Els resultats d’unes eleccions comporten sovint un relleu en els llocs de direcció política de les nostres administracions. En aquestes circumstàncies molts dels càrrecs que pleguen es plantegen quins són els documents que poden quedar-se i endur-se, i quins són els que han de deixar al seu successor. Aquests dies han estat reiterades les consultes que han arribat al despatx sobre la necessitat de delimitar els documents que són propis de la institució i els que són de l’alcalde o alcaldessa, o del president d’un altre tipus d’ens local, o del regidor, o del càrrec de confiança que haurà de deixar el lloc juntament amb la persona que el va triar. En entrades anteriors d’aquest blog m’havia referit a la qüestió de la titularitat del que podríem denominar documents dels polítics, comentant el que passà a la Moncloa en el relleu Aznar – Zapatero, o el que passà a la Casa Blanca en el relleu Bush – Obama. Seguidament resumeixo els aspectes principals a considerar sobre aquesta qüestió de gran importància que, en cas de mala praxis, pot comportar conseqüències greus.

D’entrada cal aclarir que els documents de titularitat pública, o sigui els que són propis de les institucions, no són només els documents administratius, els expedients administratius i els registres. També els documents creats pels polítics, càrrecs electes, càrrecs de confiança i similars formen part o s’integren l’esfera dels documents públics. L’article 6 de la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents enumera els documents públics englobant tots els documents de les administracions públiques, sense diferenciar naturalesa, insistint a més en aquesta qüestió de la manera següent:

2. Es consideren inclosos en l’enumeració de l’apartat 1 els documents produïts o rebuts per les persones físiques que ocupen càrrecs polítics en institucions públiques, sempre que aquests documents tinguin relació amb les funcions administratives o polítiques pròpies del càrrec.

A la mateixa conclusió s’arriba per la lectura de l’art. 49.2 de la Llei del Patrimoni Històric Espanyol (LPHE) i 19.2 de la Llei del Patrimoni Cultural Català.

Tots els procediments, criteris en el tractament i tècniques que la normativa exigeix aplicar als documents públics són, per tant, d’aplicació als documents dels càrrecs polítics. Què passa quan un càrrec d’aquesta naturalesa acaba el seu mandat o cessa? Tant la normativa estatal com la catalana deixen clara la qüestió. Diu la Llei d’arxius i documents (art. 10.3)

Els documents produïts o rebuts pels càrrecs polítics que, en cessar en llurs funcions, no es trobin a l’arxiu corresponent han d’ésser lliurats a qui els succeeixi en el càrrec o ingressats a l’arxiu de l’administració o ens pertinent.

Molts anys abans (1985) la LPHE, d’aplicació a tots els documents públics, ho havia ja establert així (art. 54), afegint un advertiment sobre el que comporta incomplir-ho.

1. Quienes por la función que desempeñen tengan a su cargo documentos a los que se refiere el artículo 49.2 de la presente Ley están obligados, al cesar en sus funciones, a entregarlos al que les sustituya en las mismas o remitirlos al archivo que corresponda.
2. La retención indebida de los documentos a que se refiere el apartado anterior por personas o instituciones privadas dará lugar a que la Administración que los hubiera conservado, generado o reunido ordene el traslado de tales bienes a un archivo público, sin perjuicio de la responsabilidad en que pudiera haberse incurrido.

L’obligació d’evitar que desapareguin documents i, en el cas que se’n retirin, emprendre accions per restituir-los, es contempla també en la Llei d’arxius i documents catalana perquè en aquest cas caldria aplicar l’art. 12.2

Quan els titulars de documents públics tinguin coneixement de l’existència de documents propis en possessió de tercers han de prendre les mesures legals pertinents per a recuperar-los.

El legislador s’ha preocupat de deixar clara aquesta qüestió que afecta, recordem-ho, a tota classe de document, sigui quin sigui el seu suport, generat o rebut en l’exercici de qualsevol funció pública. No cumplir les obligacions de custòdia, conservació i traspàs dels documents podria comportar també rsponsabilitats penals atès que es tractaria d’una conducta tipificada a l’art. 413 del Codi

La autoridad o funcionario público que, a sabiendas, sustrajere, destruyere, inutilizare u ocultare, total o parcialmente, documentos cuya custodia le esté encomendada por razón de su cargo, incurrirá en las penas de prisión de uno a cuatro años, multa de siete a veinticuatro meses, e inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de tres a seis años.

En definitiva, és evident que en el relleu d’un càrrec polític o cessament de càrrec de confiança únicament és possible retirar els documents de naturalesa absolutament personal que no guardin cap relació amb el càrrec o funció exercida, que es poguessin trobar accidentalment en el despatx o instal·lacions o equips de la institució. A la resta els és d’aplicació la normativa general que regula els documents públics, especialment en matèria de conservació i d’accés i comunicació. Esperem que per interès de tots tot això es compleixi també aquests dies de relleus a les nostres entitats locals.

Informació pública Documents polítics, Documents públics

El mes de maig hi haurà eleccions municipals i, a bona part de l’Estat, autonòmiques. Seran les primeres que es celebraran amb la nova regulació sobre la publicitat en període electoral que va entrar en vigor a finals de gener per una modificació de la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general (LOREG) que vol evitar que des de les institucions s’organitzin actes pretesament institucionals o informatius que poden respondre a interessos partidistes. L’article 50 LOREG s’hi refereix ara d’aquesta manera:

2. Desde la convocatoria de las elecciones y hasta la celebración de las mismas queda prohibido cualquier acto organizado o financiado, directa o indirectamente, por los poderes públicos que contenga alusiones a las realizaciones o a los logros obtenidos, o que utilice imágenes o expresiones coincidentes o similares a las utilizadas en sus propias campañas por alguna de las entidades políticas concurrentes a las elecciones.
3.- Asimismo, durante el mismo período queda prohibido realizar cualquier acto de inauguración de obras o servicios públicos o proyectos de estos, cualquiera que sea la denominación utilizada, sin perjuicio de que dichas obras o servicios puedan entrar en funcionamiento en dicho período.

És una positiva regulació que esperem eviti el lamentable espectacle que tantes vegades hem vist de les inauguracions a poques setmanes (o dies) vista del moment que s’obren les urnes, o el de les obres que s’acaben depressa i corrent (i malament). La prohibició, destaquem-ho, fa referència al període que s’inicia amb la convocatòria de les eleccions, no només el període de la campanya electoral,  i deixa clar que es prohibeixen inauguracions  i similars, però… A què es referix quan parla “de cualquier acto organizado o financiado (…) que contenga alusiones a las realizaciones o a los logros obtenidos”? Probablement, per a més claredat, hauria estat preferible prohibir “cualquier actividad” i no “cualquier acto” perquè amb el redactat actual, una interpretació literal de l’article portaria a admetre activitats informatives sobre nous serveis o activitats, per exemple repartiment de materials impresos, o publicitat en els mitjans de comunicació, o des dels llocs web, burlant i buidant d’efectivitat el redactat i l’esperit de la Llei.

La qüestió es complica una mica més quan observem que en alguns casos pot ser ben necessari o fins i tot imprescindible que dins el temps de la campanya electoral una administració hagi d’informar als ciutadans de l’entrada en funcionament d’un nou servei, la qual cosa obliga a pensar que portar a terme activitat informativa seria correcte quan això connecti amb l’interès dels ciutadans. De fet, la normativa no prohibeix que els poders públics puguin realitzar campanyes informatives sempre i quan no es vulnerin els principis d’objectivitati d’igualtat entre els actors elecorals.

Prèviament a la modificació de la LOREG la Junta Electoral Central ha establert la seva doctrina sobre on estaria el límit o la ratlla vermella a respectar. Un dels darrers exemples el trobem en la seva Resolució de 23 de novembre de 2010 formulada davant una denúncia per emissió, en període electoral a TV3, d’anuncis de la Generalitat de Catalunya sobre la campanya de vacunació antigripal estacional i sobre eleccions als Consells Escolars. Conclou la Junta que els anuncis no infringien cap norma perquè

1. En ambas campañas de información, concurre el carácter estacional y periódicamente reiterado de este tipo de campañas, que precisamente tienen que realizarse en estos momentos. En el caso de la elección a los Consejos Escolares porque dicha elección se realiza en este periodo en todo el territorio nacional. En el caso de la campaña de información sobre vacunación de la gripe porque, según se indica en el Informe de la Subdirectora General de Promoción de la Salud de la Generalidad de Cataluña, es en el periodo final de vacunación cuando resulta más conveniente llevar a cabo esta campaña.
2. De los videos examinados no se deduce connotación electoralista que permita entender que se induce directa o indirectamente el voto a favor de alguna de las candidaturas, pues se trata de una breve información de carácter objetivo sobre la elección a los Consejos Escolares y la campaña de vacunación de la gripe.

Òbviament apareixeran casos en els que la necessitat i l’interès públic serà menys evident, o poc evident, o potser inexistent als ulls d’algú. Impossible preveure i enumerar, i qualificar, tota la casuística. En qualsevol cas, esperem que la nova normativa es respecti, en benefici de tots i sobretot del propi sistema democràtic.

Actualització (26/03/2011)

La Junta Electoral Central ha aprovat i divulga una Instrucció en la que interpreta o dóna pautes per interpretar el nou article 50 LOREG. El podeu llegir des d’aquest enllaç. Enumera les activitats prohibides i permet determinats actes propers al concepte inauguració.

Informació pública Eleccions

Ahir al matí, a la Casa de l’Ardiaca, seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, es va presentar el recentment aprovat Reglament del Sistema Municipal d’Arxius de l’Ajuntament de Barcelona, una norma ambiciosa que incideix sobre tota la documentació municipal, s’obre a la nova realitat de l’administració electrònica i regula i relaciona les funcions i responsabilitats dels diferents centres d’arxiu municipal. El text final del Reglament va ser aprovat per la Corporació el passat 14 de juliol i el podeu llegir clicant en aquest enllaç en la versió que amablement m’ha facilitat la Direcció del Sistema Municipal d’Arxius.

Vaig participar en l’elaboració d’aquesta interessant norma en qualitat d’assessor extern de l’Ajuntament i ahir vaig tenir el plaer de poder participar en la sessió de presentació amb una intervenció sota el títol  Els documents i els arxius al centre de l’espiral. Novetats normatives en el context de la societat de la informació, que em va permetre referir-me a les principals novetats sobre la gestió de documents introduïdes per una dotzena de lleis aprovades en el període 2007 – 2010, destacant l’èmfasi que es posa en la necessitat de la funció arxiu i en l’aplicació de tècniques de gestió documental.

A l’animat torn de paraules final moltes intervencions van anar sobre la denominada reutilització de la informació del sector públic, una nova funció i un nou servei que s’ha de donar a la informació, en relació al qual, precisament, l’Ajuntament de Barcelona acaba d’anunciar que el primer trimestre de l’any vinent obrirà un portal – OpenData BCN – orientat a promoure aquest nous usos de la informació pública.

Alguns dels articles comentats els podreu trobar en el prezi que trobareu a sota mateix. Sense el text de la conferència les imatges perden molt de sentit però permeten veure els temes que van ser objecte de comentari. Un advertiment. En els textos no hi ha accents perquè prezi no n’admet. Per visionar-lo únicament cal anar clicant sobre la fletxa de play de la part inferior.

Bon zooming!!

Arxius, Informació pública, Patrimoni cultural Administració electrònica, Arxius, Documents públics, Reutilització informació

Aquests dies es confirma que les eleccions al Parlament de Catalunya seran ben entrat el novembre, amb la qual cosa el Parlament podrà celebrar encara un Ple que molt probablement permetrà aprovar la llei que ha de refundar l’Agència Catalana de Protecció de Dades. El projecte de Llei va entrar al Parlament l’octubre de l’any passat i pràcticament es troba al final del seu recorregut (podeu consultar els tràmits clicant aquí). Amb el pretext de donar compliment a l’art. 156.d) de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aquesta nova norma permetrà redefinir i reafirmar les funcions així com reforçar el rol i la independència de la fins avui Agència i a partir d’aviat Autoritat.

Dels diferents aspectes que planteja el text en la seva redacció actual, m’interessa fer referència a les funcions que s’atribueixen a l’Agència/Autoritat en un àmbit en el que fins ara no en tenia. com ho és el de l’accés a la informació del sector públic català. Més enllà de l’accés a les dades personals per part del propi interessat o afectat, aspecte sobre el que ja incidia fins avui l’Agència, ara l’article 5 (inicialment 10) del projecte de Llei diu que correspondran a l’Autoritat, entre altres, les funcions de:

c) Promoure, en l’àmbit de les seves competències, la divulgació dels drets de les persones amb relació a la protecció de dades i l’accés a la informació, i l’avaluació de l’impacte sobre la privacitat.
…
e) Dictar, sens perjudici de les competències d’altres òrgans i institucions, les instruccions i les recomanacions en matèria de protecció de dades de caràcter personal i d’accés a la informació.

L’enunciat de la lletra e) no ha variat en relació als esborranys anteriors, però en canvi en  textos anteriors el de la lletra c) no figurava l’esment a l’accés a la informació, amb la qual cosa es reafirma o es clarifica que efectivament la nova Autoritat actuarà en relació al dret d’accés dels ciutadans a la informació pública.

¿Correspon a una Agència de Protecció de Dades vetllar pel compliment del dret d’accés a la informació pública encara que la informació no contingui dades personals? A l’hora de decidir quin tipus d’ens o autoritat ha d’actuar en relació al dret d’accés a la informació pública trobarem arguments vàlids que permeten arribar a diferents solucions pcada una amb els seus avantatges i inconvenients. La futura llei estatal de transparència s’orienta precisament cap atorgar aquesta funció a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, segons epodem endevinar per les informacions que han arribat als mitjans, camí que sembla voler seguir, encara que dient-ho amb la boca petita, el legislador català.

Sigui quin sigui l’ens que hagi d’actuar en la promoció i salvaguarda del dret d’accés, tan important en una societat democràtica, sembla indiscutible que s’ha de fer en base a una llei que reguli amb detall aquest dret, una llei que en el cas de la informació de les administracions catalanes ha de ser forçosament una llei autonòmica. Les funcions  sobre accés a la informació que hagi de tenir l’Autoritat de Protecció de Dades, si és el cas, necessiten estar ben fonamentades en un bon text que el reguli i estableixi criteris i procediments. No pot ser que al final aquest dret entri en el nostre ordenament pel forat de la gatera. A veure si els partits polítics incorporen el tema en els seus programes electorals que és de suposar deuen estar preparant.

Accés a la informació, Informació pública, Protecció de dades Dret d'accés, Protecció de dades

La setmana passada la Comissió Europea va difondre el seu informe anual sobre com accedeixen els ciutadans als seus documents, una mena de radiografia que reflecteix periòdicament els esforços que fan les insttitucions comunitàries per acostar-se als ciutadans essent més transparents. La burocràcia europea s’esforça en ser més transparent i accessible, modificant i polint constantment la normativa i els procediments, activitat i esforços que contrasten amb l’apatia o indiferència dels legisladors estatal i autonòmic.

Tot i que el portal de la UE no és un exemple a seguir en matèria d’usabilitat, almenys en matèria de comunicació dels documents s’ha creat un espai des del qual s’accedeix als diferents registres i recursos d’informació. Aquestes millores han de contribuir a incrementar les consultes dels documents que, tal i com recull l’informe corresponent a 2009, segueix essent més aviat discreta.

De la lectura de l’informe en destaquem algunes conclusions:

• Les consultes no s’incrementen sinó que es mantenen estables.
• Els més interessats en l’accés són els lobbys i els experts, bufets d’advocats i ONGs que resideixen a Brussel·les.
• Les consultes provinents del món acadèmic (amb finalitats de recerca) són encara molt importants (21 %) però van en retrocés.
• Els temes o matèries que motiven més consultes són, per nombre de sol·licituds, el medi ambient, l’energia i els transports, la justícia, els drets i la seguretat, els temes de mercat interior i competència.
• En prop del 85% dels casos es va donar accés a tota la documentació sol·licitada; en prop d’un 5 % es va donar accés parcial; en el 10 % restant es va denegar l’accés.

I una conclusió final que agradarà als arxivers i gestors documentals que puguin llegir aquesta entrada. La pròpia Comissió considera imprescindible millorar la gestió dels documents i indica que cal

aproximar gradualmente las herramientas de búsqueda de las instituciones (en este contexto, podrían examinarse la aptitud y la viabilidad de un método de clasificación común para los documentos, con el objetivo de crear una función de búsqueda común)

O sigui, la classificació dels documents i un sistema de gestió documental únic, com a base per a millorar la transparència i l’accessibilitat, tal i com sempre proposen els arxivers a qui la pràctica els dóna, un cop més, la raó.

Accés a la informació, Informació pública Dret d'accés

En aquests darrers mesos de la VIII Legislatura, gairebé en temps de descompte, coincideixen al Parlament de Catalunya quatre projectes de Llei que incideixen plenament en el règim legal de la informació, la documentació pública, la protecció de les dades de caràcter personal, els drets dels ciutadans en relació a aquesta informació i dades i altres temes que tractem en aquest blog. Probablement totes aquestes normes seran aprovades dins la Legislatura tot i que estem ja arribant al seu final.

Per ordre de número d’expedient són:

• Projecte de llei de l’Autoritat de Protecció de Dades de Catalunya
• Projecte de llei de modificació de la Llei 21/2000, del 29 de desembre, sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient i la documentació clínica
• Projecte de llei d’ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya
• Projecte de llei de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya

Excepte la modificació de la 21/2000, que afecta només alguns articles d’aquella Llei, els altres tres textos són de gran importància i mereixedors de comentari i anàlisi que miraré d’anar fent des d’aquest blog. D’entrada però un breu comentari sobre un aspecte de gran importància que es tracta en el darrer d’aquests textos, en el que servirà de base a la futura llei de règim jurídic i de procediments de les administracions catalanes.

Es tracta de les referències a l’accés dels ciutadans a la documentació de les administracions, aspecte al que es dóna entrada a l’article 27 en els termes següents:

Article 27: Dret d’accés a arxius i registres
1. Els ciutadans tenen dret a accedir, directament i a distància per mitjans electrònics, als registres i als documents que formin part d’un expedient i es trobin en els arxius de les administracions públiques catalanes, sempre que els expedients corresponguin a procediments acabats en la data de la sol·licitud.
2. L’accés als documents que continguin dades referents a la intimitat de les persones està reservat a aquestes, que, en el supòsit que observin que aquestes dades figuren incompletes o inexactes, poden exigir que es rectifiquin o es completin, llevat que figurin en expedients caducats pel transcurs del temps, d’acord amb els terminis màxims que determinin els diferents procediments, dels quals no es pugui derivar cap efecte substantiu.
3. L’autorització i la denegació d’accés als registres i als arxius de les administracions públiques catalanes s’ha de fer per resolució motivada de l’òrgan competent, i ponderant en qualsevol cas els drets i interessos de privacitat, confidencialitat, protecció de dades i altres que podrien resultar afectats.

És (gairebé) la reproducció de parts de l’article 37 de la Llei 30/1992 de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, sense voluntat, sembla, de desenvolupar-ne els continguts ni de corregir els moltíssims problemes que aquell desafortunat article planteja. Sense poder analitzar tots els aspectes problemàtics que planteja l’article 37 de la Llei 30/1992 i 27 de la futura llei catalana, destaquem almenys que la regulació de l’accés no es pot limitar als documents que formen part d’expedients. Hi ha molta informació que ha de ser accessible que no està pròpiament incorporada en expedients. El projecte de Llei no aprofita tampoc per establir un termini per donar resposta a les sol·licituds d’accés, un aspecte procedimental essencial per tal que aquest dret tingui una certa potència i efectivitat. D’altra banda, postposar l’accés al moment en el que els expedients estiguin dipositats als arxius és fer dependre l’exercici d’un dret subjectiu d’un acte de tràmit que no l’hauria de poder condicionar: la transferència a l’arxiu. Seguint això, una administració “secretista” en tindria prou amb anar acumulant a les oficines la documentació i no transferir-la.

El redactat és francament desafortunat i no s’entén que no s’aprofiti aquesta oportunitat única per completar i corregir els defectes de la Llei 30/1992. El tema no sembla haver preocupat gaire durant la tramitació del projecte de llei. Només una esmena conjunta del Grup Parlamentari Socialistes – Ciutadans pel Canvi, Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa, proposa un nou punt de l’article 26 en els termes següents:

El personal responsable dels registres i arxius de les administracions públiques catalanes ha de vetllar per tal que no es produeixin demores injustificades en l’exercici d’aquest dret

Es tracta d’una afirmació ben intencionada però que en res millora el règim d’accés. D’altra banda la diligència dels empleats públics és exigible en aquest cas i en tots els casos.

Finalment, el més sorprenent de tot, és el fet que el redactat d’aquest article no sembla prendre en consideració una altra norma aprovada prèviament pel mateix Parlament. Es tracta de la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents que, amb voluntat d’arreglar algun dels errors de la Llei 30/1992, afirma en el seu article 34.2 que:

2. (…) El fet que un document no sigui en un arxiu no l’exclou de consulta pública.

Nou anys després sembla que no anem endavant sinó que més aviat reculem. Seria desitjableque abans de l’aprovació de la Llei es pugui introduir alguna millora.

Accés a la informació, Informació pública Documents públics, Dret d'accés

Avui al migdia s’han clausurat les jornades “Accés a la informació pública: l’avenç en transparència”, organitzades pel Síndic de Greuges. Vaig intervenir-hi convidat pels organitzadors per explicar el “Marc legal de l’accés a Catalunya” en una sessió en la que també partipaven Emilio Guichot, que va parlar de la regulació estatal del dret i del procés d’elaboració de la futura i esperada llei d’accés, i de Helen Darbshaire, directora d’Access Info Europe, que va fer una anàlisi de la regulació en altres països.

Emilio Guichot, professor de dret administratiu de la Universidad de Sevilla, és en l’actualitat subdirector general de Estudios y Propuestas Normativas del Ministerio de la Presidencia i condueix el procés d’elaboració de la norma sobre accés a la informació pública que figura en el programa electoral del PSOE per aquesta legislatura. Figurava també en el programa de la legislatura anterior. Tot i les reiterades i insistents preguntes dels assistents, el professor Guichot no va voler avançar els continguts del text en el que està treballant, excusant-se en la seva obligació de guardar reserva. No obstant va indicar que la futura norma incorporarà els principis de les recomanacions del Consell d’Europa i els que figuren en les normes d’accés dels països que han regulat més correctament aquest dret.

Un dels resultats positius d’aquestes jornades és que el Síndic de Greuges s’ha compromès a posar sobre la taula la necessitat d’una norma catalana sobre accés a la informació pública. Ha fet pública una nota de premsa que explica l’actuació d’ofici que portarà a terme. Confiem que aquesta nova actuació del Síndic sobre aquesta important qüestió ajudi a avançar cap a la transparència idea que era precisament l’objectiu i el títol de les jornades. La nota de premsa del Síndic recull també les conclusions de les jornades que són:

• Els ciutadans tenen dret a accedir a la informació en mans del sector públic, i les excepcions a aquest dret s’han d’interpretar en sentit restrictiu.
• La transparència permet que els ciutadans puguin avaluar la gestió pública, que coneguin la despesa pública, i així s’evitin pràctiques fraudulentes o corruptes.
• Les administracions han de ser proactives en la difusió de la informació i han de respondre les demandes d’informació dels ciutadans.
• Les administracions haurien de respondre sempre i de forma ràpida les sol·licituds d’informació dels ciutadans.
• Segons l’experiència internacional, la protecció del dret d’accés a la informació ha de ser garantida per un òrgan independent.

Accés a la informació, Informació pública Documents públics, Dret d'accés

Gràcies a un alumne del Màster en Arxivística i Gestió de Documents (gràcies Alberto) conec la notícia de la denúncia presentada contra el Col·legi de Registradors per el que podríem qualificar d’”excessiva publicitat” del Registre de la Propietat. Els denunciants expliquen que han comprovat una i altra vegada, adreçant sol·licituds a molts registres diferents, que els registres lliuren tota classe d’informació sense haver de justificar la sol·licitud o, fins i tot, justificant-ho posant qualsevol barbaritat. Tal com em diu un amic que treballa en un Registre, la denúncia no és sinó un altre capítol de la guerra oberta de fa temps entre notaris i registradors. Es dóna el cas que el president de la curiosa Asociación de Usuarios de los Registros Públicos denunciadora del cas és un notari directiu del Col·legi de Canàries. En qualsevol cas, els denunciants acusen als registradors de falta de diligència i venen a dir que el que volen és expedir (i cobrar) quantes més notes simples millor, fent passar l’obtenció de guanys per damunt de la reserva que mereix part de la informació que figura en el Registre ,i no prenent en consideració el que diu la normativa.

La normativa de referència és aquí l’art. 332 del Reglamento Hipotecario que en el seu punt tercer avança que

Quien desee obtener información de los asientos deberá acreditar ante el Registrador que tiene interés legítimo en ello.

I sobre l’expedició de notes simples precisa que

La nota simple, deberá reflejar fielmente los datos contenidos en los asientos registrales, sin extenderse más allá de lo que sea necesario para satisfacer el legítimo interés del solicitante y podrá referirse a determinados extremos solicitados por el interesado, si a juicio del Registrador, con independencia de quien sea éste, se justifica suficientemente el interés legítimo, según la finalidad de la información requerida.

D’aquest enunciat es dedueix que:

• No tota la informació que figura al Registre de la Propietat és de lliure accés per a tothom
• El sol·licitant ha de motivar la sol·licitud i indicar quin és l’interès legítim que la justifica
• El Registrador ha de valorar-la i proporcionar la informació en el grau i amplitud necessària i proporcional a l’interès que hagi acreditat el sol·licitant

Així doncs, si no existeix aquest interès que exigeix el Reglament, es podria accedir lliurement a informació descriptiva dels immobles (extensió, ubicació, afrontaments…) i a parer meu també a càrregues existents sobre aquests immobles. No en canvia a altres informacions, com per exemple les dades personals o circumstàncies personals dels titulars de les finques.

En realitat, la necessitat d’acreditar un interès legítim per accedir a dades de caràcter personal és la norma general en qualsevol sol·licitud d’accés a documents dels ens del sector públic. Aquest és el criteri proclamat a l’art. 37.3 de la Llei 30/1992 de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i, òbviament, hauria de ser també el criteri per a la comunicació de les dades personals que figuren en el Registre de la Propietat.

És molt meritori l’esforç que es fa en els Registres per millorar el servei i atendre ràpidament les sol·licituds d’informació. Tan de bo totes les administracions públiques fossin capaces de contestar-les amb la celeritat que ho fa el Registre. Ara potser falta únicament matisar o modular les respostes.

Accés a la informació, Informació pública, Protecció de dades Dret d'accés, Protecció de dades

Foto: Ariadna Matas

L’estruç que mira la càmera  (fotografia feta al Baix Empordà el dia 13 de març) sembla que digui “es pot saber què mires?”, o “que no havies vist mai un estruç passejant sobre la neu?”. És una de les moltes imatges insòlites, aquesta curiosa i divertida, que ens ha deixat la cèlebre nevada del 8 de març. L’estruç és un animal ben estrany. M’imagino que el coll llarg l’ajuda a veure a llarga distància i fugir ràpidament si observa perill a l’horitzó. O sigui que esforçant-se per veure ben lluny el coll se li ha anat estirant, estirant. Un coll molt llarg que, curiosament, també li permet amagar el cap en un forat davant del perill, fer veure que no hi és. Dues reaccions possibles: actuar i moure’s o fer veure que no hi és. És un animal ben curiós, també en aquest sentit.

En tot això penso aquests dies que en els mitjans de comunicació i la gent de Girona parlem tant dels temes derivats de la catastròfica nevada:. Es comenta si  les torres i la xarxa elèctrica eren les adequades, quines són les responsabilitats d’uns i altres, si hi haurà indemnitzacions… En aquest sentit és curiós l’enorme contrast que hi ha entre la quantitat d’informació que proporcionen els mitjans de comunicació, que no paren de tractar aquests temes, de fer parlar experts, de portar-ho a les tertúlies radiofòniques, de dibuixar plànols a les pàgines centrals dels diaris, i  d’altra banda el silenci absolut que trobes als mitjans que té el Govern, especialment a les pàgines web de la Generalitat. He fet com l’estruç de la imatge i he estirat el coll per veure si els Departaments afectats posaven informació en els seus llocs web i, efectivament, el resultat és tan desolador com l’estat actual dels nostres boscos. En el cas del Departament de Medi Ambient no hi ha cap referència a la nevada, ni a actuacions o iniciatives que es proposin realitzar. En el lloc web del Departament d’Interior hi ha únicament notícies en forma de breu, recollides dels mitjans. La nevada no existeix. De tota manera, la decepció més gran te l’emportes si busques informació a la web del Departament d’Indústria i Energia, on seria lògic  trobar referències als temes que ara més preocupen, per exemple informació sobre les inspeccions que s’havien fet a les infraestructures que ara han caigut, i els seus resultats, o informació sobre la normativa tècnica que han de seguir les companyies que es dediquen al transport d’electricitat. Res de res. La nevada no existeix tampoc a la pàgina del Departament que vetlla per aquesta matèria.

La transparència de les actuacions públiques i l’esforç per comunicar informacions rellevants s’han de practicar especialment quan es produeixen fets que interessen i preocupen a col·lectius importants de ciutadans. No dèiem que les noves tecnologies ho permetien fer de forma millor i més intensa? Si tornem al nostre amic l’estruç, sembla que en aquest cas l’opció triada no és la d’actuar i moure’s sinó la d’amagar el cap i fer com si res no hagués passat. Francament decebedor.

Accés a la informació, Informació pública Internet

“Podem dir al propietari d’un pis el nom de les persones que hi figuren empadronades?”. Molts ajuntaments es fan aquesta pregunta perquè són freqüents les peticions de propietaris d’immobles, generalment de pisos en règim de lloguer, que efectivament demanen ser informats de les persones que hi figuren empadronades. Aquestes peticions guarden relació amb problemes entre el propietari i els llogaters, o bé amb denúncies dels veïns de l’escala que s’adrecen al propietari per problemes en la convivència… Una cosa és que el contracte de lloguer incorpori clàusules i advertiments sobre prohibició de subarrendar o de limitació d’usos, i que identifiqui les persones a les que es lloga l’habitatge, i l’altra és que tot això es compleixi a la pràctica. D’aquí que els propietaris s’adrecin a l’Ajuntament buscant informació per poder verificar qui viu en el pis que té llogat. Com molts ajuntaments saben, aquesta informació no es pot donar, encara que el senyor propietari es desesperi. Si seguiu llegint trobareu quin és el criteri majoritari al respecte o, millor dit, el criteri que les agències de protecció de dades han exposat i fet dominant i, al final, la meva modesta opinió que, per cert, és totalment discrepant. Read more…

Accés a la informació, Informació pública, Protecció de dades Dret d'accés, Protecció de dades