Archive

Archive for the ‘Accés a la informació’ Category

Propietat intel·lectual i secret?

juliol 2nd, 2014

Autor i secretAutor i secretAutor i secretAquesta entrada del blog es podria haver titulat també “Que hace una chica como tu en un sitio como este”. El lector veurà per quin motiu, si té una mica de paciència, però abans d’arribar a la cançó convé explicar quin tema justifica o motiva aquesta entrada.

La intimitat, les dades de caràcter personal, els secrets comercials, la seguretat pública… Aquestes són algunes de les causes que poden limitar o condicionar l’accés a la informació pública. En matèria d’accés el principi general és, dit de manera senzilla i directa, que tota la informació pública ha de ser de lliure accés excepte que una causa, establerta per llei, qualifiqui la informació de reservada o d’accés restringit. La Ley 19/2013 de transparencia a la que m’he referit en entrades anteriors d’aquest blog, enumera a l’article 14 les principals causes que poden justificar restriccions. La llista ha de ser interpretada com una relació de criteris generals, a concretar o delimitar més clarament en lleis i normes específiques. Esperem que sigui interpretada d’aquesta manera i que no s’utilitzi directament per limitar l’accés a tota la informació referida a aquestes matèries.

D’entre les matèries que figuren en aquest fonamental article apareix, per primera vegada a l’ordenament espanyol, la propietat intel·lectual com a causa de limitació de l’accés. Si comparem aquesta llista d’excepcions amb la precedent de l’article 37.5 Llei 30/1992, comprovem que una de les novetats més importants és l’aparició dels drets de propietat intel·lectual com a causa de limitació. En aquest punt la Ley de transparencia diu:

Artículo 14 Límites al derecho de acceso

1. El derecho de acceso podrá ser limitado cuando acceder a la información suponga un perjuicio para:

… h) Los intereses económicos y comerciales. … j) El secreto profesional y la propiedad intelectual e industrial.

Permetrà el lector que abandoni ara el to avorrit d’aquest escrit per explicar que, quan vaig veure “propietat intel·lectual” en el primer esborrany de la Llei, em va venir al cap la música i la lletra de la cançó “Que hace una chica como tu en un sitio como este” a la que em referia a l’encapçalament. Què hi fa, efectivament, la propietat intel·lectual en aquest lloc, limitant, per primer cop, l’accés a la documentació. Estem parlant d’una qüestió de gran importància que pot afectar l’accés a molts documents produïts per la pròpia administració o provinents de particulars i custodiats en arxius públics. Són documents als que cal reconèixer drets de propietat intel·lectual (de l’administració o de privats) els plànols, mapes, estudis, projectes tècnics, fotografies, vídeos, bases de dades, determinada correspondència, manuscrits…

Convé dir, de seguida, que és un greu error de la Llei haver afegit aquesta matèria (“estás fuera de lugar” diu la lletra de la cançó), error que prové d’una mala traducció de les normes internacionals sobre accés i de les lleis vigents en altres països. En la majoria d’estats, no aquí, el concepte “propietat intel·lectual” inclou als drets d’autor i als drets de propietat intel·lectual, de manera que quan en aquells estats es fa referència a la protecció de drets de propietat intel·lectual es protegeixen en realitat els de propietat industrial. Aquest esquema no és vàlid aquí, on propietat intel·lectual és un concepte que diferenciem de propietat industrial. No obstant, el legislador es va limitar a traduir el text que figurava en altres ordenaments, sense adonar-se que entre nosaltres propietat intel·lectual té un altre sentit. Aquí, repetim-ho, es refereix únicament als drets d’autor, no a patents, models d’utilitat, dissenys, marques… que efectivament mereixen ser protegits i ho són per la via dels drets de propietat industrial. En definitiva, propietat intel·lectual no havia de figurar a aquesta llista i en canvi és justificat i suficient que hi figurin els interessos econòmics i comercials (lletra h) i la propietat industrial (j).

Anem a veure què diu la normativa espanyola de propietat intel·lectual sobre els drets a protegir. La llei espanyola estableix un sistema de drets de propietat intel·lectual que en cap cas, és important remarcar-ho, impedeixen la consulta dels documents afectats o tributaris d’aquests drets. La Llei atribueix drets que poden condicionar les reproduccions de documents però no la consulta. La consulta és un acte de mer ús i no un acte d’explotació. La Llei classifica i defineix els actes d’explotació essencialment en els articles 17 a 21. La seva lectura permet comprovar que, per més drets de propietat intel·lectual que es puguin acreditar sobre un document, en cap cas aquests drets poden ser causa per limitar la consulta. Segons la Llei el titular dels drets pot determinar el règim de reproduccions, per exemple, o l’edició i comunicació pública del document, però en cap cas la consulta. Qualsevol llibre que fullegem en una llibreria té drets de propietat intel·lectual que corresponen a la persona autora, a l’editor, potser al traductor… però cap norma impedeix, per més drets que es reconeguin, que efectivament el puguem consultar.

Malauradament l’esborrany de la futura llei catalana de transparència arrossega també aquest error. Com en tants altres punts, la Llei catalana segueix excessivament i innecessàriament la norma estatal, fins i tot, com és el cas, en els seus errors. Diu el text català

Article 21. Límits al dret d’accés

1. El dret d’accés a la informació pública pot ser denegat o restringit quan el seu coneixement o la seva divulgació suposi un perjudici per a:

a) La seguretat pública. …

g) El secret professional i els drets de propietat intel·lectual i industrial.

Incloure la propietat intel·lectual entre les limitacions o causes de restricció és un error (un altre més) d’aquestes dues lleis, tan esperades i, per cert, tan decebedores. Ni la norma estatal ni la catalana passaran a la història com a lleis que hauran impulsat efectivament la transparència. Sobre la qüestió que hem comentat en aquesta entrada l’única esperança, i en certa manera la solució, seria que aquest límit (la propietat intel·lectual) s’interpretés a partir de la frase introductòria que encapçala els dos articles (14.1 Ley 19/2013 i  21.1 esborrany llei catalana). Diu la frase inicial que la restricció a la consulta només és aplicable si crea un perjudici als drets, o sigui als drets reconeguts efectivament a l’ordenament. Ja hem vist que els drets de propietat intel·lectual reconeguts no impedeixen en realitat la consulta, de manera que la consulta no s’hauria de limitar en cap cas.

Hauria estat preferible que la propietat intel·lectual no fos esmentada aquí. Els contraris a la transparència, els que practiquen l’opacitat, tenen un nou argument a favor seu.

Accés a la informació, Propietat intel·lectual ,

Llei catalana de Transparència, un nou i greu problema

maig 20th, 2014

Parlament_de_Catalunya_façanaDes de fa uns dies a l’Escó 136 del Parlament de Catalunya es pot consultar la darrera versió del text base de la futura Llei catalana de transparència, accés a la informació pública i bon govern. Presenta poques novetats en relació a l’esborrany anterior. Al text li queda encara camí abans de l’aprovació de la Llei. Hi haurà ocasió per comentar altres punts del seu contingut però vull esmentar i destacar una novetat de gran importància, i a parer meu molt negativa, introduïda en aquesta nova versió. Es tracta del nou punt 4 de l’article 31 que diu:

Si la sol·licitud d’informació afecta dades de caràcter personal protegides, se n’ha de demanar informe a l’Autoritat de Protecció de Dades, que ha de ser emès en el termini de quinze dies. En aquest cas, és aplicable el que estableix l’article 33.3.

Es tracta d’una novetat que no deriva ni troba cap referent a la Llei de Transparència estatal (Llei 19/2013) que he comentat en altres entrades del blog. La Llei estatal no estableix aquesta consulta prèvia. Es tracta d’una innovació de l’esborrany català, un gravíssim error que amenaça amb deixar sense efectes una de les (poques) millores en el règim d’accés que introduïen tant la Llei estatal com, fins ara, l’esborrany de la llei catalana.

Tant un com altre text intenten o intentaven establir unes noves pautes i donar solució a una qüestió fonamental: resoldre els casos de sol·licituds d’accés a informació quan hi figuren dades personals. La Llei 19/2013 ho planteja a l’article 15 en els termes següents que reprodueixo per destacar-ne algunes paraules:

3. Cuando la información solicitada no contuviera datos especialmente protegidos, el órgano al que se dirija la solicitud concederá el acceso previa ponderación suficientemente razonada del interés público en la divulgación de la información y los derechos de los afectados cuyos datos aparezcan en la información solicitada, en particular su derecho fundamental a la protección de datos de carácter personal. Para la realización de la citada ponderación, dicho órgano tomará particularmente en consideración los siguientes criterios:
a) El menor perjuicio a los afectados derivado del transcurso de los plazos establecidos en el artículo 57 de la Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Españo
b) La justificación por los solicitantes de su petición en el ejercicio de un derecho o el hecho de que tengan la condición de investigadores y motiven el acceso en fines históricos, científicos o estadísticos
c) El menor perjuicio de los derechos de los afectados en caso de que los documentos únicamente contuviesen datos de carácter meramente identificativo de aquéllos
d) La mayor garantía de los derechos de los afectados en caso de que los datos contenidos en el documento puedan afectar a su intimidad o a su seguridad, o se refieran a menores de edad.

L’esborrany de la norma catalana incorpora una idea similar en el 24.2. 

(…) les sol·licituds d’accés han de ser ateses quan l’Administració consideri que el coneixement i la divulgació no perjudica cap dret protegit, amb la ponderació prèvia dels possibles conflictes d’interessos. 

Els termes són diferents, però un i altre text van orientats a reconèixer a cada administració la capacitat, i obligació, de valorar i decidir sobre la comunicació de dades de caràcter personal no especialment sensibles que puguin figurar en documents públics. En el cas de la norma estatal es suggereix que es prenguin en consideració “particularmente”, que no vol dir exclusivament, alguns criteris dels quals destacaria els que figuren a les lletres b) i c). En definitiva, les administracions a partir d’ara haurien d’analitzar cada sol·licitud i resoldre. La importància d’aquests dos articles radica en el fet que s’atribueix, clarament i específicament, la capacitat de resoldre i si escau autoritzar la comunicació de documents amb dades de caràcter personal, aspecte que fins ara no era clar excepte en casos molt concrets expressament esmentats en una llei. L’existència d’una dada de caràcter personal sovint irrellevant, o coneguda públicament, o obsoleta, o sense transcendència… és avui motiu de restricció. Atès que la Llei obliga a donar accés parcial, l’existència d’aquesta dada obliga a manipular els documents per eludir-ne la comunicació. A la pràctica acaba comportant la denegació de l’accés o bé l’incompliment de la Llei comunicant el document amb la dada inclosa. Els dos articles citats, vull insistir-hi, ben aplicats resolen o resoldrien a la pràctica molts problemes. Tracten de resoldre de manera realista i lògica la connexió entre el dret a la protecció de les dades i la transparència. 

Amb la introducció del 33.4 queda sense efecte aquesta solució. Recordem que aquest nou article, si s’aprova d’aquesta manera, contradiu la Llei estatal (art. 15.3 ja citat) i sobretot el 24.2 del mateix esborrany català. La decisió ja no correspondria únicament a l’administració que té la informació, sinó que faria falta un informe previ (no es diu que sigui vinculant) de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCat). No s’entén aquesta contradicció, ni la desconfiança que demostra el text en relació a la capacitat de cada administració per resoldre. Segons aquest nou 33.4, a l’APDCat se li hauran de traslladar les sol·licituds d’accés presentades per qualsevol particular, encara que sigui el representant d’una associació de veïns, o una persona que acrediti un interès legítim i directe, o un investigador vinculat a una institució científica… L’APDCat assumeix així un rol absolutament desmesurat, sense precedents en cap altre sistema. Haurà d’actuar en casos molt diversos sovint sense tenir tots els elements per poder decidir amb suficient coneixement, la qual cosa obligarà a traslladar-li potser no només la sol·licitud de consulta sinó també els antecedents. Ho farà en el cas d’una qüestió entre veïns, en les consultes adreçades als arxius per part d’investigadors… centenars o potser milers de casos que es plantegen a diari en el conjunt d’administracions catalanes. I això haurà de ser així en tots els casos, per més irrellevant que sigui la dada, perquè aquest desafortunat article parla de dades protegides (les protegides són totes les dades de caràcter personal) i no de dades especialment protegides. De fet, el derogat (o en procés de derogació) article 37.3 de la Llei 30/1992 atorgava a cada administració més capacitat per resoldre directament que en el sistema proposat per aquest nou i sorprenent article de l’esborrany de la norma catalana. D’altra banda, el termini de 15 dies prolongarà els ja llargs terminis de resposta establerts a l’esborrany. Els terminis de resposta llargs són un altre factor que desactiva el principi de transparència.

Les agències o autoritats de protecció de dades tenen un paper important i han de ser molt actives i incidir en matèria d’accés a la documentació pública. És obvi, però la manera correcta de fer-ho és la manera com ho fan actualment: per mitjà de dictamens, instruccions, fent recomanacions, assessorant les entitats públiques davant casos que plantegin dubtes clars i exercint la funció inspectora. Traslladar totes les sol·licituds d’accés a l’APDCat, una i altra vegada, encara que siguin les mateixes circumstàncies i el mateix cas, i en tots els casos, no té sentit. És desmesurat i absurd. És contrari al principi de simplificació administrativa i una falta de consideració per a la capacitat que ha de tenir cada administració pública per resoldre les qüestions ordinàries. 

L’esborrany de la futura norma catalana presenta molts problemes. No va camí de ser una llei comparable a les que existeixen en molts altres països europeus. Ara s’hi ha afegit un altre problema que l’allunya encara més de les normes de països de nord enllà, on diuen que la gent és… És lamentable que sigui així perquè és una llei molt important.

________________

Actualització del dia 8 de juliol de 2014 

El text de la proposició de Llei de Transparència tancat finalment per la ponència, publicat al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, no inclou el punt 4 de l’article 31 que he comentat en aquesta entrada. És una bona notícia encara que, des del meu punt de vista, la supressió es queda curta. Calia suprimir tot l’article 31 perquè és l’administració i no un particular qui ha de resoldre la sol·licitud. En qualsevol cas la supressió del 31.4 és a parer meu correcte.

Accés a la informació, Protecció de dades , ,

Dues mancances (més) de la Llei de la Transparència

desembre 19th, 2013

37L’aprovació de la Llei 19/2013 de la transparència a la que he fet referència en posts anteriors, ha comportat, entre moltes altres conseqüències, la modificació (en realitat la supressió) de l’article que fins ara era el principal referent en la regulació de l’accés dels ciutadans als documents públics. Es tracta de l’article 37 de la Llei de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, un article extens i complicat que aquí podeu llegir en el seu redactat que era vigent fins la setmana passada. Es tractava d’un article que plantejava no pocs problemes d’interpretació i de to general ben poc favorable a la transparència. Substituïa de mala manera la llei específica sobre la matèria. La nova Llei de Transparència l’ha modificat i ara diu el següent: 

Los ciudadanos tienen derecho a acceder a la información pública, archivos y registros en los términos y con las condiciones establecidas en la Constitución, en la Ley de transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno y demás leyes que resulten de aplicación.

Lògicament no tot el que es deia en aquell article era negatiu. Precisament vull comentar un parell de qüestions que desapareixen. Malauradament no s’han incorporat a la nova regulació. Dic malauradament perquè eren essencials per donar seguretat i garanties en matèria d’accés. Es tracta del punt tercer i de la frase final del punt novè.

Deia l’art. 37.3:

El acceso a los documentos de carácter nominativo que sin incluir otros datos pertenecientes a la intimidad de las personas figuren en los procedimientos de aplicación del derecho, salvo los de carácter sancionador o disciplinario, y que, en consideración a su contenido, puedan hacerse valer para el ejercicio de los derechos de los ciudadanos, podrá ser ejercido, además de por sus titulares, por terceros que acrediten un interés legítimo y directo.

L’article no és cap meravella de construcció, però permetia que persones que acreditaven un interès legítim i directe en un procediment (no els interessats) poguessin accedir a determinades dades de caràcter personal que figuren en els documents. Sense ser la persona interessada podia accedir a dades necessàries per a fer valdre interessos legítims, per exemple dades identificatives, no sensibles. Es tractava d’un punt de contacte entre la normativa de protecció de dades, tan estricta a l’hora de permetre comunicació, i la de procediment administratiu. Era un enunciat força clar que obligava a fer una ponderació de l’interès del sol·licitant, ponderació no sempre fàcil però que és un exercici lògic, raonable. Al final permetia comunicar dades en grau proporcional a aquell interès.

L’article 15 de la Llei de la Transparència era el lloc on s’hauria d’haver incorporat aquesta idea. Malauradament no hi figura. L’article atorga el mateix grau d’accés a un ciutadà sense vinculació a un procediment que a un ciutadà que pugui acreditar un interès legítim i directe. En el numeral 3 l’article 15 esmenta la possibilitat de donar accés quan sigui per raons d’interès públic, assumint així parcialment el principi establert a l’art. 3.2 de la Convenció del Consell d’Europa sobre accés als documents públics. Lamentablement la incorporació d’aquest principi sembla haver perjudicat el reconeixement d’interessos particulars que també justificarien un grau superior d’accés, com quedava recollit a l’antic 37.3 de la Llei 30/1992. Una cosa no havia d’anar en detriment de l’altre. És una omissió greu, un error que a la pràctica comporta ja avui greus problemes, i que seria oportú corregir en la norma catalana de transparència ara en curs de redacció.

Passem a veure un segon punt que també “s’hauria d’haver salvat” de la supressió de tot l’article 37. Deia el punt 9:

Será objeto de periódica publicación la relación de los documentos obrantes en poder de las Administraciones Públicas sujetos a un régimen de especial publicidad por afectar a la colectividad en su conjunto y cuantos otros puedan ser objeto de consulta por los particulares.

La darrera frase obligava a donar publicitat dels documents que obraven en poder de les administracions, o sigui a fer saber de l’existència d’aquests documents, no dels seus continguts sinó (almenys) de les seves referències. No figura tampoc a la denominada Llei de la Transparència. Es tractava, tot s’ha de dir, d’una obligació que es complia molt poc però que orientava cap a un horitzó de publicitat i de facilitar l’accés dels ciutadans. Al ciutadà li és difícil, i li serà difícil, demanar la consulta de documents o d’informació que no sap si existeix, especialment si tenim present que la nova Llei ja adverteix a l’article 19.2 que

Cuando la solicitud no identifique de forma suficiente la información, se pedirá al solicitante que la concrete en un plazo de diez días, con indicación de que, en caso de no hacerlo, se le tendrá por desistido, así como de la suspensión del plazo para dictar resolución.

En definitiva, el ciutadà ha de dir exactament quina informació vol però l’administració no ha de dir exactament quina informació té. No és equitatiu ni coherent amb l’objectiu de la transparència que es proclama. El grau de precisió exigible al ciutadà en les seves sol·licituds hauria de ser proporcional al grau de la descripció de la informació que té l’administració. A això responia el derogat 37.9 de la Llei 30/1992 i això mateix diu l’art. 4.5 de la Llei 37/2007 sobre reutilització de la informació del sector públic:

Las Administraciones y organismos del sector público facilitarán mecanismos accesibles electrónicamente que posibiliten la búsqueda de los documentos disponibles para su reutilización, creando sistemas de gestión documental que permitan a los ciudadanos la adecuada recuperación de la información, tales como listados, bases de datos o índices y portales que enlacen con listados descentralizados.

Es tracta, aquest sí, d’un article exemplar, que deriva d’una Directiva europea (això ho explica tot) i que es situa a les antípodes del que planteja la suposada Llei de transparència. No es tracta pas d’un tema menor. També en aquest punt hem de posar les esperances en el text que estan elaborant els parlamentaris catalans.

Accés a la informació ,

Sortirà plastilina?

octubre 11th, 2013

silenciAmb el projecte de Llei de Transparència fent els darrers tràmits al Congrés dels Diputats, un dia sí i l’altre també coneixem casos en els que es demostra la nul·la voluntat del Govern Central de ser transparent. Un dels més exasperants és el secretisme que es segueix mantenint sobre el projecte Castor, costosíssim i inútil dipòsit de gas qüestionat des dels inicis, ara feliçment suspès i aviat caríssimament rescatat (aquesta és la pàgina web del projecte).

Dic que és exasperant perquè sobre aquesta matèria ja hi ha lleis que obliguen a obrir la informació al públic. Hi ha lleis però no es fa. Què podem esperar sobre els efectes de la futura Llei de Transparència? Aquest és el tema del text que reprodueixo a sota, publicat dilluns passat a El Punt – Avui.

Sortirà plastilina?

Els moviments sísmics a l’Ebre i a les costes de Castelló han creat inquietud als habitants de la zona. Ens n’ha de crear també a tots plegats, entre altres motius perquè és un nou cas, especialment greu, de falta de transparència, d’incompliment, que quedarà impune, de lleis vigents. Transparència, bella paraula que guarneix el discurs de molts polítics quan parlen en els mitjans o de cara al públic. Llàstima que l’oblidin de seguida que tornen a entrar al despatx, un oblit que és encara més injustificable quan es tracta d’informació mediambiental. Una llei estatal de 2006 obliga a la “posada a disposició del públic de la manera més àmplia i sistemàtica possible” de la informació del medi ambient, cosa avui fàcil de fer gràcies a internet. Tot el projecte, estudis i informes sobre aquell magatzem de gas haurien de ser públics; però el govern central els amaga i no els ha ensenyat ni a la Generalitat. Tan exigent és la llei de 2006 que fins i tot concreta que s’han de fer conèixer “les dades o resums de les dades derivades del seguiment de les activitats que afectin o puguin afectar el medi ambient”, afirmació que aplicada al cas Castor obliga a fer públics els seguiments, controls i verificacions que s’estiguin fent. Aquesta llei, que tanta transparència demana, deriva de fet d’una directiva europea de 2003. Per això precisament és tan exigent, perquè ens obliga a complir els estàndards europeus en matèria de transparència. En canvi, si haguéssim d’aplicar la llei de transparència espanyola que les Corts estan a punt d’aprovar, els informes en quedarien exclosos, amagats. La normativa europea entén, amb bon criteri, que l’única manera d’implicar tothom, de fer-nos coresponsables de la salut del planeta, és informar d’aquesta matèria obertament i amb el màxim de detall possible. Als antípodes de tot això se situa l’actuació del govern central, el mateix govern que, per cert, es presenta com el màxim garant de l’ordre constitucional i del compliment de les lleis.

El projecte Castor (1.300 milions d’euros que paguem entre tots) va ser molt qüestionat per la UE i s’hi van oposar sobretot els ecologistes. El temps els ha donat un altre cop la raó. Res de tot això anima el govern a informar-ne bé, a explicar-ho. Com s’ha construït? Què en sap el govern? El gas injectat passarà a líquid i després a sòlid? Onze anys després, tornarem a veure “finos hilos de plastilina”? Si fos així, cap problema. Al govern hi ha algú que això ho sap explicar bé.

Accés a la informació

Cal una llei de transparència per a ser transparents?

juliol 16th, 2013
Transparency

Imatge creada per Maria Boehling

La transparència, bella i suggerent paraula. La sentim molt sovint en el discurs dels responsables polítics de les nostres institucions. Queda bé pronunciar-la. Molts dels que en parlen l’entenen com un aspecte (una actitud de l’administració i un dret dels ciutadans) que ha de ser regulat per les lleis. O sigui, no ha de formar part de la pròpia naturalesa de la gestió dels afers públics sinó que ha de ser reconeguda com un dret a partir d’una llei, un dret podríem dir sobrevingut. Sense llei no hi ha transparència, seria el resum d’aquesta manera d’entendre-la.

Aprofitant que el projecte de Llei de Transparència (sobre el que ja he escrit en aquest blog en alguna ocasió anterior) segueix el seu lentíssim camí cap a l’aprovació, a El Punt – AVUI d’ahir vaig publicar una columna que reprodueixo també aquí sota. 

————-

Una llei anunciada fa 35 anys sembla que es podria aprovar dins d’aquesta legislatura. Es tracta de la denominada llei de transparència. És important? Necessària? Serà efectiva? La nostra manera de valorar les normes és peculiar. Encara que una cosa la digui una llei, i que aquesta norma sigui correcta, no ens costa gaire “saltar-nos-la”, esquivar-la, una actitud que sintetitzem i en certa manera justifiquem amb la popular frase “feta la llei feta la trampa”. Les normes a casa nostre no hi són pas per ser obeïdes, encara que siguin justes. No ens entusiasmen les normes però en canvi, i aquí ve la qüestió curiosa, demanem que n’hi hagi. “On ho diu, que això no es pot fer?” exclamem si algú ens retreu un mal comportament cívic. “On està escrit?”. És difícil d’entendre. L’actitud ideal seria la contrària: estar predisposats a fer funcionar bé la societat sense necessitar que cap llei o cap reglament ens indiqui què podem i què no podem fer. De moment no és així. Estem en crisi, no ens fa mal cap cama però continuem agafant l’ascensor per pujar un o dos pisos, fins que una norma ens recordi que hem d’estalviar energia i ens en limiti l’ús.

Penso en aquesta curiosa actitud (no creiem gaire en normes però en demanem) cada cop que sento parlar d’aquesta llei de transparència que ara està al Congrés. Diu el govern que, quan s’aprovi, les administracions públiques deixaran de ser tan opaques, tan hermètiques com són ara. La timidesa del text del projecte de llei no dóna pas gaire esperances (més que de transparència serà de “transaparença”, per cobrir l’expedient), però al marge d’això, la pregunta que els responsables de les administracions públiques s’han de fer és la següent: cal una llei de transparència per ser transparents? Que no existeixi aquesta llei no vol dir que avui (i fa 35 anys) no es pugui afavorir la consulta de la informació, divulgar-ne tanta com sigui possible, contestar en terminis breus quan la sol·licita un ciutadà, informar les associacions de veïns abans que ho demanin, en definitiva, practicar activament la transparència. Vegem-ne un exemple il·lustratiu. Recentment la mesa del Congrés, on ara es discuteix la futura llei, es va negar a donar informació dels seus viatges oficials a un periodista perquè la llei encara no estava aprovada. Excuses de mal pagador, perquè res no impedia informar-ne. Qualsevol administració s’hauria d’exigir ser transparent, a part de si ho exigeix una llei més o menys bona. Cal cap llei d’honradesa, per ser honrat?

Accés a la informació , ,

Llei de Transparència o de Transshhhparència?

desembre 21st, 2012

ShhhEl Proyecto de Ley de transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno segueix el seu lent periple en seu parlamentària. La Vicepresidència del Govern va rebre en el seu dia un allau d’aportacions i propostes al primer esborrany, un text al que em vaig referir en una entrada anterior. Ben poques d’aquestes propostes van ser recollides. Aquesta actitud gens receptiva es repeteix ara durant la seva discussió al Congrés, de manera que la futura Llei sembla destinada a cobrir l’expedient: permetrà dir que Espanya ja té una llei de transparència (finalment), però no serà la norma transformadora d’hàbits secretistes i modernitzadora que tant convindria. Serà difícilment homologable a les vigents avui a molts països europeus.

En aquella entrada anterior vaig fer referència a aspectes positius del text (també n’hi ha), a continguts molt discutibles i a omissions. Es tracta d’un text que, més enllà de frases retòriques i solemnes, considera l’accés a la documentació i la transparència com un aspecte menor, complementari o secundari. El text no considera l’accés per part dels ciutadans al mateix nivell que altres funcions o finalitats que donen sentit a la documentació pública, com ara deixar constància de l’actuació administrativa, acreditar els drets i deures dels ciutadans, facilitar el control del compliment del principi de legalitat, etc. L’accés seria una segona qüestió, secundària, no essencial. És significativa en aquest sentit l’afirmació que figura a l’art. 14.1 del Projecte de Llei: com a criteri general l’accés a la informació pública s’inicia a petició del ciutadà, a qui correspon presentar la “correspondiente solicitud”.

El text no provocarà un canvi de paradigma sinó que ens mantindrem en l’actual. Excepte en el cas d’una limitada i reduïda relació de documents, la norma no exigeix als ens públics que tinguin una actitud activa, d’avançar-se a les sol·licituds, sinó que han d’esperar la “correspondiente solicitud” i actuar només a partir d’aquest moment, actuació que d’altra banda no haurà de ser ni ràpida (terminis llarguíssims de resposta) ni tampoc diligent (es pot contestar senzillament no dient res). A l’article 4.1 estableix l’obligació de publicar “de forma periódica y actualizada la información cuyo conocimiento sea relevante para garantizar la transparencia de su actividad relacionada con el funcionamiento y control de la actuación pública”. Queda a criteri de l’administració establir quina és la informació que mereix aquesta etiqueta, de manera que difícilment serà sancionable una actitud poc comunicativa.

El Projecte de Llei no interioritza o no assumeix la comunicació dels documents o d’informació al ciutadà com un aspecte consubstancial de la pràctica administrativa. La transparència, si es vol que sigui real, ha de ser una qüestió a considerar des del primer moment, des de la mateixa gènesi de la documentació, que hauria de ser elaborada o concebuda pensant que ha de fer també aquesta funció: recuperable fàcilment, en formats adequats, relacionada en índexs… Per tot plegat el text va camí de mantenir, també en aquest àmbit, l’actual relació desigual entre l’administració (que seguirà passiva) i el ciutadà (que haurà de fer tots els esforços per accedir).

A la falta d’interès del text s’hi afegeix la seva deficient redacció, qüestió àmpliament criticada i destacada també en el Dictamen del Consejo de Estado que s’entreté a analitzar-ho amb gran detall. Pobríssims continguts i a sobre mal expressats.

Els dèficits generals d’aquest Projecte de Llei s’entendran millor si tornem a repassar el seu articulat i ens aturem  en punts concrets. Recordo que en el post anterior vaig fer referència a dotze qüestions que no repetiré, a les quals afegeixo ara els cinc comentaris següents:

Un interès públic o privat superior posa fi a la reserva (art. 11.2). Es tracta de la principal (quasi única) millora en relació al text de l’avantprojecte. Tot i l’existència de causes que justifiquessin la reserva, caldria donar accés a la documentació si s’apreciés existència d’un interès públic (per exemple informació sobre fets que hagin interessat a l’opinió pública, hagin creat alarma social, etc.) o privat. En aquest segon cas (interès privat) no hi ha novetat atès que es tractaria de l’interès legítim que pot acreditar un particular ja en base a les normes actuals.

Una agència independent que no ho serà prou (art. 21). Les reclamacions dels ciutadans que considerin vulnerat el seu dret d’accés es podran adreçar a l’Agencia Estatal de Transparencia, Evaluación de las Políticas Públicas y la Calidad de los Servicios, que no es configura com a autoritat independent, dependent del poder legislatiu, sinó adscrita a un Ministeri. La Disposició Addicional quarta deixa marge a les comunitats autònomes per atribuir aquesta funció a l’òrgan que considerin. Esperem que ho facin atribuint-ho a un òrgan dotat de més independència.

La llista del què cal publicar és inoportuna (art. 6 i 7). S’enumeren els documents que s’han de publicar, una enumeració que és perillosa perquè és corre el risc de que sigui la llista dels documents que acabarem veient publicats, limitant o justificant que no se’n publiquin altres. És preferible mantenir i reforçar el principi de que tot ha de ser accessible, i en la mesura que sigui possible també publicat, excepte límit o reserva que ho justifiqui. D’altra banda no s’indica, com seria desitjable, que la publicació sigui a la seu electrònica.

Terminis de resposta absolutament aberrants (art. 17). El termini general de resposta és d’1 mes, termini excessiu que, a més, no es matisa o modula, de manera que regirà tant per a un document que estigui en mans d’una unitat administrativa com per al document que hagi estat transferit a un centre d’arxiu. El termini d’1 mes, ja de per si injustificable, es pot doblar “si el volumen o la complejidad de la información que se solicita así lo hagan necesario”. Davant d’aquests criteris tan eteris, que tornen a deixar la decisió en mans de l’administració, cal preguntar també quin serà el volum excessiu i, sobretot, què s’ha d’entendre per “complejidad de la información”. Però, per si dos mesos no fossin encara massa, el termini s’allargarà `si la comunicació pogués afectar interessos de tercers (art. 16.3) atès que aquests tercers hauran de ser consultats i podran presentar al·legacions, la qual cosa comporta la suspensió del termini d’1 mes o de 2 mesos. Si una administració vol mantenir la reserva sobre documentació de lliure accés, aquests dos articles li donen eines per aconseguir-ho o per reduir l’efectivitat de la comunicació. Sovint el pas del temps és determinant per reduir l’eficàcia de la informació.

El silenci és negatiu i evita haver de motivar la denegació (art. 17). La no resposta a la sol·licitud d’accés s’ha d’entendre com a desestimació de la sol·licitud. El silenci negatiu comporta per una banda que cal esperar el transcurs del termini màxim (1 mes) i per altra banda que el ciutadà no coneix les causes (amb fonament legal o sense) que podrien justificar la denegació. Sense aquesta informació li serà més difícil valorar si li convé recórrer contra aquesta decisió.
Serveixin aquests ítems, afegits als comentats en el post anterior, per il·lustrar el caràcter francament tancat d’aquest Projecte de Llei. Què es podrà fer si s’acaba aprovant el text en aquests termes? Seguiran existint dues vies per incrementar el grau de transparència: l’elaboració d’una llei autonòmica sobre aquesta matèria i la regulació a nivell intern, sobretot d’aspectes procedimentals. Aquestes vies estan obertes avui i ho estaran el dia que s’aprovi aquesta fallida norma estatal de transparència.

 

Accés a la informació, Informació pública , ,

Destins desconeguts

novembre 5th, 2012

El passat 25 de juny un periodista d’El País s’adreçà a la Mesa del Congrés preguntant pels viatges oficials dels diputats, especialment pels efectuats precisament pels membres de la Mesa. Quatre mesos després, exactament cent vint i tres dies després, la mesa ha contestat que no era informació que es pogués divulgar. Es tracta d’informació reservada, diu la mesa, que potser en una futura llei es qualificarà de pública, vés a saber, però que de moment nanai de la Xina. Punt final. Però, quan una cosa no s’explica bé, hi ha el risc de que es dispari la imaginació. I ara que dic nanai, no hauran pas viatjat a Na Nai, lloc turístic que no és pas a la Xina, crec, sinó entre Tailàndia i Laos? O a una república dels mars del sud? Alguna gestió pel Carib? A quin altre punt del globus, inconfessable o difícil de justificar, hauran viatjat aquestes persones que paguem perquè ens representin? Per què no podem saber les destinacions dels viatges carregats als pressupostos públics?

Un mur negre i llòbrec separa a la ciutadania de la classe política. La resposta del Congrés és una pedra més en aquesta paret que és cada cop més alta i que tanta desconfiança i escepticisme genera. Transparència és un terme que apareix en els discursos dels polítics, però a l’hora de la veritat el vidre de la transparència sembla ser com el d’aquelles ulleres que s’enfosqueixen o es fan més clares segons la intensitat de la llum ambiental; encara que al revés. La transparència i la llum es reivindiquen quan s’està fora, a l’oposició, però immediatament el vidre s’enfosqueix quan s’accedeix al poder. La Llei de Transparència citada per la Mesa en la resposta al periodista d’El País, és un text previst a la Constitució espanyola, o sigui fa 34 anys. Quatre mesos per contestar, 34 anys per fer la Llei… Avancem en aquest tema a velocitat geològica. Finalment, des del setembre passat, el projecte de Llei és al Congrés encara que amb continguts molt aigualits. Res a veure amb normes similars que des de fa anys regeixen més al nord dels Pirineus. En realitat, en el cas que aquesta Llei s’aprovi, la Mesa podrà seguir negant informació sobre els viatges dels diputats quan ho torni a preguntar un periodista. De manera que, encara que el viatge del diputat consisteixi en un anar i tornar a Estrasburg o a Ginebra, ens podrem seguir imaginant a ses senyories afluixant-se la corbata en arribar, per exemple, a un bon hotel de Bridgetown (Barbados), o de Na Nai de la Xina. O és a Tailàndia?

[Publicat a El Punt - Avui de 5 de novembre de 2012]

Accés a la informació, Informació pública

Si un licitador descontent demana consultar…

juliol 3rd, 2012

Clip d’Alepando / OpenClipArt

La contractació administrativa, els procediments d’adjudicació d’una obra o servei per part de les administracions públiques, és un altre àmbit on han de coexistir dos conceptes que són cara i creu: transparència i reserva. La coexistència no és, tampoc aquí, fàcil. Ens centrarem ara en un cas que es repeteix sovint, el de les empreses licitadores que no han resultat adjudicatàries d’un contracte, les quals, un cop rebuda la notificació per part de l’organ de contractació, necessiten obtenir més informació sobre el desenvolupament del procediment i volen conèixer més detalls sobre els motius pels quals s’ha efectuat l’adjudicació a favor d’un altre licitador. Poden accedir aquests licitadors que no han guanyat a la documentació aportada per la resta de participants?

Poden accedir  als documents aportats per l’empresa guanyadora? Si es dóna accés, no s’estarà comunicant informació afectada pel secret industrial i comercial que calia preservar?

La contractació administrativa s’ha de portar a terme amb subjecció als principis de publicitat i transparència, com recorda en lloc ben destacat el Reial Decret Legislatiu que aprovà el text refós de la Llei de Contractes del Sector Públic (LCSP). Una exigència especial d’informació als licitadors, derivada d’aquest principi, figura recollida expressament a l’art. 139. Els licitadors, un cop l’òrgan de contractació ha optat per una de les ofertes, han de rebre almenys la informació a la que es refereix l’art. 151.4 LCSP (essencialment saber els elements de la proposta guanyadora que han estat determinants en l’adjudicació). Seguidament poden adreçar-se a l’òrgan de contractació i sol·licitar la consulta de l’expedient per tal de conèixer més detalls sobre l’oferta presentada per l’empresa guanyadora, qüestió que pot ser decisiva a l’efecte de valorar si li interessa exercir el seu dret a interposar recurs.

Però… pot consultar tota la documentació aportada per l’empresa guanyadora? Girem aquí la moneda i llegim la paraula reserva vinculada, sobretot, al secret industrial i comercial. Els licitadors, en el moment de presentar la documentació, poden fer un advertiment sobre el caràcter reservat d’aquests documents. Val la pena transcriure l’article 140.1 LCSP que és clau en el tema objecte d’aquest comentari.

1. Sin perjuicio de las disposiciones de la presente Ley relativas a la publicidad de la adjudicación y a la información que debe darse a los candidatos y a los licitadores, los órganos de contratación no podrán divulgar la información facilitada por los empresarios que éstos hayan designado como confidencial; este carácter afecta, en particular, a los secretos técnicos o comerciales y a los aspectos confidenciales de las ofertas.

A part de prendre en consideració aquesta qualificació de reserva efectuada pel licitador, l’administració també haurà d’evitar donar publicitat general, o sigui fer accessible a qualsevol persona, la informació que pugui perjudicar interessos comercials de les empreses participants, entre altres classes de documents als que es refereix l’art. 153 LCSP.

No obstant, convé remarcar que aquestes limitacions o reserves són de caràcter general. Són les que afecten la publicitat general de l’expedient, la consulta que en podria fer qualsevol persona que no tingui cap vinculació amb el procediment. No és el cas dels licitadors. Tornem a l’art. 140.1 LCSP per subratllar que la reserva demanada pel licitador s’ha de prendre en consideració “sin perjuicio (…) a la información que debe darse a los candidatos y a los licitadores”. Com a persones interessades en el procediment, vinculades a aquest per un interès legítim i directe, el seu grau d’accés a aquesta informació ha de ser més ampli que el de qualsevol ciutadà. Convé tenir present que aquest concepte de persona interessada en el procediment és atribuïble, exclusivament, als candidats o licitadors admesos, no als exclosos, tal i com recorda en els seus informes la Junta Consultiva de Contractació estatal (JCC).

Així doncs, la consulta de l’expedient per part dels licitadors s’ha de permetre si aquests ho sol·liciten, una consulta que no atorga però dret a obtenir-ne còpia. L’obligació de fer conèixer als licitadors els aspectes rellevants de l’expedient es cumpleix permetent-ne la consulta i permetent prendre’n notes. En canvi, les reproduccions es poden limitar, especialment si es tracta de materials afectats per drets de propietat intel·lectual (sobre aquesta qüestió vegeu, entre altres, l’Informe 46/09 de la JCC).

Un altre element a considerar en el moment de donar accés als licitadors és el de les dades de caràcter personal. En el cas que n’existeixin l’òrgan de contractació haurà de valorar si és necessari, si és rellevant per als interessos del licitador consultant, conèixer aquestes dades (en aquest cas n’haurà de permetre la consulta), o si aquestes són irrellevants (caldrà excloure-les), o si els ha de conèixer prèvia anonimització (caldrà suprimir dades identificatives). Sobre aquesta qüestió vegeu aquest interessant dictamen de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades.

A manera de recapitulació:

  • Els principis de transparència i publicitat, afegits a la condició de persones interessades en el procediment, obliguen a l’òrgan de contractació a facilitar la consulta de l’expedient.
  • La consulta de l’expedient no comporta el dret a obtenir-ne còpia. Les reproduccions s’han d’evitar especialment en el cas de materials protegits per drets de propietat intel·lectual.
  • Les dades de caràcter personal s’hauran de retirar o dissociar quan siguin irrellevants per als interessos en qüestió

Accés a la informació, Propietat industrial , , ,

30 anys i fi de reserva

juny 21st, 2012

En la complexa, i deficient, regulació del dret d’accés a la documentació pública, existeix un element que dóna llum i seguretat. Es tracta del termini de 30 anys que marca l’obertura o fi de l’exclosió de consulta de la documentació reservada. Dóna llum perquè fa accessibles documents que quedaven fora del coneixement del públic, i proporciona seguretat perquè es fonamenta en una dada objectiva (el transcurs de 30 anys) i no en conceptes indeterminats susceptibles de ser interpretats de forma diferent i restrictiva.

Analitzarem ara breument la incidència efectiva d’aquest important termini d’obertura que figura recollit a l’article 36 de la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents en els termes següents:

Vigència de les exclusions de consulta
1. D’una manera general, les exclusions establertes legalment quant a la consulta de documents públics queden sense efecte al cap de trenta anys de la producció del document, llevat que la legislació específica disposi una altra cosa.

Un termini general de fi de reserva figura en nombroses normes d’accés vigents en altres països. En alguns casos la documentació es qualifica d’històrica a partir d’una determinada data i es declara accessible, mentre que en altres simplement es posa fi a les reserves sense entrar a qualificar els documents. Un termini general d’obertura és molt positiu perquè evita exclusions d’accés sense límit final. Corregeix d’alguna manera al “mal legislador”. Es tracta d’evitar que una declaració de reserva establerta sense indicació de termini final es pugui prolongar absurdament. Òbviament un termini de fi de reserva serà positiu si no deixa transcorre massa temps, i en canvi serà negatiu si posposa l’accés massa anys.

En el cas de la llei catalana el legislador va tenir l’encert d’incloure aquest termini de 30 anys que és, al meu entendre, un termini raonable. Per a la inclosió d’aquest precepte va ajudar molt l’esborrany de la Recomanació del Consell d’Europa sobre accés als documents públics, una Recomanació aprovada el 2002 de la qual se’n coneixien versions molt acabades en el moment de preparar la Llei d’arxius i documents (1999-2001). En la versió final de la Recomanació llegim a l’article IV.3:

Els Estats membres haurien de considerar la possibilitat de fixar terminis més enllà dels quals no serien aplicables les limitacions esmentades en el paràgraf 1.

Pràcticament amb les mateixes paraules figura també a l’article 3.3 del Conveni del Consell d’Europa sobre l’accés als documents públics (2009). En el document justificatiu del text del Conveni s’explica la conveniència d’establir un termini precís  per evitar el perill d’”eternització” de la reserva. Diguem de passada que aquest Conveni ha estat signat fins avui per 14 països entre els quals no figura Espanya. Tampoc l’esborrany del Projecte de Llei de Transparència i Bon Govern, que servirà de base a l’esperada Llei estatal d’accés a la informació pública, conté cap previsió en aquest sentit (sobre aquest esborrany vegeu-ne aquest breu comentari).

Com dèiem més enlaire, és fonamental que el termini sigui raonable. En el cas de la norma catalana el termini de 30 anys s’inspira en el criteri de la normativa francesa (aleshores article 6 dla Loi n° 79-18 du 3 janvier 1979 sur les archives i en l’actualitat article L. 213-1 Ordonnance n° 2004-178 du 20 février 2004 relative à la partie législative du code du patrimoine) encara que en aquell cas no fa exactament la mateixa funció:

Tous les autres documents d’archives publiques pourront être librement consultés à l’expiration d’un délai de trente ans

En definitiva, per a les administracions de l’àmbit d’incidència de la Llei catalana d’arxius i documents, els documents que hagin estat declarats reservats deixaran de ser-ho transcorreguts 30 anys de la data del documents i, per tant, seran lliurement accessibles, sempre i quan:

  • La declaració de reserva s’hagi fet sense indicar termini precís de fi de reserva.
  • No hi hagi una norma que indiqui procediment a seguir per a declarar-los accessibles (a la manera d’una desclassificació).

Per il·lustrar com incideix aquest termini d’obertura vegem-ne tres exemples.

Documentació de gestió tributària. La documentació generada en la gestió tributària té la consideració de reservada segons l’article 95 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària. A falta de termini en la norma reguladora d’aquesta funció, quedaria de lliure accés transcorreguts 30 anys. Aclarim que en aquest cas el lliure accés es produiria als 30 anys però sempre i quan no siguin dades tributàries de persones físiques sinó corresponents a persones jurídiques.

Documentació de contractació. Com a resultat dels procediments de contractació d’obres i serveis les administracions generen i obtenen molts documents que poden merèixer reserva tal i com preveuen els articles 140 i 153 del Text refós de la Llei de contractes del sector públic (aprovat pel Reial Decret Legislatiu 3/2011). En l’àmbit de la contractació el principi de transparència s’ha de combinar amb la preservació d’informacions que poden connectar amb el secret industrial i comercial. La documentació qualificada de reservada deixarà de ser-ho transcorregut aquest període de 30 anys, més que suficient per evitar actes de competència deslleial o altres que perjudiquin als licitadors.

Documentació del Govern. Un tercer exemple, i en aquest cas afectant a documentació d’excepcional interès, el trobem en la declaració de reserva sobre “les deliberacions del Govern [Consell Executiu de la Generalitat], com també les opinions i els vots que s’hi emeten” de l’article 30 de la Llei 13/2008, del 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern. Aquesta exclusió de consulta es fonamenta també en l’article 37.5 de la vigent Llei 30/1992 de procediment administratiu. Novament, a falta de termini final a la Llei del Govern, els efectes benèfics del termini dels 30 anys ha de permetre (finalment!) conèixer el contingut d’aquests documents.

.

Després d’aquests tres exemples i abans de tancar aquest comentari, convé insistir en el fet que el termini dels 30 anys no és aplicable al cas de les dades de caràcter personal. La protecció de les dades de les persones físiques es manté durant tota la vida de les persones interessades, tal com estableix la normativa reguladora d’aquesta informació. Recordem que l’obertura dels 30 anys opera a falta d’indicació expressa de límit i no és aplicable, per tant, al cas de les dades personals que sí tenen límit de protecció (la vida de les persones i 25 anys més en el cas de dades del nucli dur de la intimitat). No són aplicables els 30 anys en l’accés, per exemple, a les dades del padró d’habitants, que té la condició de reservat segons la normativa de règim local. Més detalls sobre la durada de la protecció sobre les dades personals els podeu llegir en aquesta altra entrada.

 

Accés a la informació , , ,

Sobre la proposta de Llei de Transparència

abril 30th, 2012

L’esborrany de l’Avantprojecte de la Llei de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern, va ser presentat pel Govern central fa poques setmanes per tal de recollir unes primeres impressions i opinions abans d’iniciar el seu llarg camí fins a la seva conversió (aquest cop sí?) en Llei. Es tracta d’un text molt breu organitzat en dos títols, el primer dels quals sobre accés a la informació pública i el segon sobre el denominat “Bon Govern”. Em referiré ara al primer dels dos títols, que es centra en un tema capital al que he fet referència en anteriors entrades d’aquest blog, la darrera de les quals amb motiu de la presentació d’esborranys precedents. El text ara presentat té l’aspecte de primer esborrany, sense exposició de motius ni bona ordenació dels articles. Diria que la redacció final és precipitada, i per això en resulten articles de pèssima construcció (entre els pitjors l’article 9 que exclou del concepte informació pública el que en realitat és informació pública exclosa de consulta) i altres de difícil comprensió (per exemple l’art. 11.3).

Sense pretendre fer una anàlisi sistemàtica de tot el text i per tal de no avorrir a l’amable i sofert lector d’aquest blog, presentaré únicament, i de forma esquemàtica, alguns dels aspectes que considero més positius, així com una selecció dels que valoro més negativament i, finalment, tres de les omissions més importants.

.

Aspectes que valoro positivament

.

Informació (art. 8 i 9). L’accés podrà recaure sobre la informació del sector públic, no només sobre determinats expedients transferits als arxius o sobre els registres administratius com planteja fins avui la Llei 30/1992 (art. 37). S’amplia enormement l’objecte del dret d’accés.

Accés a documents de procediments en curs (art. 9, 10 i 13). Al meu entendre una de les innovacions més importants i positives. De la lectura combinada dels art. 9 (principi general) i 10 i 13 (excepcions), en resulta que desapareix el límit o reserva general sobre els documents que formin part de procediments en curs. D’aprovar-se amb aquest redactat no caldrà esperar a la resolució del procediment per a sol·licitar l’accés als documents que l’integren. Desapareixeria així un dels aspectes nuclears i més limitadors de l’actual regulació de l’accés. S’ampliaria enormement l’objecte del dret d’accés en comparació amb el restrictiu art. 37.1 Llei 30/1992.

Accés parcial (art. 12). Obligació de proporcionar accés parcial, per tant de permetre el màxim accés possible, obligació que ja figura en la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents i en altres normes autonòmiques però no en normativa bàsica estatal. Elimina un dels pretextes que sovint s’addueixen per a limitar l’accés.

Persona (art. 8). El titular del dret d’accés serà la persona, per tant qualsevol persona (també jurídica i no necessàriament de nacionalitat espanyola), i no només el ciutadà (espanyol de més 18 anys). S’amplia el subjecte titular del dret d’accés.

Protecció de dades i accés (art. 11). El text es proposa precisar l’àmbit d’incidència de la normativa de protecció de dades. Al meu entendre això s’aconsegueix parcialment tal i com em proposo explicar en un futur post específicament dedicat a aquesta qüestió.

.

Aspectes que caldria corregir

.

Excepcions a la consulta. S’aprecien errors o falta de rigor en la presentació de les excepcions a la consulta. Ho il·lustro amb un parell d’exemples. La deficient redacció de l’art. 9 (ja comentat) fa que deixi de ser informació pública la documentació vinculada a procediments sancionadors, seguretat i defensa, etc., quan en realitat ha de ser considerada informació pública exclosa de consulta. De la llista de restriccions de l’art. 10 sorprèn que s’inclogui “el secret professional” (és una conseqüència de la reserva però no n’és la causa) o la propietat intel·lectual (pot limitar les reproduccions però no la consulta). Tampoc és adequada la referència a motius que poden justificar la reserva tan genèrics i abstractes com “els interessos econòmics i comercials” (art. 10.1.d).

Exclosos els documents interns o entre administracions. Probablement el punt més crític, més limitador de l’accés i que més opacitat pot produir és el sorprenent enunciat de l’art. 13.b que exclou de consulta informació interna (“notas, borradores, opiniones, resúmenes, informes y comunicaciones internas”) i també la informació entre òrgans o entitats administratives. És fa difícil dir quina d’aquestes dues exclusions, tan àmplies i generals, és pitjor. Tant els documents aquí qualificats d’interns com els que resulten d’actuacions entre administracions són essencials i bàsics per a entendre i conèixer l’actuació d’aquestes administracions. No conec precedents en el dret comparat, almenys amb aquest redactat tan general. Gravíssim.

Termini de resposta (art. 17.1). Un mes com a termini màxim de resposta, ampliable a un altre mes (total dos mesos, dos) és un termini excessiu que dissuadirà moltes persones d’exercir el dret d’accés (sobre la qüestió dels terminis de resposta vegeu aquesta anterior entrada del blog). L’amplitud d’aquest termini és encara més discutible en el cas de l’accés als documents que figurin als arxius històrics: segons la Disposició Addicional Primera el termini s’aplicaria als documents dels arxius històrics sempre i quan una altra norma no estableixi un termini diferent.

Motivació de les sol·licituds (art. 14.3). Del redactat de l’art. 14, especialment apartat 3, no queda clara l’exigència o no exigència de motivació de la sol·licitud. Caldria diferenciar els casos de documents o informació de lliure accés (no necessita motivació) dels casos d’informació reservada o sol·licitud per part de persona que acrediti existència d’interès.

.

Es troba a faltar

.

Un límit final a les reserves sine die. Les lleis d’accés i les recomanacions del Consell d’Europa incorporen un límit final de reserva per als casos de documents o informació qualificada de reservada, quan la reserva no està limitada a un termini concret. L’Avantprojecte no ha incorporat aquest aspecte essencial que converteix en consultables la informació declarada reservada sense límit temporal.

Publicació d’índexs, registres o similars. No es fa referència a l’obligació de proporcionar eines que facilitin la formulació de sol·licituds. Es tracta d’un aspecte clau en tot procediment de sol·licitud. Si el ciutadà no sap quins documents obren en poder de les administracions difícilment podrà sol·licitar-ne la consulta.

No previsió de procediments de derogació de reserva. No hi ha cap previsió sobre la possibilitat de sol·licitar derogació de reserva, derogacions que poden ser justificades per causa interès públic superior o per causa d’interès històric, científic o cultural, entre altres.

___________

Tant de bo en el procés fins a la seva conversió en llei aquest text es pugui millorar en pro de la transparència que predica en el títol. En qualsevol cas, el caràcter (extensió, continguts, plantejament general…) de l’Avantprojecte que ara hem comentat deixa un marge ampli que el legislador autonòmic haurà d’aprofitar per elaborar una norma pròpia que concreti, precisi i (esperem que) millori el règim general establert a la norma estatal.

Accés a la informació , ,