Ahir sabíem de la sentència d’un Jutjat del Mercantil de Madrid sobre la demanda de Telecinco contra YouTube per tenir penjats vídeos de programes de la cadena. Telecinco, que recorrerà la sentència, adduia que YouTube violava els seus drets de propietat intel·lectual per acollir aquests vídeos, però el jutge ha considerat que YouTube no té l’obligació d’establir un filtre previ sinó únicament actuar retirant els vídeos, a partir de la notificació del titular dels drets, en aquest cas Telecinco.

La sentència ha aconseguit gran ressò per la importància de les dues parts implicades, però en realitat no diu altra cosa que allò que està en l’esperit i en part en la lletra de la Llei 34/2002, d’11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic. La responsabilitat dels continguts és d’aquell qui els puja i no pas de qui presta serveis d’intermediació per a fer-los accessibles. De fet l’altra opció, o sigui la de fer responsable també al que fa la intermediació (operadors de xarxes de telecomunicacions, proveïdors de serveis d’allotjament i altres intermediaris) faria impossible l’existència d’Internet, o almenys de l’Internet potent, dinàmic i en constant transformació i creixement que tenim la sort de conèixer. El proveïdor de serveis d’intermediació ha d’actuar amb diligència en conèixer la suposada vulneració de drets, però exigir-li que prèviament filtri els continguts frenaria enormement o potser acabaria amb la pròpia existència d’Internet.

Hem de posar controls a l’entrada d’una autopista per verificar si cada un dels cotxes que hi accedeix és efectivament propietat del conductor? El propietari del cotxe robat podria demandar al concessionari de l’autopista per no haver fet aquest control? I controls previs d’alcoholèmia també? I controls previs de…? No tinc cap simpatia per aquells que pugen continguts il·lícits a portals com YouTube però per la bona salut de la xarxa és d’esperar que sentències com aquesta es repeteixin arreu.

Internet, Propietat intel·lectual Internet, Propietat intel·lectual

Entre els millors lipdubs que podem veure a la xarxa, almenys entre els que més m’agraden a mi, hi ha el que es va enregistrar a la Universitat de Vic el mes de maig passat amb la participació de més de 800 persones, un muntatge molt divertit que ha estat vist a YouTube més de 730.000 vegades. Si no l’heu vist encara disfruteu-lo clicant aquí.

El lipdub és un gènere nou. És interessant des de molts punts de vista perquè és una nova manera de combinar activitats creatives. Hi ha guió, coreografia, música, escenografia… i tot el que pugui tenir lloc (exercicis gimnàstics, d’equilibri, jocs…) al pas d’una càmera. Els lipdubs no intenten explicar cap història en concret però acaben venent una imatge i un missatge. Els meus preferits són els que, com el de la UVic, estan plens de microgags, breus intervencions de personatges o d’efectes visuals que en un no res transmeten alguna idea o una picada d’ullet a l’espectador. Aquests microgags són probablement el més genuí d’aquestes representacions.

Però al mateix temps els lipdubs són videoclips sensacionals que poden fer un gran favor al grup de qui se n’ha triat la música. El cas de la UVic és un bon exemple. El grup Train, autor de la cançó Hey Soul Sister que posa el fons musical al lipdub de la UVic, recomanava ja fa mesos des de la seva web que es visionés aquest lipdub penjat a YouTube. Train qualifica d’impressionant el video perquè de fet no es podia imaginar que 800 figurants ballarien i es mourien al ritme de la seva cançó davant de tot el món. Els de la UVic han fet contents. a Train.

També n’estan molt contents els de la discogràfica que té els drets de l’enregistrament: Columbia Records. Segons informa la UVic fa pocs dies la Universitat ha rebut un obsequi d’aquesta discogràfica en forma de cartell acompanayat d’un text en el que es manifesta l’agraïment per haver ajudat a fer pujar les vendes del single amb la cançó (descàrregues des de l’Itunes i similars potser) per sobre dels 4 milions d’exemplars.

El cas del lipdub UVic demostra que determinats actes d’explotació de peces musicals, fets sense contraprestació econòmica a favor dels titulars dels drets, acaben essent molt beneficiosos per aquests titulars.

El grup TRAIN content. Columbia Records contenta. La UVic contenta. Els que veiem el video també. Tothom hi surt guanyant. El criteri de “qui utilitza una cançó ha de pagar” pot ser en ocassions perjudicial als titulars dels drets sobre aquesta. Tractant-se d’una Universtitat és ben oportú dir que és tota una lliçó.

Propietat intel·lectual Música, Propietat intel·lectual

Dibuixar el mapa del món. Segueixo des dels seu naixement l’Open street map, l’apassionant projecte col·laboratiu promogut per una fundació britànica de dibuixar un mapa del món. Dibuixar el mapa del món? Però no ho tenim més o menys això? Els prop de 200.000 col·laboradors que van donant forma al projecte es proposen, i estan aconseguint, dibuixar un mapa que sigui de tota la comunitat, o sigui no afectat o condicionat per drets de propietat intel·lectual, amb la intenció de crear una font d’informació oberta a qualsevol ús. Un mapa per a tots i de tots, aquesta seria la diferència amb altres mapes ja existents i que s’han convertit en llocs de referència i consulta obligada per a tothom. El de Google, per exemple, que de fet pertany a aquesta simpàtica companyia privada, que és simpàtica i moderna però privada. Google mateix ens recorda que els drets del seu mapa li corresponen, tot i que recorren a la col·laboració dels usuaris, i per això hi exhibeix la C encerclada que recorda que té els drets reservats.

Open Street Map (aquí un resum de la seva història) és l’intent, cada cop més fet realitat, de crear un mapa lliure i obert a tots els usos. La informació geogràfica és avui fonamental tant amb finalitats comercials i de negoci, com de lleure o en qualsevol aspecte de la vida quotidiana, especialment si la lliguem amb l’ús d’un GPS. D’aquí la importància de poder disposar de fonts d’informació el més obertes possible i no condicionades per drets de tercers.

Els promotors d’aquest fantàstic projecte es van reunir ara fa pocs dies a Girona, precisament, en la seva conferència anual A l’State of the Map 2010 van analitzar l’estat del projecte que, sempre és oportú recordar-ho, és obert a totes les aportacions i col·laboracions. Al diari EL PUNT d’ahir em van publicar una breu referència a aquesta reunió.

Un dels molts aspectes interessants que planteja l’Open Street Map (per cert, per què no Open World Map?), és el del tipus de llicència que vol utilitzar per a difondre els seus continguts. En l’actualitat el mapa està llicenciat en base a Creative Commons reconeixement d’autoria – compartir igual, però els promotors exploren la possibilitat d’una nova llicència denominada creada expressament amb el nom d’Open Database License – ODbL (llicència de base de dades oberta) que s’adapti millor a una creació tan dinàmica i complexe com és aquesta i que de ben segur es podria utilitzar en altres iniciatives de la mateixa naturalesa (més informació sobre aquesta qüestió  la trobareu en aquest enllaç).

En definitiva, un projecte que per molts motius val la pena de seguir i, si es disposa d’una mica de temps, amb el que val la pena col·laborar com ja estan fent prop de 200.000 persones de tot el món.

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual

Ara fa prop d’un any comentava aquí mateix la previsió que figurava a l’aleshores avantprojecte de la Llei de la ciència de fer accessible, de forma oberta, la producció científica finançada amb recursos públics. Es tracta d’una qüestió de gran importància especialment per al sector de les universitats i dels organismes de recerca, i que afecta al personal investigador, a les institucions per les que treballen, als editors de revistes científiques i a les biblioteques o serveis responsables de difondre els treballs de recerca. L’accés obert a les publicacions científiques pot topar, de fet topa, amb els criteris o interessos dels editors de moltes revistes, interessos absolutament legítims, com també és ben legítim proposar que quedi en accés obert tot treball de recerca finançat des dels pressupostos públics. En aquest terreny entra de forma decidida l’ara ja projecte de Llei de la ciència, la tecnologia i la innovació que divendres passat es publicava al Boletín de las Cortes com a inici del seu tràmit parlamentari.

L’article que interessa comentar és l’actual 36 Difusión en acceso abierto, que ha experimentat diferents canvis des del redactat del primer esborrany. El redactat actual és:

1. Los agentes del Sistema Español de Ciencia y Tecnología impulsarán el desarrollo de repositorios, propios o compartidos, de acceso abierto a las publicaciones de su personal de investigación.
2. El personal de investigación cuya actividad investigadora esté financiada íntegramente con fondos de los Presupuestos Generales del Estado hará pública una versión digital de la versión final de los contenidos que le hayan sido aceptados para publicación en publicaciones de investigación seriadas o periódicas, tan pronto como resulte posible, pero no más tarde de doce meses después de la fecha oficial de publicación.
3. La versión electrónica se hará pública en repositorios de acceso abierto reconocidos en el campo de conocimiento en el que se ha desarrollado la investigación, o en repositorios institucionales de acceso abierto.
4. La versión electrónica pública podrá ser empleada por las Administraciones Públicas en sus procesos de evaluación.
5. El Ministerio de Ciencia e Innovación facilitará el acceso centralizado a los repositorios, y su conexión con iniciativas similares nacionales e internacionales.
6. Lo anterior se entiende sin perjuicio de los acuerdos en virtud de los cuales se hayan podido atribuir o transferir a terceros los derechos sobre las publicaciones, y no será de aplicación cuando los derechos sobre los resultados de la actividad de investigación, desarrollo e innovación sean susceptibles de protección.

Si la Llei s’aprovés en aquests termes es faria un pas endavant molt important en les polítiques de foment a l’accés obert. L’accés, segons el projecte de Llei, s’ha de fer possible màxim dotze mesos (sis mesos en una versió anterior) després de la publicació en qualsevol revista i serà així sense perjudici dels drets adquirits per l’editor que, en conseqüència, només podran ser exclusius durant un termini màxim d’1 any. D’aquesta obligació de posar en accés obert en quedarien al marge els treballs que no hagin estat finançats íntegrament pels pressupostos públics (per exemple en base a convenis amb empreses o altres ens privats) ni els “susceptibles de protección” (final punt 6). En aquest punt el redactat ha perdut claredat i qualitat en relació a versions anteriors que indicaven que no hi hauria protecció quan els treballs “se encuentren protegidos por un título de propiedad industrial”, molt més precís i aclaridor que aquest misteriós “susceptibles de protección”.

En el redactat actual apareix també com a novetat la funció del Ministerio de Ciencia e Innovación que haurà de facilitar “el acceso centralizado a los repositorios” (5), molt en línia amb la constant assignació de protagonisme i funcions a favor de l’administració central tan freqüent des de fa temps en moltes iniciatives legals.

En qualsevol cas esperem que el redactat actual es mantingui almenys en els aspectes més fonamentals i finalment arribi aquest impuls a les polítiques d’accés obert a la creació científica.

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual

L’Anish Kapoor (Bombai 1954) ha fet el cartell anunciador de l’11è Festival de Músiques Religioses i del Món de Girona, segons va informar, i ensenyar, l’altre dia el diari EL PUNT. Podreu veure bé el cartell si visiteu el web del Festival. La notícia em serveix d’excusa per explicar una curiosa i intensa polèmica nascuda al voltant d’una cèlebre i gran obra d’aquest artista ídem. Es tracta de la Cloud Gate, l’enorme gota que sembla de mercuri creada per al Millenium Park de Chicago. En podreu veure l’emplaçament a la web d’aquest parc inaugurat el 2004 no pas lluny de la casa de l’aleshores senador Barack Obama.

El cas és que els tractes entre l’escultor i els promotors de l’obra preveien que els drets sobre les reproduccions fotogràfiques d’aquella gran escultura li corresponien a l’artista, de manera que un cop inaugurat el parc i el monument, de seguida van aparèixer problemes entre els responsables municipals i els fotògrafs professionals que es negaven a pagar la taxa establerta: 350 $ per dia pel treball d’un fotògraf, 1.200 $ per fer enregistraments de vídeo o 50 $ per fer fotografies de casaments (!). En realitat, la reserva de drets prevista inicialment no era únicament a favor de l’Anish Kapoor sinó per a tot els artistes que tenen obra en el  Parc. La polèmica va esclatar al voltant de la gran, en tots els sentits, Cloud Gate. Es pot cobrar per fotografiar amb finalitats comercials una escultura situada a la via pública? Si l’Ajuntament neteja el parc, conserva l’escultura…, ha de seguir cobrant l’artista per cada fotografia que es posi, per exemple, a la web d’una agència de viatges? Nosaltres, a casa nostra, ens podríem fer les mateixes preguntes. Després de mesos de polèmica, finalment les taxes es van retocar i ara només s’apliquen quan el parc i la imatge s’utilitzen per a grans produccions. Mala sort per al senyor Kapoor.

Per cert, si mai teniu ocasió de conèixer l’artista sobretot no li digueu que la seva Cloud Gate us fa pensar en una mongeta, que si us la mireu bé veureu que de fet hi fa pensar. No ho suporta. Millor parlar-li del magnífic cartell que ha fet per al festival gironí.

[text adaptat del publicat a El Punt, edició comarques gironines, el 29/03/2010]

Fotografia, Propietat intel·lectual Fotografia, Propietat intel·lectual

Gràcies a la meva subscripció a la llista pinews llegeixo un comentari sobre els casos de robatoris d’idees d’un empleat per part del seu superior. L’article es titula “Què fer si el teu cap et roba una idea que has tingut tu?” i comenta que les sessions de treball conjunt, d’exposició d’idees, tipus pluja d’idees, és una de les estratègies utilitzades pels caps per desposseir als empleats de les seves idees. Sembla una història de bons (els empleats) i dolents (els caps) però la cosa, evidentment, no és tan clara ni senzilla.

Si una persona ha estat contractada per “tenir idees”, per exemple una empresa de publicitat que necessita creatius que participin en processos d’elaboració de projectes, campanyes, dissenys… òbviament l’empresari ha de poder-ne disposar. Tinguem també present que la idea en si, abans de ser materialitzada, difícilment pot obtenir protecció. Els drets es reconeixen únicament sobre les idees ja manifestades o, millor dit, sobre la forma com s’han materialitzat, creat o expressat les idees.

Centrant-nos ja només en això, o sigui en la materialització de les idees, en l’obra que resulta d’un procés de creació (un text, unes imatges, un projecte tècnic, un disseny…) existeix una transferència de drets que opera automàticament a favor de l’empresari sempre i quan l’empleat que l’hagi creat hagi estat contractat per a realitzar aquest tipus de treball. A això es refereix la Llei de propietat intel·lectual quan parla de les creacions de “l’autor assalariat”:

Artículo 51. Transmisión de los derechos del autor asalariado.
1. La transmisión al empresario de los derechos de explotación de la obra creada en virtud de una relación laboral se regirá por lo pactado en el contrato, debiendo éste realizarse por escrito.
2. A falta de pacto escrito, se presumirá que los derechos de explotación han sido cedidos en exclusiva y con el alcance necesario para el ejercicio de la actividad habitual del empresario en el momento de la entrega de la obra realizada en virtud de dicha relación laboral.
3. En ningún caso podrá el empresario utilizar la obra o disponer de ella para un sentido o fines diferentes de los que se derivan de lo establecido en los dos apartados anteriores. (…)

De tota manera, perquè hi hagi aquesta transmissió s’ha de complir el fet que l’autor hagi estat contractat per a realitzar aquella classe de treballs, no un altre de sou i categoria inferior, per exemple. D’altra banda queda clar que la idea la pot explotar l’empresari per a l’exercici de la seva activitat empresarial habitual, de manera que si volgués explotar-la d’alguna altra forma, o desenvolupar una nova iniciativa empresarial, o cedir els drets a una altra empresa, hauria d’acordar-ho amb l’empleat que l’hagi creat.

Molt breument aquestes serien les regles en cas que el contracte laboral no especifiqués res al respecte. No obstant, de comú acord, empleat i empleador òbviament poden negociar condicions diferents.

A remolc de tot plegat em permeto formular una altra pregunta: “Què fer si tens una idea que no té res a veure amb l’encàrrec de treball que t’havien fet?’.
La resposta, en aquest cas seria:
- Demana a la teva empresa que et donin una participació sobre els resultats de l’explotació
o encara millor
- Munta la teva pròpia empresa

Propietat industrial, Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual

Moltes de les persones que es descarreguen ilegalment pel·lícules o música d’internet, sense pagar als titulars dels drets, ho vesteixen i ho justifiquen dient que això és modern i innovador. Argumenten que és seguir un nou model nascut de les noves tecnologies, que voler impedir-ho és ser contrari al progrés, etc. En realitat és justament el contrari. Vegem per exemple què passa amb el llibre-e. Tinc ocasió de parlar amb editors que treballen ja en l’edició de llibres electrònics i amb molts altres que es plantegen seriosament fer-ho. Molts d’aquests segons vacil·len, dubten de si fer la inversió i llançar-s’hi, i la causa principal, encara que no pas l’única, és precisament la por a la pirateria. L’exemple del que està passant amb la música els desanima i els fa dubtar. Tothom sap que posar un llibre a la xarxa és exposar-lo a un destí similar al que segueixen/pateixen les creacions musicals, de manera que l’activitat dels audaços i moderníssims pirates, actua en realitat frenant el progrés, retardant la possibilitat de que tots poguem accedir, des de qualsevol lloc, a grans biblioteques virtuals on consultar (accedir gratuitament, llogar, adquirir) les obres fruit de la creació i la recerca. Els moderns pirates perjudiquen als que tenen drets, i al mateix també ens perjudiquen als que ens agradaria veure avançar més depressa aquest somni.

Els editors que tenen por, són uns paranoics? És una por infundada? Doncs no, tenen tota la raó de témer pels seus drets i pels dels seus autors. El llibre electrònic acaba de néixer però ja és víctima de la pirateria. Una consultora nordamericana estima en nou milions les descàrregues ilegals produïdes als Estats Units  únicament durant el darrer trimestre de 2009, per un valor total de 2.800 $. Qui més posa a la xarxa més s’arrisca a ser víctima. Llegia dies enrere que el Grup Planeta tenia localitzades, mesos enrere, mitja dotzena de webs que sense la seva autorització es lucraven oferint les seves edicions. Ara ja superen les 500. Una plaga.

Els llibres de pirates són fantàstics, però els pirates de llibres frenen el progrés.

Propietat intel·lectual Llibre electrònic, Propietat intel·lectual

M’ha tocat anar a la barberia, i aquest cop no he tingut temps de fullejar-hi cap revista, ni diari, com sempre puc fer. És una barberia / perruqueria molt ben portada i d’ambient agradable, amb conversa assegurada, conversa que aquest cop ha estat intensa i sense espais ni per repassar el diari que havia agafat en entrar. En Jordi, un dels perruquers socis que sap de què treballo, m’ha preguntat sobre la tarifa que la SGAE els pretén cobrar per tenir música posada. Sense cap ganes de justificar a la SGAE per raons que serien llargues d’explicar, li he contestat que efectivament, es tractava d’un acte de comunicació pública i que calia abonar la tarifa establerta per a llocs de treball (tarifa que per cert no es pot llegir en català), calculada segons metres quadrats, perquè això era utilitzar música en benefici del negoci i per tant calia compensar els músics, que com tothom també han de menjar, etc…

En Jordi es veu que hi havia pensat i per això m’ha dit de seguida:

- “I pel diari que tens a les mans, també em demanaran que pagui?”.

No l’he volgut espantar ni atabalar però, efectivament, els editors de diaris podrien en teoria arribar algun dia a plantejar aquesta qüestió i demanar compensació per un ús dels seus productes que es fa fora de l’àmbit personal o domèstic, igual que en el cas de la música. No obstant, per una cosa es paga i per l’altra no, encara que en tots dos casos prèviament ja s’han abonat drets: en el cas de la música l’emissora paga a l’SGAE, i en el dels diaris es paga directament a l’editor (subscriptors) o al quiosquer.

- I les litografies que tinc penjades a la paret de la perruqueria?

Uff! No hi ha hagut treva fins el final. En aquest cas, he explicat, la Llei senyala que el propietari d’una obra plàstica adquireix el dret a exposar-la sense haver de compensar a l’artista, amb independència del lloc on es faci, sigui a casa o a la feina. Per tant en aquest cas cap problema.

En Jordi no acaba d’entendre que tot això sigui tan complicat. Per la música que ja ha pagat drets s’ha de tornar a pagar. Per la premsa que també n’han pagat, no s’ha de tornar a pagar però es podria haver de tornar a pagar. Pels quadres no s’ha de pagar. Realment costa de justificar, sobretot si ningú ho explica. Realment seria més fàcil si tot es pogués compensar amb un únic pagament.

- “I si en lloc de posar música em poso a cantar jo, també hauria de pagar?”.

- “Doncs sí. També, sempre que les cançons estiguin en el repertori d’obres gestionat per la SGAE. Més val que no ho facis que, a més, corres el risc de perdre algun client”, li he dit jo.

Esperem que no ho faci.

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual

“La promoció musical a Catalunya” és el títol del treball de recerca de segon de batxillerat que Ariadna Matas ha  presentat fa poques setmanes. El treball porta el subtítol “de cantar a la dutxa a viure de la música” i analitza sobretot com s’ho fan els músics emergents catalans per arribar al públic i intentar viure del seu art. Tracta tot un ventall de temes relacionats amb el sector musical, per exemple el canvi de model en la producció i gestió de les creacions, o els gustos del públic i les formes d’accedir-hi, l’opinió de músics i públic sobre el P2P… Impossible resumir-ho aquí però, amb permís de la seva autora, val la pena destacar algunes de les conclusions que resulten de les enquestes fetes a 300 persones consumidors de música i a 25 músics que estan en els inicis de la seva vida professional.

De les preguntes al públic:

- Un 40% de consumidors no compra cap CD i un altre 40% en compra fins un màxim de 5 a l’any. Read more…

Propietat intel·lectual Música, Propietat intel·lectual

Imatge extreta de Wikipedia, entrada "Ryuichi Sakamoto"

En Lluís Anglada, director del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya,  explica en el seu imprescindible blog que ha estat escoltant música d’en Ryuichi Sakamoto després de parlar d’aquest músic amb mi. Precisament en Ryuichi Sakamoto va fer un concert a l’Auditori de Girona diumenge passat dins la programació de Temporada Alta una meravella de concert i un privilegi haver pogut escoltar en directe aquest home a qui també admiro pel seu compromís social. Com que a en Lluís i a mi, i als lectors que passen per aquest blog, ens interessen els temes de propietat intel·lectual, volia aprofitar la cita que fa en Lluís i la música d’aquell genial japonès per proposar un petit joc en el que pot participar tothom. Si cliqueu i seguiu llegint trbareu la proposta per qui vulgui jugar. Read more…

Propietat intel·lectual Música, Propietat intel·lectual