Un carnet, dos carnets… carnet?
Amb la Carme, bibliotecària infatigable, comentem un tema que estan debatent en un fòrum professional. ¿Cal ser molt estricte a l’hora d’exigir a un usuari la presentació del carnet de la biblioteca? Per exemple quan vol retirar un llibre en préstec. Es pot denegar el servei a qui no el presenti? N’hi ha prou si la persona s’identifica amb el DNI?
La identificació personal d’un ciutadà per obtenir un servei públic no és un tema menor. De les biblioteques la qüestió es pot traslladar a altres àmbits i serveis. Per un o altre motiu acabem col·leccionant carnets i targetes identificatives, de tota classe i finalitat. Per això la pregunta que ens fem amb la Carme ens porta a plantejar-nos si no estarem abusant d’aquest recurs. Més concretament, en el cas dels serveis públics, és justificat i lícit expedir i exigir un carnet específic, propi o exclusiu d’aquest servei? És correcte exigir-ne l’exhibició com a condició indispensable per gaudir d’aquest servei? Aporto alguns elements per anar-hi pensant.
En el cas de països on tots els ciutadans disposem d’un document oficial d’identitat (obligatori a l’Estat Espanyol a partir dels 14 anys), un carnet específic d’un servei públic pot tenir dues funcions. Per una banda la identificació de la persona i per l’altra la incorporació d’eines o recursos que atorguen determinades prestacions, com ara una banda magnètica, un xip o una etiqueta RFID. A l’era preinformàtica la primera funció, que és també l’original, tenia una gran importància. Només exhibint el carnet X es podia saber que tal persona podia accedir a unes instal·lacions, a un centre assistencial, etc. Avui l’usuari, titular del carnet, consta a la base de dades a la qual tenen accés els empleats de la piscina municipal o de la recepció del CAP, posem pel cas. En aquests casos, quan hi ha forma de verificar que una persona ha estat donada d’alta i figura en una relació d’usuaris, no sembla necessari recórrer a un altre document d’identificació personal que no sigui el DNI. Aquesta és, de fet, la funció del DNI i el que en justifica l’existència segon l’article 9 de la Llei Orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre protecció de la seguretat ciutadana:
1. Todos los españoles tendrán derecho a que se les expida el Documento Nacional de Identidad, que gozará de la protección que a los documentos públicos y oficiales otorgan las Leyes, y que tendrá, por sí solo, suficiente valor para la acreditación de la identidad de las personas.
He subratllat la frase final perquè el seu enunciat obliga a relativitzar el paper dels carnets que són simplement identificatius que es puguin expedir des de serveis públics. Si una persona figura a una base de dades com a usuària donada d’alta amb dret a obtenir un servei, com és el cas de les biblioteques, i s’identifica amb el seu DNI que té “por sí solo” valor suficient per a identificar-la, sembla com a mínim discutible exigir-li una altra credencial. Si és que cal procedir a la identificació de l’usuari és adequat, o en qualsevol cas suficient, demanar que exhibeixi el DNI, pràctica expressament avalada per l’art. 2.2 del Real Decreto 1553/2005, de 23 de diciembre, por el que se regula la expedición del documento nacional de identidad y sus certificados de firma electrónica. Aquest Reial Decret, en el seu article primer, reforça el valor i funció del DNI
1. El Documento Nacional de Identidad (…) goza de la protección que a los documentos públicos y oficiales otorgan las leyes (…)
2. Dicho Documento tiene suficiente valor, por sí solo, para acreditar la identidad y los datos personales de su titular que en él se consignen, así como la nacionalidad española del mismo.
A l’hora de verificar si una persona pot disposar d’un servei no hem de perdre de vista que allò que és essencial és identificar-la com a usuària i no si en aquell moment pot aportar un document en concret. La identificació es pot aconseguir amb el carnet de la biblioteca, el DNI, el carnet de conduir… o, com tantes vegades es fa a la pràctica, per la coneixença que es tenen el bibliotecari i l’usuari, sobretot quan aquest és un usuari habitual.
Un carnet específic d’identificació com a usuari d’un servei té tot el sentit quan no hi ha accés a la base de dades d’usuaris donats d’alta, com és el cas dels establiments que ofereixen descomptes als membres del Club Super 3 o als que disposen del Carnet Jove, o persones beneficiades per un descompte en el transport públic, o similars. Tal com dèiem en començar, un carnet té també molt de sentit quan incorpora recursos o eines indispensables per a obtenir un servei, com és el cas dels carnets universitaris expedits d’acord amb una entitat bancària i que es poden convertir en targetes de serveis financers, o el d’un carnet amb banda magnètica que serveixi per a donar accés a uns espais d’accés reservat, o un carnet del sistema de salut pública que en el futur pugui incorporar informació de la nostra història clínica, etc.
Els carnets específics d’usuaris d’un servei poden ser, per tant, necessaris, encara que no sempre. En la meva opinió s’haurien d’expedir només quan siguin imprescindibles. En qualsevol cas sembla clar que no són imprescindibles, no són l’únic sistema, per a identificar a l’usuari d’un servei públic. Recordem que les lleis promouen la simplificació dels tràmits administratius i reduir al mínim indispensable els tractaments de dades personals. Els mínims carnets imprescindibles mentre avancem cap al somni de poder disposar d’una única credencial que ens permeti efectuar qualsevol tràmit o obtenir qualsevol servei.
Aviat farà tres mesos de la publicació del Decret 56/2009, de 7 d’abril, per a l’impuls i el desenvolupament dels mitjans electrònics a l’Administració de la Generalitat, norma que desenvolupa part de les previsions de la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, i que concreta aspectes de règim intern de l’Administració de la Generalitat en el context de l’administració electrònica. El Decret toca un ampli ventall de temes entre els quals m’ha cridat l’atenció la creació d’una nova figura o eina, en un dels punts més innovadors del text. Es tracta del Catàleg de dades i documents electrònics (art. 17) definit com “la relació actualitzada de dades i documents que estan en poder dels ens previstos a la lletra a) de l’article 2.1 i d’altres administracions i institucions públiques, que es poden obtenir per mitjans electrònics, a l’efecte de fer efectiu el dret dels ciutadans i ciutadanes a no aportarlos a un procediment concret”. 
Imaginem per un moment al client d’una botiga de roba, una camiseria per exemple, que abans de marxar s’entreté a recollir les camises que s’ha emprovat, a penjar-les en el lloc precís i encara, camí de la porta, a revisar els cartellets amb els noms de les marques, posar bé els preus, tornar al seu lloc un article mal desat… Comprés molt o comprés poc tothom pensaria que es tracta d’un bon client, i també d’una bona botiga, perquè només una bona botiga seria capaç d’engrescar i fer col·laborar així als seus clients. 
