l’art. 57.1.c de la Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español (LPHE), de la qual deriva en bona part el Reial Decret que ara comentem. La Llei de 1985, seguida en aquest punt per les normes autonòmiques del mateix àmbit, es limita a dir que:

Los documentos que contengan datos personales de carácter policial, procesal, clínico o de cualquier otra índole que puedan afectar a la seguridad de las personas, a su honor, a la intimidad de su vida privada y familiar y a su propia imagen, no podrán ser públicamente consultados sin que medie consentimiento expreso de los afectados o hasta que haya transcurrido un plazo de veinticinco años desde su muerte, si su fecha es conocida, o, en otro caso, de cincuenta años, a partir de la fecha de los documentos.

Superats aquests terminis finalitzaria la reserva segons la Llei, però el nou Reial Decret, desvinculant-se sorprenentment de la lletra de la Llei, innova en aquest apartat deixant a criteri de no se sap qui la possibilitat de prorrogar el termini de reserva “si, atendidas las circunstancias del caso, se entiende razonablemente excluida la posibilidad de lesión del derecho a la intimidad personal y familiar o el riesgo para la seguridad del afectado”. Com es veu són unes pautes que deixen molt de marge a interpretacions diferents però, sobretot, és una incorrecta superació de les facultats corresponents a l’exercici de la potestat reglamentària que introdueix una nova limitació a l’accés de forma absolutament il·lícita. Permeti’m el lector fer-li notar a més que difícilment es podrà posar en risc “la seguridad del afectado” sobretot pel fet que en aquest cas ens estem referint a una persona difunta. ¿És una nota d’humor negre o és, simplement, una altra demostració del poc rigor en la redacció d’aquesta norma?

Finalment mereix també comentari la qüestió de l’aportació del certificat del Registre Civil. D’ençà de l’aprovació de la LPHE certament quedava obert a interpretacions determinar a qui correspondria acreditar que s’han superat els 25 anys de la mort d’una persona per poder tenir accés als documents reservats, acreditació que no és fàcil ni per a l’administració que custodia els documents ni per al particular que hi vol accedir. La nova norma atribuiex al sol·licitant la càrrega de provar-ho i ho haurà de fer, a més, aportant certificat del Registre Civil. De manera que no serien suficients dades obtingudes de fonts bibliogràfiques, ni una esquela publicada en un diari, ni la carta d’un familiar que així ho acrediti… Caldrà aportar certificat del Registre Civil, certificat que d’acord amb la nova regulació d’aquest Registre no serà fàcil d’aconseguir. Precisament la nova Ley 20/2011, de 21 de julio, del Registro Civil preveu restringir-ne la consulta als ciutadans, almenys en comparació amb la normativa precedent, i afavorir-ne la consulta per part de les administracions que ho requereixin per a l’exercici de les seves competències i funcions (especialment art. 80). A més d’obligar al ciutadà a fer un tràmit davant del Registre Civil que difícilment podrà realitzar, el Reial Decret no sembla prendre en consideració la necessitat de simplificar els procediments administratius i de reduir el volum de documents a aportar per part dels ciutadans en les seves relacions amb l’administració. De fet la mateixa nova Llei del Registre Civil es proposa reduir aquestes aportacions per part dels ciutadans, indicant-ho en el seu article 80.2 en uns termes que semblen desconèixer els redactors del Reial Decret:

Las Administraciones y funcionarios públicos en el ejercicio de sus competencias sólo podrán exigir a los ciudadanos la presentación de certificados del Registro Civil cuando los datos objeto del certificado no obren en poder de aquéllas, o cuando fuere imposible su obtención directamente por medios electrónicos.

En definitiva la Llei del Registre Civil amb bon criteri ve a limitar l’accés dels particulars al Registre però afavoreix la consulta per part de les administracions públiques, en perfecta sintonia amb el principi establert a l’art. 6.2.b de la Ley 11/2007, de 22 de junio, de acceso electrónico de los ciudadanos a los Servicios Públicos (no obligació d’aportar documents que ja obrin en poder de les administracions). L’obligació d’aportar el certificat de defunció s’estableix finalment sense límit, de manera que segons el Reglament podria ser exigible de persones que van morir per exemple avui fa 130 anys (data en la que s’inicia l’actual Registre Civil).

Lamentable article 28.2 que, en base a un aspecte molt puntual i precís sobre l’accés als documents, demostra una anacrònica concepció del servei públic i de les relacions ciutadans – administracions.

Accés a la informació, Arxius Arxius, Dret d'accés

Un dels aspectes més importants en les relacions entre les administracions públiques i els particulars d’entre els introduïts per la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics, és la potenciació dels canals de notificació dels actes administratius de forma telemàtica. La despesa de temps i de recursos que comporta la notificació realitzada en el domicili de l’interessat, en la forma que s’estableix a l’art. 59 de la Llei 30/1992 de 26 de novembre de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú constitueix un seriós problema que la Llei 11/2007 vol superar potenciant les notificacions no presencials. La citada Llei proposa aquest canal com una opció a escollir per part del particular.

Artículo 6. Derechos de los ciudadanos.
1. Se reconoce a los ciudadanos el derecho a relacionarse con las Administraciones Públicas utilizando medios electrónicos.

El caràcter extremadament garantista de la Llei en relació als drets dels ciutadans deixa a criteri d’aquests l’opció per escollir aquest canal, un canal que en realitat afavoreix especialment a l’administració pública. La Llei insisteix més endavant en aquest caràcter opcional i atorga al particular la capacitat de canviar de criteri.

Artículo 27. Comunicaciones electrónicas.
1. Los ciudadanos podrán elegir en todo momento la manera de comunicarse con las Administraciones Públicas, sea o no por medios electrónicos, excepto en aquellos casos en los que de una norma con rango de Ley se establezca o infiera la utilización de un medio no electrónico. La opción de comunicarse por unos u otros medios no vincula al ciudadano, que podrá, en cualquier momento, optar por un medio distinto del inicialmente elegido.
2. Las Administraciones Públicas utilizarán medios electrónicos en sus comunicaciones con los ciudadanos siempre que así lo hayan solicitado o consentido expresamente.

Excepcionalment aquesta opcionalitat no regiria en determinats casos que el mateix article 27, en el numeral 6, defineix de la manera següent.

Reglamentariamente, las Administraciones Públicas podrán establecer la obligatoriedad de comunicarse con ellas utilizando sólo medios electrónicos, cuando los interesados se correspondan con personas jurídicas o colectivos de personas físicas que por razón de su capacidad económica o técnica, dedicación profesional u otros motivos acreditados tengan garantizado el acceso y disponibilidad de los medios tecnológicos precisos.

Així doncs, el principi general és el de l’opcionalitat i excepcionalment l’obligatorietat, reservada aquesta a col·lectius com podrien ser les gestories administratives, entitats asseguradores o de crèdit, potser empreses mitjanes i grans o altres particulars que inevitablement, en el seu funcionament ordinari, han d’utilitzar sistemes informàtics. Però sembla que l’excepció va camí de convertir-se en regla. Ho comento seguidament.

Aquests darrers mesos moltes empreses estan rebent una carta de l’AEAT que a la capçalera indica: “Notificación de inclusión obligatoria en el sistema de Dirección Electrónica Habilitada y asignación de la misma para la práctica de notificaciones y comunicaciones por la Agencia Estatal de Administración Tributaria”. La carta, que acabaran rebent totes les empreses amb independència del seu volum i activitat, comunica “la inclusión obligatoria” en el sistema de “Dirección Electrónica Habilitada” amb efectes a partir de la data de recepció. Ja hem vist  que l’art. 27.6 de la Llei 11/2007 demanava que la determinació de quins col·lectius havien de ser inclosos obligatòriament s’havia de fer reglamentàriament. És el Reial Decret 1363/2010 on s’efectuà aquesta delimitació, més concretament en el seu art. 4, on llegim que les persones jurídiques obligades a utilitzar aquest canal són, entre altres, totes les societats anònimes i les societats de responsabilitat limitada. L’excepció convertida en procediment general.

Una generalització similar s’ha produït en l’àmbit de la Seguretat Social. Des de l’1 de gener de 2011 totes les empreses han d’utilitzar el cèlebre sistema de Remisión Electrónica de Datos (RED) en tots els tràmits amb la Seguretat Social. El BOE d’ahir publicava el Real Decreto 1621/2011, de 14 de noviembre, por el que se modifica el Reglamento general de recaudación de la Seguridad Social, aprobado por el Real Decreto 1415/2004, de 11 de junio, que concreta aspectes relatius a les notificacions, amb els mateixos efectes generalitzadors que en la normativa de gestió tributària.

El problema d’una generalització tan radical i, semblaria, contrària als principis de la Llei 11/2007, el tenen les petites empreses, amb una o dues persones fent tasques administratives i el suport extern d’una assessoria. En el cas de les relacions amb la Seguretat Social les gestories actuen habitualment en representació de moltes empreses, especialment d’aquestes de petites dimensions que són, per cert, la immensa majoria. És un aspecte més de la seva gestió en l’àmbit laboral. En canvi, en el cas de les notificacions de l’AEAT moltes gestories no estan disposades a assumir la responsabilitat que comporta actuar de representants en un aspecte que pot tenir gran transcendència econòmica. Comporta assumir molta responsabilitat per una feina que també és de mal facturar.

Veurem més endavant, quan es plantegi algun recurs pels efectes d’una notificació efectuada a una Dirección Electrónica Habilitada, si aquesta generalització de l’excepció mereix l’aprovació dels tribunals. Mentrestant sembla que el Ministeri d’Economia i Hisenda es proposa suavitzar el rigor d’aquest canal obligatori i quasi universal. A la seva pàgina web s’exposa un projecte de Reial Decret que introdueix algunes modificacions sobre la pràctica de la notificació. Segons aquest esborrany:

Los obligados tributarios que estén incluidos en el sistema de dirección electrónica habilitada en relación con la Agencia Estatal de Administración Tributaria podrán señalar, en los términos que por Orden Ministerial se disponga, un máximo de 30 días en cada año natural durante los cuales dicha Agencia no podrá poner notificaciones a su disposición en la dirección electrónica habilitada.

Sembla que els titulars de les petites empreses familiars podran seguir gaudint de les seves merescudes vacances amb certa tranquil·litat.

Administració electrònica Administració electrònica

¿En quant de temps ha de respondre una administració pública a una sol·licitud de consulta de documents que formuli un ciutadà? El temps que trigui una administració a contestar té molta importància, sobretot si el ciutadà necessita la informació amb una certa urgència. Òbviament totes les administracions han d’atendre les sol·licituds dels ciutadans en el mínim temps possible, també les sol·licituds d’accés a la informació, i haurien de seguir programes per intentar reduir progressivament aquests terminis. En qualsevol cas, interessa tenir clars quins són els terminis màxims per donar resposta a les sol·licituds que les normes han establert.

A falta d’una llei general d’accés a la informació, hem de recórrer sobretot a la normativa de procediment administratiu. Farem referència també a algunes normes sectorials, d’incidència més limitada. Em limitaré a indicar els terminis que figuren a sis normes, sense entrar a comentar-los amb detall. En posts posteriors faré referència a altres normes i comentaré alguns d’aquests terminis, així com la seva incidència i els seus efectes.

A la norma bàsica de procediment administratiu: 3 mesos
La vigent Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú no va establir un termini específic per donar resposta a les sol·licituds d’accés, tot i que en esborranys previs al projecte de Llei es proposaven 10 dies o 20 dies. A falta de termini exprés cal recórrer al general establert a l’art. 42.3

A la norma catalana de règim jurídic de les administracions públiques: sense termini
La Llei 26, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya fa remissió a un futur reglament per al possible establiment de terminis (art. 28.3)

A la Llei catalana d’arxius i documents: 2 mesos
La Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents estableix el termini de dos mesos (art. 35.1), termini que es fonamentà en els dos mesos que fixava la primera Llei d’accés ala informació mediambiental.

A la normativa de reutilització de la informació: 20 dies hàbils prorrogables 20 més
La Ley 37/2007, de 16 de noviembre, sobre reutilización de la información del sector público (art. 10.3) allarga els terminis proposats per la Directiva 2003/98/CE que era la Directiva que interioritzava.

A la informació mediambiental: 1 mes prorrogable a 2 mesos
L’art. 10.2.c de la Ley 27/2006, de 18 de julio, por la que se regulan los derechos de acceso a la información, de participación pública y de acceso a la justicia en materia de medio ambiente, indica dos terminis, el més ampli aplicable si el volum o la complexitat de la informació ho justifiquen.

Accés a la informació cadastral: 20 dies hàbils prorrogables 20 més
L’article 75 del Real Decreto 417/2006, de 7 de abril, por el que se desarrolla el texto refundido de la Ley del Catastro Inmobiliario, estableix també la possibilitat de prorrogar els 20 dies amb 20 dies més quan la informació sol·licitada sigui “extensa o complexa”.

Als documents del Sistema Español de Archivos i dels arxius de l’Administració de l’Estat: 1 mes prorrogable un altre mes
Amb posterioritat a la publicació d’aquest post, el BOE de 25 de novembre ha publicat el Reial Decret que aprova el Reglament del Sistema Espanyol d’Arxius, amb interessants indicacions sobre l’accés entre les quals l’obligació de resoldre la sol·licitud el més aviat millor i com a màxim un mes després de la recepció de la sol·licitus (prorrogable un altre mes en determinades circumstàncies). Una altra oportunitat perduda per resoldre l’apatia i falta de convicció en aquesta matèria

..

Recordem finalment que l’esborrany del que havia de ser l’avantprojecte de Llei estatal d’accés a la informació pública, elaborat pel Govern durant la IX legislatura i que podeu consultar aquí, proposa un mes de termini general de resposta a les sol·licituds d’accés.

Accés a la informació Documents públics, Dret d'accés

Moltes pàgines web, tant d’empreses privades com d’institucions públiques, exhibeixen, generalment al peu i al costat dels crèdits dels que han fet la pàgina, una indicació sobre drets de propietat intel·lectual amb la © i el nom del titular del lloc o amb la menció “tots els drets reservats”. En moltes ocasions la incorporació d’aquesta referència és obra de la persona o empresa que ha fet la pàgina. He preguntat moltes vegades perquè s’afegia aquesta referència, tan contundent i absoluta, als drets sobre els continguts, i les respostes sempre han estat “tothom ho fa”, o “s’ha de posar” o de naturalesa similar. Anem a veure d’on surt aquest cèlebre símbol i quin és exactament el seu sentit per saber si efectivament s’ha de posar. Diu la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI)

Artículo 146. Símbolos o indicaciones.
El titular o cesionario en exclusiva de un derecho de explotación sobre una obra o producción protegidas por esta Ley podrá anteponer a su nombre el símbolo (c) con precisión del lugar y año de la divulgación de aquéllas.

En conseqüència aquesta cèlebre © no “s’ha de posar” sinó que “es pot posar” a manera de recordatori (els creadors tenen tots els drets a partir del moment que divulguen la seva creació) i sempre i quan es tracti de creacions que mereixin protecció i es sigui el titular dels drets o es tinguin els drets en exclusiva sobre allò que es marca com a protegit. Un cop d’ull a qualsevol web permet constatar que en cap cas mereixen protecció tots els seus continguts, atès que molts no són originals ni tenen el component de creativitat que els faria mereixedors de protecció.

Malgrat tot, en el cas de les empreses o entitats privades es pot arribar a entendre que posin la ditxosa © al seu lloc web per a protegir-se davant pràctiques poc respectuoses amb els seus drets. En canvi és absolutament absurd que el Congrés dels Diputats, per exemple, l’exhibeixi a la seva pàgina, pàgina des de la qual es difonen normes legals, publicacions oficials o documents administratius que la LPI (art 13) exclou de protecció.

La incorporació d’aquestes indicacions podria tenir algun sentit si s’especifiqués que fan referència a la pàgina web, a la seva concepció, disseny, funció de base de dades… però normalment no s’entra en matisos i la © i la reserva de drets sol reivindicar-se de tots els continguts de forma general, segons llegim en els avisos legals que figuren en aquestes pàgines. Frases del tipus “els drets sobre tots els continguts, ja siguin textos, fotografies, dissenys…” es copien d’un avís legal a un altre advertint que s’emprendran accions contra els que utilitzin inadequadament els continguts, etc… Només fa falta visitar les pàgines de la gran majoria d’ens públics (ens locals, institucions autonòmiques, universitats, museus…) per constatar com es reserven drets sobre models d’instàncies, reglaments, acords, decrets… o sobre textos que no tenen cap originalitat ni l’han de tenir (“us donem la benvinguda”, “els horaris de secretaria són…”) i per tant no mereixen protecció.

Què hi fa la © en llocs com aquests? No se sap, o en tot cas hi és perquè “tothom la posa”. Per sort no és exactament així, no és tothom, de manera que a moltes institucions s’aplica correctament la normativa de propietat intel·lectual i no es fan aquests advertiments absurds i contraris a la Llei. Actuen correctament, per exemple, la Presidència del Govern central o el Parlament de Catalunya, per citar dues instucions ben rellevants, i cada cop més ens locals, per exemple l’Ajuntament de Banyoles o l’Ajuntament de Palafrugell (que amb molt d’encert utilitzen una llicència Creative Commons), o la Biblioteca de Catalunya i la Universitat de Girona (totes dues també amb llicència Creative Commons) o l’Oficina Española de Patentes y Marcas (amb un avís legal que és modèlic) per posar només uns quants exemples d’institucions de diferent naturalesa.

Els llocs web d’una institució pública no han d’incorporar reserves de drets expressades de forma tan absoluta o genèrica, i encara menys ara que per exigències de la normativa reguladora de l’administració electrònica han de fer funcions de seu electrònica. Dir “tots els drets reservats” és incorrecte i és una mala interpretació i incorrecta aplicació de la normativa de propietat intel·lectual. Esperem que aquest error vagi desapareixent de les pàgines de les nostres administracions que podrien agafar com a exemple les que ja hem citat o les de governs de països on la propietat intel·lectual es tracta amb més rigor. La pàgina dels governs d’Holanda, Suècia, Dinamarca o Gran Bretanya són exemplars en aquest i en altres sentits, com ho és la de la Presidència de la República Francesa, o les webs de la Casa Blanca i del Govern d’Austràlia, aquestes últimes també amb utilització de les llicències Creative Commons més obertes i que més afavoreixen la utilització dels continguts.

Propietat intel·lectual Internet, Propietat intel·lectual

Una pregunta / dubte recurrent en el cas de les denúncies presentades per particulars davant l’administració pública: la persona denunciada, té dret a conèixer la identitat del denunciant? Posem-no en el lloc del denunciant en un cas d’incompliment d’una ordenança de convivència ciutadana, per exemple: si jo denuncio al meu veí, expert karateka, perquè no em deixa dormir a les nits, tindrà dret a saber que he estat jo el denunciant?

Com és sabut, qualsevol persona té dret a posar en coneixement de les administracions públiques competents l’incompliment d’una norma per part d’un altre ciutadà, sigui quin sigui l’àmbit o matèria. En alguns casos les administracions ens animen a col·laborar activament amb elles, sobretot per preservar drets de terceres persones, com seria el cas dels menors o de possibles víctimes de violència de gènere, o en defensa d’interessos col·lectius. Dos exemples, en aquest darrer sentit ho són les denúncies tributàries que ens proposa l’AEAT, desde lloc destacat de la seva pàgina web, i més recentment la nova Llei de salut pública que ho planteja com una obligació en termes una mica equívocs:

Artículo 9. Deber de comunicación.
1. Las personas que conozcan hechos, datos o circunstancias que pudieran constituir un riesgo o peligro grave para la salud de la población los pondrán en conocimiento de las autoridades sanitarias, que velarán por la protección debida a los datos de carácter personal.

En qualsevol cas, interessa saber si tindrà el denunciat dret a conèixer la dada del denunciant. No és un tema menor perquè, entre altres qüestions que hi entren en joc, és evident que pot predisposar o condicionar la decisió de presentar denúncia. Des de la perspectiva de la persona denunciada es tracta d’aclarir si pot reivindicar el dret d’accés a tots els documents i dades que obren a l’expedient,  atès que ell (el denunciat) té la condició de persona interessada, documents i dades entre els que figurarien les dades del denunciant. Aquest dret d’accés permanent, i absolut, es reconeix a l’art. 35 de la Llei 30/1992 i 26 de la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya.

Convé repassar, en aquest punt, el Real Decreto 1398/1993, de 4 de agosto, por el que se aprueba el Reglamento del Procedimiento para el Ejercicio de la Potestad Sancionadora que diferencia entre actuacions prèvies i el procediment pròpiament dit, de manera que

Los procedimientos sancionadores se iniciarán siempre de oficio, por acuerdo del órgano competente, bien por propia iniciativa o como consecuencia de orden superior, petición razonada de otros órganos o denuncia (…)

Així doncs, tot i que una denúncia pot ser l’origen de l’actuació de l’administració, en realitat no formaria part, pròpiament, del procediment. Els documents als quals podrà accedir i obtenir còpia el denunciat seran els generats per l’administració a partir del moment d’inici de les seves actuacions, atès que el seu dret d’accés es refereix als documents del procediment i no de l’expedient entès com unitat física de conservació dels documents. O sigui, encara que la denúnica figuri físicament a la mateixa “carpeta” no pot ser considerada part del procediment i no ha de ser accessible al denunciat.

En l’àmbit tributari, al qual ens referíem abans, la Llei General Tributària (art. 114) remarca aquest mateix esquema:

Mitjançant la denúncia pública es podran posar en coneixement de l’Administració tributària fets o situacions que puguin ser constitutius d’infraccions tributàries o tenir transcendència per a l’aplicació dels tributs (…) Un cop rebuda una denúncia, es remetrà a l’òrgan competent per dur a terme les actuacions que puguin escaure. Aquest òrgan podrà acordar l’arxivament de la denúncia quan aquesta es consideri infundada o quan no es concretin o identifiquin suficientment els fets o les persones denunciades. Es podran iniciar les actuacions que escaiguin si existeixen indicis suficients de veracitat en els fets imputats i aquests són desconeguts per a l’Administració tributària. En aquest cas, la denúncia no formarà part de l’expedient administratiu.

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades, en diferents dictàmens i en la seva memòria anual de 2006, interpreta que assisteix al denunciant el dret a exigir confidencialitat, connectant d’alguna manera amb el dret d’oposició al tractament que reconeix l’article 17 de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal. També entén que, encara que el denunciant no s’hagi manifestat expressament en aquests termes, l’administració actuant si ho considera necessari pot decidir, discrecionalment, no comunicar al denunciat les dades personals del denunciant que poguessin figurar en els documents de les actuacions.

Aquesta aproximació superficial i limitada a un tema que és molt complexe permeten concloure que el denunciat no ha de conèixer necessàriament la identitat de qui denuncia perquè el document de la denúncia no forma part del conjunt de documents del procediment al qual ha de tenir accés el denunciat. En qualsevol cas l’exigència de confidencialitat del denunciant preval sobre l’interès del denunciat.

Protecció de dades Protecció de dades

Cada cap de setmana milers i milers de persones participen en proves esportives, ja siguin caminades populars, competicions atlètiques, curses de muntanya, proves ciclistes… i, en la immensa majoria de casos, tots els tràmits, des de la inscripció fins a la informació sobre els resultats o la publicació d’imatges de la prova, es fan per Internet. Com quasi tot a la vida, també això té una dimensió legal, en aquest cas molt important, amb diferents normes que hi incideixen directament o indirectament. Aquesta entrada del blog es centra en aquesta qüestió, en els principals aspectes legals a tenir presents en el tractament de les dades personals dels participants en una prova organitzada per un club o altre classe d’entitat privada, amb l’esperança que aquestes notes puguin servir d’orientació o aclarir dubtes als fantàstics organitzadors d’aquestes proves, quasi sempre possibles gràcies a l’esforç i la participació desinterassada de col·laboradors i voluntaris.

De qui és el lloc web? El lloc web propi del club o entitat que organitza la prova ha d’incloure informació visible sobre qui és el titular i responsable del lloc i del domini, així com del seu domicili social, codi d’identificació fiscal i altres dades de contacte. A Internet cal buscar i proporcionar tanta seguretat com sigui possible i en aquest cas es tracta d’evitar que algú pugui fer un frau simulant que organitza una prova.

Abans d’obrir la inscripció. Les dades de les persones que s’inscriguin seran recollides i tractades pel club o entitat organitzadora a fi i efecte de preparar els pitralls, verificar la identitat dels participants i fer un seguiment de la seva participació. Les dades s’integraran en un fitxer que s’hauria de declarar a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades abans d’obrir la inscripció. La declaració del fitxer es pot efectuar per Internet tot utilitzant els formularis que trobareu en aquest enllaç. Una qüestió MOLT important: no és necessari declarar un fitxer per cada edició de la prova. És correcte declarar que el Club fa un tractament de dades de participants en les proves que organitza més o menys regularment, sense especificar el nom de la prova o l’edició. Declarant que es disposa d’un fitxer genèric de participants en les proves es compleix ja aquest primer requeriment.

La inscripció. En el moment de la inscripció es poden demanar tantes dades com sigui necessari per organitzar la prova, però no pas més. Per tant és correcte demanar les dades identificatives, domicili, telèfon, adreça electrònica, data de naixement (per determinar la categoria), si s’està federat… fins i tot la talla de la samarreta si és que n’hi ha una de regal, però en canvi s’ha de deixar com opcional, a omplir a criteri del participant, camps com ara el nom del club de pertinença o preguntes del tipus “assisteixes regularment a proves com aquesta”, o bé “com ens has conegut”.

Informació sobre el tractament de les dades. Ja sigui en el peu del formulari d’inscripció, o en una clàusula del reglament de la prova, o en algun altre text que pugui fàcilment, o inevitablement, llegir el participant, els organitzadors han d’informar de qui es fa responsable de les dades que s’obtenen, domicili social, telèfons i adreça_e de contacte, i de com adreçar-s’hi per a fer corregir les dades o per qualsevol incidència. S’ha d’informar també de forma clara de si es cediran a una altra entitat, o empresa comercial que sponsoritzi la prova, o a una asseguradora amb la que s’hagi concertat una assegurança especial, per exemple. En aquest moment és molt important informar també de que es difondrà la llista d’inscrits i els resultats final per internet, si és el cas. Encara que sembli obvi, la Llei obliga a fer aquest esforç informatiu per tal que tots els participants sàpiguen amb la màxima precisió possible què se’n farà de les seves dades.

Dues autoritzacions a demanar. Cal demanar autorització per utilitzar les dades dels participants per a convocar-los per a una nova edició de la prova. Que una persona s’hagi apuntat un any no vol dir que el poguem mantenir en un mailing informatiu. Caldrà preveure una casella perquè autoritzi o rebutgi aquesta possibilitat en el moment de fer la inscripció. D’altra banda, si l’organització vol publicar imatges de l’arribada dels participants, caldria també donar l’opció d’autoritzar-ho o de denegar el permís, igualment amb el sistema de marcar una casella.

El pagament. És absolutament aconsellable derivar el pagament cap a una plataforma de les que ofereixen les entitats bancàries, opció que allibera als organitzadors de tota responsabilitat en el tractament de les dades bancàries (núm de targeta o de compte corrent). S’estableix, en aquest cas, una relació entre el participant i l’entitat bancària. Un tema menys a resoldre per part dels organitzadors.

Certificats mèdics. En determinades proves s’exigeix la presentació d’un certificat mèdic. Únicament es pot exigir un certificat que declari que el participant és apte, sense entrar en altres detalls. Un cop revisat el certificat (normalment en el moment de retirar el pitrall) és preferible conservar-lo però únicament durant els dies immediats a la celebració de la prova.

 Atendre les reclamacions. Tant o més important que tot això que hem dit en els punts anteriors, ho és atendre les queixes o peticions dels participants en relació al tractament de les seves dades, per exemple corregir dades incorrectes, o acceptar la seva decisió de no seguir rebent informació de noves convocatòries, o la petició de que es retiri la seva fotografia arribant a la meta perquè ha arribat massa “demacrat”

I un darrer consell. Tant la pàgina que publiqui la llista d’inscrits com la que reproduirà els resultats s’haurien de preparar aplicant-hi instruccions per tal que no puguin ser indexades pels buscadors. D’aquesta manera tothom podrà accedir als resultats seguint el menú de la pàgina però en canvi si algú posa al buscador el nom de Josep Matas, per exemple, no necessàriament descobrirà que aquest participant va arribar ja fora de control

Protecció de dades Protecció de dades