Treballant en un cas de drets de propietat intel·lectual sobre una producció cinematogràfica, he tornat a repassar l’anacrònic i entranyable, però ben vigent, Orden de 31 de diciembre de 1948 por la que se aprueba la Reglamentación Nacional de Trabajo en la Industria de Cinematografía. Dic anacrònic perquè la seva lectura evoca funcions i maneres de treballar irreconeixibles avui, tot i que la norma segueix essent, com deia, plenament vigent. Entre les categories laborals defineix, per exemple, els “avisadores” que segons aquesta norma “son los que ejecutan los encargos y recados que se le encomienden”, o els “aspirantes” que són “los que, dentro de la edad de catorce a dieciocho años, trabajen en labores propias de oficina, dispuestos a iniciarse en las peculiares de cada especialidad”. De la mateixa edat són els “recadistas y botones…  subalternos mayores de catorce años y menores de veinte que realizan funciones similares a los ordenanzas”, etc… Observará el lector que la norma contempla el treball de menors de 16 anys, de manera que contradiu frontalment l’article 6 de l’Estatut dels Treballadors que afirma amb contundència que “1. Se prohíbe la admisión al trabajo a los menores de dieciséis años”.

L’Ordre de 1948 no ha estat derogada tot i que és obsoleta i entra en contradicció tant amb normes posteriors com amb la realitat actual del sector. No és, ni molt menys, un cas aïllat. El nostre legislador sembla sempre més inclinat a fer noves lleis que no pas a revisar, corregir o derogar les ja vigents, i el mateix es podria dir de qui ostenta la potestat de reglamentar. Les normes s’acumulen unes sobre les altres sense fer prou l’esforç de depurar l’ordenament i anar eliminant el que no té sentit o vigència. De tot plegat en resulta un maremàgnum normatiu inabastable, caòtic. Segons un estudi efectuat l’any 2004 que cito de memòria, l’ordenament jurídic espanyol el constitueix un entramat de prop de 10.000 lleis i més de 150.000 textos reglamentaris. Sortosament no totes aquestes normes tenen incidència real sinó que moltes segueixen vigents com si estiguessin en els llimbs legals.

Tanta producció normativa prové, en part, del que tots plegats exigim. Som una societat molt inclinada a exigir que se’ns digui per escrit el que podem fer i el que no podem fer. “Si no ho prohibeix una norma és que ho puc fer”, seria el punt de partida, de manera que hem hagut de fer ordenances que exigeixen als propietaris dels gossos que recullin les seves defecacions o que prohibeixen despertar els veïns amb música estrident en hores de descans. Per tant, hem de fer normes i més normes que, d’altra banda, tampoc ens entusiasmarà cumplir. Tenir moltes normes dóna, això sí, una aparença de legalitat tot i que el vell aforisme llatí ja adverteix, potser amb excessiva contundència, que aquesta relació no és automàtica:

Corruptissima re publica plurimae leges
(la més corrupta de les repúbliques és la que més lleis té)

Sobre aquesta esquizofrència relació que tenim amb les normes (els exigim però no els volem cumplir), podeu llegir, si us ve de gust, clicant sobre aquest enllaç el text que em van publicar a l’edició de Girona d’El Punt – Avui, agfant com a punt de partida l’apassionant món dels senyals de trànsit.

Sense categoria

Elizabeth Strout, autora d'Olive Kitteridge

“… però la Mary Blackwell, que feia de radiòloga a Portland, va dir que [la Louise Larkin] havia estat ingressada a l’hospital de Portland. Va ser curiós que la Mary en sortís criticada per haver revelat aquesta informació, sobretot perquè en aquell moment no hi havia ànima vivent al poble que no hagués estat disposada a donar un dit de la mà dreta per aconseguir notícies. Tot i així, es va dir mal de la Mary. Avui dia, amb les lleis de protecció de la intimitat i de les dades personals, la Mary podria haver perdut la feina, deia la gent.”

Aquesta cita l’he extret d’Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout (Barcelona : Edicions de 1984, 2010) llibre que em permeto recomanar, tot i que l’única referència als temes que es tracten en aquest blog és aquest petit episodi en el que la Mary Blackwell és criticada per incomplir el secret professional. Ha esta la meva gran descoberta entre les lectures de les vacances i no em resisteixo a recomanar-lo a tothom, aquí amb el prettext de la frase que acabo de transcriure. La Mary, la Louise, l’Olive… formen part d’un món que la novel·lista descriu en tretze relats, tretze capbussades a les profunditats de la naturalesa humana, tretze petites joies que emocionen en molts paràgrafs, diverteixen en alguns i meravellen de tan ben escrits (i traduïts) com estan. Una galeria de personatges molt extensa hi apareix retratada, i de tots i cada un d’ells l’autora se’n serveix per fer entendre millor i estimar aquesta espècie  tan peculiar que som els humans. Si esteu de vacances i teniu ocasió de dedicar temps a la lectura, suggereixo que conegueu els mons d’e l’Olive, el món físic en el que viu, el seu poble i la seva gent, i el seu món interior. Els que hagueu llegit Winesburg Ohio hi trobareu coincidències i, a més, coneixereu aquest tros de dona que és l’Olive. En opinió d’aquest simple lector posat a crític literari, és especialment aconsellable per a lectors/es de més quaranta anys.

Sense categoria