Publicar les actes dels plens de l’Ajuntament a internet, es pot fer? I si hi ha dades de caràcter personal de particulars? Els hem de suprimir? Fa cosa de tres anys molts ajuntaments es plantejaven aquestes qüestions a resultes de la presa de posició sobre aquesta qüestió de l’Agència Catalana de Protecció de Dades (avui Autoritat Catalana de Protecció de Dades, en endavant APDCAT) clarament contrària a la publicació de les actes quan continguessin dades de caràcter personal de ciutadans. La pràctica iniciada per molts ajuntaments de difondre per mitjà d’internet els documents més importants de la seva actuació, com ho són les actes dels plens, es va veure afectada i posada en qüestió a partir de denúncies o queixes de ciutadans i sobretot a partir de la divulgació de la Recomanació 1/2008 de l’Agència Catalana de Protecció de Dades sobre la difusió d’Informació que contingui dades de caràcter personal a través d’Internet, d’abril de 2008. Aquesta Recomanació indicava en el seu apartat 18 que:

Respecte les actes de les sessions que tinguin caràcter públic, cal evitar-ne la difusió quan continguin dades de caràcter personal diferents a la identificació dels membres que en formen part, del funcionari que aixeca l’acta de la sessió o de les altres persones que hi intervenen per raó del seu càrrec, llevat que una llei ho autoritzi.

A criteri de l’APDCAT la normativa de règim local sobre publicitat dels acords no era suficient o no avalava expressament la publicació de dades de caràcter personal i caldria una norma expressa que n’autoritzés o en justiqfiqués la publicació. Segons l’article 11 de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal (LOPD) una cessió o comunicació de dades, com ho és la publicació de les que figuren a les actes del ple de l’Ajuntament, es pot produir amb el consentiment de la persona afectada o bé quan una llei ho autoritzi (art. 11.2.b LOPD). Val a dir que aquesta no era exactament l’opinió de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) que en diferents informes jurídics, entre els quals el de 20 de desembre de 2004 i el 0192/2008, havia manifestat que:

… únicamente sería conforme con lo dispuesto en la Ley Orgánica 15/1999 la comunicación de datos, mediante su inclusión en Internet, cuando dichos datos se refieran a actos debatidos en el Pleno de la Corporación o a disposiciones objeto de publicación en el correspondiente Boletín Oficial, dado que únicamente en estos supuestos la cesión se encontraría amparada, respectivamente, en una norma con rango de Ley o en el hecho de que los datos se encuentran incorporados a fuentes accesibles al público. En los restantes supuestos, y sin perjuicio de lo dispuesto en otras Leyes, la publicación únicamente sería posible si se contase con el consentimiento del interesado o si los datos no pudieran en ningún caso, vincularse con el propio interesado…

Aquestes diferències de criteri entre l’AEPD i l’APDCAT i l’opinió més taxativa d’aquesta segona que és, cal no oblidar-ho, la que té competència en matèria de tutela i inspecció del compliment de la LOPD per part dels ens locals, creaven dubtes als responsables dels ens locals. La Llei 29/2010, del 3 d’agost, de l’ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya, aprovada al final de l’anterior legislatura, inclou una referència expressa a aquesta qüestió. Diu l’art. 10 d’aquesta Llei:

2. Les entitats locals han de publicar en llur seu electrònica les actes de les sessions del ple. En llur publicació, s’han de tenir en compte els principis i les garanties que estableix la normativa de protecció de dades i la de protecció del dret a l’honor i a la intimitat. A aquests efectes, s’hi poden incloure dades de caràcter personal sense comptar amb el consentiment de la persona interessada, si es tracta de dades referents a actes debatuts al ple de la corporació o a disposicions objecte de publicació en el butlletí oficial corresponent. En la resta de supòsits, sens perjudici del que disposin altres lleis, la publicació únicament és possible si es compta amb el consentiment de la persona interessada o les dades no es poden, en cap cas, vincular amb la persona interessada mateixa.

A partir de la promulgació d’aquesta Llei es disposa d’una habilitació legal que dóna cobertura a la publicació de les actes encara que hi apareguin dades de caràcter personal. Quedaria superada la falta d’una norma habilitadora que segons opinió de l’APDCAT existia abans de l’aprovació de la Llei 29/2010. Sembla que el legislador català ha avolgut expressament resoldre aquesta qüestió assumint els postulats de l’Agència Espanyola i no pas els de la catalana, si bé hauria estat preferible inserir aquest precepte en la normativa de règim local que disposa precisament d’articles referits a la publicitat dels acords dels òrgans col·legiats.

En definitiva, han desaparegut els dubtes que es plantajaven al respecte d’aquesta qüestió de gran importància. La publicació d’actes amb dades de caràcter personal de particulars és correcte i és, de fet, obligatòria sempre i quan es prenguin en consideració els matisos que figuren en aquest article 10.2, del qual voldria comentar, per acabar, els tres punts següents.

• Les actes. Observem que es fa referència a la publicació de les actes i no pas dels acords. Els preceptes de la normativa de règim local, que feien referència només als acords, s’amplien considerablement. Ara han de ser objecte de publicació també els resums de les deliberacions.

• Actes debatuts. S’utilitza aquest curiós concepte d’”actes debatuts” que ja apareixia, com hem vist abans, en algun dels informes de l’AEPD i que només es pot interpretar en el sentit d’afers analitzats o punts de l’ordre del dia. En qualsevol cas fa referència a la deliberació prèvia a l’adopció d’acords. És important recordar que les actes no han de ser mai una transcripció literal de les intervencions sinó que han de recollir els “asuntos que examinen, opiniones sintetizadas de los grupos o miembros de la Corporación que hubiesen intervenido en las deliberaciones e incidencias de estas” (art. 109.1.g Real Decreto 2568/1986, de 28 de noviembre, por el que se aprueba el Reglamento de organización, funcionamiento y régimen jurídico de las Entidades locales). En la redacció de l’acta el secretari o secretària de la Corporació haurà d’evitar recollir dades o informacions personals incloses incidentalment en les intervencions dels regidors però que no siguin substancials o necessàries per donar sentit a la seva intervenció. Destaquem aquest punt perquè el propi article 10.2 recorda que s’han de respectar els principis de la normativa de protecció de dades entre els quals figura el de qualitat inclòs a l’art. 4.1 LOPD: només es poden tractar les dades personals quan siguin adequades, pertinents i no excessives.

• A la seu electrònica. El lloc de publicació de les actes no pot ser un lloc web qualsevol de titularitat de l’ens local en qüestió sinó que haurà de ser la seu electrònica de la Corporació. Per tant ha de ser un lloc web que compleixi els requeriments en quant a creació, regulació, responsabilitats sobre els continguts, qualitat de la informació, seguretat i autenticitat que exigeix l’art 10 de la Ley 11/2007, de 22 de junio, de acceso electrónico de los ciudadanos a los Servicios Públicos.

.

Administració electrònica, Internet, Protecció de dades Administració electrònica, Internet, Protecció de dades

Treballant en un cas de drets de propietat intel·lectual sobre una producció cinematogràfica, he tornat a repassar l’anacrònic i entranyable, però ben vigent, Orden de 31 de diciembre de 1948 por la que se aprueba la Reglamentación Nacional de Trabajo en la Industria de Cinematografía. Dic anacrònic perquè la seva lectura evoca funcions i maneres de treballar irreconeixibles avui, tot i que la norma segueix essent, com deia, plenament vigent. Entre les categories laborals defineix, per exemple, els “avisadores” que segons aquesta norma “son los que ejecutan los encargos y recados que se le encomienden”, o els “aspirantes” que són “los que, dentro de la edad de catorce a dieciocho años, trabajen en labores propias de oficina, dispuestos a iniciarse en las peculiares de cada especialidad”. De la mateixa edat són els “recadistas y botones…  subalternos mayores de catorce años y menores de veinte que realizan funciones similares a los ordenanzas”, etc… Observará el lector que la norma contempla el treball de menors de 16 anys, de manera que contradiu frontalment l’article 6 de l’Estatut dels Treballadors que afirma amb contundència que “1. Se prohíbe la admisión al trabajo a los menores de dieciséis años”.

L’Ordre de 1948 no ha estat derogada tot i que és obsoleta i entra en contradicció tant amb normes posteriors com amb la realitat actual del sector. No és, ni molt menys, un cas aïllat. El nostre legislador sembla sempre més inclinat a fer noves lleis que no pas a revisar, corregir o derogar les ja vigents, i el mateix es podria dir de qui ostenta la potestat de reglamentar. Les normes s’acumulen unes sobre les altres sense fer prou l’esforç de depurar l’ordenament i anar eliminant el que no té sentit o vigència. De tot plegat en resulta un maremàgnum normatiu inabastable, caòtic. Segons un estudi efectuat l’any 2004 que cito de memòria, l’ordenament jurídic espanyol el constitueix un entramat de prop de 10.000 lleis i més de 150.000 textos reglamentaris. Sortosament no totes aquestes normes tenen incidència real sinó que moltes segueixen vigents com si estiguessin en els llimbs legals.

Tanta producció normativa prové, en part, del que tots plegats exigim. Som una societat molt inclinada a exigir que se’ns digui per escrit el que podem fer i el que no podem fer. “Si no ho prohibeix una norma és que ho puc fer”, seria el punt de partida, de manera que hem hagut de fer ordenances que exigeixen als propietaris dels gossos que recullin les seves defecacions o que prohibeixen despertar els veïns amb música estrident en hores de descans. Per tant, hem de fer normes i més normes que, d’altra banda, tampoc ens entusiasmarà cumplir. Tenir moltes normes dóna, això sí, una aparença de legalitat tot i que el vell aforisme llatí ja adverteix, potser amb excessiva contundència, que aquesta relació no és automàtica:

Corruptissima re publica plurimae leges
(la més corrupta de les repúbliques és la que més lleis té)

Sobre aquesta esquizofrència relació que tenim amb les normes (els exigim però no els volem cumplir), podeu llegir, si us ve de gust, clicant sobre aquest enllaç el text que em van publicar a l’edició de Girona d’El Punt – Avui, agfant com a punt de partida l’apassionant món dels senyals de trànsit.

Sense categoria

Amb la Carme, bibliotecària infatigable, comentem un tema que estan debatent en un fòrum professional. ¿Cal ser molt estricte a l’hora d’exigir a un usuari la presentació del carnet de la biblioteca? Per exemple quan vol retirar un llibre en préstec. Es pot denegar el servei a qui no el presenti? N’hi ha prou si la persona s’identifica amb el DNI?

La identificació personal d’un ciutadà per obtenir un servei públic no és un tema menor. De les biblioteques la qüestió es pot traslladar a altres àmbits i serveis. Per un o altre motiu acabem col·leccionant carnets i targetes identificatives, de tota classe i finalitat. Per això la pregunta que ens fem amb la Carme ens porta a plantejar-nos si no estarem abusant d’aquest recurs. Més concretament, en el cas dels serveis públics, és justificat i lícit expedir i exigir un carnet específic, propi o exclusiu d’aquest servei? És correcte exigir-ne l’exhibició com a condició indispensable per gaudir d’aquest servei? Aporto alguns elements per anar-hi pensant.

En el cas de països on tots els ciutadans disposem d’un document oficial d’identitat (obligatori a l’Estat Espanyol a partir dels 14 anys), un carnet específic d’un servei públic pot tenir dues funcions. Per una banda la identificació de la persona i per l’altra la incorporació d’eines o recursos que atorguen determinades prestacions, com ara una banda magnètica, un xip o una etiqueta RFID. A l’era preinformàtica la primera funció, que és també l’original, tenia una gran importància. Només exhibint el carnet X es podia saber que tal persona podia accedir a unes instal·lacions, a un centre assistencial, etc. Avui l’usuari, titular del carnet, consta a la base de dades a la qual tenen accés els empleats de la piscina municipal o de la recepció del CAP, posem pel cas. En aquests casos, quan hi ha forma de verificar que una persona ha estat donada d’alta i figura en una relació d’usuaris, no sembla necessari recórrer a un altre document d’identificació personal que no sigui el DNI. Aquesta és, de fet, la funció del DNI i el que en justifica l’existència segon l’article 9 de la Llei Orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre protecció de la seguretat ciutadana:

1. Todos los españoles tendrán derecho a que se les expida el Documento Nacional de Identidad, que gozará de la protección que a los documentos públicos y oficiales otorgan las Leyes, y que tendrá, por sí solo, suficiente valor para la acreditación de la identidad de las personas.

He subratllat la frase final perquè el seu enunciat obliga a relativitzar el paper dels carnets que són simplement identificatius que es puguin expedir des de serveis públics. Si una persona figura a una base de dades com a usuària donada d’alta amb dret a obtenir un servei, com és el cas de les biblioteques, i s’identifica amb el seu DNI que té “por sí solo” valor suficient per a identificar-la, sembla com a mínim discutible exigir-li una altra credencial. Si és que cal procedir a la identificació de l’usuari és adequat, o en qualsevol cas suficient, demanar que exhibeixi el DNI, pràctica expressament avalada per l’art. 2.2 del Real Decreto 1553/2005, de 23 de diciembre, por el que se regula la expedición del documento nacional de identidad y sus certificados de firma electrónica. Aquest Reial Decret, en el seu article primer, reforça el valor i funció del DNI

1. El Documento Nacional de Identidad (…) goza de la protección que a los documentos públicos y oficiales otorgan las leyes (…)
2. Dicho Documento tiene suficiente valor, por sí solo, para acreditar la identidad y los datos personales de su titular que en él se consignen, así como la nacionalidad española del mismo.

A l’hora de verificar si una persona pot disposar d’un servei no hem de perdre de vista que allò que és essencial és identificar-la com a usuària i no si en aquell moment pot aportar un document en concret. La identificació es pot aconseguir amb el carnet de la biblioteca, el DNI, el carnet de conduir… o, com tantes vegades es fa a la pràctica, per la coneixença que es tenen el bibliotecari i l’usuari, sobretot quan aquest és un usuari habitual.

Un carnet específic d’identificació com a usuari d’un servei té tot el sentit quan no hi ha accés a la base de dades d’usuaris donats d’alta, com és el cas dels establiments que ofereixen descomptes als membres del Club Super 3 o als que disposen del Carnet Jove, o persones beneficiades per un descompte en el transport públic, o similars. Tal com dèiem en començar, un carnet té també molt de sentit quan incorpora recursos o eines indispensables per a obtenir un servei, com és el cas dels carnets universitaris expedits d’acord amb una entitat bancària i que es poden convertir en targetes de serveis financers, o el d’un carnet amb banda magnètica que serveixi per a donar accés a uns espais d’accés reservat, o un carnet del sistema de salut pública que en el futur pugui incorporar informació de la nostra història clínica, etc.

Els carnets específics d’usuaris d’un servei poden ser, per tant, necessaris, encara que no sempre. En la meva opinió s’haurien d’expedir només quan siguin imprescindibles. En qualsevol cas sembla clar que no són imprescindibles, no són l’únic sistema, per a identificar a l’usuari d’un servei públic. Recordem que les lleis promouen la simplificació dels tràmits administratius i reduir al mínim indispensable els tractaments de dades personals.  Els mínims carnets imprescindibles mentre avancem cap al somni de poder disposar d’una única credencial que ens permeti efectuar qualsevol tràmit o obtenir qualsevol servei.

Administració electrònica, Biblioteques Administració electrònica, Biblioteques, Protecció de dades

Si vull aribar a la gent i la gent és a Facebook, aleshores jo haig d’estar al Facebook. Per aquest raonament moltes institucions públiques han obert, o estan obrint, o es plantegen obrir un perfil a la xarxa social per excel·lència. En la meva opinió fan bé, és una decisió encertada, malgrat alguns inconvenients que serien motiu d’un altre post. El motiu d’aquest és respondre a una pregunta que cada cop ens fan més els responsables d’institucions públiques que es volen fer presents al Facebook: quina responsabilitat assumim si fem aquest pas? Comento els aspectes que em semblen més rellevants.

Una qüestió prèvia: Facebook no ha de subtituir res. Encara que sigui obvi val la pena recordar que l’espai institucional que s’obri a Facebook no ha de substituir cap dels canals propis de l’Ajuntament, de la Diputació, de la Universitat… No tothom està al Facebook i per tant no es pot forçar a la gent a donar-se d’alta per obtenir informació, participar en alguna activitat o iniciativa o obtenir un servei. A Internet els canals de referència d’una institució pública han de ser la seva web i la seu electrònica. La web identificada amb un dels dominis propis de la institució i, sobretot, la seu electrònica són els canals per mitjà dels quals s’ha de relacionar oficialment i obligatòriament amb els particulars (sobre els continguts de la seu-e podeu llegir aquesta entrada anterior).

Advertiment sobre el valor de la informació. El caràcter complementari del perfil al Facebook s’ha d’indicar de forma clara en la informació general del perfil. No és mala idea aprofitar aquest espai per establir un mínim de regles i recomanacions per als usuaris que vulguin pujar comentaris. Suggereixo indicar almenys que:

• L’espai obert al Facebook és un canal d’informació i participació.
• No substitueix la informació oficial que es divulga des del lloc web/seu electrònica de la institució, que és l’única que té valor legal i que obliga o vincula a aquesta institució.
• Els comentaris i la resta d’aportacions han de ser respectuosos amb la legalitat i amb els drets de les persones.
• Es suprimiran els comentaris que incompleixin aquests criteris i es bloquejarien usuaris que ho incomplissin.

Els materials que la institució posi a Facebook han de respectar, òbviament, la normativa vigent, especialment en matèria de propietat intel·lectual. Recentment una institució pública ha vist bloquejat el seu perfil per utilitzar música en petits muntatges de vídeo. Un primer advertiment amb l’habitual text de “We have removed your video entitled…. We did this because it appears to contain copyrighted material owned by a third party, such as a video clip or background audio…” va ser seguit per un segon informant del bloqueig definitiu. Conseqüència :pèssim exemple, problemes d’imatge, pèrdua d’un canal interessant de comunicació.

Les dades dels amics, de qui són responsabilitat? La gestió de les dades de les persones que segueixin el perfil creat per una institució és responsabilitat de Facebook. En donar-se d’alta a Facebook l’usuari accepta les condicions establertes per Facebook, tant sobre el tractament de les seves dades com sobre la utilització dels continguts que pugi. La institució que hagi obert un perfil queda al marge dels problemes que es puguin produir per defectes de seguretat o tractaments incorrectes d’aquestes dades per part de Facebook.

Supervisar els continguts que apareguin. Que no sigui un canal oficial no ha de fer perdre de vista que les normes s’han de complir i que, per tant, s’ha d’actuar i suprimir els comentaris que siguin ofensius, insultants o contraris, d’alguna manera, als drets de les persones, en especial els drets a l’honor, a la intimitat i a la imatge personal.

Internet Internet, Xarxes socials

¿Com s’ha d’actuar en relació als missatges de correu electrònic que arribin a la bústia del treballador quan plega? Es poden obrir els seus correus entrants? ¿Es pot fer encara que la bústia anés identificada amb el seu nom i cognom i quan la persona que ha plegat n’era l’única usuària? Ben sovint apareix aquest dubte quan es produeix la baixa d’un treballador. Ningú vol incórrer en una intromissió en el dret a la intimitat de l’exempleat però, en canvi, els interessos de l’empresa o el bon funcionament de l’administració fan necessari que els missatges de correu electrònic no quedin emmagatzemats i sense ser atesos en una bústia inactiva.

Sense pretendre anar a fons en les complexes qüestions relatives a la intimitat en el lloc de treball, anoto seguidament les qüestions essencials a tenir present, com a base, per a resoldre aquesta qüestió. Obrir o no obrir els missatges, heus aquí la qüestió.

La bústia de correu és de l’empresa. Encara que vagi identificada amb el nom i cognom de l’empleat, l’adreça formada amb el domini de l’empresa o administració és una eina més de treball que el treballador ha de destinar únicament a aquesta finalitat. D’altra banda, el nom i cognom de la persona en aquest context no és exactament una dada de caràcter personal sinó més aviat una dada relativa a l’empresa o administració, d’acord amb l’article 2 del Reglament de desenvolupament de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal.

Informació prèvia als empleats. És important informar als empleats del caràcter d’eina exclusivament laboral, i no personal, de la bústia i l’adreça-e i de la resta de recursos que l’empresa o administració posa al seu servei. L’empresa li ha de recordar aquest fet i ha d’explicar, encara que sigui breument, el protocol que es segueix en matèria de seguretat, en cas d’incidències, verificacions i controls i, també, què passa quan una persona es desvincula de l’empresa.

Un advertiment previ als contactes. Estalviarà problemes a tothom que la persona que plegui enviï un missatge a les que figurin a la llibreta de contactes, indicant la forma de contactar amb l’empresa a partir de la data de la seva sortida.

Els elements “exteriors” del missatge. Recordem també que en qualsevol cas els administradors del sistema poden o, millor dit, han de comprovar en cas de problemes els continguts que identifiquen els missatges entrants o sortints. Les adreces de remitents i destinataris, el tema, ladata i hora i l’existència de documents adjunts poden ser visualitzats sense problema i permeten, si és necessari, comprovar l’entrada de missatges a una bústia inactiva per tal de derivar-los a un altre usuari.

L’usuari deixa de ser el titular de la bústia. Com a conseqüència de la seva consideració com a eina laboral és obvi que la persona que plega deixa de tenir qualsevol ascendència, vinculació o prerrogativa sobre la bústia i adreça que havia utilitzat.

I si arriben missatges personals? Malgrat tot el que acabem d’apuntar es pot produir el cas que entrin a la bústia missatges de caràcter personal, adreçats a la persona que s’ha desvinculat de l’empresa, amb referències a qüestions alienes a l’empresa. Derivar els missatges “automàticament” cap a una altra bústia garantirà que cap correu quedi sense resposta però podria comportar accés a informacions personals que, en la mesura que sigui possible, cal evitar. Per aquest motiu la solució ideal és activar un avís de resposta automàtica que informi a l’emissor de qualsevol missatge, sigui laboral o personal, que la bústia està tancada i que cal adreçar els missatges a una adreça electrònica alternativa.

———-

En definitiva, són positius tots els esforços per conciliar el dret a la intimitat dels treballadors i el dret / obligació de l’empleador de verificar el bon ús dels recursos de l’empresa. La Sala de lo Social del Tribunal Suprem determina que l’accés de l’empresari a l’ordinador i a les altres eines que utilitza personalment un treballador no pot ser ni arbitrari ni desproporcionat. Però és evident que l’empresa o l’administració han de poder seguir operant i responent als missatges que els clients, els proveïdors o els ciutadans els hi adrecin. Com sempre es tracta de trobar l’equilibri entre diferents drets i interessos. Per acabar, i encara que sigui obvi, és oportú recordar que la manera més segura d’evitar intromissions a la vida privada del treballador és que aquest no utilitzi cap eina de l’empresa per activitats o comunicacions personals. Ua ratlla vermella hauria de delimitar vida personal i vida laboral.

Intimitat honor imatge Intimitat honor imatge

Aquestes darreres setmanes han sigut notícia diferents iniciatives al voltant de la possible aprovació d’una llei d’accés a la informació pública. El Govern Central va afirmar que tornaria a posar-la entre la llista de les prioritàries, llista en la que per cert ha figurat i deixat de figurar en diferents ocasions aquests darerrs set anys. La setmana passada, en el debat sobre política general celebrat al Congrés dels Diputats, el grup socialista va presentar una proposta de resolució que instava a accelerar-ne l’aprovació i el PP una “Proposición de Ley, relativa a la Transparencia, Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno”. Finalment, abans d’ahir, al Parlament de Catalunya, es va constituir la ponència conjunta de la proposició de llei de transparència i accés a la informació pública, amb la previsió de tenir un text a proposar a aprovació per finals de 2011.

En definitiva, tenim dos processos iniciats, un que portaria a una llei estatal i un altre a una llei catalana. En el cas de la norma estatal veurem si la legislatura dura suficientment per permetre’n l’aprovació. Dit sigui de passada, és una llàstima que tot just s’activi ara un text que figurava com a promesa electoral del PSOE en el seu programa des de 2004. Des de fa més d’un any el Govern Central disposa d’un text tancat i a punt de ser proposat a aprovació del Consell de Ministres. De la manera com arriba aquest final de legislatura tot fa pensar que la iniciativa del grup socialista és sobretot un gest cap al moviment del 15 M, que reivindica el valor de la transparència, un gest que potser donarà temps a entrar al Congrés un avantprojecte de llei que probablement veurà el final de la legislatura sense ser aprovat, amb la qual cosa es podrà dir que no s’ha incomplert el programa electoral del tot.

Sigui com sigui almenys una qüestió tan essencial com la regulació de l’accés a la informació pública torna a ser actualitat. Els que estigueu interessats en conèixer amb més detall els dos documents citats i jugar al joc de les comparacions, els podeu llegir des dels enllaços següents.

• Avantprojecte de llei de transparència i accés dels ciutadans a la informació pública, preparat per la vicepresidència del Govern Central
• “Proposición de Ley, relativa a la Transparencia, Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno” del Grup del Partit Popular

Qui ja ha jugat a comparar i a comentar els continguts, sobretot les insuficiències, dels dos textos és la “Coalición Pro Acceso“, que ha redactat un breu i interessant document que podeu consultar aquí.

Enmig d’aquest conjunt d’iniciatives voldria referir-me ara únicament a cinc qüestions bàsiques que entenc són essencials per donar una bona orientació a l’elaboració de la norma i, per tancar aquest post, afegiré un prec final.

1 Amb una (o dues) lleis no n’hi haurà prou. És essencial que el text de la llei estatal aprofiti per corregir o anul·lar l’article 37 de la Llei 30/1992. El mateix hauria de fer la futura norma catalana amb el règim d’accés (o millor dit de no accés) previst a la LLEI 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, especialment el seu article 27. Aquesta nova norma hauria d’introduir correccions a la normativa de règim local i altres normes sectorials.

2 La incidència de la Llei. La transparència s’ha de fer possible, ha d’incidir, en tot el sector públic, també als ens de naturalesa privada que hi estan integrats, i també als documents dels ens privats que exerceixen funcions públiques o gestionen serveis públics.

3 L’accés no ha d’esperar a la resolució del procediment. En l’actualitat aquest és un límit general que dificulta la capacitat d’incidir dels ciutadans en l’actuació de les administracions públiques. El document ha d’estar acabat però no té justificació que el procediment hagi d’estar resolt per convertir-lo en públic.

4 El temps de resposta. L’esborrany del Govern (art. 14) dóna 30 dies per resoldre una sol·licitud d’accés, ampliables 30 dies més. Una eternitat. Només amb terminis breus de resposta aconseguirem que sigui una eina efectiva i atractiva de transparència.

5 Publicació a la seu electrònica. Sense esperar a sol·licituds d’accés les administracions haurien de publicar a les seves seus electròniques els registres, índexs i altres descripcions dels seus documents i, amb text íntegre, els documents més substancials de les seves activitats. Es tractaria de forçar a fer finalment realitat la previsió que des de fa 20 anys figura a la normativa de procediment administratiu i que em permeto, per la seva importància, reproduir: “Será objeto de periódica publicación la relación de los documentos obrantes en poder de las Administraciones Públicas sujetos a un régimen de especial publicidad por afectar a la colectividad en su conjunto y cuantos otros puedan ser objeto de consulta por los particulares” (art. 37.9 Llei 30/1992).

I el prec final. En l’elaboració de la/les llei/s els nostres representants han de tenir present que més val seguir sense tenir llei que no pas aprovar-ne una de dolenta. El pitjor que ens podria passar és elaborar-ne una que no remogués les trenyines del secretisme actual, que fes pensar que ja tenim i podem practicar la transparència sense fer-ho possible de fet.

Accés a la informació Documents públics, Dret d'accés

Des del balcó del despatx veig cada dia una estàtua humana. No és tan impresionant com la que il·lustra aquest post però no està malament. Triga quasi una hora a preparar-se i després es passa el dia immòbil enfilada en una caixa. És l’única que hi ha a la Rambla de la Llibertat de Girona i a falta de competència, i amb tants turistes com hi passegen, imagino que li deu sortir a compte practicar aquesta curiosa activitat (o inactivitat).

L’altre dia l’estàtua va tenir problemes amb un grup de babaus que l’escarnien i es fotografiaven al seu voltant fent befa. Ella (de fet ell) sense baixar del pedestal els amenaçava amb un paraigua de coloraines. Tot plegat no va ser res perquè els nois al cap d’un moment ja seguien caminant Rambla amunt cerveses en mà, però em va fer pensar sobre el tema, especialment sobre si una estàtua pot autoritzar o prohibir que se li facin fotografies. ¿Podria fins i tot posar preu al dret a fotografiar-s’hi i prohibir-ho a qui no passi per caixa?

En primer lloc, i ja que estem parlant d’estàtues, ¿es poden fotografiar lliurement les que estan plantades al carrer? Efectivament, la Llei de Propietat Intel·lectual indica (art. 35.2) que “las obras situadas permanentemente en parques, calles, plazas u otras vías públicas pueden ser reproducidas, distribuidas y comunicadas libremente por medio de pinturas, dibujos, fotografías y procedimientos audiovisuales”, la qual cosa seria aplicable a una altra classe d’estàtua perquè les humanes no són obres (o potser sí?) i no hi són permanentment. De manera que per aquest camí anem malament.

El primer argument que podria fer servir l’estàtua humana que volgués “regular” el dret a fotografiar-s’hi és el del seu dret a la imatge personal. El fet d’estar al carrer no l’obliga a deixar-se fotografiar, ni a ella ni a ningú. Contràriament al que molta gent creu, el dret a la pròpia imatge no decau pel fet que una persona estigui en un espai públic (excepte en el cas de persones notòries o quan es tracta d’imatges de fets noticiosos). No obstant, el dret a la imatge personal es refereix al seu aspecte real, a aquest element personalíssim i substancial de la identitat d’una persona com ho és la seva imatge. Per això la persona ha de ser reconeixible si vol argumentar que s’ha produït una intromissió contra aquest dret. En el cas de “la meva” estàtua i de la immensa majoria de les que he vist, el maquillatge i la caracterització essencials per a la seva activitat, impedeixen aquesta recognoscibilitat. De manera que per aquest costat l’estàtua difícilment podria fer altra cosa que fer mala cara, o baixar i aprofitar per anar a estirar les cames.

Tornem a la Llei de Propietat Intel·lectual perquè abans dèiem que les estàtues que ara ens preocupen no són obres, o no ho són en el sentit clàssic, però ho hem dit massa depressa i val la pena analitzar-ho amb més detall. És evident que en moltes d’aquestes persones o personatges convertits en estàtua s’observa originalitat i alçada creativa. Les robes, els guarniments, els complements que porten, en alguns casos els moviments que efectuen… són elements que conformen, tots plegats, una composició sobre la qual s’han de reconèixer drets a favor del seu creador. És clar que això no seria així en el cas  d’estàtues que repliquen a personatges coneguts, com ara Charlot o el Pensador de Rodin posem pel cas, però sí en el d’una bona part, que són certament originals i innovadores i, algunes, magnífiques.

Així doncs, si convenim que l’estàtua és una obra en els termes de la Llei de Propietat Intel·lectual, els drets corresponen a l’actor/escultor que en pot controlar les reproduccions (art. 18 LPI) i altres actes d’explotació, de manera que, efectivament, l’estàtua podria administrar aquest dret i, teòricament, prohibir les fotografies, sempre i quan, repetim-ho, la seva creació sigui prou original i fruit de la creació personal. Una altra cosa és que a l’estàtua li interessi prohibir o regular la captació de fotografies. Mal negoci faria si hagués de baixar del seu pedestal per negociar o perseguir als que no complissin, o si hagués de perdre el temps buscant un Policia per presentar denúncia. Més li convé deixar-se fotografiar, sense renunciar als seus drets que podria reivindicar en cas d’utilització comercial de la seva creació, per exemple en materials publicitaris, fulletos turístics, webs comercials o similars.

Propietat intel·lectual Intimitat honor imatge, Propietat intel·lectual

Les universitats són els principals centres productors de treballs de recerca. Recerca, això que tant necessita el nostre país i que tan poc facilitem. Així ens va. En dues entrades anteriors ja havia comentat aspectes claus del règim de drets i deures sobre les tesis doctorals i el seu aprofitament, dues entrades que voldria complementar ara amb una referència al tsunami en termes mariners o allau en termes muntanyencs de treballs finals de grau que s’acosta per l’aplicació del Real Decreto 1393/2007, de 29 de octubre, por el que se establece la ordenación de las enseñanzas universitarias oficiales.

Efectivament, els articles 12 i 15 d’aquest important Reial Decret fan referència als treballs que han de posar fi als estudis de grau i de màster. Fins ara s’elaboraven alguns treballs finals de carrera, pràctica que es generalitzarà de la mà de la nova ordenació dels estudis universitaris. En relació a aquests treballs voldria contestar les quatre preguntes que més sovint ens fan sobre el règim d’aquests treballs.

De qui són els drets?

Els drets corresponen exclusivament al seu autor, o sigui l’alumne. Això és així en aplicació dels principis generals que figuren a la normativa de propietat intel·lectual. Ho recull i insisteix el recentment aprovat “Estatuto del estudiante” (Real Decreto 1791/2010, de 30 de diciembre, por el que se aprueba el Estatuto del Estudiante Universitario), que conté una (breu) llista de deures i molt més extensa de drets entre els quals (art. 7.1.x) figura el dret “al reconocimiento de la autoría de los trabajos elaborados durante sus estudios y a la protección de la propiedad intelectual de los mismos”.

I els drets del professor que ha dirigit el treball?

Els drets de propietat intel·lectual s’adquireixen o es reconeixen per l’obra materialitzada, o sigui per la forma, mètode, contingut, text, presentació o contingut final i no pas sobre “la idea” del treball. De manera que encara que el professor hagi proporcionat un tema, delimitat un àmbit, revisat el guió, suggerit lectures, corregit, etc. els drets corresponen a l’alumne perquè ell és qui dóna forma o materialitza el projecte. Només si el treball s’acabés redactant a quatre mans, cosa que no és possible perquè contradiria la funció d’avaluació que ha de fer, es podrien reconèixer o atribuir drets al professor que l’hagi dirigit.

La universitat, en pot disposar?

Mitjançant la normativa acadèmica la universitat pot establir un criteri sobre la conservació i utilització del treball. Recordem que hi ha un període de conservació mínim de l’exemplar lliurat per l’alumne, període que s’ha de respectar seguint l’ORDRE de 18 d’octubre de 1999 que aprovà el dictamen “302 – Exàmens i treballs d’estudiants” (DOGC núm. 3010 – 08/11/1999). Els treballs s’han de conservar com a mínim fins que l’acta de qualificació sigui ferma, però res impedeix a la universitat aprovar unes pautes que superin aquest termini i permetin un aprofitament del treball per a finalitats docents i de recerca. Entenem que aquesta decisió de conservar i posar el treball a disposició d’estudiants i professors té sentit per als millor qualificats i per aquells que recomanin conservar els professors responsables de la direcció.

I l’alumne autor/a, en pot fer lliure ús?

Com a titular dels drets, a part d’acceptar la destinació a finalitats docents i de recerca que hem comentat en el punt anterior, l’alumne pot disposar lliurement del seu treball. La universitat pot demanar (no gosaria dir imposar) que l’alumne, en la divulgació externa del treball, esmenti que va ser efectuat en el marc dels estudis de grau en qüestió. Al mateix temps, seria interessant que la universitat proposés a l’alumne autor/a dels treballs que es decideixin conservar que els incorpori a un repositori obert, propi de la universtat o en el que la universitat participi (cas del repositori RECERCAT per a les universitats catalanes). Així com la conservació i “usos interns” del treball es poden decidir via normativa acadèmica, la divulgació en obert és una decisió que queda reservada a l’autor/a. Esperem que els autors/es dels bons treballs optin per fer-ho.

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual, Universitats

Els resultats d’unes eleccions comporten sovint un relleu en els llocs de direcció política de les nostres administracions. En aquestes circumstàncies molts dels càrrecs que pleguen es plantegen quins són els documents que poden quedar-se i endur-se, i quins són els que han de deixar al seu successor. Aquests dies han estat reiterades les consultes que han arribat al despatx sobre la necessitat de delimitar els documents que són propis de la institució i els que són de l’alcalde o alcaldessa, o del president d’un altre tipus d’ens local, o del regidor, o del càrrec de confiança que haurà de deixar el lloc juntament amb la persona que el va triar. En entrades anteriors d’aquest blog m’havia referit a la qüestió de la titularitat del que podríem denominar documents dels polítics, comentant el que passà a la Moncloa en el relleu Aznar – Zapatero, o el que passà a la Casa Blanca en el relleu Bush – Obama. Seguidament resumeixo els aspectes principals a considerar sobre aquesta qüestió de gran importància que, en cas de mala praxis, pot comportar conseqüències greus.

D’entrada cal aclarir que els documents de titularitat pública, o sigui els que són propis de les institucions, no són només els documents administratius, els expedients administratius i els registres. També els documents creats pels polítics, càrrecs electes, càrrecs de confiança i similars formen part o s’integren l’esfera dels documents públics. L’article 6 de la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents enumera els documents públics englobant tots els documents de les administracions públiques, sense diferenciar naturalesa, insistint a més en aquesta qüestió de la manera següent:

2. Es consideren inclosos en l’enumeració de l’apartat 1 els documents produïts o rebuts per les persones físiques que ocupen càrrecs polítics en institucions públiques, sempre que aquests documents tinguin relació amb les funcions administratives o polítiques pròpies del càrrec.

A la mateixa conclusió s’arriba per la lectura de l’art. 49.2 de la Llei del Patrimoni Històric Espanyol (LPHE) i 19.2 de la Llei del Patrimoni Cultural Català.

Tots els procediments, criteris en el tractament i tècniques que la normativa exigeix aplicar als documents públics són, per tant, d’aplicació als documents dels càrrecs polítics. Què passa quan un càrrec d’aquesta naturalesa acaba el seu mandat o cessa? Tant la normativa estatal com la catalana deixen clara la qüestió. Diu la Llei d’arxius i documents (art. 10.3)

Els documents produïts o rebuts pels càrrecs polítics que, en cessar en llurs funcions, no es trobin a l’arxiu corresponent han d’ésser lliurats a qui els succeeixi en el càrrec o ingressats a l’arxiu de l’administració o ens pertinent.

Molts anys abans (1985) la LPHE, d’aplicació a tots els documents públics, ho havia ja establert així (art. 54), afegint un advertiment sobre el que comporta incomplir-ho.

1. Quienes por la función que desempeñen tengan a su cargo documentos a los que se refiere el artículo 49.2 de la presente Ley están obligados, al cesar en sus funciones, a entregarlos al que les sustituya en las mismas o remitirlos al archivo que corresponda.
2. La retención indebida de los documentos a que se refiere el apartado anterior por personas o instituciones privadas dará lugar a que la Administración que los hubiera conservado, generado o reunido ordene el traslado de tales bienes a un archivo público, sin perjuicio de la responsabilidad en que pudiera haberse incurrido.

L’obligació d’evitar que desapareguin documents i, en el cas que se’n retirin, emprendre accions per restituir-los, es contempla també en la Llei d’arxius i documents catalana perquè en aquest cas caldria aplicar l’art. 12.2

Quan els titulars de documents públics tinguin coneixement de l’existència de documents propis en possessió de tercers han de prendre les mesures legals pertinents per a recuperar-los.

El legislador s’ha preocupat de deixar clara aquesta qüestió que afecta, recordem-ho, a tota classe de document, sigui quin sigui el seu suport, generat o rebut en l’exercici de qualsevol funció pública. No cumplir les obligacions de custòdia, conservació i traspàs dels documents podria comportar també rsponsabilitats penals atès que es tractaria d’una conducta tipificada a l’art. 413 del Codi

La autoridad o funcionario público que, a sabiendas, sustrajere, destruyere, inutilizare u ocultare, total o parcialmente, documentos cuya custodia le esté encomendada por razón de su cargo, incurrirá en las penas de prisión de uno a cuatro años, multa de siete a veinticuatro meses, e inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de tres a seis años.

En definitiva, és evident que en el relleu d’un càrrec polític o cessament de càrrec de confiança únicament és possible retirar els documents de naturalesa absolutament personal que no guardin cap relació amb el càrrec o funció exercida, que es poguessin trobar accidentalment en el despatx o instal·lacions o equips de la institució. A la resta els és d’aplicació la normativa general que regula els documents públics, especialment en matèria de conservació i d’accés i comunicació. Esperem que per interès de tots tot això es compleixi també aquests dies de relleus a les nostres entitats locals.

Informació pública Documents polítics, Documents públics

Després de mesos d’estar a les portades sembla que Wikileaks ha deixat de ser actualitat, o d’actualitat preferent, bon moment per començar-ho a valorar amb una certa distància. Wikileaks és la publicació de documents públics declarats secrets més important, almenys en volum, produïda fins ara, incomparable amb anteriors filtracions. Entre els molts temes que suscita i suscitarà Wikileaks vull destacar com ha posat en evidència l’abusiva utilització de la paraula “secret”.

Els documents difosos directament per Wikileaks o per la mitja dotzena de mitjans periodístics de gran prestigi a qui Wikileaks ha passat informació, tenien la qualificació de documents reservats. Ho són les fitxes dels presoners de Guantànamo, les anotacions que figuren als denominats quaderns de la guerra d’Afganistan, els cables extrets de l’extranet SIPRNET… No obstant, un cop llegits i vistes les imatges, crec que és justificat preguntar-nos si realment tots aquests documents mereixien la qualificació de reservats. Molts dels cables publicats, per exemple, informen de gestions realitzades per personal diplomàtic que haurien de ser conegudes pels ciutadans, fins i tot les que fan referència a pressions sobre un govern per afavorir els interessos nordamericans, o els contactes i reunions amb responsables polítics per part dels funcionaris nordamericans. En termes generals les actuacions dels representants d’un Estat o són legals i per tant es poden explicar, o no ho són i per tant no es poden fer. Una minoria de documents poden ser l’excepció i ser qualificats de reservats però aquest criteri no es pot aplicar de manera àmplia, sense mesura.

Qualsevol que hagi seguit la publicació dels documents arribarà ràpidament a la conclusió de que contenen informació que ni posa en perill la seguretat de persones (s’ha descartat la publicació dels que podien fer-ho), ni revela dades que puguin dificultar la defensa o la integritat de les instal·lacions militars, ni detalls de les recerques per capturar persones buscades per la justícia. Aquestes tres serien les principals causes que justificarien qualificar com a secret un document, i cap de les tres s’observa en els publicats. Queda clar en canvi que declarar un document com a reservat pot servir per encobrir errors puntuals. En un sentit més ampli també pot provocar una mena de relaxament en l’exigència de compliment de la legalitat. A més secret, menys control i per tant més fàcil superar la ratlla que delimita l’àmbit del que és lícit.

Pel què fa a l’ocultació d’errors probablement el document més important és el video de l’ametrallament des de dos helicòpters nordamericans d’un conjunt de civils, entre ells dos nens, confosos per rebels iraquians (juliol de 2007 a Bagdad). Inicialment el video no es feia públic adduint qüestions de seguretat. A dia d’avui milions de persones l’han vist sense que la seguretat de ningú s’hagi reduït. La qualificació de secret amagava un terrible error

Recórrer de forma abusiva a la seguretat, a la defensa nacional i, encara, a les “raons d’Estat”, utilitzant-ho o aplicant aquestes categories de forma expansivas és un atac frontal al dret a la informació, un dels pilars del nostre sistema democràtic. Sempre hem sabut que això podia passar i ara Wikileaks ho fa ben evident i, gràcies al gran volum de documents que s’han anat divulgant, lamentablement constatem que es fa en un grau molt elevat.

“Si la gent realment sabés la veritat la guerra s’acabaria demà mateix”. Ho va escriure el 1915 David Lloyd George primer ministre de Gran Bretanya després d’escoltar a Philip Gibbs, periodista que cobria la Primera Guerra Mundial. Segueix escrivint:

”però la gent no sap ni pot saber. La censura no deixa arribar la veritat. La veritat és horrible i supera els límits de la nostra tolerància i jo sento que no puc seguir amb aquest negoci sangonós”.

No tots els documents difosos per Wikileaks parlen de guerres o de violència, de fet molts no parles de cap qüestió vinculada a la seguretat ni a “interessos nacionals”. Però fins i tot en el cas dels documents que sí que parlen d’aspectes relatius als episodis de guerra, els ciutadans no hem de renunciar a saber com actuen “els nostres”, per poder-ho valorar i, en darrer terme decidir. Hem de tenir el dret a plantejar-nos els mateixos dubtes que turmentaven a  David Lloyd George. Almenys saber i poder-hi pensar. David Lloyd George, per cert, va proseguir la guerra i la va guanyar.

Accés a la informació Documents públics, Dret d'accés