Ordinadors als exàmens?
Cada mes de juny, mentre preparo els exàmens de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents (UAB), me n’adono de com seria d’interessant que els alumnes els poguessin realitzar amb els seus ordinadors portàtils, sempre que no servissin per a utilitzar eines de missatgeria instantània que els permetessin connectar amb “col·laboradors externs”, és clar. Els exàmens han de servir per a repassar, fer pensar i treballar els temes, amb totala informació a la mà, com passa a la pràctica professional. Aquest és el sentit que intento tinguin els de les assignatures Dret i règim jurídic dels documents i Règim jurídic d’accés als documents i les dades.
Mentre això no s’acabi de regular hi ha alumnes que, a falta de poder recórrer a bones bases de dades automatitzades, en creen de manuals per accedir el més ràpidament possible a la informació. És el cas dels materials que m’acaba d’ensenyar en Matteo Manfredi un estudiant italià que m’ha deixat fer la fotografia que es veu al començament i que, mentre escric aquest post, està fent el seu examen de Dret i règim jurídic dels documents a pocs metres. Sobre els materials que s’ha baixat del campus virtual de la UAB, imprès i anotat, ha creat uns índexs plens de resums i referències, jugant amb els colors. Espero que el seu mètode funcioni. En certa manera es pot dir que en Matteo ha elaborat una petita base de dades que obtindria protecció en base al dret sui generis (art. 133 a 137 de la Llei de propoeitat intel·lectual). Aquesta pregunta, per cert, no surt a l’examen que està fent ara.
Sobre els post – it que ha utilitzat és evident que els senyors de 3M poden estar ben contents. Per això té raó en Matteo en això que diu a sota.
Al calaix de la meva taula he trobat el curiós artefacte que es veu a la imatge. És un calaix on s’acumulen sense massa ordre objectes que en principi faig servir freqüentment a la feina, però al fons sempre s’hi acaben acumulant els menys utilitzats, relegats a un segon terme. Avui m’acaba d’aparèixer aquesta mena de nau espacial en miniatura (?), o potser agulla (de molt mal gust) de corbata (?), o potser… He hagut de rumiar una mica abans no he recordat la funció d’aquesta petita peça que antigament, fa tres o quatre anys, havia fet servir amb certa freqüència. Si esteu interessats en saber què caram és això seguiu llegint. 
El blog ha tancat aquest mes d’agost però avui, dia 1 de setembre, torna puntual. I ho fa amb una referència que he trobat casualment aquestes vacances al que deu ser el primer cas de campanya massiva de marqueting aprofitant les guies telefòniques. En aquell cas va ser una campanya molt més amable que les típiques trucades que patim ara de forma indiscriminada. Es tracta de la que l’any 1915 el propietari de la marca 
Ni 25 anys de reserva, ni 30, ni 80, ni 100. Fins ara el temps de reserva més llarg que impedia accedir a documents o dades que jo coneixia eren els 100 anys del Reglament Notarial que en el seu art. 303 indica als arxivers de protocols que “en los días y horas hábiles que tengan señalados”, hauran de facilitar “la consulta de documentos que cuenten más de cien años de antigüedad”, però no a tothom sinó a “las personas de notoria competencia en los estudios de investigación histórica”.