¿Com s’ha d’actuar en relació als missatges de correu electrònic que arribin a la bústia del treballador quan plega? Es poden obrir els seus correus entrants? ¿Es pot fer encara que la bústia anés identificada amb el seu nom i cognom i quan la persona que ha plegat n’era l’única usuària? Ben sovint apareix aquest dubte quan es produeix la baixa d’un treballador. Ningú vol incórrer en una intromissió en el dret a la intimitat de l’exempleat però, en canvi, els interessos de l’empresa o el bon funcionament de l’administració fan necessari que els missatges de correu electrònic no quedin emmagatzemats i sense ser atesos en una bústia inactiva.

Sense pretendre anar a fons en les complexes qüestions relatives a la intimitat en el lloc de treball, anoto seguidament les qüestions essencials a tenir present, com a base, per a resoldre aquesta qüestió. Obrir o no obrir els missatges, heus aquí la qüestió.

La bústia de correu és de l’empresa. Encara que vagi identificada amb el nom i cognom de l’empleat, l’adreça formada amb el domini de l’empresa o administració és una eina més de treball que el treballador ha de destinar únicament a aquesta finalitat. D’altra banda, el nom i cognom de la persona en aquest context no és exactament una dada de caràcter personal sinó més aviat una dada relativa a l’empresa o administració, d’acord amb l’article 2 del Reglament de desenvolupament de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal.

Informació prèvia als empleats. És important informar als empleats del caràcter d’eina exclusivament laboral, i no personal, de la bústia i l’adreça-e i de la resta de recursos que l’empresa o administració posa al seu servei. L’empresa li ha de recordar aquest fet i ha d’explicar, encara que sigui breument, el protocol que es segueix en matèria de seguretat, en cas d’incidències, verificacions i controls i, també, què passa quan una persona es desvincula de l’empresa.

Un advertiment previ als contactes. Estalviarà problemes a tothom que la persona que plegui enviï un missatge a les que figurin a la llibreta de contactes, indicant la forma de contactar amb l’empresa a partir de la data de la seva sortida.

Els elements “exteriors” del missatge. Recordem també que en qualsevol cas els administradors del sistema poden o, millor dit, han de comprovar en cas de problemes els continguts que identifiquen els missatges entrants o sortints. Les adreces de remitents i destinataris, el tema, ladata i hora i l’existència de documents adjunts poden ser visualitzats sense problema i permeten, si és necessari, comprovar l’entrada de missatges a una bústia inactiva per tal de derivar-los a un altre usuari.

L’usuari deixa de ser el titular de la bústia. Com a conseqüència de la seva consideració com a eina laboral és obvi que la persona que plega deixa de tenir qualsevol ascendència, vinculació o prerrogativa sobre la bústia i adreça que havia utilitzat.

I si arriben missatges personals? Malgrat tot el que acabem d’apuntar es pot produir el cas que entrin a la bústia missatges de caràcter personal, adreçats a la persona que s’ha desvinculat de l’empresa, amb referències a qüestions alienes a l’empresa. Derivar els missatges “automàticament” cap a una altra bústia garantirà que cap correu quedi sense resposta però podria comportar accés a informacions personals que, en la mesura que sigui possible, cal evitar. Per aquest motiu la solució ideal és activar un avís de resposta automàtica que informi a l’emissor de qualsevol missatge, sigui laboral o personal, que la bústia està tancada i que cal adreçar els missatges a una adreça electrònica alternativa.

———-

En definitiva, són positius tots els esforços per conciliar el dret a la intimitat dels treballadors i el dret / obligació de l’empleador de verificar el bon ús dels recursos de l’empresa. La Sala de lo Social del Tribunal Suprem determina que l’accés de l’empresari a l’ordinador i a les altres eines que utilitza personalment un treballador no pot ser ni arbitrari ni desproporcionat. Però és evident que l’empresa o l’administració han de poder seguir operant i responent als missatges que els clients, els proveïdors o els ciutadans els hi adrecin. Com sempre es tracta de trobar l’equilibri entre diferents drets i interessos. Per acabar, i encara que sigui obvi, és oportú recordar que la manera més segura d’evitar intromissions a la vida privada del treballador és que aquest no utilitzi cap eina de l’empresa per activitats o comunicacions personals. Ua ratlla vermella hauria de delimitar vida personal i vida laboral.

Intimitat honor imatge Intimitat honor imatge

Aquestes darreres setmanes han sigut notícia diferents iniciatives al voltant de la possible aprovació d’una llei d’accés a la informació pública. El Govern Central va afirmar que tornaria a posar-la entre la llista de les prioritàries, llista en la que per cert ha figurat i deixat de figurar en diferents ocasions aquests darerrs set anys. La setmana passada, en el debat sobre política general celebrat al Congrés dels Diputats, el grup socialista va presentar una proposta de resolució que instava a accelerar-ne l’aprovació i el PP una “Proposición de Ley, relativa a la Transparencia, Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno”. Finalment, abans d’ahir, al Parlament de Catalunya, es va constituir la ponència conjunta de la proposició de llei de transparència i accés a la informació pública, amb la previsió de tenir un text a proposar a aprovació per finals de 2011.

En definitiva, tenim dos processos iniciats, un que portaria a una llei estatal i un altre a una llei catalana. En el cas de la norma estatal veurem si la legislatura dura suficientment per permetre’n l’aprovació. Dit sigui de passada, és una llàstima que tot just s’activi ara un text que figurava com a promesa electoral del PSOE en el seu programa des de 2004. Des de fa més d’un any el Govern Central disposa d’un text tancat i a punt de ser proposat a aprovació del Consell de Ministres. De la manera com arriba aquest final de legislatura tot fa pensar que la iniciativa del grup socialista és sobretot un gest cap al moviment del 15 M, que reivindica el valor de la transparència, un gest que potser donarà temps a entrar al Congrés un avantprojecte de llei que probablement veurà el final de la legislatura sense ser aprovat, amb la qual cosa es podrà dir que no s’ha incomplert el programa electoral del tot.

Sigui com sigui almenys una qüestió tan essencial com la regulació de l’accés a la informació pública torna a ser actualitat. Els que estigueu interessats en conèixer amb més detall els dos documents citats i jugar al joc de les comparacions, els podeu llegir des dels enllaços següents.

• Avantprojecte de llei de transparència i accés dels ciutadans a la informació pública, preparat per la vicepresidència del Govern Central
• “Proposición de Ley, relativa a la Transparencia, Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno” del Grup del Partit Popular

Qui ja ha jugat a comparar i a comentar els continguts, sobretot les insuficiències, dels dos textos és la “Coalición Pro Acceso“, que ha redactat un breu i interessant document que podeu consultar aquí.

Enmig d’aquest conjunt d’iniciatives voldria referir-me ara únicament a cinc qüestions bàsiques que entenc són essencials per donar una bona orientació a l’elaboració de la norma i, per tancar aquest post, afegiré un prec final.

1 Amb una (o dues) lleis no n’hi haurà prou. És essencial que el text de la llei estatal aprofiti per corregir o anul·lar l’article 37 de la Llei 30/1992. El mateix hauria de fer la futura norma catalana amb el règim d’accés (o millor dit de no accés) previst a la LLEI 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, especialment el seu article 27. Aquesta nova norma hauria d’introduir correccions a la normativa de règim local i altres normes sectorials.

2 La incidència de la Llei. La transparència s’ha de fer possible, ha d’incidir, en tot el sector públic, també als ens de naturalesa privada que hi estan integrats, i també als documents dels ens privats que exerceixen funcions públiques o gestionen serveis públics.

3 L’accés no ha d’esperar a la resolució del procediment. En l’actualitat aquest és un límit general que dificulta la capacitat d’incidir dels ciutadans en l’actuació de les administracions públiques. El document ha d’estar acabat però no té justificació que el procediment hagi d’estar resolt per convertir-lo en públic.

4 El temps de resposta. L’esborrany del Govern (art. 14) dóna 30 dies per resoldre una sol·licitud d’accés, ampliables 30 dies més. Una eternitat. Només amb terminis breus de resposta aconseguirem que sigui una eina efectiva i atractiva de transparència.

5 Publicació a la seu electrònica. Sense esperar a sol·licituds d’accés les administracions haurien de publicar a les seves seus electròniques els registres, índexs i altres descripcions dels seus documents i, amb text íntegre, els documents més substancials de les seves activitats. Es tractaria de forçar a fer finalment realitat la previsió que des de fa 20 anys figura a la normativa de procediment administratiu i que em permeto, per la seva importància, reproduir: “Será objeto de periódica publicación la relación de los documentos obrantes en poder de las Administraciones Públicas sujetos a un régimen de especial publicidad por afectar a la colectividad en su conjunto y cuantos otros puedan ser objeto de consulta por los particulares” (art. 37.9 Llei 30/1992).

I el prec final. En l’elaboració de la/les llei/s els nostres representants han de tenir present que més val seguir sense tenir llei que no pas aprovar-ne una de dolenta. El pitjor que ens podria passar és elaborar-ne una que no remogués les trenyines del secretisme actual, que fes pensar que ja tenim i podem practicar la transparència sense fer-ho possible de fet.

Accés a la informació Documents públics, Dret d'accés

Des del balcó del despatx veig cada dia una estàtua humana. No és tan impresionant com la que il·lustra aquest post però no està malament. Triga quasi una hora a preparar-se i després es passa el dia immòbil enfilada en una caixa. És l’única que hi ha a la Rambla de la Llibertat de Girona i a falta de competència, i amb tants turistes com hi passegen, imagino que li deu sortir a compte practicar aquesta curiosa activitat (o inactivitat).

L’altre dia l’estàtua va tenir problemes amb un grup de babaus que l’escarnien i es fotografiaven al seu voltant fent befa. Ella (de fet ell) sense baixar del pedestal els amenaçava amb un paraigua de coloraines. Tot plegat no va ser res perquè els nois al cap d’un moment ja seguien caminant Rambla amunt cerveses en mà, però em va fer pensar sobre el tema, especialment sobre si una estàtua pot autoritzar o prohibir que se li facin fotografies. ¿Podria fins i tot posar preu al dret a fotografiar-s’hi i prohibir-ho a qui no passi per caixa?

En primer lloc, i ja que estem parlant d’estàtues, ¿es poden fotografiar lliurement les que estan plantades al carrer? Efectivament, la Llei de Propietat Intel·lectual indica (art. 35.2) que “las obras situadas permanentemente en parques, calles, plazas u otras vías públicas pueden ser reproducidas, distribuidas y comunicadas libremente por medio de pinturas, dibujos, fotografías y procedimientos audiovisuales”, la qual cosa seria aplicable a una altra classe d’estàtua perquè les humanes no són obres (o potser sí?) i no hi són permanentment. De manera que per aquest camí anem malament.

El primer argument que podria fer servir l’estàtua humana que volgués “regular” el dret a fotografiar-s’hi és el del seu dret a la imatge personal. El fet d’estar al carrer no l’obliga a deixar-se fotografiar, ni a ella ni a ningú. Contràriament al que molta gent creu, el dret a la pròpia imatge no decau pel fet que una persona estigui en un espai públic (excepte en el cas de persones notòries o quan es tracta d’imatges de fets noticiosos). No obstant, el dret a la imatge personal es refereix al seu aspecte real, a aquest element personalíssim i substancial de la identitat d’una persona com ho és la seva imatge. Per això la persona ha de ser reconeixible si vol argumentar que s’ha produït una intromissió contra aquest dret. En el cas de “la meva” estàtua i de la immensa majoria de les que he vist, el maquillatge i la caracterització essencials per a la seva activitat, impedeixen aquesta recognoscibilitat. De manera que per aquest costat l’estàtua difícilment podria fer altra cosa que fer mala cara, o baixar i aprofitar per anar a estirar les cames.

Tornem a la Llei de Propietat Intel·lectual perquè abans dèiem que les estàtues que ara ens preocupen no són obres, o no ho són en el sentit clàssic, però ho hem dit massa depressa i val la pena analitzar-ho amb més detall. És evident que en moltes d’aquestes persones o personatges convertits en estàtua s’observa originalitat i alçada creativa. Les robes, els guarniments, els complements que porten, en alguns casos els moviments que efectuen… són elements que conformen, tots plegats, una composició sobre la qual s’han de reconèixer drets a favor del seu creador. És clar que això no seria així en el cas  d’estàtues que repliquen a personatges coneguts, com ara Charlot o el Pensador de Rodin posem pel cas, però sí en el d’una bona part, que són certament originals i innovadores i, algunes, magnífiques.

Així doncs, si convenim que l’estàtua és una obra en els termes de la Llei de Propietat Intel·lectual, els drets corresponen a l’actor/escultor que en pot controlar les reproduccions (art. 18 LPI) i altres actes d’explotació, de manera que, efectivament, l’estàtua podria administrar aquest dret i, teòricament, prohibir les fotografies, sempre i quan, repetim-ho, la seva creació sigui prou original i fruit de la creació personal. Una altra cosa és que a l’estàtua li interessi prohibir o regular la captació de fotografies. Mal negoci faria si hagués de baixar del seu pedestal per negociar o perseguir als que no complissin, o si hagués de perdre el temps buscant un Policia per presentar denúncia. Més li convé deixar-se fotografiar, sense renunciar als seus drets que podria reivindicar en cas d’utilització comercial de la seva creació, per exemple en materials publicitaris, fulletos turístics, webs comercials o similars.

Propietat intel·lectual Intimitat honor imatge, Propietat intel·lectual

Les universitats són els principals centres productors de treballs de recerca. Recerca, això que tant necessita el nostre país i que tan poc facilitem. Així ens va. En dues entrades anteriors ja havia comentat aspectes claus del règim de drets i deures sobre les tesis doctorals i el seu aprofitament, dues entrades que voldria complementar ara amb una referència al tsunami en termes mariners o allau en termes muntanyencs de treballs finals de grau que s’acosta per l’aplicació del Real Decreto 1393/2007, de 29 de octubre, por el que se establece la ordenación de las enseñanzas universitarias oficiales.

Efectivament, els articles 12 i 15 d’aquest important Reial Decret fan referència als treballs que han de posar fi als estudis de grau i de màster. Fins ara s’elaboraven alguns treballs finals de carrera, pràctica que es generalitzarà de la mà de la nova ordenació dels estudis universitaris. En relació a aquests treballs voldria contestar les quatre preguntes que més sovint ens fan sobre el règim d’aquests treballs.

De qui són els drets?

Els drets corresponen exclusivament al seu autor, o sigui l’alumne. Això és així en aplicació dels principis generals que figuren a la normativa de propietat intel·lectual. Ho recull i insisteix el recentment aprovat “Estatuto del estudiante” (Real Decreto 1791/2010, de 30 de diciembre, por el que se aprueba el Estatuto del Estudiante Universitario), que conté una (breu) llista de deures i molt més extensa de drets entre els quals (art. 7.1.x) figura el dret “al reconocimiento de la autoría de los trabajos elaborados durante sus estudios y a la protección de la propiedad intelectual de los mismos”.

I els drets del professor que ha dirigit el treball?

Els drets de propietat intel·lectual s’adquireixen o es reconeixen per l’obra materialitzada, o sigui per la forma, mètode, contingut, text, presentació o contingut final i no pas sobre “la idea” del treball. De manera que encara que el professor hagi proporcionat un tema, delimitat un àmbit, revisat el guió, suggerit lectures, corregit, etc. els drets corresponen a l’alumne perquè ell és qui dóna forma o materialitza el projecte. Només si el treball s’acabés redactant a quatre mans, cosa que no és possible perquè contradiria la funció d’avaluació que ha de fer, es podrien reconèixer o atribuir drets al professor que l’hagi dirigit.

La universitat, en pot disposar?

Mitjançant la normativa acadèmica la universitat pot establir un criteri sobre la conservació i utilització del treball. Recordem que hi ha un període de conservació mínim de l’exemplar lliurat per l’alumne, període que s’ha de respectar seguint l’ORDRE de 18 d’octubre de 1999 que aprovà el dictamen “302 – Exàmens i treballs d’estudiants” (DOGC núm. 3010 – 08/11/1999). Els treballs s’han de conservar com a mínim fins que l’acta de qualificació sigui ferma, però res impedeix a la universitat aprovar unes pautes que superin aquest termini i permetin un aprofitament del treball per a finalitats docents i de recerca. Entenem que aquesta decisió de conservar i posar el treball a disposició d’estudiants i professors té sentit per als millor qualificats i per aquells que recomanin conservar els professors responsables de la direcció.

I l’alumne autor/a, en pot fer lliure ús?

Com a titular dels drets, a part d’acceptar la destinació a finalitats docents i de recerca que hem comentat en el punt anterior, l’alumne pot disposar lliurement del seu treball. La universitat pot demanar (no gosaria dir imposar) que l’alumne, en la divulgació externa del treball, esmenti que va ser efectuat en el marc dels estudis de grau en qüestió. Al mateix temps, seria interessant que la universitat proposés a l’alumne autor/a dels treballs que es decideixin conservar que els incorpori a un repositori obert, propi de la universtat o en el que la universitat participi (cas del repositori RECERCAT per a les universitats catalanes). Així com la conservació i “usos interns” del treball es poden decidir via normativa acadèmica, la divulgació en obert és una decisió que queda reservada a l’autor/a. Esperem que els autors/es dels bons treballs optin per fer-ho.

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual, Universitats

Els resultats d’unes eleccions comporten sovint un relleu en els llocs de direcció política de les nostres administracions. En aquestes circumstàncies molts dels càrrecs que pleguen es plantegen quins són els documents que poden quedar-se i endur-se, i quins són els que han de deixar al seu successor. Aquests dies han estat reiterades les consultes que han arribat al despatx sobre la necessitat de delimitar els documents que són propis de la institució i els que són de l’alcalde o alcaldessa, o del president d’un altre tipus d’ens local, o del regidor, o del càrrec de confiança que haurà de deixar el lloc juntament amb la persona que el va triar. En entrades anteriors d’aquest blog m’havia referit a la qüestió de la titularitat del que podríem denominar documents dels polítics, comentant el que passà a la Moncloa en el relleu Aznar – Zapatero, o el que passà a la Casa Blanca en el relleu Bush – Obama. Seguidament resumeixo els aspectes principals a considerar sobre aquesta qüestió de gran importància que, en cas de mala praxis, pot comportar conseqüències greus.

D’entrada cal aclarir que els documents de titularitat pública, o sigui els que són propis de les institucions, no són només els documents administratius, els expedients administratius i els registres. També els documents creats pels polítics, càrrecs electes, càrrecs de confiança i similars formen part o s’integren l’esfera dels documents públics. L’article 6 de la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents enumera els documents públics englobant tots els documents de les administracions públiques, sense diferenciar naturalesa, insistint a més en aquesta qüestió de la manera següent:

2. Es consideren inclosos en l’enumeració de l’apartat 1 els documents produïts o rebuts per les persones físiques que ocupen càrrecs polítics en institucions públiques, sempre que aquests documents tinguin relació amb les funcions administratives o polítiques pròpies del càrrec.

A la mateixa conclusió s’arriba per la lectura de l’art. 49.2 de la Llei del Patrimoni Històric Espanyol (LPHE) i 19.2 de la Llei del Patrimoni Cultural Català.

Tots els procediments, criteris en el tractament i tècniques que la normativa exigeix aplicar als documents públics són, per tant, d’aplicació als documents dels càrrecs polítics. Què passa quan un càrrec d’aquesta naturalesa acaba el seu mandat o cessa? Tant la normativa estatal com la catalana deixen clara la qüestió. Diu la Llei d’arxius i documents (art. 10.3)

Els documents produïts o rebuts pels càrrecs polítics que, en cessar en llurs funcions, no es trobin a l’arxiu corresponent han d’ésser lliurats a qui els succeeixi en el càrrec o ingressats a l’arxiu de l’administració o ens pertinent.

Molts anys abans (1985) la LPHE, d’aplicació a tots els documents públics, ho havia ja establert així (art. 54), afegint un advertiment sobre el que comporta incomplir-ho.

1. Quienes por la función que desempeñen tengan a su cargo documentos a los que se refiere el artículo 49.2 de la presente Ley están obligados, al cesar en sus funciones, a entregarlos al que les sustituya en las mismas o remitirlos al archivo que corresponda.
2. La retención indebida de los documentos a que se refiere el apartado anterior por personas o instituciones privadas dará lugar a que la Administración que los hubiera conservado, generado o reunido ordene el traslado de tales bienes a un archivo público, sin perjuicio de la responsabilidad en que pudiera haberse incurrido.

L’obligació d’evitar que desapareguin documents i, en el cas que se’n retirin, emprendre accions per restituir-los, es contempla també en la Llei d’arxius i documents catalana perquè en aquest cas caldria aplicar l’art. 12.2

Quan els titulars de documents públics tinguin coneixement de l’existència de documents propis en possessió de tercers han de prendre les mesures legals pertinents per a recuperar-los.

El legislador s’ha preocupat de deixar clara aquesta qüestió que afecta, recordem-ho, a tota classe de document, sigui quin sigui el seu suport, generat o rebut en l’exercici de qualsevol funció pública. No cumplir les obligacions de custòdia, conservació i traspàs dels documents podria comportar també rsponsabilitats penals atès que es tractaria d’una conducta tipificada a l’art. 413 del Codi

La autoridad o funcionario público que, a sabiendas, sustrajere, destruyere, inutilizare u ocultare, total o parcialmente, documentos cuya custodia le esté encomendada por razón de su cargo, incurrirá en las penas de prisión de uno a cuatro años, multa de siete a veinticuatro meses, e inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de tres a seis años.

En definitiva, és evident que en el relleu d’un càrrec polític o cessament de càrrec de confiança únicament és possible retirar els documents de naturalesa absolutament personal que no guardin cap relació amb el càrrec o funció exercida, que es poguessin trobar accidentalment en el despatx o instal·lacions o equips de la institució. A la resta els és d’aplicació la normativa general que regula els documents públics, especialment en matèria de conservació i d’accés i comunicació. Esperem que per interès de tots tot això es compleixi també aquests dies de relleus a les nostres entitats locals.

Informació pública Documents polítics, Documents públics

Després de mesos d’estar a les portades sembla que Wikileaks ha deixat de ser actualitat, o d’actualitat preferent, bon moment per començar-ho a valorar amb una certa distància. Wikileaks és la publicació de documents públics declarats secrets més important, almenys en volum, produïda fins ara, incomparable amb anteriors filtracions. Entre els molts temes que suscita i suscitarà Wikileaks vull destacar com ha posat en evidència l’abusiva utilització de la paraula “secret”.

Els documents difosos directament per Wikileaks o per la mitja dotzena de mitjans periodístics de gran prestigi a qui Wikileaks ha passat informació, tenien la qualificació de documents reservats. Ho són les fitxes dels presoners de Guantànamo, les anotacions que figuren als denominats quaderns de la guerra d’Afganistan, els cables extrets de l’extranet SIPRNET… No obstant, un cop llegits i vistes les imatges, crec que és justificat preguntar-nos si realment tots aquests documents mereixien la qualificació de reservats. Molts dels cables publicats, per exemple, informen de gestions realitzades per personal diplomàtic que haurien de ser conegudes pels ciutadans, fins i tot les que fan referència a pressions sobre un govern per afavorir els interessos nordamericans, o els contactes i reunions amb responsables polítics per part dels funcionaris nordamericans. En termes generals les actuacions dels representants d’un Estat o són legals i per tant es poden explicar, o no ho són i per tant no es poden fer. Una minoria de documents poden ser l’excepció i ser qualificats de reservats però aquest criteri no es pot aplicar de manera àmplia, sense mesura.

Qualsevol que hagi seguit la publicació dels documents arribarà ràpidament a la conclusió de que contenen informació que ni posa en perill la seguretat de persones (s’ha descartat la publicació dels que podien fer-ho), ni revela dades que puguin dificultar la defensa o la integritat de les instal·lacions militars, ni detalls de les recerques per capturar persones buscades per la justícia. Aquestes tres serien les principals causes que justificarien qualificar com a secret un document, i cap de les tres s’observa en els publicats. Queda clar en canvi que declarar un document com a reservat pot servir per encobrir errors puntuals. En un sentit més ampli també pot provocar una mena de relaxament en l’exigència de compliment de la legalitat. A més secret, menys control i per tant més fàcil superar la ratlla que delimita l’àmbit del que és lícit.

Pel què fa a l’ocultació d’errors probablement el document més important és el video de l’ametrallament des de dos helicòpters nordamericans d’un conjunt de civils, entre ells dos nens, confosos per rebels iraquians (juliol de 2007 a Bagdad). Inicialment el video no es feia públic adduint qüestions de seguretat. A dia d’avui milions de persones l’han vist sense que la seguretat de ningú s’hagi reduït. La qualificació de secret amagava un terrible error

Recórrer de forma abusiva a la seguretat, a la defensa nacional i, encara, a les “raons d’Estat”, utilitzant-ho o aplicant aquestes categories de forma expansivas és un atac frontal al dret a la informació, un dels pilars del nostre sistema democràtic. Sempre hem sabut que això podia passar i ara Wikileaks ho fa ben evident i, gràcies al gran volum de documents que s’han anat divulgant, lamentablement constatem que es fa en un grau molt elevat.

“Si la gent realment sabés la veritat la guerra s’acabaria demà mateix”. Ho va escriure el 1915 David Lloyd George primer ministre de Gran Bretanya després d’escoltar a Philip Gibbs, periodista que cobria la Primera Guerra Mundial. Segueix escrivint:

”però la gent no sap ni pot saber. La censura no deixa arribar la veritat. La veritat és horrible i supera els límits de la nostra tolerància i jo sento que no puc seguir amb aquest negoci sangonós”.

No tots els documents difosos per Wikileaks parlen de guerres o de violència, de fet molts no parles de cap qüestió vinculada a la seguretat ni a “interessos nacionals”. Però fins i tot en el cas dels documents que sí que parlen d’aspectes relatius als episodis de guerra, els ciutadans no hem de renunciar a saber com actuen “els nostres”, per poder-ho valorar i, en darrer terme decidir. Hem de tenir el dret a plantejar-nos els mateixos dubtes que turmentaven a  David Lloyd George. Almenys saber i poder-hi pensar. David Lloyd George, per cert, va proseguir la guerra i la va guanyar.

Accés a la informació Documents públics, Dret d'accés

Com tanta altra gent ha fet i farà, vaig estar un temps intensament implicat en una AMPA, magnífica i recomanable experiència. D’entre els molts temes que correspon resoldre a una AMPA probablement l’últim en el que es pensa és el de la protecció de les dades de caràcter personal, vull dir el d’adequar l’Associació a aquesta normativa i treballar respectant-ne els seus principis. Una AMPA, per modesta que sigui, té personalitat jurídica pròpia i ha de complir també aquesta normativa i per això, pensant en els milers de persones que hi treballen desinteressadament, he redactat les breus notes que podeu llegir a continuació on es resumeixen els principals aspectes a prendre en consideració. Únicament pretenen donar una orientació general i ja que estem en un àmbit docent ho farem amb el sistema de pregunta / resposta.

Què ha de fer una AMPA per complir aquesta normativa?

Essencialment haurà de declarar els seus fitxers de dades, adoptar unes mesures de seguretat en el tractament de les dades personals, redactar un document amb els protocols de seguretat a seguir (Document de Seguretat) i informar a les persones de les que tracta dades de per a quines finalitats els tracta i dels drets que els corresponen.

Quines dades de l’AMPA queden afectades per la normativa de protecció de dades?

Sobretot les dades dels pares i mares associades i les dels seus fills. També es poden tractar dades d’altres pares, mares i alumnes que sense ser socis de l’AMPA puguin participar en activitats organitzades per l’Associació. Finalment potser hi haurà dades de persones que ofereixin serveis a l’AMPA, com poden ser monitors que es contractin, o conferenciants.

Què és això de declarar els fitxers?

Quan es tracten dades de persones físiques, com les esmentades en el punt anterior, de forma sistemàtica i organitzada entenem que aquestes dades constitueixen un fitxer que s’ha de declarar (notificar-ne l’existència) als ens que vetllen pel compliment de la normativa de protecció de dades.

Com i on declarar el fitxer?

Parlarem únicament del fitxer dels socis de l’Ampa, el de les dades de pares, mares i alumnes, que s’ha de declarar al Registre de fitxers privats de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, tot utilitzant els formularis que trobareu per mitjà d’aquest enllaç. El formulari i la guia que els acompanya us indicarà la informació a consignar.

I això del Document de Seguretat…?

No és altra cosa que la descripció del fitxer o fitxers i de les mesures de seguretat que s’han d’adoptar en el tractament de les dades. El Document ha d’indicar, per exemple, on i com es custodia aquesta informació, qui hi accedeix, en el cas de les que estan en ordinadors quina classe de contrasenya s’utilitza i cada quan la renovem, com es fan les còpies de seguretat… Trobareu una guia orientativa per a redactar-lo, amb explicacions sobre el seu contingut i exemples, a aquesta pàgina del lloc web de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades.

Des de l’Escola, en els tràmits de matrícula, inscripció… ens poden recollir les dades dels futurs socis? Podem demanar “que els apuntin”?

Serà de gran ajut que la direcció de l’Escola col·labori o afavoreixi la incorporació de nous socis. Pot proporcionar material informatiu de l’AMPA i els formularis d’inscripció, però els formularis, un cop plens, s’haurien d’adreçar directament a l’AMPA, dispositant-los en una bústia o similar d’ús exclusiu de l’AMPA.

Cal un formulari per donar d’alta un nou soci?

A més de facilitar la recollida de dades, el formulari permet complir l’obligació establerta a la Llei de protecció de dades (art. 5) d’informar als interessats (els pares i mares en aquest cas) del tractament de dades que es portarà a terme. El text ha d’indicar també que poden cancel·lar les seves dades, corregir-les, oposar-se al tractament o accedir-hi en qualsevol moment. Finalment cal informar de les cessions de les dades a altres entitats, per exemple indicar que algunes de les dades es comuniquen a entitats asseguradores amb les que es puguin concertar assegurances o a bancs o caixes a efecte de cobrament de quotes. És convenient custodiar aquests formularis i que estiguin degudament signats, a fi i efecte d’acreditar que s’ha complert amb aquesta exigència legal.

.

Pot semblar molt complicat però en realitat no ho és tant, sobretot si recorreu a l’ajuda de les guies i models que hem citat. Espero que tot plegat sigui d’utilitat encara que, abans de llançar-s’hi, sempre valdrà la pena repassar la llista de mares i pares associades i comprovar si hi ha algun o alguna advocat/da que vulgui donar un cop de mà.

Protecció de dades Protecció de dades

Un dels conceptes claus sobre els que es fonamenta (o fonamentarà) l’administració electrònica és el de “seu electrònica”, el lloc o adreça des del qual les administracions públiques comencen ja a establir els canals de relació amb els ciutadans de forma no presencial. El terme seu electrònica va aparèixer en el nostre ordenament per primer cop a l‘article 10 de la Llei 11/2007 d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, i d’aleshores ençà altres normes hi han anat fent referència, perfilant-ne els seus continguts i funcions.

Però, què hi ha d’haver o per què ha de servir exactament la seu electrònica?

No hi ha (no hi ha d’haver) una relació tancada de canals i serveis a implementar des de la seu electrònica, perquè al final aquesta serà la plataforma, o el mitjà, des don les administracions públiques es relacionaran amb els ciutadans per aspectes o qüestions de o amb trascendència jurídica. Sí que hi ha però un mínim de canals o serveis que no hi poden faltar.

De manera orientativa, i sense pretendre ser una guia sinó únicament un document que pot servir d’orientació general, relacionem seguidament quins són els canals, informacions i funcions que, en base a la normativa actual, les administracions públiques han d’anar incorporant a la seva seu electrònica.

Les referències s’expresen de forma resumida. En el cas que no s’especifiqui res, el canal, servei o informació ha de ser implementat per qualsevol administració pública catalana. S’indica entre claudàtors els casos d’aplicació específica a l’Administració General de l’Estat [AGE] o a els ens de l’administració local [EAL] o específicament ajuntaments. Al final es facilita la normativa de referència.

Continguts de la seu electrònica (serveis, canals, informacions i funcions)

• Informació que permeti identificar el lloc com a seu-e.
• Informació sobre el seu titular i altres ens responsables del lloc/seu-e
• Sistema de verificació dels certificats de la seu
• Informació sobre conformitat de compliment de l’Esquema Nacional de Seguretat
• Distintius de seguretat identificatius dels que sigui mereixedora la seu-e
• Relació de sistemes de signatures-e admeses

• Competències, funcions, organigrama, càrrecs directius
• Activitats i serveis
• Personal responsable de tramitació dels procediments administratius
• Personal responsable de prestació dels serveis públics
• Relació de Llocs de Treball i les taules retributives

• Oferta d’ocupació pública
• Anuncis de les convocatòries d’accés a la funció pública local
• Nomenaments de funcionaris [EAL]
• Retribucions dels càrrecs amb dedicació exclusiva i parcial i règim de dedicació [EAL]

• Procediments que es poden iniciar/seguir via seu-e, en especial els d’autorització
• Informació dels procediments i tràmits de les activitats sotmeses a la Llei 17/2009
• Mapa del lloc [AGE]
• Carta de serveis i carta de serveis-e [AGE]
• Informació sobre l’ús de la seu i serveis que ofereix [AGE]
• Servei d’assessorament-e a l’usuari per a ús de la seu

• Informació sobre propietat intel·lectual dels continguts [AGE]
• Instruments de recerca de documents que poden ser objecte de reutilització per particulars
• Relació dels documents que poden ser objecte de consulta per part de particulars

• Informació sobre tractament de dades, en especial als formularis de recollida
• Enllaç al lloc de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades [AGE]

• Informes de la Sindicatura de Comptes i auditories financeres pròpies i dels ens dependents

• Convocatòries i resolucions
• Acords /actes de les sessions dels plens de la Corporació [EAL]
• Ordenances [EAL]
• Instruccions i respostes a consultes que interpretin el dret positiu o els procediments vigents

• Convocatòria d’informació pública procediments de planejament i gestió urbanística [ajuntaments]
• Acords que s’adoptin en tramitació procediments de planejament i gestió urbanística [ajuntaments]
• Instruments de planejament urbanístic [ajuntaments]
• Convenis urbanístics [ajuntaments]
• Informació dels tràmits dels plans i programes sotmesos a avaluació ambiental [ajuntaments]

• Normes de creació dels registres-e [AGE]
• Registre/s electrònic/s
• Indicació de data i hora del registre/s per a permetre el còmput del termini [AGE]

• Servei d’accés a l’interessat sobre estat tramitació procediment
• Espai personalitzat per a cada interessat amb calendari d’actuacions
• Canal per a comunicar-se amb el titular de la seu, i de suggeriments i queixes

• Servei de taula d’anuncis
• Publicació del diari o butlletí oficial propi
• Perfil del contractant
• Catàleg de dades i documents interoperables

Normativa de referència

ESTATAL

- LEY 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local

- LEY 30/1992, de 26 de noviembre de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común.

- LEY 27/2006, de 18 de julio, por la que se regulan los derechos de acceso a la información, de participación pública y de acceso a la justicia en materia de medio ambiente

- LEY 11/2007, de 22 de junio, de acceso electrónico de los ciudadanos a los Servicios Públicos

- LEY 30/2007, de 30 de octubre, de Contratos del Sector Público

- LEY 37/2007, de 16 de noviembre, sobre reutilización de la información del sector público

- LEY 17/2009, de 23 de noviembre, sobre el libre acceso a las actividades de servicios y su ejercicio

- REAL DECRETO 1671/2009, de 6 de noviembre, por el que se desarrolla parcialmente la Ley 11/2007, de 22 de junio, de acceso electrónico de los ciudadanos a los servicios públicos

- REAL DECRETO 3/2010, de 8 de enero, por el que se regula el Esquema Nacional de Seguridad en el ámbito de la Administración Electrónica
CATALANA

- LLEI 29/2010, del 3 d’agost, de l’ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya

- LLEI 6/2009, del 28 d’abril, d’avaluació ambiental de plans i programes

- DECRET LEGISLATIU 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya

- DECRET LEGISLATIU 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme

Administració electrònica Accés electrònic, Administració electrònica

A les universitats s’està generalitzant la pràctica de divulgar les qualificacions obtingudes pels alumnes de manera total o parcialment anonimitzada, o sigui penjant una llista, ja sigui en el campus virtual o en una taula d’anuncis en els passadissos de les facultats, amb un codi, uns quants dígits del DNI o altre sistema que n’eviti el coneixement per part d’algú que no sigui l’interessat. S’està generalitzant però encara es poden veure les tradicionals llistes que incorporen el nom i cognom. D’altra banda, molts docents consideren necessari que les qualificacions obtingudes es facin públiques, dades identificatives incloses. Personalment estic en contra de divulgar-ho permetent que tothom sàpiga les notes dels altres i, de fet, ho considero contraproduent, fins i tot pedagògicament. Però, deixant de banda aquesta qüestió discutible i discutida, podem intentar aclarir almenys si és correcte fer-ho des del punt de vista legal.

Resumirem la qüestió indicant que “abans” es penjaven amb noms i cognoms tot i no ser legal, i ara s’està deixant de fer tot i que no seria ilegal. Aquesta pràctica va obtenir cobertura legal via disposició addicional 21 de la Llei Orgànica 4/2007, de 12 d’abril, per la que es va modificar la Llei Orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d’universitats:

No será preciso el consentimiento de los estudiantes para la publicación de los resultados de las pruebas relacionadas con la evaluación de sus conocimientos y competencias ni de los actos que resulten necesarios para la adecuada realización y seguimiento de dicha evaluación

La Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal demana que una comunicació de dades personals a un tercer, com ho és una qüalificació d’una prova, requereix o bé el consentiment de l’afectat o bé que una llei ho autoritzi, cosa que en aquest cas veiem que s’ha produït. En definitiva, les qualificacions no necessàriament han de ser publicades però poden ser publicades precedides de nom i cognom.

Dues o tres coses a tenir present per al cas de les universitats que optin per publicar-ho amb nom i cognom:

• Les llistes s’han d’exhibir en àmbits o espais reservats a alumnes i docents, o sigui a la intranet  accessible a aquests o en espais interns dels centres.
• Si les llistes es publiquen en paper en una taula d’anuncis, hauran d’estar protegides per evitar-ne la sostracció i fàcil divulgació.
• Finalment, publicar-ho d’una o d’altra manera no pot dependre de la voluntat de cada docent sinó que ha d’existir una pauta o criteri adoptat i aprovat per la universitat.

De fet, espero que aquestes tres condicions no hagin de ser preses en consideració, la qual cosa voldrà dir les universitats hauran optat per comunicar exclusivament a l’interessat la qualificació obtinguda.

Protecció de dades Protecció de dades, Universitats

El mes de maig hi haurà eleccions municipals i, a bona part de l’Estat, autonòmiques. Seran les primeres que es celebraran amb la nova regulació sobre la publicitat en període electoral que va entrar en vigor a finals de gener per una modificació de la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general (LOREG) que vol evitar que des de les institucions s’organitzin actes pretesament institucionals o informatius que poden respondre a interessos partidistes. L’article 50 LOREG s’hi refereix ara d’aquesta manera:

2. Desde la convocatoria de las elecciones y hasta la celebración de las mismas queda prohibido cualquier acto organizado o financiado, directa o indirectamente, por los poderes públicos que contenga alusiones a las realizaciones o a los logros obtenidos, o que utilice imágenes o expresiones coincidentes o similares a las utilizadas en sus propias campañas por alguna de las entidades políticas concurrentes a las elecciones.
3.- Asimismo, durante el mismo período queda prohibido realizar cualquier acto de inauguración de obras o servicios públicos o proyectos de estos, cualquiera que sea la denominación utilizada, sin perjuicio de que dichas obras o servicios puedan entrar en funcionamiento en dicho período.

És una positiva regulació que esperem eviti el lamentable espectacle que tantes vegades hem vist de les inauguracions a poques setmanes (o dies) vista del moment que s’obren les urnes, o el de les obres que s’acaben depressa i corrent (i malament). La prohibició, destaquem-ho, fa referència al període que s’inicia amb la convocatòria de les eleccions, no només el període de la campanya electoral,  i deixa clar que es prohibeixen inauguracions  i similars, però… A què es referix quan parla “de cualquier acto organizado o financiado (…) que contenga alusiones a las realizaciones o a los logros obtenidos”? Probablement, per a més claredat, hauria estat preferible prohibir “cualquier actividad” i no “cualquier acto” perquè amb el redactat actual, una interpretació literal de l’article portaria a admetre activitats informatives sobre nous serveis o activitats, per exemple repartiment de materials impresos, o publicitat en els mitjans de comunicació, o des dels llocs web, burlant i buidant d’efectivitat el redactat i l’esperit de la Llei.

La qüestió es complica una mica més quan observem que en alguns casos pot ser ben necessari o fins i tot imprescindible que dins el temps de la campanya electoral una administració hagi d’informar als ciutadans de l’entrada en funcionament d’un nou servei, la qual cosa obliga a pensar que portar a terme activitat informativa seria correcte quan això connecti amb l’interès dels ciutadans. De fet, la normativa no prohibeix que els poders públics puguin realitzar campanyes informatives sempre i quan no es vulnerin els principis d’objectivitati d’igualtat entre els actors elecorals.

Prèviament a la modificació de la LOREG la Junta Electoral Central ha establert la seva doctrina sobre on estaria el límit o la ratlla vermella a respectar. Un dels darrers exemples el trobem en la seva Resolució de 23 de novembre de 2010 formulada davant una denúncia per emissió, en període electoral a TV3, d’anuncis de la Generalitat de Catalunya sobre la campanya de vacunació antigripal estacional i sobre eleccions als Consells Escolars. Conclou la Junta que els anuncis no infringien cap norma perquè

1. En ambas campañas de información, concurre el carácter estacional y periódicamente reiterado de este tipo de campañas, que precisamente tienen que realizarse en estos momentos. En el caso de la elección a los Consejos Escolares porque dicha elección se realiza en este periodo en todo el territorio nacional. En el caso de la campaña de información sobre vacunación de la gripe porque, según se indica en el Informe de la Subdirectora General de Promoción de la Salud de la Generalidad de Cataluña, es en el periodo final de vacunación cuando resulta más conveniente llevar a cabo esta campaña.
2. De los videos examinados no se deduce connotación electoralista que permita entender que se induce directa o indirectamente el voto a favor de alguna de las candidaturas, pues se trata de una breve información de carácter objetivo sobre la elección a los Consejos Escolares y la campaña de vacunación de la gripe.

Òbviament apareixeran casos en els que la necessitat i l’interès públic serà menys evident, o poc evident, o potser inexistent als ulls d’algú. Impossible preveure i enumerar, i qualificar, tota la casuística. En qualsevol cas, esperem que la nova normativa es respecti, en benefici de tots i sobretot del propi sistema democràtic.

Actualització (26/03/2011)

La Junta Electoral Central ha aprovat i divulga una Instrucció en la que interpreta o dóna pautes per interpretar el nou article 50 LOREG. El podeu llegir des d’aquest enllaç. Enumera les activitats prohibides i permet determinats actes propers al concepte inauguració.

Informació pública Eleccions