Archive

Archive for the ‘Administració electrònica’ Category

País Dupont i Dupond

març 26th, 2013
Dupont Dupond d'Hergé, a Els Cigars del Faraó

Els Dupont Dupond d’Hergé, a “Els Cigars del Faraó”

Avança la reforma i reorganització d’alguns registres preparada (perpetrada dirien molts) pel Govern Central. Ha estat molt comentat el fet que l’avantprojecte de Llei atribueix als registradors de la propietat la gestió del Registre Civil, decisió francament sorprenent que l’exposició de motius d’aquest avantprojecte no és capaç d’argumentar. Però, més enllà d’aquesta i d’altres qüestions que és d’esperar es modifiquin, ens trobem davant d’un altre cas de reforma que desaprofita l’oportunitat de corregir duplicitats i solapaments, de racionalitzar i fer més productives les administracions. A El Punt – Avui d’ahir vaig publicar una columna que porta per títol el nom dels policies que millors estones m’han fet passar, jo encara diria més, que m’han fet passar millors estones.

______________________

Una conseqüència de l’estat d’embriaguesa és veure-hi doble, o almenys això és el que popularment es creu. Allunyat dels plaers i sensacions que proporciona l’alcohol, no ho puc confirmar. De tota manera, per veure-hi doble no cal ser devot de Dionís, Déu de la vinya i el vi, sinó que n’hi ha prou de mirar com hem organitzat les nostres administracions. Ho acaba de recordar una vegada més el Consell Europeu el passat 20 de març, en referència a les múltiples administracions espanyoles que coincideixen en funcions. Vivim en un estat d’embriaguesa administrativa del qual tots parlem però que no hi ha manera de superar. Mirem, per exemple, com es tracta la informació de dos elements fonamentals: la població i el territori.

Tots figurem al padró d’habitants i quasi tots figurem també al Registre Civil. Les funcions d’un i altre no són exactament les mateixes però es porten paral·lelament des dels ajuntaments, i tant l’un com l’altre han experimentat un procés d’informatització que facilita el tractament de les dades. Aquest canvi s’hauria pogut aprofitar per unificar aquestes bases de dades o, almenys, per facilitar-ne la vinculació. No obstant era més fàcil seguir la rutina i mantenir-ho duplicat.

Una altra oportunitat es perdrà en el tractament del territori. Tenim, també aquí, dos registres de les finques: el cadastre i el Registre de la Propietat. En altres països existeix un registre únic en el qual figura l’historial de la finca, càrregues, titulars, dades fiscals… Aquí ho tenim per duplicat, òbviament, encara que en un inacabable procés de creuament de la informació. La història no s’acaba aquí. El cadastre té una base gràfica, un mapa excel·lent on figuren dibuixades les parcel·les. El Registre de la Propietat els descriu textualment però necessitaria tenir el parcel·lari. Com s’ha resolt? Una possibilitat hauria estat compartir el parcel·lari cadastral, com es fa en altres països entre institucions amb funcions similars. Aquí s’ha optat novament per duplicar, de manera que des del Registre de la Propietat es crea una nova base gràfica, Geobase, paral·lela a la del cadastre.

Població i territori gestionats per duplicat, com tantes matèries i serveis, tot costosíssim i provocant uns índexs baixíssims de productivitat. Embriaguesa administrativa; estranya addicció. Els Dupont i Dupond, els policies duplicats de Tintín, hi afegirien: “Jo encara diria més, addicció estranya.” Dir i fer el mateix, un país Dupont Dupond. Més val que ens ho agafem rient.

Administració electrònica

Repàs al calendari de l’administració electrònica

gener 8th, 2013

calendariAmb el nou any estrenem calendari, i de calendaris tracta també aquest primer post de 2013, concretament del calendari o calendaris d’implantació de l’administració electrònica. En una entrada anterior ja es feia referència als calendaris de compliment dels drets i garanties de l’article 6 de la Llei 11/2007. Veurem ara altres dates que deriven també d’aquella norma i que han de servir de referència per a permetre l’exercici dels drets dels ciutadans en les seves relacions amb els ens públics. Fer possible l’exercici d’aquests drets acaba repercutint inevitablement en els procediments interns, de manera que la transcendència d’aquests nous drets, els efectes del seu reconeixement, és molt superior al que pot semblar a primer cop d’ull.

De tota manera, la implantació de l’administració electrònica avança a velocitat sempre menor a la prevista i desitjable. Aquí també es fa realitat la idea de que els calendaris s’elaboren i s’aproven per a no ser complerts. Els calendaris aprovats fins a la data semblen més l’expressió d’una voluntat, d’un desig, que no pas un plantejament fonamentat i realista de fites i objectius.

Un cas il·lustratiu: pròrroga a l’últim moment

Un exemple significatiu de la flexibilitat o caràcter relatiu de les obligacions imposades pels calendaris és la correcció in extremis de l’obligatorietat de les administracions locals de publicar les sancions de trànsit al Tablón Edictal de Sanciones de Tráfico (TESTRA). La data final en la que els ajuntaments havien d’haver començat a publicar les sancions era el 25 de maig de 2012, data prorrogada dos anys per mitjà d’una norma publicada al BOE pràcticament en el mateix moment que vencia el termini. Estalviarem al lector els detalls sobre el rocambolesc procediment pel qual s’ha donat força legal a aquesta modificació del calendari inicial, un procediment tancat  finalment per la Disposició Final 2a. d’una norma publicada el passat 27 de novembre. El nou termini de referència és el 25 de maig de 2014, termini en el que les notificacions es faran telemàticament, a l’adreça electrònica indicada per l’interessat, o via TESTRA, sempre i quan “lo permitan sus disponibilidades presupuestarias [de l'ens local en qüestió] y sus medios técnicos”. Aquesta flexible previsió temporal també podrà ser modificada pel Govern “atendiendo a la situación financiera y a las posibilidades reales de implementación por las administraciones locales de las medidas necesarias para la plena efectividad de este sistema de notificaciones”. En definitiva, més flexibilitat és impossible. Les dates es marquen en el calendari amb llapis carbó que és fàcil d’esborrar. Arribats a aquest punt és lògic que ens preguntem si val la pena, si és sensat, establir dates de referència.

Calendari de l’ENS i de l’ENI

D’aquí a poc més d’un any vencerà el termini per donar compliment a dos elements claus del model d’administració electrònica. Es tracta dels denominats Esquema Nacional de Seguridad (ENS) i Esquema Nacional de Interoperabilidad (ENI), creats per l’article 42 de la Llei 11/2007 i desenvolupats en els reials decrets 3/2010 i 4/2010. No és el moment d’analitzar la transcendència d’aquestes dues normes, a les que fa referència aquesta entrada anterior sobre l’ENS i aquesta altra sobre aspectes parcials de l’ENI, però sí que val la pena comentar-ne el seu calendari d’implantació, que és tan exigent com desconegut. Llegim a les disposicions transitòries dels dos reials decrets que l’adequació de les administracions públiques  a l’ENS i a l’ENI, en tot allò que faci referència a relacions amb els ciutadans, s’ha d’efectuar en els terminis següents:

  • 30 de gener de 2011: termini d’adaptació dels sistemes ja existents a data 30/01/2010.
  • 30 de gener de 2011: en cas de no possibilitat d’adaptació dels sistemes existents, caldrà (calia) disposar d’un pla d’adequació amb establiment de terminis.
  • 30 de gener de 2014: termini final del pla d’adequació.

Si bé s’han aconseguit molts avenços en matèria d’administració electrònica, a hores d’ara no tinc notícia de cap administració que hagi donat compliment de forma integral a la primera previsió ni a la segona, i en aquestes condicions encarem ja el termini final d’adaptació (30 de gener de 2014).

Referències per als calendaris de l’ENS i de l’ENI

La dificultat o impossibilitat de complir aquests calendaris es fa encara més evident si es té en compte que les normes tècniques de referència han anat aprovant-se amb un retard considerable. Quatre normes de l’ENI s’han aprovat tot just aquests darrers mesos i queda encara pendent d’aprovació la darrera de les dotze previstes (vegeu-ne la relació en aquest enllaç).

D’altra banda, les guies d’implantació de l’ENS, en les seves darreres versions, es poden consultar al lloc del Centro Criptográfico Nacional. Un dels aspectes bàsics de l’adequació a l’ENS és l’aprovació d’una política de seguretat (art. 11 del RD 3/2010), de la qual en tenim ja alguns exemples. És interessant conèixer, per la importància de l’organisme i pel seu caràcter capdavanter en matèria d’administració electrònica, la política de seguretat aprovada fa poc per l’Agència Estatal d’Administració Tributària.

30 de gener de 2014, termini final?

Es podrà complir el termini d’adequació a l’ENI i a l’ENS? Les avaluacions del compliment dels terminis no donen pas dades esperançadores. Per exemple, un estudi fet per una associació d’empreses tecnològiques indica que només un 10% dels ens públics estan en camí de poder complir els requeriments de l’ENS. Hi haurà pròrroga com en casos anteriors? Si s’ha de flexibilitzar el termini, qüestió que sembla inevitable i sensata, seria bo que es fes el més aviat possible, per evitar que d’aquí a finals de gener de 2014 hi hagi actuacions precipitades o que s’adoptin solucions purament formals.

 

Administració electrònica

Noms de prostitutes al Butlletí Oficial

octubre 15th, 2012

Aquests dies la premsa s’ha fet ressò de la divulgació, per part de l’Ajuntament de la Jonquera, dels noms i altres dades de persones sancionades per exercir la prostitució a la via pública, o per ser clients de persones que les exercien. Les dades d’aquestes persones, juntament amb la data de la infracció i l’import de la sanció, es publiquen a la taula d’anuncis municipal, en suport paper, reproduint un edicte publicat al BOP de Girona en un número de fa unes setmanes que no enllaço per les raons que seguidament exposaré. En la publicació en un i altre lloc consten els noms de 3 homes i de 3 dones que haurien incomplert l’art. 50 bis de l’Ordenança de Convivència Ciutadana que prohibeix

“oferir, sol·licitar, negociar o acceptar, directament o indirectament, serveis sexuals retribuïts a l’espai públic”.

Les conductes sancionades en el cas que ara ens ocupa són les d'”oferir serveis sexuals retribuïts a l’espai públic” i “mantenir relacions sexuals retribuïdes a l’espai públic”.

Prostitució en un aparcament o al voral de la carretera. Tant com proclamem la dignitat de la persona humana i en canvi som incapaços de trobar una sortida legal a l’exercici de la prostitució, una sortida que respecti el màxim possible els drets d’aquestes persones que s’hi veuen abocades, o obligades directament o indirectament, a exercir-la. Quantes ho fan amenaçades violentament? En una entrada anterior d’aquest blog en vaig parlar breument a propòsit de la publicitat d’aquesta activitat.

Tornant al cas concret de la Jonquera, personalment entenc la posició de l’Ajuntament, si bé considero un error que es publiquin el nom de les dones que es prostitueixen. Em refereixo únicament al nom de les prostitutes, no als noms dels seus clients. La publicació a la taula d’anuncis de l’Ajuntament i al BOP d’aquest edicte de notificació de resolució de procediment sancionador, respon a la previsió de l’article 59.5 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, del règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú. En no haver-se pogut practicar la notificació, l’Ajuntament ha procedit a donar-ne publicitat via taula d’anuncis i butlletí o diari oficial, tal i com estableix l’esmentat article. Llàstima que no hagin pres en consideració el contingut d’un article de la mateixa norma situat pràcticament a continuació. Diu l’article 61 que

Si l’òrgan competent aprecia que la notificació per mitjà d’anuncis o la publicació d’un acte lesiona drets o interessos legítims, s’ha de limitar a publicar en el diari oficial que correspongui una indicació sumària del contingut de l’acte i del lloc on les persones interessades poden comparèixer, en el termini que s’estableixi, per a conèixer el contingut íntegre de l’acte esmentat i perquè quedi constància d’aquest coneixement.

Abans de donar publicitat al nom d’una persona que exerceix una activitat, la prostitució, que té una valoració social tan negativa, s’hauria d’haver considerat i aplicat l’opció que dóna l’article 61. Publicar les inicials i no pas el nom complert de les prostitutes, juntament amb part o la totalitat del seu DNI, o número substitutori, o bé publicar només el nom de la persona sancionada i informar de com (adreça i horari) consultar tot l’expedient, permetia seguir el procediment amb la mateixa validesa. En aquest cas era justificat, i convenient, no identificar directament aquestes 3 persones, entre altres coses perquè difondre el nom de persones que exerceixen aquesta activitat no ajuda a que algun dia puguin deixar d’exercir-la.

L’article 61 de la Llei 30/1992 ha estat sovint ignorat en la pràctica de les publicacions. Aquests darrers anys la normativa de protecció de dades l’ha fet més present, si bé és evident que encara no ho és prou. Des del meu punt de vista cal aplicar-lo, entre altres casos, sempre que es tracti d’identificar persones que es trobin en situació de marginació social o risc d’exclusió com és el cas que estem analitzant. Tant de bo l’Ajuntament ho entengui també així en futures publicacions.

Sortosament la Diputació de Girona va implementar, ja fa temps, mesures per evitar la indexació del contingut del Butlletí Oficial de la Província, en especial les proposades per Google. La no indexació dels continguts de webs o seus electròniques dels ens públics té els seus pros i contres. En aquest cas evitarà que en posar el nom d’aquestes persones a la finestra del buscador aquestes apareguin vinculades a les sancions imposades. La no indexació actua en aquest cas de forma molt positiva i en pro dels drets d’aquestes ciutadanes.

Administració electrònica, Protecció de dades , ,

I ara la seguretat

maig 25th, 2012

Una de les virtuts de la normativa de protecció de dades és que ha permès introduir la paraula seguretat en l’àmbit de les nostres organitzacions. Almenys ha permès parlar d’un concepte poc assumit, i implementar algunes millores, especialment necessàries, pel caràcter de la informació, en l’àmbit de les administracions públiques.

Amb els deures a mig fer encara en aquesta matèria, més de 12 anys després d’entrada en vigor de la Llei i quatre anys després de l’entrada en vigor del seu Reglament, els ens del sector públic han de prendre en consideració ara una altra norma sobre seguretat que estableix (ai!) un calendari d’aplicació. Es tracta de l’Esquema Nacional de Seguretat, previst a l’article 42 de la LAECSP i desenvolupat i regulat pel RD 3/2010 ENS.

La norma reguladora de l’ENS estableix els criteris i procediments bàsics a seguir per dotar de seguretat els sistemes d’informació de les administracions públiques. El seu àmbit d’incidència és, per tant, molt més ampli que el de la normativa de protecció de dades la qual, com és sabut, es centra en les dades de les persones físiques i especialment en els fitxers on aquestes s’integren. Tot i la seva teòrica aplicació sectorial, la normativa de protecció de dades s’està aplicant com a base per a dotar de seguretat (aprovar polítiques i procediments) més enllà del seu àmbit sectorial. I això passa precisament per la falta d’una normativa d’incidència més general com ho és l’ENS, que ara, a mesura que es vagi implementant, permetrà retornar la normativa de protecció de dades a la seva funció genuïna.

És absolutament aconsellable una lectura del citat Reial Decret 3/2010 i seguir el principal lloc web de referència gestionat pel Centro Criptológico Nacional. A manera de presentació i pensant especialment en l’aplicació a la pràctica d’aquesta norma, interessa destacar-ne les qüestions següents.

Una política integral. L’ENS promou l’establiment d’una política integral de seguretat en el si de cada organització, que compromet a tots els empleats, a tots els recursos i a tots els procediments i tasques. L’objecte a protegir és tota la informació que resideix en els sistemes.

De la teoria a la implantació. La política de seguretat ha d’estar formalitzada, o sigui documentada i aprovada per l’òrgan superior corresponent. Cada organització haurà de disposar de documentació on constaran les directrius sobre com es gestiona i protegeix la informació i la seva aplicació pràctica. L’annex II del RD 3/2010 orienta sobre el contingut que ha de tenir aquesta documentació.

Assignació de responsabilitats. Determinades funcions relatives a la implantació i seguiment de les polítiques de seguretat correspondran a quatre figures (responsables de la informació, del sistema, del servei i de la seguretat) que intervindran especialment en la implantació, i en l’avaluació i actualització permanent de les mesures de seguretat.

Suport extern. L’art. 11 atorga als ens supramunicipals (diputacions i en el nostre cas consells comarcals) un paper de suport als municipis per avançar en aquestes noves exigències. Esmenta expressament l’elaboració d’una política comuna. El redactat d’aquest article no és, des del meu punt de vista, massa afortunat, perquè més que una “política de seguretat comuna”, com hi llegim, es tractaria de proporcionar elements (models, assessorament, recursos…) per tal que cada municipi tingui la seva pròpia política de seguretat.

Les mesures de seguretat. L’ENS esmenta un seguit de mesures o tècniques a posar en pràctica. Es tracta de mesures contemplades en bona part a la normativa de protecció de dades que ara s’han d’aplicar al conjunt de la informació: assignació de perfils als usuaris, identificadors personals, registre d’incidències, control d’accés a les instal·lacions on resideixen els sistemes, auditoria biennal… entre altres. Per a l’aplicació d’aquestes mesures cal seguir les guies d’implantació del CCN.

3 nivells de seguretat. Semblantment a la normativa de protecció de dades, de forma general la informació es classifica, segons el seu caràcter més o menys essencial, en informació de nivell baix (hauria estat preferible dir-ne bàsic), mitjà i alt. L’annex I dóna pautes per qualificar la informació en un o altre d’aquests nivells. És especialment important el punt número 3 d’aquest annex.

2 situacions. És oportuna la diferenciació que es fa en la situació (ubicació) de la informació. El lloc on aquesta radiqui és determinant, segons l’art 21, de les mesures a adoptar. Seguint aquest article la informació estarà emmagatzemada o bé “en trànsit” en entorns insegurs. Té aquesta consideració la informació que figura en equips portàtils, memòries USB, PDAs i similars, sobre les quals hi haurà d’haver mesures de seguretat específiques.

1 calendari. A risc d’incrementar el nivell d’estrés de les persones responsables de fer avançar l’ENS a l’interior de les organitzacions públiques, aquesta entrada en el blog no pot evitar fer referència al calendari previst a la disposició transitòria del Reial Decret. El passat 30 de gener de 2011 acabava el termini per adoptar un pla d’adecuació a les previsions de l’ENS, un pla que ha de determinar els terminis d’execució. En qualsevol cas la implantació de les mesures, o sigui l’adequació a l’ENS, no podrà superar els 48 mesos de l’entrada en vigor del RD 3/2010, o sigui el 30 de gener de 2014.

…………..

No és poca, ni poc important, la feina que comportarà implantar les previsions, polítiques i mesures de l’ENS. A les ratlles precedents hem anat fent referència a la normativa de protecció de dades amb la qual, sortosament, l’ENS manté un gran paral·lelisme, fins el punt que és relativament fàcil, i absolutament aconsellable, considerar la seguretat de la informació d’un ens públic a partir de la integració o consideració d’aquestes dues aproximacions i normes. Amb bon criteri el propi Annex II del RD 3/2010 indica que “la política de seguridad debe referenciar y ser coherente con lo establecido en el Documento de Seguridad que exige el Real Decreto 1720/2007, en lo que corresponda”. En realitat la manera més encertada (més segura i eficient) d’avançar cap a la implantació a nivell intern de l’ENS és treballar a partir de l’experiència, normes internes i mesures adoptades en aplicació de la normativa de protecció de dades, amb l’objectiu de disposar finalment d’una única política de seguretat que afecti a tota la informació.

 

Administració electrònica, Seguretat ,

Unes notes sobre el correu electrònic

març 29th, 2012

A la feina el correu electrònic és una eina indispensable. És còmode, el combinem amb altres eines i ens permet estalviar molts calés i guanyar molt de temps. Ni segells, ni sobres, ni lacrats… És una eina per fer feina però que , ai!, sovint utilitzem de forma poc professional. Aquí van unes notes sobre algunes males pràctiques en relació a l’ús del correu i també, barrejades, algunes opinions personals.

.

La meva adreça electrònica no és meva. El compte de correu que ens ha proporcionat l’empresa o administració en la que treballem, que utilitza el seu domini, no és nostre en cap sentit. És de l’empresa o institució a tots els efectes. No és pas nostre encara que tinguem una bústia personalitzada amb el nostre nom. En aquest context fins i tot el nostre nom, vinculat al domini de l’empresa i entremig l’@, deixa de ser una dada de caràcter personal i passa a ser d’alguna manera una dada corporativa. Vegeu en el següent enllaç com s’hi refereix l’article 2.2 del Reglament LOPD. La “nostra” bústia de correu és exclusivament de l’empresa o administració que la crea i ens la proporciona perquè considera que és necessari per a poder fer la feina assignada i les responsabilitats que assumim. Pot determinar com ha de ser i pot, si ho considera convenient, no proporcionar una adreça personalitzada, donar-nos accés a una bústia genèrica compartida amb altres usuaris, proporcionar una adreça identificada amb un codi, etc.

L’adreça electrònica de la feina només ha de servir per a la feina. Aquesta afirmació tan òbvia moltes vegades, probablement en una gran majoria de casos, no es compleix. La utilitzem també per a enviar missatges personals a amics o familiars. En el fons el principal perjudicat per aquesta pràctica és el propi treballador. El treballador és qui ha d’estar més interessat en destriar la seva vida personal de la laboral i això sol ja justifica no utilitzar el correu_e per a enviar missatges o documents aliens a l’activitat laboral. Interessa sobretot al treballador que no es barregin aquests dos móns (personal i laboral), i un mal ús de les eines que ens proporcionen a la feina acaba provocant aquesta confusió. Per a l’empresa l’ús del correu electrònic per a afers personals a la feina pot tenir un cost econòmic alt, si es fa amb molta reiteració, o baix o nul, si es fa esporàdicament. Però no es tracta d’això. Es tracta sobretot de garantir al treballador la seva intimitat, i això vol dir evitar qualsevol pràctica que desdibuixi la ratlla que separa la vida personal de la laboral.

L’empresa o administració necessita disposar lliurement dels missatges de correu. Nova obvietat que, no obstant, no està de més remarcar. Els missatges de correu electrònic han de ser gestionats per l’empresa o administració de manera que es pugui acreditar, documentar o deixar constància dels tràmits, procediments o actuacions efectuades. Un missatge de correu és un document més dels que es generen en el desenvolupament de l’activitat professional. En la perspectiva de l’administració electrònica, un missatge de correu pot formar part d’un expedient electrònic d’acord amb l’art. 32 de la Llei 11/2007. No cal que estigui signat electrònicament. Les eines de gestió documental han de permetre identificar i relacionar tots els documents que integren un determinat expedient, inclosos els correus. Tot això es complica enormement si no s’utilitza el correu_e exclusivament per a les activitats i funcions pròpies del nostre lloc de treball.

L’empresa o administració pot/ha de verificar el correcte ús de les eines informàtiques. El propi Estatut dels Treballadors adverteix en el seu art. 20.3 que l’empresari té la facultat de verificar el correcte compliment de l’activitat laboral, la qual cosa afecta també a l’ús de les eines informàtiques proporcionades per l’empresa. Aquesta obligació de verificar-ne el correcte ús és especialment important en el cas de l’administració pública, perquè els recursos públics han de ser administrats amb el màxim rigor i diligència. Si un empresa privada tolera determinats mals usos serà el seu problema. Si es tolera en una administració pública el problema el tenim tots. D’altra banda algunes dades de les comunicacions efectuades han de ser conservades durant un any i tenir-les a disposició de determinades autoritats. L’eliminació de missatges de la nostra bústia d’entrada o de la carpeta de missatges suprimits no posa fi a la vida del missatge.

Si reenviem el que ens han reenviat… Utilitzar la funció de reenviament és correcte només si la persona destinatària del nostre missatge ha de conèixer la informació que figurava en el missatge que hem rebut. Disculpeu aquest garbuix però val la pena parar-hi atenció perquè sovint actuem de manera irreflexiva i correm el perill de fer arribar a algú informació a la que no hauria de tenir accés. Novament això és especialment important en el cas de l’administració pública on es mou molta informació sensible que no ha de ser coneguda per qualsevol persona. Reenviar pot ser més còmode i ens evita repetir o tornar a escriure allò que un altre ja ha escrit, però sovint no queda altra opció que redactar un missatge de cap i de nou, evitant reenviar el missatge que anava destinat a nosaltres i a ningú més.

Si m’equivoco no haig de fer culpable al destinatari. S’ha generalitzat la incorporació al final del missatge de correu, de “peus” que t’adverteixen que si no ets el receptor, o sigui la persona a qui anava destinat, no en pots fer cap ús. Es tracta d’un missatge no obligatori legalment que, en qualsevol cas, si es vol incorporar s’ha de redactar en termes amables. A fi de comptes si hi ha hagut un error en l’enviament no és pas del receptor sinó de l’emissor, de manera que no s’hi val a amenaçar al receptor del nostre missatge amb severes sancions, ni a posar termes en majúscules que adverteixen de greus conseqüències, signes d’exclamació o frases antipàtiques. El missatge, si es vol posar, no ha de ser altra cosa que una petició de col·laboració per corregir l’error. Hem de ser amables, sobretot quan qui s’ha equivocat ets tu mateix.

Administració electrònica ,

Reial decret llei 4/2012, pitjor impossible

març 3rd, 2012

Els interventors de les administracions locals, ja de per si persones molt ocupades i amb feina complicada, van encara més atabalats d’ençà de la publicació al BOE, ara fa una setmana, del Reial decret llei 4/2012 que estableix el mecanisme a partir del qual aquestes administracions obtindran ajuda per a pagar els proveïdors. Tan bona és la intenció de la norma, sobretot des de la perspectiva dels que estem a la llista de víctimes de la morositat, com deficient el procediment dissenyat, un encadenament de treballs que s’han de fer de pressa i que comporten un increment de feina que, en bona part, s’hauria pogut evitar.

El Reial decret llei indica que “les entitats locals han de remetre, per via telemàtica i amb signatura electrònica, a l’òrgan competent del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, amb data límit el dia 15 de març de 2012, una relació certificada de totes les obligacions pendents de pagament”. Remarco que aquesta relació s’ha de remetre per via telemàtica. Més endavant estableix que “les entitats locals han de permetre als contractistes consultar la seva inclusió a la relació certificada remesa d’acord amb l’article 3, i en cas d’estar-hi inclosos poden conèixer la informació que els afecti”. Remarco ara que la consulta s’ha d’adreçar a l’ens local deutor i no al Ministeri. La resposta a la consulta és important fer-la amb celeritat (15 dies naturals) perquè el silenci de l’administració comporta el reconeixement del dret de cobrament.

En conseqüència, milers d’ens locals, després de preparar i enviar la seva llista, hauran de treballar per donar resposta a un incalculable nombre de consultes. Moltes hores de feina i més despesa de recursos públics que es podria haver evitat si totes les relacions enviades al Ministeri poguessin ser consultades a la seva seu electrònica. Si centralitzes la informació centralitza la resposta, ha de ser el lema en aquests casos. L’Estat podia haver obert un lloc web on cada ens local introduís la llista de pendents. La mateixa base de dades es podria obrir a la consulta dels contractistes mitjançant la seva identificació utilitzant, per exemple, el sistema o sistemes previstos als articles 14 a 16 de la Llei 11/2007. En aquesta ocasió hauria estat adequat utilitzar la possibilitat de donar accés mitjançant l’aportació d’informació coneguda per ambdues part (art. 16.1), per exemple introduint el CIF i algun altre paràmetre (data de la factura, import…). De passada, la consulta en una única base de dades permetria als contractistes que tinguin deutes pendents a diferents ens locals obtenir informació sense haver de repetir una i altra vegada la sol·licitud. Finalment, des d’aquesta finestreta única, el contractista hauria pogut obtenir els certificats de forma ràpida i poc costosa per a l’administració.

En definitiva, el procediment dissenyat pel Reial decret llei potser és menys feina pel Ministeri però n’és molta més per al conjunt d’ens locals i per als contractistes. Com hem vist el nostre ordenament ja preveu mecanismes per simplificar les coses, agilitzar els tràmits i estalviar despeses i, d’altra banda, l’Estat disposa de plataformes i recursos que ofereixen aquestes solucions. La Llei 11/2007 parla de simplificació administrativa en la utilització dels recursos electrònics (art. 33), però no sembla que ho hagi llegit qui ho havia de fer.

En un altre sentit el Reial decret llei conté un error sorprenent en un text d’aquesta naturalesa. Diu l’art. 4.1 que, de la cèlebre llista de deutes,  els contractistes en podran “conèixer la informació que els afecti respecte a la normativa de protecció de dades de caràcter personal”, quan en realitat les dades que figuraran a la relació seran de persones jurídiques, o d’empresaris individuals, exclosos de l’àmbit d’incidència de la normativa de protecció de dades (art. 2 Reglament de la LOPD). La referència és errònia i innecessària perquè el contractista ja té dret a conèixer la informació que l’afecta a partir de la seva condició d’interessat i en base a l’art. 35 de la Llei 30/1992: “Els ciutadans, en les relacions amb les administracions públiques, tenen els drets següents: a) A conèixer, en qualsevol moment, l’estat de la tramitació dels procediments en els quals tenen la condició de persones interessades, i a obtenir còpies dels documents que contenen”. Desconeixement de la norma bàsica o simplement un nou cas de protecciódedatitis?

Ha sobrat pressa i precipitació en la redacció de la norma i ha faltat criteri. No es tracta només de redactar millor sinó d’evitar temps i despeses innecessàries.

Administració electrònica, Informació pública ,

A l’Oficina d’Atenció Ciutadana

febrer 25th, 2012

Les oficines d’atenció ciutadana són els espais on s’ha de fer més visible la qualitat de la relació entre els ciutadans i l’administració. Els darrers anys aquests espais han millorat extraordinàriament. Molts ajuntaments han elaborat protocols a seguir per part del personal de l’Oficina. També ho ha fet la Generalitat en el seu excel·lent Manual d’estil de les oficines d’atenció ciutadana de la Generalitat.

Després d’observar el funcionament d’un bon nombre d’oficines em permeto cridar l’atenció, encara que cridar no sigui propi d’aquests espais ;-) , sobre alguns aspectes puntuals que no s’haurien de perdre de vista, tots ells relatius a aspectes més aviat materials i de distribució dels espais, alguns probablement molt obvis i altres potser no tant.

El que diu el ciutadà no ho ha de sentir ningú més. Encara que sembli una obvietat, aquesta màxima no sempre es compleix, en la majoria de casos perquè no es disposa d’espai suficient. S’incompleix la normativa de protecció de dades quan la informació personal que el ciutadà comunica verbalment al funcionari pot ser escoltada per altres ciutadans presents a l’Oficina o per altres funcionaris. Els punts d’atenció han d’estar a una distància suficient o bé separats amb petites mampares com les de la imatge de l’Oficina de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès que il·lustra aquest post.

El que es veu a la pantalla NO ho han de veure altres. La distribució dels espais i la ubicació dels punts de treball, ha de garantir que la informació que apareix a les pantalles pugui ser visualitzada per altres persones presents a l’Oficina diferents al funcionari i al ciutadà que està essent atès.

El que es veu a la pantalla SÍ que ho pot veure el ciutadà. És molt positiu que el ciutadà que està essent atès pugui veure la informació que apareix a la pantalla de l’estació del funcionari quan aquesta informació faci referència al tràmit que està portant a terme a interès del ciutadà i, molt especialment, quan apareixen les seves dades personals. Fent visible el tràmit i les dades es guanya en qualitat en la relació entre la persona atesa i la que l’atén i s’afavoreix que el ciutadà pugui fer corregir errors en les seves dades personals. Treballar amb pantalles que puntualment, quan sigui el moment, es puguin orientar fàcilment cap al ciutadà que està essent atès facilita complir el principi de qualitat exigit per l’article 4 de la Llei Orgànica 15/1999 de protecció de dades de caràcter personal (“3. Les dades de caràcter personal han de ser exactes i posades al dia de manera que responguin amb veracitat a la situació actual de l’afectat”) i, encara que no ho hagi sol·licitat l’interessat, se li dóna accés a les seves dades personals (dret reconegut a l’art. 15 de la mateixa Llei) i se li facilita l’exercici del dret de rectificació (art. 16).

El punt de treball del funcionari quan actua en nom del ciutadà. L’orientació de la pantalla cap al ciutadà, o bé l’activació d’una segona pantalla on ell pugui observar la informació que l’afecta, és especialment convenient en el cas de funcionaris i punts de treball on aquest funcionari actuarà d’alguna manera en nom del ciutadà. Em refereixo a la interessant però poc aplicada previsió de l’article 22 de la Llei 11/2007 d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics que dóna opció al ciutadà a autoritzar al funcionari a actuar en el seu nom, en base a una mena d’apoderament puntual del qual n’ha de quedar constància documental. En aquest cas és especialment important que el ciutadà pugui seguir l’actuació del funcionari que en aquell moment el representa.

Un o més punts de consulta per al ciutadà. Les oficines d’atenció al ciutadà han de disposar també d’estacions de treball que permetin al ciutadà operar pel seu compte. És un servei que ajuda a combatre la denominada fractura digital i que potencia l’ús de les TIC per part dels ciutadans tal com exigeix la normativa de procediment administratiu i d’accés electrònic als serveis públics. S’hi ha de fer possible la consulta de la seu electrònica i operar-hi: accedir, aportar documents, verificar l’estat d’un tràmit… També la normativa reguladora de les publicacions oficials obliga a dotar de punts d’accés per a la seva consulta per part dels ciutadans.

Administració electrònica, Protecció de dades ,

Tres notes sobre el Registre d’entrada de documents

gener 7th, 2012

La primera entrada d’aquest blog del 2012 la vull dedicar a comentar breument aspectes del registre general d’entrada, precisament, de documents (de fet d’entrada i de sortida), un element clau en el funcionament de les administracions públiques i en les relacions administració – ciutadà. Em centraré en les entrades de documents (instàncies, sol·licituds de llicències, notificacions d’activitats, cartes, oficis rebuts d’altres administracions…), documents que en un percentatge molt elevat segueixen essent en suport paper. L’avenç cap a l’administració electrònica és i serà, ja ho sabem, lent i no harmònic ni coherent. Els temes que comentaré es plantegen justament en el procés d’evolució cap a un ús cada cop més intensiu, i algun dia exclusiu, de les noves tecnologies.

Recordem abans la importància del registre de documents, una eina que és clau per a la seguretat jurídica, per al control del compliment del principi de legalitat, per a la garantia dels drets dels ciutadans i, en un altre sentit, per a una gestió documental que afavoreixi l’eficàcia i eficiència en el funcionament de l’administració pública.

Digitalitzar el document que es registra d’entrada. S’està generalitzant la pràctica de digitalitzar el document presentat al Registre, per tal de fer-los accessibles als usuaris interns que l’hagin de consultar o intervenir en el tràmit sense haver de recórrer al document en paper. Tant la normativa estatal (art. 30.3 de la Llei 11/2007) com la catalana (art. 41.6 de la nova Llei de règim jurídic i procediment) avalen aquesta pràctica. No obstant és convenient que la normativa interna d’administració electrònica, l’ordenança o norma reglamentària sobre aquesta matèria aprovada per cada administració, reguli aquesta pràctica. D’altra banda, el document original (en suport paper) només podrà ser eliminat després d’obtenir-ne la reproducció si la seva digitalització s’ha efectuat amb un procediment segur, amb signatura electrònica que garanteixi l’autenticitat i la integritat de la còpia. Sense una digitalització certificada el document en suport electrònic servirà com a recurs de consulta i suport al tràmit però no tindrà consideració de document autèntic, la qual cosa obliga a conservar l’original del document en paper.

Resumir el document o identificar-lo? A més del nom del remitent, data del document, data de l’entrada i indicació del destinatari, en el registre d’entrada cal donar referència de la naturalesa o contingut del document. Existeix sobre això una pràctica molt diversa, des de síntesis excel·lents dels continguts que permeten prescindir de la consulta de l’original, fins a simples indicacions del tipus de document o tràmit que s’inicia o al qual s’integra. Per a l’àmbit de l’administració local el Reglament de 1986 indica (art. 153.1) que en el Registre es farà constar “extracto, reseña o breve referencia del asunto comprendido en el cuerpo del escrito registrado”, la qual cosa orienta cap a no ser exhaustiu ni entrar en detalls sinó simplement identificar el document i tràmit. Ara que la tecnologia permet que els assentaments del Registre siguin accessibles a un nombre ampli d’usuaris interns, és aconsellable precisament aplicar aquest criteri de mínims, tot evitant incloure dades de caràcter personal en el regest o extracte. La diligència de molts funcionaris els porta a intentar ser excessivament detallistes, i això converteix els assentaments del Registre en una font d’informació excessivament sensible. A més sensibilitat menys possibilitat d’obrir-lo a consultes, de manera que si es vol obrir el Registre a un nombre ampli d’usuaris cal fer l’assentament de forma que s’identifiqui el document, de forma inequívoca, però sense anar més enllà, tot evitant sobretot incloure dades personals identificatives. Aquesta “contenció” en les descripcions és especialment important quan el document fa referència a aspectes que puguin connectar amb el dret a la intimitat.

Registrar i classificar. La tercera i darrera qüestió la comentava, de passada, en el post anterior d’aquest blog i és obligat tornar-hi a fer referència. Es tracta de l’exigència de que els documents estiguin degudament classificats, o sigui identificats de forma que es pugui saber de quin procediment formen part. A aquesta qüestió ha fet, novament, referència l’article 21.1.c) del Reial Decret que regula l’Esquema Nacional d’Interoperabilitat que exigeix que en el tractament dels documents es garanteixi “la identificación única e inequívoca de cada documento por medio de convenciones adecuadas, que permitan clasificarlo, recuperarlo y referirse al mismo con facilidad”. Si bé aquest text es refereix als documents electrònics és evident que és obligat aplicar aquesta pauta a tots els documents, electrònics i en suport paper, única manera d’integrar tota la documentació en un únic expedient. La gran majoria dels tràmits es fan ara en els dos entorns (electrònic i convencional) de manera que els documents d’un procediment els trobem sovint en un i altre suport. Només l’aplicació d’un mateix criteri d’identificació i classificació a tots els documents, electrònics i en paper, podrà garantir la identificació i recuperació de tots els que són resultat d’un mateix procediment. És evident que el Registre té un paper decisiu en aquesta pràctica. Als camps habituals del Registre (nom del remitent, data, regest…) s’hi ha d’afegir el corresponent a la sèrie documental i codi identificatiu de l’expedient que resultin del quadre de classificació adoptat per cada administració.

Administració electrònica

La gestió documental o el caos

desembre 14th, 2011

En l’àmbit de les administracions públiques el terme o concepte de gestió documental s’ha vingut utilitzant en sentits ben diversos, diversitat motivada pel fet que tant “gestió” com “document” es poden referir a actuacions i objectes ben diferents. Fa temps la doctrina arxivística li va donar un determinat sentit que, molt poc a poc, ha anat essent incorporat a la normativa reguladora de les administracions públiques. En el seu moment va tenir gran importància (i de fet la segueix tenint) que la Llei 10/2001, de 13 de juiol, d’arxius i documents establís (art. 7.1) com a primera obligació de tots els titulars de documents públics la de:

…disposar d’un únic sistema de gestió documental que abasti la producció, la tramitació, el control, l’avaluació i la conservació dels documents i l’accés a aquests i en garanteixi el tractament correcte mentre siguin utilitzats administrativament en les fases activa i semiactiva.

Dèiem que en el seu moment va tenir gran importància perquè la seva incorporació a una norma va representar una innovació sense precedents als països de la nostra àrea de similar tradició. Atès el caràcter extraordinàriament novedós del precepte, l’article segon de la Llei va incloure una definició que ajudava a fer veure el sentit i abast de la nova obligació.

e) Sistema de gestió documental: el conjunt d’operacions i de tècniques, integrades en la gestió administrativa general, basades en l’anàlisi de la producció, la tramitació i els valors dels documents, que es destinen a la planificació, el control, l’ús, la conservació i l’eliminació o la transferència dels documents a un arxiu, amb l’objectiu de racionalitzar-ne i unificar-ne el tractament i aconseguir-ne una gestió eficaç i rendible.

Aplicar aquestes tècniques sempre ha estat una necessitat de cara a garantir una bona pràctica administrativa, però ara, en paral·lel amb el desenvolupament o generalització de l’administració electrònica, aquesta necessitat és encara més intensa. O gestió documental o el caos. En aquest nou context, és encara més imprescindible tenir perfectament identificats, controlats i recuperables els documents per moltíssimes raons, principalment per eficàcia i seguretat jurídica, i per a garantir l’exercici de la llista de drets dels ciutadans de l’article 6 de la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics. I també per a garantir la interoperabilitat entre les administracions públiques. Des d’aquesta darrera perspectiva la norma que crea el marc general d’interoperabilitat dóna un nou impuls a la implantació de la gestió documental a les AAPP. Es tracta del Reial Decret 4/2010 regulador de l’Esquema Nacional d’Interoperabilitat en el marc de l’administració electrònica que s’hi refereix principalment en el seu article 21, un article extens i de gran importància que obliga a totes les administracions públiques a:

  • Disposar d’una política de gestió de documents, que prengui en consideració el tractament dels documents i expedients des de la seva creació.
  • Disposar i aplicar un quadre de classificació funcional.
  • Identificar tots i cadascún dels documents de manera que sigui possible fer-hi referència, recuperar-los i classificar-los.
  • Disposar d’un esquema de metadades i associar metadades a cada document electrònic.
  • Aplicar un calendari de conservació, fonamentat en els dictàmens de les comissions qualificadores.
  • Transferir a repositoris d’arxiu o suprimir els documents o expedients, segons s’hagi dictaminat.

El tractament dels documents s’ha de planificar durant tot el cicle de vida, diu el Reial Decret, des de la seva creació fins a la seva eliminació o transferència a un arxiu o repositori de conservació permanent. Per aquest motiu, en el cas que gestió documental i arxiu no siguin funcions exercides per una mateixa unitat o sota una mateixa responsabilitat, el Reial Decret indica que haurà d’existir “la coordinación horizontal entre el responsable de gestión de documentos y los restantes servicios interesados en materia de archivos”. Amb bon criteri la doctrina insisteix en integrar aquestes dues funcions però, si no existeix aquesta integració, s’obliga a actuar de forma coordinada.

L’article conté altres elements interessants i, de fet, cada un dels enumerats mereixeria un comentari que s’allunyaria dels aspectes més jurídics per endinsar-se en qüestións merament tècniques. La finalitat d’aquest post és més modesta. Únicament vol cridar l’atenció sobre l’existència d’aquesta nova referència legal.

Una darrera qüestió. En el seu estudi i aplicació els arxivers i gestors documentals hauran de prendre en consideració les set normes tècniques que desenvolupen aspectes concrets del Reial Decret, normes tècniques que es refereixen, entre altres qüestions, a la digitalizació de documents, al document i l’expedient electrònic, a la política de signatura electrònica i de certificats de l’administració o als procediments de còpia autèntica i de conversió entre documents electrònics.

L’administració electrònica només és possible si es fonamenta en la gestió documental. Disposem ara de més base legal per implantar-la.

Administració electrònica , ,

E_notificacions: l’excepció convertida en regla?

novembre 18th, 2011

Un dels aspectes més importants en les relacions entre les administracions públiques i els particulars d’entre els introduïts per la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics, és la potenciació dels canals de notificació dels actes administratius de forma telemàtica. La despesa de temps i de recursos que comporta la notificació realitzada en el domicili de l’interessat, en la forma que s’estableix a l’art. 59 de la Llei 30/1992 de 26 de novembre de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú constitueix un seriós problema que la Llei 11/2007 vol superar potenciant les notificacions no presencials. La citada Llei proposa aquest canal com una opció a escollir per part del particular.

Artículo 6. Derechos de los ciudadanos.
1. Se reconoce a los ciudadanos el derecho a relacionarse con las Administraciones Públicas utilizando medios electrónicos.

El caràcter extremadament garantista de la Llei en relació als drets dels ciutadans deixa a criteri d’aquests l’opció per escollir aquest canal, un canal que en realitat afavoreix especialment a l’administració pública. La Llei insisteix més endavant en aquest caràcter opcional i atorga al particular la capacitat de canviar de criteri.

Artículo 27. Comunicaciones electrónicas.
1. Los ciudadanos podrán elegir en todo momento la manera de comunicarse con las Administraciones Públicas, sea o no por medios electrónicos, excepto en aquellos casos en los que de una norma con rango de Ley se establezca o infiera la utilización de un medio no electrónico. La opción de comunicarse por unos u otros medios no vincula al ciudadano, que podrá, en cualquier momento, optar por un medio distinto del inicialmente elegido.
2. Las Administraciones Públicas utilizarán medios electrónicos en sus comunicaciones con los ciudadanos siempre que así lo hayan solicitado o consentido expresamente.

Excepcionalment aquesta opcionalitat no regiria en determinats casos que el mateix article 27, en el numeral 6, defineix de la manera següent.

Reglamentariamente, las Administraciones Públicas podrán establecer la obligatoriedad de comunicarse con ellas utilizando sólo medios electrónicos, cuando los interesados se correspondan con personas jurídicas o colectivos de personas físicas que por razón de su capacidad económica o técnica, dedicación profesional u otros motivos acreditados tengan garantizado el acceso y disponibilidad de los medios tecnológicos precisos.

Així doncs, el principi general és el de l’opcionalitat i excepcionalment l’obligatorietat, reservada aquesta a col·lectius com podrien ser les gestories administratives, entitats asseguradores o de crèdit, potser empreses mitjanes i grans o altres particulars que inevitablement, en la seva activitat ordinària, han d’utilitzar sistemes informàtics. Però sembla que l’excepció va camí de convertir-se en regla. Ho comento seguidament.

Aquests darrers mesos moltes empreses estan rebent una carta de l’AEAT que a la capçalera indica: “Notificación de inclusión obligatoria en el sistema de Dirección Electrónica Habilitada y asignación de la misma para la práctica de notificaciones y comunicaciones por la Agencia Estatal de Administración Tributaria”. La carta, que acabaran rebent totes les empreses amb independència del seu volum i activitat, comunica “la inclusión obligatoria” en el sistema de “Dirección Electrónica Habilitada” amb efectes a partir de la data de recepció. Ja hem vist  que l’art. 27.6 de la Llei 11/2007 demanava que la determinació de quins col·lectius havien de ser inclosos obligatòriament s’havia de fer reglamentàriament. És el Reial Decret 1363/2010 on s’efectuà aquesta delimitació, més concretament en el seu art. 4, on llegim que les persones jurídiques obligades a utilitzar aquest canal són, entre altres, totes les societats anònimes i les societats de responsabilitat limitada. L’excepció convertida en norma.

Una generalització similar s’ha produït en l’àmbit de la Seguretat Social. Des de l’1 de gener de 2011 totes les empreses han d’utilitzar el cèlebre sistema de Remisión Electrónica de Datos (RED) en tots els tràmits amb la Seguretat Social. El BOE d’ahir publicava el Real Decreto 1621/2011, de 14 de noviembre, por el que se modifica el Reglamento general de recaudación de la Seguridad Social, aprobado por el Real Decreto 1415/2004, de 11 de junio, que concreta aspectes relatius a les notificacions, amb els mateixos efectes generalitzadors que en la normativa de gestió tributària.

El problema d’una generalització tan radical i, semblaria, contrària als principis de la Llei 11/2007, el tenen les petites empreses, amb una o dues persones fent tasques administratives i el suport extern d’una assessoria. En el cas de les relacions amb la Seguretat Social les gestories actuen habitualment en representació de moltes empreses, especialment d’aquestes de petites dimensions que són, per cert, la immensa majoria. És un aspecte més de la seva gestió en l’àmbit laboral. En canvi, en el cas de les notificacions de l’AEAT moltes gestories no estan disposades a assumir la responsabilitat que comporta actuar de representants en un aspecte que pot tenir gran transcendència econòmica. Comporta assumir molta responsabilitat per una feina que també és de mal facturar.

Veurem més endavant, quan es plantegi algun recurs pels efectes d’una notificació efectuada a una Dirección Electrónica Habilitada, si aquesta generalització de l’excepció mereix l’aprovació dels tribunals. Mentrestant sembla que el Ministeri d’Economia i Hisenda es proposa suavitzar el rigor d’aquest canal obligatori i quasi universal. A la seva pàgina web s’exposa un projecte de Reial Decret que introdueix algunes modificacions sobre la pràctica de la notificació. Segons aquest esborrany:

Los obligados tributarios que estén incluidos en el sistema de dirección electrónica habilitada en relación con la Agencia Estatal de Administración Tributaria podrán señalar, en los términos que por Orden Ministerial se disponga, un máximo de 30 días en cada año natural durante los cuales dicha Agencia no podrá poner notificaciones a su disposición en la dirección electrónica habilitada.

Sembla que els titulars de les petites empreses familiars podran seguir gaudint de les seves merescudes vacances amb certa tranquil·litat.

———————————

Actualització – Referència a la Sentència del Tribunal Suprem de 22/02/2012

La Sentència del Tribunal Suprem 2182/2012 ha fallat sobre un recurs interposat per la Asociación Española de Asesores Fiscales y Gestores Tributarios (ASEFIGET) contra el Reial Decret 1363/2010. Els recurrents demanaven l’anul·lació total d’aquesta norma, entre altres motius pel fet de generalitzar la notificació electrònica en contra del caràcter limitat a determinats col·lectius previst a la Llei 11/2007 (art. 27.6).

La Sentència, que avala la validesa del Reial Decret en la seva integritat, no entra a analitzar a fons aquesta qüestió. La tracta molt superficialment en tres breus paràgrafs dins el Fonament de Dret número cinc. Segons el TS la qüestió clau no radica tant en la naturalesa o característiques del col·lectiu sinó en el fet que d’alguna manera els obligats a utilitzar/rebre notificacions tinguin “garantizado el acceso y disponibilidad de los medios tecnológicos precisos”, com indica la darrera frase de l’esmentat article 27.6. La Sentència treu de context la frase que remarca; la desvincula de la frase anterior de la que derivava. Llegida fora de context hem de reconèixer que avui en dia és evident que qualsevol persona té d’alguna manera, directament o indirecta, accés als mitjans tecnològics que es precisen per a utilitzar aquest canal. No semblava ser aquesta la idea del legislador. Hauria estat desitjable almenys una anàlisi més aprofundida d’aquesta qüestió que afecta a un nombre tan important d’obligats tributaris.

Administració electrònica