Dedicat als amics de la Societat Catalana de Genealogia

Diguem “Registre Civil” i ens venen al cap les imatges de llibres ben enquadernats i ordenats, un al costat de l’altre i reculant fins el 1871, plens d’anotacions amb les dades de les darreres generacions, venerables llibres i venerable Registre que estan visquent una profunda transformació en la direcció que senyala la nova Llei del Registre Civil que entrarà en vigor el 23 de juliol de 2014. Passarà a ser un Registre únic (art. 3.1) que existirà únicament en suport electrònic, al qual podran accedir les administracions públiques en l’exercici de les seves funcions, cosa que permetrà estalviar gestions i aportació de documents a les persones que han de fer (que hem de fer) tràmits davant d’aquestes administracions.

De les moltes novetats que comporta o comportarà aquesta nova Llei, vull comentar ara el canvi en el règim d’accés dels particulars als assentaments del Registre. En base a la normativa avui encara vigent, el Registre és una de les fonts amb informació personal més obertes de totes les existents a les administracions públiques. Segons l’art. 6 de la Llei de 1957 avui vigent

el Registre és públic per aquell que tingui interès en conèixer els assentaments

Qui té interès i, per tant, qui pot conèixer els assentaments? Ho aclareix l’article 17 del Reglament del Registre indicant senzillament i contundentment que

l’interès en conèixer els assentaments es pressuposa a qui en sol·licita la certificació

En definitiva, màxima publicitat, atès que és suficient sol·licitar certificació, o sigui manifestar interès, per accedi a la informació. Res a veure amb la necessitat d’acreditar determinades circumstàncies personals, o la condició de persona amb interès legítim i directe com exigeix l’art. 37.3 de la Llei 30/1992 de forma general per accedir a dades de caràcter personal de tercers que obren en els documents i registres de les administracions públiques. En el cas del Registre Civil la seva llei especial li va donar un caràcter extraordinàriament públic, excloent de la lliure consulta únicament un conjunt de dades per la seva consideració de sensibles o íntimes (art. 21 del Reglament).

Aquest singular règim de publicitat canvia radicalment en el text de la nova Llei, segons llegim en el seu article 15:

Article 15. Principi de publicitat.
1. Els ciutadans han de tenir accés lliure a les dades que figurin en el seu registre individual.
2. El Registre Civil és públic. Les administracions i els funcionaris públics, per exercir les seves funcions i sota la seva responsabilitat, poden accedir a les dades que conté el Registre Civil.
3. També es pot obtenir informació registral, pels mitjans de publicitat que preveuen els articles 80 i següents d’aquesta Llei, quan es refereixin a una persona diferent del sol·licitant, sempre que consti la identitat del sol·licitant i hi hagi un interès legítim.
4. Queden exceptuades del règim general de publicitat les dades especialment protegides, que estan sotmeses al sistema d’accés restringit al qual es refereixen els articles 83 i 84 de aquesta Llei.

La lletra d’aquest article reconduirà el règim de publicitat del Registre Civil vigent encara avui al règim regulador de l’accés a les dades personals determinat per la normativa de protecció de dades i la de règim jurídic de les administracions públiques que podem resumir d’aquesta manera:

1. Lliure accés a les dades pròpies i a les de persones de qui s’ostenti la representació legal.
2. Accés a les dades de terceres persones (excepte dades íntimes) prèvia acreditació d’interès legítim.
3. Excloses de consulta les dades que es declaren especialment protegides.

La novetat radica en el punt número 2 (art. 15.3 de la nova Llei) que estableix el requisit de motivar la sol·licitud i acreditar l’existència d’un interès específic que afecti a drets, prerrogatives o descrigui una situació singular del sol·licitant, diferent a la de qualsevol altre ciutadà. Cal dir que la Direcció General de Registres i del Notariat ha estat defensant un criteri similar aquests darrers anys en algunes de les seves instruccions i resolucions amb arguments al meu entendre més que discutibles. És el cas, per exemple, d’una Instrucció de novembre de 2008 que dóna pautes sobre consultes derivades de la Llei 52/2007 (reconeixement de drets a víctimes de la Guerra Civil o del franquisme) exigint l’acreditació d’interès legítim per a formular consultes, argumentant aquesta restricció per la necessitat d’aclarir dubtes i “garantizar el normal funcionamiento del servicio”, raons insubstancials i insuficients per introduir aquest canvi en el criteri general establert per la Llei: no necessitat d’acreditar interès.

Un aspecte a valorar molt positivament de la nova Llei és que no ha perdut de vista l’interès que té aquest Registre des del punt de vista de la recerca. Em refereixo a la següent previsió de desenvolupament reglamentari que figura a l’art. 80.4:

Con carácter excepcional y con fines de investigación familiar, histórica o científica, se podrá autorizar el acceso a la información registral en los términos que reglamentariamente se establezcan.

Observi’s que a l’habitual referència a la recerca històrica o científica, inclosa en altres normes, s’afegeix aquí, amb molt d’encert, la recerca familiar, això és els treballs de genealogia. Es tracta d’una fórmula novedosa que és encertada i, al meu entendre, hauria d’ampliar-se a altres normes reguladores d’altres fonts igualment interessants per a treballs daquesta naturalesa. Esperem, de moment, que el Reglament de la Llei encerti i potenciï la utilització d’aquesta font també per aquesta classe de treball.

Accés a la informació, Protecció de dades Accés electrònic, Administració electrònica, Dret d'accés

Divendres passat el BOE publicava el Real Decreto 1708/2011, de 18 de noviembre, por el que se establece el Sistema Español de Archivos y se regula el Sistema de Archivos de la Administración General del Estado y de sus Organismos Públicos y su régimen de acceso. Aquest modest blog no és el lloc adequat per a fer una anàlisi detallada d’aquest important text que substitueix el Reglament de 1901 (sic.) i afecta de manera àmplia, tot i la seva poca extensió, el règim jurídic dels documents i la informació del sector públic, principalment l’estatal. No obstant no puc estar-me’n de comentar un article que m’ha cridat especialment l’atenció, concretament el numeral 2 de l’article 28. Redacto aquest comentari per compartir amb els amables lectors d’aquest blog la meva estupefacció pel contingut d’aquest article on observo que s’encadenen diferents errors i una molt discutible atribució de responsabilitats als particulars que vulguin consultar determinats documents.

Artículo 28. Solicitud de consulta de documentos de acceso restringido por contener datos personales.
…
2. El acceso a los documentos que contengan datos personales que puedan afectar a la intimidad o a la seguridad de las personas, o que tengan la consideración de especialmente protegidos en los términos de la normativa de protección de datos personales, incluyendo los que se encuentren en procedimientos o expedientes sancionadores, será posible siempre que medie el consentimiento expreso y por escrito de los afectados.
No obstante, serán accesibles los documentos con datos personales que puedan afectar a la seguridad o intimidad de las personas cuando hayan transcurrido veinticinco años desde el fallecimiento de los afectados. Si éste dato no constara, el interesado deberá aportar la correspondiente certificación expedida por el Registro Civil.
Cuando no fuera posible conocer la fecha o el hecho del fallecimiento y el documento o documentos solicitados posean una antigüedad superior a cincuenta años, el acceso se concederá si, atendidas las circunstancias del caso, se entiende razonablemente excluida la posibilidad de lesión del derecho a la intimidad personal y familiar o el riesgo para la seguridad del afectado y siempre de conformidad con la normativa de protección de datos.

La lectura d’aquests paràgrafs obliga a fer dues primeres consideracions sobre la remissió que es fa a la normativa de protecció de dades. En primer lloc s’utilitza erròniament un concepte, el de “datos especialmente protegidos”, que s’aplica, segons diu l’article, “en los términos de la normativa de protección de datos”, normativa que en realitat considera que totes les dades personals són especialment protegides. En realitat ni la Llei Orgànica 15/1999 de protecció de dades de caràcter personal ni el seu Reglament no utilitzen aquest concepte. L’art. 92 del Reglament es refereix a dades “especialmente sensibles” però sense atribuir-ho a cap dels tres nivells de seguretat / sensibilitat: bàsic, mitjà i alt. La remissió a la normativa de protecció de dades per determinar quins són els “datos especialmente protegidos” no aclareix res sinó que crea confusió.

Més greu és la segona remissió a la normativa de protecció de dades, a la darrera frase que hem transcrit. S’indica que es tindrà present aquella normativa en el cas de documents que facin referència a persones difuntes de les quals no s’hagi pogut conèixer la data de la mort. Sorprèn que s’hagi pogut redactar i aprovar aquesta frase perquè com és ben sabut la normativa de protecció de dades no afecta les dades de les persones difuntes, aspecte sobre el que no podem ara centrar-nos però que recorda l’art. 2.4 del Reglament de la Llei (més detalls al respecte els podeu llegir en aquest post anterior).

No obstant, aquests errors de remissió probablement no tenen massa importància al costat de l’establimnet d’una nova limitació a l’accés als documents que s’introdueix de manera poc perceptible. El termini final de la reserva sobre els documents amb dades de la intimitat, o processals, de salut… figura clarament establert a l’art. 57.1.c de la Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español (LPHE), de la qual deriva en bona part el Reial Decret que ara comentem. La Llei de 1985, seguida en aquest punt per les normes autonòmiques del mateix àmbit, es limita a dir que:

Los documentos que contengan datos personales de carácter policial, procesal, clínico o de cualquier otra índole que puedan afectar a la seguridad de las personas, a su honor, a la intimidad de su vida privada y familiar y a su propia imagen, no podrán ser públicamente consultados sin que medie consentimiento expreso de los afectados o hasta que haya transcurrido un plazo de veinticinco años desde su muerte, si su fecha es conocida, o, en otro caso, de cincuenta años, a partir de la fecha de los documentos.

Superats aquests terminis finalitzaria la reserva segons la Llei, però el nou Reial Decret, desvinculant-se sorprenentment de la lletra de la Llei, innova en aquest apartat deixant a criteri de no se sap qui la possibilitat de prorrogar el termini de reserva “si, atendidas las circunstancias del caso, se entiende razonablemente excluida la posibilidad de lesión del derecho a la intimidad personal y familiar o el riesgo para la seguridad del afectado”. Com es veu són unes pautes que deixen molt de marge a interpretacions diferents però, sobretot, és una incorrecta superació de les facultats corresponents a l’exercici de la potestat reglamentària que introdueix una nova limitació a l’accés de forma absolutament il·lícita. Permeti’m el lector fer-li notar a més que difícilment es podrà posar en risc “la seguridad del afectado” sobretot pel fet que en aquest cas ens estem referint a una persona difunta. ¿És una nota d’humor negre o és, simplement, una altra demostració del poc rigor en la redacció d’aquesta norma?

Finalment mereix també comentari la qüestió de l’aportació del certificat del Registre Civil. D’ençà de l’aprovació de la LPHE certament quedava obert a interpretacions determinar a qui correspondria acreditar que s’han superat els 25 anys de la mort d’una persona per poder tenir accés als documents reservats, acreditació que no és fàcil ni per a l’administració que custodia els documents ni per al particular que hi vol accedir. La nova norma atribuiex al sol·licitant la càrrega de provar-ho i ho haurà de fer, a més, aportant certificat del Registre Civil. De manera que no serien suficients dades obtingudes de fonts bibliogràfiques, ni una esquela publicada en un diari, ni la carta d’un familiar que així ho acrediti… Caldrà aportar certificat del Registre Civil, certificat que d’acord amb la nova regulació d’aquest Registre no serà fàcil d’aconseguir. Precisament la nova Ley 20/2011, de 21 de julio, del Registro Civil preveu restringir-ne la consulta als ciutadans, almenys en comparació amb la normativa precedent, i afavorir-ne la consulta per part de les administracions que ho requereixin per a l’exercici de les seves competències i funcions (especialment art. 80). A més d’obligar al ciutadà a fer un tràmit davant del Registre Civil que difícilment podrà realitzar, el Reial Decret no sembla prendre en consideració la necessitat de simplificar els procediments administratius i de reduir el volum de documents a aportar per part dels ciutadans en les seves relacions amb l’administració. De fet la mateixa nova Llei del Registre Civil es proposa reduir aquestes aportacions per part dels ciutadans, indicant-ho en el seu article 80.2 en uns termes que semblen desconèixer els redactors del Reial Decret:

Las Administraciones y funcionarios públicos en el ejercicio de sus competencias sólo podrán exigir a los ciudadanos la presentación de certificados del Registro Civil cuando los datos objeto del certificado no obren en poder de aquéllas, o cuando fuere imposible su obtención directamente por medios electrónicos.

En definitiva la Llei del Registre Civil amb bon criteri ve a limitar l’accés dels particulars al Registre però afavoreix la consulta per part de les administracions públiques, en perfecta sintonia amb el principi establert a l’art. 6.2.b de la Ley 11/2007, de 22 de junio, de acceso electrónico de los ciudadanos a los Servicios Públicos (no obligació d’aportar documents que ja obrin en poder de les administracions). L’obligació d’aportar el certificat de defunció s’estableix finalment sense límit, de manera que segons el Reglament podria ser exigible de persones que van morir per exemple avui fa 130 anys (data en la que s’inicia l’actual Registre Civil).

Lamentable article 28.2 que, en base a un aspecte molt puntual i precís sobre l’accés als documents, demostra una anacrònica concepció del servei públic i de les relacions ciutadans – administracions.

Accés a la informació, Arxius Arxius, Dret d'accés

¿En quant de temps ha de respondre una administració pública a una sol·licitud de consulta de documents que formuli un ciutadà? El temps que trigui una administració a contestar té molta importància, sobretot si el ciutadà necessita la informació amb una certa urgència. Òbviament totes les administracions han d’atendre les sol·licituds dels ciutadans en el mínim temps possible, també les sol·licituds d’accés a la informació, i haurien de seguir programes per intentar reduir progressivament aquests terminis. En qualsevol cas, interessa tenir clars quins són els terminis màxims per donar resposta a les sol·licituds que les normes han establert.

A falta d’una llei general d’accés a la informació, hem de recórrer sobretot a la normativa de procediment administratiu. Farem referència també a algunes normes sectorials, d’incidència més limitada. Em limitaré a indicar els terminis que figuren a sis normes, sense entrar a comentar-los amb detall. En posts posteriors faré referència a altres normes i comentaré alguns d’aquests terminis, així com la seva incidència i els seus efectes.

A la norma bàsica de procediment administratiu: 3 mesos
La vigent Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú no va establir un termini específic per donar resposta a les sol·licituds d’accés, tot i que en esborranys previs al projecte de Llei es proposaven 10 dies o 20 dies. A falta de termini exprés cal recórrer al general establert a l’art. 42.3

A la norma catalana de règim jurídic de les administracions públiques: sense termini
La Llei 26, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya fa remissió a un futur reglament per al possible establiment de terminis (art. 28.3)

A la Llei catalana d’arxius i documents: 2 mesos
La Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents estableix el termini de dos mesos (art. 35.1), termini que es fonamentà en els dos mesos que fixava la primera Llei d’accés ala informació mediambiental.

A la normativa de reutilització de la informació: 20 dies hàbils prorrogables 20 més
La Ley 37/2007, de 16 de noviembre, sobre reutilización de la información del sector público (art. 10.3) allarga els terminis proposats per la Directiva 2003/98/CE que era la Directiva que interioritzava.

A la informació mediambiental: 1 mes prorrogable a 2 mesos
L’art. 10.2.c de la Ley 27/2006, de 18 de julio, por la que se regulan los derechos de acceso a la información, de participación pública y de acceso a la justicia en materia de medio ambiente, indica dos terminis, el més ampli aplicable si el volum o la complexitat de la informació ho justifiquen.

Accés a la informació cadastral: 20 dies hàbils prorrogables 20 més
L’article 75 del Real Decreto 417/2006, de 7 de abril, por el que se desarrolla el texto refundido de la Ley del Catastro Inmobiliario, estableix també la possibilitat de prorrogar els 20 dies amb 20 dies més quan la informació sol·licitada sigui “extensa o complexa”.

Als documents del Sistema Español de Archivos i dels arxius de l’Administració de l’Estat: 1 mes prorrogable un altre mes
Amb posterioritat a la publicació d’aquest post, el BOE de 25 de novembre ha publicat el Reial Decret que aprova el Reglament del Sistema Espanyol d’Arxius, amb interessants indicacions sobre l’accés entre les quals l’obligació de resoldre la sol·licitud el més aviat millor i com a màxim un mes després de la recepció de la sol·licitus (prorrogable un altre mes en determinades circumstàncies). Una altra oportunitat perduda per resoldre l’apatia i falta de convicció en aquesta matèria

..

Recordem finalment que l’esborrany del que havia de ser l’avantprojecte de Llei estatal d’accés a la informació pública, elaborat pel Govern durant la IX legislatura i que podeu consultar aquí, proposa un mes de termini general de resposta a les sol·licituds d’accés.

Accés a la informació Documents públics, Dret d'accés

Aquestes darreres setmanes han sigut notícia diferents iniciatives al voltant de la possible aprovació d’una llei d’accés a la informació pública. El Govern Central va afirmar que tornaria a posar-la entre la llista de les prioritàries, llista en la que per cert ha figurat i deixat de figurar en diferents ocasions aquests darerrs set anys. La setmana passada, en el debat sobre política general celebrat al Congrés dels Diputats, el grup socialista va presentar una proposta de resolució que instava a accelerar-ne l’aprovació i el PP una “Proposición de Ley, relativa a la Transparencia, Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno”. Finalment, abans d’ahir, al Parlament de Catalunya, es va constituir la ponència conjunta de la proposició de llei de transparència i accés a la informació pública, amb la previsió de tenir un text a proposar a aprovació per finals de 2011.

En definitiva, tenim dos processos iniciats, un que portaria a una llei estatal i un altre a una llei catalana. En el cas de la norma estatal veurem si la legislatura dura suficientment per permetre’n l’aprovació. Dit sigui de passada, és una llàstima que tot just s’activi ara un text que figurava com a promesa electoral del PSOE en el seu programa des de 2004. Des de fa més d’un any el Govern Central disposa d’un text tancat i a punt de ser proposat a aprovació del Consell de Ministres. De la manera com arriba aquest final de legislatura tot fa pensar que la iniciativa del grup socialista és sobretot un gest cap al moviment del 15 M, que reivindica el valor de la transparència, un gest que potser donarà temps a entrar al Congrés un avantprojecte de llei que probablement veurà el final de la legislatura sense ser aprovat, amb la qual cosa es podrà dir que no s’ha incomplert el programa electoral del tot.

Sigui com sigui almenys una qüestió tan essencial com la regulació de l’accés a la informació pública torna a ser actualitat. Els que estigueu interessats en conèixer amb més detall els dos documents citats i jugar al joc de les comparacions, els podeu llegir des dels enllaços següents.

• Avantprojecte de llei de transparència i accés dels ciutadans a la informació pública, preparat per la vicepresidència del Govern Central
• “Proposición de Ley, relativa a la Transparencia, Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno” del Grup del Partit Popular

Qui ja ha jugat a comparar i a comentar els continguts, sobretot les insuficiències, dels dos textos és la “Coalición Pro Acceso“, que ha redactat un breu i interessant document que podeu consultar aquí.

Enmig d’aquest conjunt d’iniciatives voldria referir-me ara únicament a cinc qüestions bàsiques que entenc són essencials per donar una bona orientació a l’elaboració de la norma i, per tancar aquest post, afegiré un prec final.

1 Amb una (o dues) lleis no n’hi haurà prou. És essencial que el text de la llei estatal aprofiti per corregir o anul·lar l’article 37 de la Llei 30/1992. El mateix hauria de fer la futura norma catalana amb el règim d’accés (o millor dit de no accés) previst a la LLEI 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, especialment el seu article 27. Aquesta nova norma hauria d’introduir correccions a la normativa de règim local i altres normes sectorials.

2 La incidència de la Llei. La transparència s’ha de fer possible, ha d’incidir, en tot el sector públic, també als ens de naturalesa privada que hi estan integrats, i també als documents dels ens privats que exerceixen funcions públiques o gestionen serveis públics.

3 L’accés no ha d’esperar a la resolució del procediment. En l’actualitat aquest és un límit general que dificulta la capacitat d’incidir dels ciutadans en l’actuació de les administracions públiques. El document ha d’estar acabat però no té justificació que el procediment hagi d’estar resolt per convertir-lo en públic.

4 El temps de resposta. L’esborrany del Govern (art. 14) dóna 30 dies per resoldre una sol·licitud d’accés, ampliables 30 dies més. Una eternitat. Només amb terminis breus de resposta aconseguirem que sigui una eina efectiva i atractiva de transparència.

5 Publicació a la seu electrònica. Sense esperar a sol·licituds d’accés les administracions haurien de publicar a les seves seus electròniques els registres, índexs i altres descripcions dels seus documents i, amb text íntegre, els documents més substancials de les seves activitats. Es tractaria de forçar a fer finalment realitat la previsió que des de fa 20 anys figura a la normativa de procediment administratiu i que em permeto, per la seva importància, reproduir: “Será objeto de periódica publicación la relación de los documentos obrantes en poder de las Administraciones Públicas sujetos a un régimen de especial publicidad por afectar a la colectividad en su conjunto y cuantos otros puedan ser objeto de consulta por los particulares” (art. 37.9 Llei 30/1992).

I el prec final. En l’elaboració de la/les llei/s els nostres representants han de tenir present que més val seguir sense tenir llei que no pas aprovar-ne una de dolenta. El pitjor que ens podria passar és elaborar-ne una que no remogués les trenyines del secretisme actual, que fes pensar que ja tenim i podem practicar la transparència sense fer-ho possible de fet.

Accés a la informació Documents públics, Dret d'accés

Després de mesos d’estar a les portades sembla que Wikileaks ha deixat de ser actualitat, o d’actualitat preferent, bon moment per començar-ho a valorar amb una certa distància. Wikileaks és la publicació de documents públics declarats secrets més important, almenys en volum, produïda fins ara, incomparable amb anteriors filtracions. Entre els molts temes que suscita i suscitarà Wikileaks vull destacar com ha posat en evidència l’abusiva utilització de la paraula “secret”.

Els documents difosos directament per Wikileaks o per la mitja dotzena de mitjans periodístics de gran prestigi a qui Wikileaks ha passat informació, tenien la qualificació de documents reservats. Ho són les fitxes dels presoners de Guantànamo, les anotacions que figuren als denominats quaderns de la guerra d’Afganistan, els cables extrets de l’extranet SIPRNET… No obstant, un cop llegits i vistes les imatges, crec que és justificat preguntar-nos si realment tots aquests documents mereixien la qualificació de reservats. Molts dels cables publicats, per exemple, informen de gestions realitzades per personal diplomàtic que haurien de ser conegudes pels ciutadans, fins i tot les que fan referència a pressions sobre un govern per afavorir els interessos nordamericans, o els contactes i reunions amb responsables polítics per part dels funcionaris nordamericans. En termes generals les actuacions dels representants d’un Estat o són legals i per tant es poden explicar, o no ho són i per tant no es poden fer. Una minoria de documents poden ser l’excepció i ser qualificats de reservats però aquest criteri no es pot aplicar de manera àmplia, sense mesura.

Qualsevol que hagi seguit la publicació dels documents arribarà ràpidament a la conclusió de que contenen informació que ni posa en perill la seguretat de persones (s’ha descartat la publicació dels que podien fer-ho), ni revela dades que puguin dificultar la defensa o la integritat de les instal·lacions militars, ni detalls de les recerques per capturar persones buscades per la justícia. Aquestes tres serien les principals causes que justificarien qualificar com a secret un document, i cap de les tres s’observa en els publicats. Queda clar en canvi que declarar un document com a reservat pot servir per encobrir errors puntuals. En un sentit més ampli també pot provocar una mena de relaxament en l’exigència de compliment de la legalitat. A més secret, menys control i per tant més fàcil superar la ratlla que delimita l’àmbit del que és lícit.

Pel què fa a l’ocultació d’errors probablement el document més important és el video de l’ametrallament des de dos helicòpters nordamericans d’un conjunt de civils, entre ells dos nens, confosos per rebels iraquians (juliol de 2007 a Bagdad). Inicialment el video no es feia públic adduint qüestions de seguretat. A dia d’avui milions de persones l’han vist sense que la seguretat de ningú s’hagi reduït. La qualificació de secret amagava un terrible error

Recórrer de forma abusiva a la seguretat, a la defensa nacional i, encara, a les “raons d’Estat”, utilitzant-ho o aplicant aquestes categories de forma expansivas és un atac frontal al dret a la informació, un dels pilars del nostre sistema democràtic. Sempre hem sabut que això podia passar i ara Wikileaks ho fa ben evident i, gràcies al gran volum de documents que s’han anat divulgant, lamentablement constatem que es fa en un grau molt elevat.

“Si la gent realment sabés la veritat la guerra s’acabaria demà mateix”. Ho va escriure el 1915 David Lloyd George primer ministre de Gran Bretanya després d’escoltar a Philip Gibbs, periodista que cobria la Primera Guerra Mundial. Segueix escrivint:

”però la gent no sap ni pot saber. La censura no deixa arribar la veritat. La veritat és horrible i supera els límits de la nostra tolerància i jo sento que no puc seguir amb aquest negoci sangonós”.

No tots els documents difosos per Wikileaks parlen de guerres o de violència, de fet molts no parles de cap qüestió vinculada a la seguretat ni a “interessos nacionals”. Però fins i tot en el cas dels documents que sí que parlen d’aspectes relatius als episodis de guerra, els ciutadans no hem de renunciar a saber com actuen “els nostres”, per poder-ho valorar i, en darrer terme decidir. Hem de tenir el dret a plantejar-nos els mateixos dubtes que turmentaven a  David Lloyd George. Almenys saber i poder-hi pensar. David Lloyd George, per cert, va proseguir la guerra i la va guanyar.

Accés a la informació Documents públics, Dret d'accés

L’any que s’acaba ha agafat forma entre nosaltres una idea en realitat ja antiga: la necessitat de fer reutilitzable la informació del sector públic. L’ecologia impregna fins i tot la terminologia jurídica de manera que ara parlem de que les persones privades, els particulars, han de poder reutilitzar la informació en el sentit de donar-li un ús diferent al que n’havia motivat la seva existència, o producció, per part dels ens públics.

Diguem que és antiga perquè als Estats Units van començar a promoure ja a mitjans dels any vuitanta del segle passat aquesta per nosaltres encara singular i segurament sorprenent idea: els privats han de poder utilitzar la informació pública amb finalitats econòmiques, com a factor generador de riquesa. Aquesta és la idea innovadora que una Directiva de 2003 va introduir a l’àmbit de la Unió Europea i que a l’Estat Espanyol es va interioritzar (un dels darrers en fer-ho) per mitjà de la Llei 37/2007 de reutilització de la informació del sector públic. La Directiva i la Llei estableixen, en termes molt similars, els procediments, criteris, límits… a aquesta nova funció de la informació pública, però no ha estat fins aquest any 2010 que sembla que la idea comença a prosperar entre nosaltres. Val la pena conèixer algunes de les coses que han estat passant i que, de passada, permeten conèixer de més a la vora de què parlem quan tractem sobre reutilització.

Van apareixent llocs web creats per les administracions públiques orientats a potenciar la reutilització. APORTA, el portal creat per l’administració central, va ser el pioner i és el més complet i ric de continguts. El Govern d’Euskadi ha creat Open Data Euskadi i, a darrera hora, ja en temps de descompte de la legislatura 2006 – 2010, la Generalitat ha obert fa poques setmanes Dades obertes Gencat. Més modest però igualment interessant és el lloc del govern del Principado de Asturias que, també en aquest àmbit com en altres vinculats a ús de noves tecnologies, demostra ser innovador.

També aquest 2010 hem començat a veure administracions locals que entren més decididament en aquesta matèria. És el cas especialment de la ciutat de Zaragoza i de Gijón (des de fa un parell de setmanes), mentre que per la seva banda l’Ajuntament de Barcelona anunciava OpenData BCN per a la primavera vinent.

Uns dels documents que més tradicionalment han estat reutilitzats, molt abans fins i tot de fer servir aquest concepte, són les sentències judicials. L’octubre passat el Pleno del Consejo General del Poder Judicial aprovava el Reglamento 3/2010, sobre reutilización de sentencias y otras resoluciones judiciales, un text criticat per cert per les editorials especialitzades en comercialitzar aquests materials. És interessant que la idea prosperi entre les institucions públiques a la manera que ho ha fet recentment l’Agència Espanyola de Metereologia, productora d’una classe de dades que, efectivament, és molt “reutilitzable”.

Mentre anaven apareixent aquestes iniciatives el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç ha posat a exposició pública l’esborrany del Reglament de desenvolupament de la Llei 37/2007, text consultable en aquest enllaç, conjuntament amb les aportacions rebudes.

El 2010 la reutilització sembla finalment interessar i avançar. Més val tard que mai. Aquesta onada coincideix, per cert, amb el procés de revisió de la Directiva de 2003, una revisió iniciada el juny de 2008 orientada a ampliar  i potenciar la incidència d’aquesta “nova” funció.

Accés a la informació Documents públics, Dret d'accés, Reutilització informació

La meva col·laboració mensual a l’AVUI és una columna que es publica avui i podeu llegir clicant aquí titulada Transparència, que acaba amb un prec als partits polítics perquè incorporin als seus programes electorals propostes que afavoreixin l’obertura de l’administració i polítiques d’accés a la informació pública, i també amb una recomanació dietètica. Esperem que algú segueixi els consells.

Accés a la informació Dret d'accés

Aquests dies es confirma que les eleccions al Parlament de Catalunya seran ben entrat el novembre, amb la qual cosa el Parlament podrà celebrar encara un Ple que molt probablement permetrà aprovar la llei que ha de refundar l’Agència Catalana de Protecció de Dades. El projecte de Llei va entrar al Parlament l’octubre de l’any passat i pràcticament es troba al final del seu recorregut (podeu consultar els tràmits clicant aquí). Amb el pretext de donar compliment a l’art. 156.d) de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aquesta nova norma permetrà redefinir i reafirmar les funcions així com reforçar el rol i la independència de la fins avui Agència i a partir d’aviat Autoritat.

Dels diferents aspectes que planteja el text en la seva redacció actual, m’interessa fer referència a les funcions que s’atribueixen a l’Agència/Autoritat en un àmbit en el que fins ara no en tenia. com ho és el de l’accés a la informació del sector públic català. Més enllà de l’accés a les dades personals per part del propi interessat o afectat, aspecte sobre el que ja incidia fins avui l’Agència, ara l’article 5 (inicialment 10) del projecte de Llei diu que correspondran a l’Autoritat, entre altres, les funcions de:

c) Promoure, en l’àmbit de les seves competències, la divulgació dels drets de les persones amb relació a la protecció de dades i l’accés a la informació, i l’avaluació de l’impacte sobre la privacitat.
…
e) Dictar, sens perjudici de les competències d’altres òrgans i institucions, les instruccions i les recomanacions en matèria de protecció de dades de caràcter personal i d’accés a la informació.

L’enunciat de la lletra e) no ha variat en relació als esborranys anteriors, però en canvi en  textos anteriors el de la lletra c) no figurava l’esment a l’accés a la informació, amb la qual cosa es reafirma o es clarifica que efectivament la nova Autoritat actuarà en relació al dret d’accés dels ciutadans a la informació pública.

¿Correspon a una Agència de Protecció de Dades vetllar pel compliment del dret d’accés a la informació pública encara que la informació no contingui dades personals? A l’hora de decidir quin tipus d’ens o autoritat ha d’actuar en relació al dret d’accés a la informació pública trobarem arguments vàlids que permeten arribar a diferents solucions pcada una amb els seus avantatges i inconvenients. La futura llei estatal de transparència s’orienta precisament cap atorgar aquesta funció a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, segons epodem endevinar per les informacions que han arribat als mitjans, camí que sembla voler seguir, encara que dient-ho amb la boca petita, el legislador català.

Sigui quin sigui l’ens que hagi d’actuar en la promoció i salvaguarda del dret d’accés, tan important en una societat democràtica, sembla indiscutible que s’ha de fer en base a una llei que reguli amb detall aquest dret, una llei que en el cas de la informació de les administracions catalanes ha de ser forçosament una llei autonòmica. Les funcions  sobre accés a la informació que hagi de tenir l’Autoritat de Protecció de Dades, si és el cas, necessiten estar ben fonamentades en un bon text que el reguli i estableixi criteris i procediments. No pot ser que al final aquest dret entri en el nostre ordenament pel forat de la gatera. A veure si els partits polítics incorporen el tema en els seus programes electorals que és de suposar deuen estar preparant.

Accés a la informació, Informació pública, Protecció de dades Dret d'accés, Protecció de dades

El DOGC d’avui dia 5 d’agost publica el text de la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya aprovada en la darrera sessió del Plenari del Parlament de Catalunya, quasi en temps de descompte. Aviat (potser demà) veurem a les pàgines del DOGC una altra Llei, elaborada en paral·lel a la primera, referida a l’ús dels mitjans electrònics del sector públic de Catalunya, aprovada a la mateixa sessió que l’anterior i consultable avui a les pàgines del Butlletí del Parlament. Vaig fer una breu referència a aquests dos textos en un post que en donava notícia i que criticava la increïble reculada que per al dret d’accés a la informació pública es perpetra amb l’aprovació de la primera d’aquestes dues lleis.

En qualsevol cas són dues normes que caldrà analitzar amb més calma i sobre les quals tornaré passats uns dies de vacances. No obstant voldria avançar que hauria estat molt millor integrar tota la regulació de les eines i recursos electrònics en la llei sobre règim jurídic, i evitar que en ambdós textos (llei de règim jurídic / Llei d’ús dels mitjans-e) s’hi faci referència amb els conseqüents solapaments i confussió. El model seguit, potser inevitablement, en la normativa estatal (Llei 30/1992 // Llei 11/2007) es podia haver evitat amb una norma integradora atès que en el nostre cas no estàvem condicionats per la pre-existència de la Llei de règim jurídic. En qualsevol cas tornaré sobre aspectes més concrets d’aquests textos a la tornada de vacances, de manera que aprofito per penjar ara mateix el cartellet que veieu a sota i aprofito per desitjar, a qui en faci, unes bones vacances !

Accés a la informació, Administració electrònica Accés electrònic, Administració electrònica, Dret d'accés

La setmana passada la Comissió Europea va difondre el seu informe anual sobre com accedeixen els ciutadans als seus documents, una mena de radiografia que reflecteix periòdicament els esforços que fan les insttitucions comunitàries per acostar-se als ciutadans essent més transparents. La burocràcia europea s’esforça en ser més transparent i accessible, modificant i polint constantment la normativa i els procediments, activitat i esforços que contrasten amb l’apatia o indiferència dels legisladors estatal i autonòmic.

Tot i que el portal de la UE no és un exemple a seguir en matèria d’usabilitat, almenys en matèria de comunicació dels documents s’ha creat un espai des del qual s’accedeix als diferents registres i recursos d’informació. Aquestes millores han de contribuir a incrementar les consultes dels documents que, tal i com recull l’informe corresponent a 2009, segueix essent més aviat discreta.

De la lectura de l’informe en destaquem algunes conclusions:

• Les consultes no s’incrementen sinó que es mantenen estables.
• Els més interessats en l’accés són els lobbys i els experts, bufets d’advocats i ONGs que resideixen a Brussel·les.
• Les consultes provinents del món acadèmic (amb finalitats de recerca) són encara molt importants (21 %) però van en retrocés.
• Els temes o matèries que motiven més consultes són, per nombre de sol·licituds, el medi ambient, l’energia i els transports, la justícia, els drets i la seguretat, els temes de mercat interior i competència.
• En prop del 85% dels casos es va donar accés a tota la documentació sol·licitada; en prop d’un 5 % es va donar accés parcial; en el 10 % restant es va denegar l’accés.

I una conclusió final que agradarà als arxivers i gestors documentals que puguin llegir aquesta entrada. La pròpia Comissió considera imprescindible millorar la gestió dels documents i indica que cal

aproximar gradualmente las herramientas de búsqueda de las instituciones (en este contexto, podrían examinarse la aptitud y la viabilidad de un método de clasificación común para los documentos, con el objetivo de crear una función de búsqueda común)

O sigui, la classificació dels documents i un sistema de gestió documental únic, com a base per a millorar la transparència i l’accessibilitat, tal i com sempre proposen els arxivers a qui la pràctica els dóna, un cop més, la raó.

Accés a la informació, Informació pública Dret d'accés