Cada mes de juny, mentre preparo els exàmens de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents (UAB), me n’adono de com seria d’interessant que els alumnes els poguessin realitzar amb els seus ordinadors portàtils, sempre que no servissin per a utilitzar eines de missatgeria instantània que els permetessin connectar amb “col·laboradors externs”, és clar. Els exàmens han de servir per a repassar, fer pensar i treballar els temes, amb totala informació a la mà, com passa a la pràctica professional. Aquest és el sentit que intento tinguin els de les assignatures Dret i règim jurídic dels documents i Règim jurídic d’accés als documents i les dades.

Mentre això no s’acabi de regular hi ha alumnes que, a falta de poder recórrer a bones bases de dades automatitzades, en creen de manuals per accedir el més ràpidament possible a la informació. És el cas dels materials que m’acaba d’ensenyar en Matteo Manfredi un estudiant italià que m’ha deixat fer la fotografia que es veu al començament i que, mentre escric aquest post, està fent el seu examen de Dret i règim jurídic dels documents a pocs metres. Sobre els materials que s’ha baixat del campus virtual de la UAB, imprès i anotat, ha creat uns índexs plens de resums i referències, jugant amb els colors. Espero que el seu mètode funcioni. En certa manera es pot dir que en Matteo ha elaborat una petita base de dades que obtindria protecció en base al dret sui generis (art. 133 a 137 de la Llei de propoeitat intel·lectual). Aquesta pregunta, per cert, no surt a l’examen que està fent ara.

Sobre els post – it que ha utilitzat és evident que els senyors de 3M poden estar ben contents. Per això té raó en Matteo en això que diu a sota.

Curiositats

De la llista d’interessants projectes de lleis en tràmit al Parlament a la que fèiem referència en una entradaanterior d’aquest blog, toca ara parlar de la Llei de modificació del tractament de la història clínica. El Butlletí Oficial del Parlament ha publicat ja el text de la norma aprovada en el Ple del passat 26 de maig. Es tracta d’una modificació de la Llei de l’any 2000 que actualitza la regulació de la història clínica. Els aspectes més destacables són:

• S’aclareix que les obligacions en matèria de conservació de la història clínica ho són per les generades per centres sanitaris i per les de les consultes titularitat de professionals que exerceixen la professió de forma lliure.
• Es modifica el termini mínim de conservació de la història clínica que passa de ser de vint anys després de la mort del pacient, pauta que era difícil d’aplicar perquè aquesta informació sovint es desconeixia, a 15 anys a comptar “de la data d’alta de cada procés assistencial” pel què fa als documents més substancials de la història. Al meu entendre hauria estat millor expressar-ho amb la fórmula “data d’alta del darrer procés assistencial” que peremtria un còmput no tan subjecte a interpretacions.
• S’aclareix que les obligacions de custòdia, accessibilitat i confidencialitat s’han de garantir també en cas de tancament de centres i serveis sanitaris, fet que es deduïa de la norma en el redactat de l’any 2000 però que no s’hi expressava de forma explícita.
• Es busca, amb referències en diferents punts del nou articulat, l’encaix i coordinació amb la normativa de protecció de dades.
• Es crea una Comissió tècnica en matèria de documentació clínica que haurà d’anar establint criteris tècnics en el tractament de les històries clíniques.

Es millora, s’aclareix i es precisa el tractament que s’ha de donar a la història clínica. Hauria estat oportú aprofitar per introduir una referència a les obligacions d’informació i consentiment per al tractament de dades de caràcter personal contemplats en els articles 5 i 6 de la LOPD, en la línia de coordinar-se amb aquesta normativa de tanta incidència en el cas dels centres i serveis assistencials. És evident que a la Comissió tècnica no li faltarà feina. Per si en volen apuntar una a la llista suggeriria que es dictessin instruccions sobre l’externalització dels serveis de custòdia i sobre la modulació o la determinació dels graus d’accés a la història clínica per part del personal no sanitari, de suport administratiu o auxiliar.

En relació als suport on figura la informació s’estableixen pautes per a garantir la perdurabilitat, autenticitat, inalterabilitat i confidencialitat.

Arxius, Intimitat honor imatge Arxius, Intimitat honor imatge

Ara fa prop d’un any comentava aquí mateix la previsió que figurava a l’aleshores avantprojecte de la Llei de la ciència de fer accessible, de forma oberta, la producció científica finançada amb recursos públics. Es tracta d’una qüestió de gran importància especialment per al sector de les universitats i dels organismes de recerca, i que afecta al personal investigador, a les institucions per les que treballen, als editors de revistes científiques i a les biblioteques o serveis responsables de difondre els treballs de recerca. L’accés obert a les publicacions científiques pot topar, de fet topa, amb els criteris o interessos dels editors de moltes revistes, interessos absolutament legítims, com també és ben legítim proposar que quedi en accés obert tot treball de recerca finançat des dels pressupostos públics. En aquest terreny entra de forma decidida l’ara ja projecte de Llei de la ciència, la tecnologia i la innovació que divendres passat es publicava al Boletín de las Cortes com a inici del seu tràmit parlamentari.

L’article que interessa comentar és l’actual 36 Difusión en acceso abierto, que ha experimentat diferents canvis des del redactat del primer esborrany. El redactat actual és:

1. Los agentes del Sistema Español de Ciencia y Tecnología impulsarán el desarrollo de repositorios, propios o compartidos, de acceso abierto a las publicaciones de su personal de investigación.
2. El personal de investigación cuya actividad investigadora esté financiada íntegramente con fondos de los Presupuestos Generales del Estado hará pública una versión digital de la versión final de los contenidos que le hayan sido aceptados para publicación en publicaciones de investigación seriadas o periódicas, tan pronto como resulte posible, pero no más tarde de doce meses después de la fecha oficial de publicación.
3. La versión electrónica se hará pública en repositorios de acceso abierto reconocidos en el campo de conocimiento en el que se ha desarrollado la investigación, o en repositorios institucionales de acceso abierto.
4. La versión electrónica pública podrá ser empleada por las Administraciones Públicas en sus procesos de evaluación.
5. El Ministerio de Ciencia e Innovación facilitará el acceso centralizado a los repositorios, y su conexión con iniciativas similares nacionales e internacionales.
6. Lo anterior se entiende sin perjuicio de los acuerdos en virtud de los cuales se hayan podido atribuir o transferir a terceros los derechos sobre las publicaciones, y no será de aplicación cuando los derechos sobre los resultados de la actividad de investigación, desarrollo e innovación sean susceptibles de protección.

Si la Llei s’aprovés en aquests termes es faria un pas endavant molt important en les polítiques de foment a l’accés obert. L’accés, segons el projecte de Llei, s’ha de fer possible màxim dotze mesos (sis mesos en una versió anterior) després de la publicació en qualsevol revista i serà així sense perjudici dels drets adquirits per l’editor que, en conseqüència, només podran ser exclusius durant un termini màxim d’1 any. D’aquesta obligació de posar en accés obert en quedarien al marge els treballs que no hagin estat finançats íntegrament pels pressupostos públics (per exemple en base a convenis amb empreses o altres ens privats) ni els “susceptibles de protección” (final punt 6). En aquest punt el redactat ha perdut claredat i qualitat en relació a versions anteriors que indicaven que no hi hauria protecció quan els treballs “se encuentren protegidos por un título de propiedad industrial”, molt més precís i aclaridor que aquest misteriós “susceptibles de protección”.

En el redactat actual apareix també com a novetat la funció del Ministerio de Ciencia e Innovación que haurà de facilitar “el acceso centralizado a los repositorios” (5), molt en línia amb la constant assignació de protagonisme i funcions a favor de l’administració central tan freqüent des de fa temps en moltes iniciatives legals.

En qualsevol cas esperem que el redactat actual es mantingui almenys en els aspectes més fonamentals i finalment arribi aquest impuls a les polítiques d’accés obert a la creació científica.

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual

En aquests darrers mesos de la VIII Legislatura, gairebé en temps de descompte, coincideixen al Parlament de Catalunya quatre projectes de Llei que incideixen plenament en el règim legal de la informació, la documentació pública, la protecció de les dades de caràcter personal, els drets dels ciutadans en relació a aquesta informació i dades i altres temes que tractem en aquest blog. Probablement totes aquestes normes seran aprovades dins la Legislatura tot i que estem ja arribant al seu final.

Per ordre de número d’expedient són:

• Projecte de llei de l’Autoritat de Protecció de Dades de Catalunya
• Projecte de llei de modificació de la Llei 21/2000, del 29 de desembre, sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient i la documentació clínica
• Projecte de llei d’ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya
• Projecte de llei de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya

Excepte la modificació de la 21/2000, que afecta només alguns articles d’aquella Llei, els altres tres textos són de gran importància i mereixedors de comentari i anàlisi que miraré d’anar fent des d’aquest blog. D’entrada però un breu comentari sobre un aspecte de gran importància que es tracta en el darrer d’aquests textos, en el que servirà de base a la futura llei de règim jurídic i de procediments de les administracions catalanes.

Es tracta de les referències a l’accés dels ciutadans a la documentació de les administracions, aspecte al que es dóna entrada a l’article 27 en els termes següents:

Article 27: Dret d’accés a arxius i registres
1. Els ciutadans tenen dret a accedir, directament i a distància per mitjans electrònics, als registres i als documents que formin part d’un expedient i es trobin en els arxius de les administracions públiques catalanes, sempre que els expedients corresponguin a procediments acabats en la data de la sol·licitud.
2. L’accés als documents que continguin dades referents a la intimitat de les persones està reservat a aquestes, que, en el supòsit que observin que aquestes dades figuren incompletes o inexactes, poden exigir que es rectifiquin o es completin, llevat que figurin en expedients caducats pel transcurs del temps, d’acord amb els terminis màxims que determinin els diferents procediments, dels quals no es pugui derivar cap efecte substantiu.
3. L’autorització i la denegació d’accés als registres i als arxius de les administracions públiques catalanes s’ha de fer per resolució motivada de l’òrgan competent, i ponderant en qualsevol cas els drets i interessos de privacitat, confidencialitat, protecció de dades i altres que podrien resultar afectats.

És (gairebé) la reproducció de parts de l’article 37 de la Llei 30/1992 de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, sense voluntat, sembla, de desenvolupar-ne els continguts ni de corregir els moltíssims problemes que aquell desafortunat article planteja. Sense poder analitzar tots els aspectes problemàtics que planteja l’article 37 de la Llei 30/1992 i 27 de la futura llei catalana, destaquem almenys que la regulació de l’accés no es pot limitar als documents que formen part d’expedients. Hi ha molta informació que ha de ser accessible que no està pròpiament incorporada en expedients. El projecte de Llei no aprofita tampoc per establir un termini per donar resposta a les sol·licituds d’accés, un aspecte procedimental essencial per tal que aquest dret tingui una certa potència i efectivitat. D’altra banda, postposar l’accés al moment en el que els expedients estiguin dipositats als arxius és fer dependre l’exercici d’un dret subjectiu d’un acte de tràmit que no l’hauria de poder condicionar: la transferència a l’arxiu. Seguint això, una administració “secretista” en tindria prou amb anar acumulant a les oficines la documentació i no transferir-la.

El redactat és francament desafortunat i no s’entén que no s’aprofiti aquesta oportunitat única per completar i corregir els defectes de la Llei 30/1992. El tema no sembla haver preocupat gaire durant la tramitació del projecte de llei. Només una esmena conjunta del Grup Parlamentari Socialistes – Ciutadans pel Canvi, Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa, proposa un nou punt de l’article 26 en els termes següents:

El personal responsable dels registres i arxius de les administracions públiques catalanes ha de vetllar per tal que no es produeixin demores injustificades en l’exercici d’aquest dret

Es tracta d’una afirmació ben intencionada però que en res millora el règim d’accés. D’altra banda la diligència dels empleats públics és exigible en aquest cas i en tots els casos.

Finalment, el més sorprenent de tot, és el fet que el redactat d’aquest article no sembla prendre en consideració una altra norma aprovada prèviament pel mateix Parlament. Es tracta de la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents que, amb voluntat d’arreglar algun dels errors de la Llei 30/1992, afirma en el seu article 34.2 que:

2. (…) El fet que un document no sigui en un arxiu no l’exclou de consulta pública.

Nou anys després sembla que no anem endavant sinó que més aviat reculem. Seria desitjableque abans de l’aprovació de la Llei es pugui introduir alguna millora.

Accés a la informació, Informació pública Documents públics, Dret d'accés

Avui al migdia s’han clausurat les jornades “Accés a la informació pública: l’avenç en transparència”, organitzades pel Síndic de Greuges. Vaig intervenir-hi convidat pels organitzadors per explicar el “Marc legal de l’accés a Catalunya” en una sessió en la que també partipaven Emilio Guichot, que va parlar de la regulació estatal del dret i del procés d’elaboració de la futura i esperada llei d’accés, i de Helen Darbshaire, directora d’Access Info Europe, que va fer una anàlisi de la regulació en altres països.

Emilio Guichot, professor de dret administratiu de la Universidad de Sevilla, és en l’actualitat subdirector general de Estudios y Propuestas Normativas del Ministerio de la Presidencia i condueix el procés d’elaboració de la norma sobre accés a la informació pública que figura en el programa electoral del PSOE per aquesta legislatura. Figurava també en el programa de la legislatura anterior. Tot i les reiterades i insistents preguntes dels assistents, el professor Guichot no va voler avançar els continguts del text en el que està treballant, excusant-se en la seva obligació de guardar reserva. No obstant va indicar que la futura norma incorporarà els principis de les recomanacions del Consell d’Europa i els que figuren en les normes d’accés dels països que han regulat més correctament aquest dret.

Un dels resultats positius d’aquestes jornades és que el Síndic de Greuges s’ha compromès a posar sobre la taula la necessitat d’una norma catalana sobre accés a la informació pública. Ha fet pública una nota de premsa que explica l’actuació d’ofici que portarà a terme. Confiem que aquesta nova actuació del Síndic sobre aquesta important qüestió ajudi a avançar cap a la transparència idea que era precisament l’objectiu i el títol de les jornades. La nota de premsa del Síndic recull també les conclusions de les jornades que són:

• Els ciutadans tenen dret a accedir a la informació en mans del sector públic, i les excepcions a aquest dret s’han d’interpretar en sentit restrictiu.
• La transparència permet que els ciutadans puguin avaluar la gestió pública, que coneguin la despesa pública, i així s’evitin pràctiques fraudulentes o corruptes.
• Les administracions han de ser proactives en la difusió de la informació i han de respondre les demandes d’informació dels ciutadans.
• Les administracions haurien de respondre sempre i de forma ràpida les sol·licituds d’informació dels ciutadans.
• Segons l’experiència internacional, la protecció del dret d’accés a la informació ha de ser garantida per un òrgan independent.

Accés a la informació, Informació pública Documents públics, Dret d'accés

Clip d'Ernes / OpenClipArt

Torno a entrar en el tema de la farmàcia a resultes d’un comentari que fa un farmacèutic, en Jordi, a una entrada anterior que es referia a la intimitat, o no intimitat, que tenim / patim els clients. Agraeixo sincerament el comentari d’en Jordi,  que podreu llegir íntegrament aquí, si bé no comparteixo algunes afirmacions ni el seu optimisme quan afirma “veuràs com la tendència de les farmàcies és fer taulells individuals per tal de donar una mica més de privacitat”. Treballo des de fa temps en aquest sector i en tot cas la tendència, si hi és, és difícil de constatar. De fet no es tracta de que hi hagi tendència sinó de complir la normativa. No s’ha de tendir a respectar els drets sinó simplement respectar-los.

Diu en Jordi que no haig de ser prim mirat, i no acabo d’entendre perquè parla d’entrar a comprar preservatius. Jo em referia al dret dels ciutadans a no comunicar dades de la nostra salut a qui no n’ha de fer res (els altres clients), i no a la compra de preservatius, que no tenen res a veure amb aquest tema. Sobre ser prim mirat, aquesta és una  actitud que correspon a cadascú decidir si ho vol ser o no, o en quin grau ho vol ser. I tothom ho ha d’entendre i respectar.

De la meva col·lecció d’imatges de farmàcies d’altres països on no es “tendeix a respectar” sinó que ja es respecta com a criteri el dret a la intimitat, reprodueixo aquí sota un exemple de punt d’atenció al client a l’interior d’una botiga de farmàcia de Riga. Tan complicat no és.

Intimitat honor imatge Intimitat honor imatge

Ara que tant es parla i escriu sobre l’Estatut d’Autonomia, i que el tenim a la picota a l’espera del gest enèrgic del botxí, l’he tornat a fullejar a la recerca de la referència sobre el dret a la protecció de dades…

Article 31. Dret a la protecció de les dades personals
Totes les persones tenen dret a la protecció de les dades personals contingudes en els fitxers (…)

…i he recordat un tema que ja em va sorprendre quan vaig llegir l’Estatut per primera vegada, en la versió original, o sigui la versió aprovada inicialment pel Parlament de Catalunya (setembre de 2005), versió mutilada després en diferents episodis. Es tracta de l’absència de referències al dret a la intimitat i, al mateix temps, a l’honor i a la pròpia imatge. La intimitat només apareix circumstancialment, de rebot, a l’article 23, en referència al dret a la salut i al de confidencialitat de les dades que hi fan referència. Cap més esment, tampoc a l’honor i a la pròpia imatge.

Està molt bé que l’Estatut hagi incorporat el nou dret fonamental a la protecció de dades, un nou dret que per cert no està escrit a la Constitució (ai!), però no sembla correcte l’oblit dels drets a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge considerats com a fonamentals, aquests sí, a l’article 18 de la Constitució. Semblaria com si la inclosió del dret a la protecció de dades hauria estat considerada suficient  i hauria fet innecessària la referència a aquests tres altres drets de la personalitat: intimitat, honor i pròpia imatge.  En definitiva hi ha dues possibilitats:

1.- La intimitat, l’honor i la pròpia imatge no es van incloure pensant que quedaven inclosos
dins el dret a la protecció de dades.

2.- La intimitat, l’honor i la pròpia imatge no es van incloure per un simple oblit.

No sé quina resposta és pitjor. La confussió entre el dret a la protecció de les dades de caràcter personal o a l’autodeterminació informativa i els altres  tres drets (opció 1) és un error gravíssim. La intimitat sovint no té res a veure amb aspectes vinculats a la informació, per exemple la inviolabilitat del domicili és un aspecte que afecta a la intimitat personal i familiar però no a les dades de caràcter personal. O en relació a l’honor, l’insult a una persona pot ser considerada una intromissió contra aquest dret sense cap connexió amb el dret a la protecció de dades. Especialment des de l’aprovació de la Directiva 95/46/CE del parlament europeu i del consell de 24 d’octubre de 1995 relativa a la protecció de les persones físiques en referència al tractament de les dades personals i a la lliure circulació d’aquestes dades, la protecció de les dades personals té entitat jurídica pròpia, diferenciada del dret a la intimitat.

Curiós i sorprenent lapsus, per tant, aquest que tenim en el nostre pobre i aviat més escarransit Estatut. No sé si seríem a temps de demanar a aquests super-homes (i super-dona) que tenen capacitat de decidir en contra de la voluntat dels pobles i dels seus representants, em refereixo als membres del Tribunal Constitucional, si posats a tocar, que sembla que tocaran molt, ens podrien arreglar aquesta qüestió.

Intimitat honor imatge, Protecció de dades Intimitat honor imatge, Protecció de dades

Entrar a la farmàcia, i més si està plena de gent, és una experiència cada cop més interessant, en especial per a un trapasser. Encara que el client a qui  estan atenent davant teu parli amb veu baixa, difícilment evitarà que la resta sapiguem dels seus tropells de salut, o que el nen ha tornat a agafar polls, o que no es treu de sobre una pulmonia, o que té un problema víric, o que el marit ronca desaforadament.. De manera que  surts de la farmàcia més informat i més sabi que abans d’entrar-hi, havent après dels maldecaps dels altres, i també dels seus gustos i aficions, perquè la gama de productes que ven l’apotecari és cada cop més àmplia i això et posa al corrent de temes ben diversos, des dels problemes del teu veí d’escala amb el mal alè, fins a com funciona el darrer model de vibrador, amb indicacions de com es col·loca, s’atura… Una veritable escola de la vida.

Avui que es parla tant del dret a la intimitat, sorprèn que el gremi farmacèutic no hi sigui més sensible i no organitzi les botigues de manera que els clients no haguem de declarar, davant de tothom que ho vulgui escoltar, sobre aspectes personals.  Si els professionals de la farmàcia són tan poc professionals amb això potser caldria una norma, penso jo, que els obligui a resoldre-ho. Però el cas curiós, i escandalós, és que de fet aquesta norma ja existeix. El problema està en que no s’aplica, ni es fa aplicar. El Decret 168/1990 va establir els “requisits tècnico-sanitaris que han de complir les oficines de farmàcia”. L’article 3 indica que l’àrea de dispensació ha d’estar clarament diferenciada de les altres i “ha de permetre una ateció particular i individualitzada per part del farmacèutic a l’usuari que sol·liciti la dispensació, el consell  o la informació…”. L’article 6 indica que ha d’existir un “despatx per al farmacèutic o zona diferenciada” que ha de servir també per a entrevistes personals i permetre “especialment les tasques d’informació del medicament  al pacient…”.

Com tots sabem i veiem l’incompliment d’aquesta normativa és absoluta i general. En realitat pot ser considerat també un incompliment de les garanties que exigeix la normativa de protecció de dades de caràcter personal.  Lleis apart, tot plegat és ben lamentable sobretot si pensem que els farmacèutics són professionals del sector de la salut que han de ser molt diligents en tot allò que faci referència a informació tan sensible com la que tracten.  Costaria tant com a mínim pintar alguna ratlla a terra rere la qual fer esperar el torn? O potser, quan l’espai ho permeti, col·locar unes cadires convidant a esperar el torn en un lloc separat del mostrador?

Algú em podria indicar alguna farmàcia on es compleixin aquestes condicions? Si és a la vora de casa me’n faré client. Mentrestant seguiré entrant a les farmàcies i seguiré escoltant, i aprenent.

Intimitat honor imatge Intimitat honor imatge

Falten només 15 dies per Sant Jordi i 283 anys per arribar al 2293.

Molt abans de 2293 és el títol de la meva col·laboració en el número especial de la revista Els fulls de l’Escriptori que els de l’editorial CCG Edicions han tret de cara a Sant Jordi. Reprodueixo a sota aquest breu article meu sobre el futur del llibre i, de passada recomano la lectura de la revista que us podeu descarregar des d’aquí mateix.

.

Molt abans de 2293

- “Escriure sobre el futur del llibre? Es publicarà també en suport electrònic?”

Això vaig preguntar a l’editor Joaquim Curbet quan em va encarregar el que ara llegiu. Si la invitació me la fes dintre de dos o tres anys la pregunta seria: “es publicarà també en paper?”. Uns quants anys més endavant ja no hi hauria pregunta. Entre preguntes, incerteses i dubtes avancem cap a un nou temps en el que els llibres no estaran a cap lloc en concret però hi podrem accedir des de tot arreu. A cap lloc i des de tot arreu. Sembla una utopia. De fet la illa d’Utopia imaginada per Thomas More no està tampoc en cap lloc, com anuncia el seu propi nom. Si se’m permet una confessió, diré que vivia convençut de que mai veuria l’illa, però ara a l’horitzó se n’endevinen uns farallons i petits illots als que el corrent ens acosta ràpidament, de manera que no des de qualsevol lloc encara però si des d’on ens podem conectar a Internet, tots podem llegir el text original que descrivia la cèlebre terra que ha donat nom als somnis de la humanitat. Si esteu llegint des d’un giny connectat a la xarxa, només heu de clicar sobre aquest enllaç i veureu l’edició de 1516. Així de fàcil serà des de tot arreu aviat, el dia que Internet desapareixerà perquè serà com l’aire.

No només els llibres, sinó també la música, l’art, les imatges, la veu i els records dels humans, tot estarà guardat i a l’abast, com en la cúpula – biblioteca d’Eternal. A Zardoz (1973) Sean Connery descobreix un espai on s’accedia al coneixement i a les creacions dels humans, l’única cosa que valia la pena del paradís artificial on l’any 2293 vivien eternament una minoria de privilegiats. Vaig estar breus instants al costat del guerrer Connery escoltant música, sentint narrar obres literàries i històries d’altres temps. M’ho mirava de lluny, des de la butaca del cinema, però recordo que vaig sortir de la cúpula amb ganes de saber i conèixer més i, si se’m permet una segona confessió, d’intentar aportar alguna cosa a aquell cúmul de coneixements. Finals del segle XXIII? No haurem d’esperar tant per veure aquest prodigi.

La història dels llibres és la d’una evolució constant cap a suports i formes que els permetin ser més assequibles i accessibles. El suport electrònic és el següent pas, inevitable i en realitat imprescindible. Cada cop són més els que escriuen i a qui val la pena llegir, igual que cada cop són més els que fan bones fotografies, o petites produccions cinematogràfiques, o música… Impossible seguir amb els canals que hem utilitzat fins ara. En quins formats? I els drets dels uns i els altres? Quin paper hi farà cadascú? No hi ha respostes ni certeses quan es navega per un mar fins ara ignorat.

Internet Internet, Llibre electrònic

L’Anish Kapoor (Bombai 1954) ha fet el cartell anunciador de l’11è Festival de Músiques Religioses i del Món de Girona, segons va informar, i ensenyar, l’altre dia el diari EL PUNT. Podreu veure bé el cartell si visiteu el web del Festival. La notícia em serveix d’excusa per explicar una curiosa i intensa polèmica nascuda al voltant d’una cèlebre i gran obra d’aquest artista ídem. Es tracta de la Cloud Gate, l’enorme gota que sembla de mercuri creada per al Millenium Park de Chicago. En podreu veure l’emplaçament a la web d’aquest parc inaugurat el 2004 no pas lluny de la casa de l’aleshores senador Barack Obama.

El cas és que els tractes entre l’escultor i els promotors de l’obra preveien que els drets sobre les reproduccions fotogràfiques d’aquella gran escultura li corresponien a l’artista, de manera que un cop inaugurat el parc i el monument, de seguida van aparèixer problemes entre els responsables municipals i els fotògrafs professionals que es negaven a pagar la taxa establerta: 350 $ per dia pel treball d’un fotògraf, 1.200 $ per fer enregistraments de vídeo o 50 $ per fer fotografies de casaments (!). En realitat, la reserva de drets prevista inicialment no era únicament a favor de l’Anish Kapoor sinó per a tot els artistes que tenen obra en el  Parc. La polèmica va esclatar al voltant de la gran, en tots els sentits, Cloud Gate. Es pot cobrar per fotografiar amb finalitats comercials una escultura situada a la via pública? Si l’Ajuntament neteja el parc, conserva l’escultura…, ha de seguir cobrant l’artista per cada fotografia que es posi, per exemple, a la web d’una agència de viatges? Nosaltres, a casa nostra, ens podríem fer les mateixes preguntes. Després de mesos de polèmica, finalment les taxes es van retocar i ara només s’apliquen quan el parc i la imatge s’utilitzen per a grans produccions. Mala sort per al senyor Kapoor.

Per cert, si mai teniu ocasió de conèixer l’artista sobretot no li digueu que la seva Cloud Gate us fa pensar en una mongeta, que si us la mireu bé veureu que de fet hi fa pensar. No ho suporta. Millor parlar-li del magnífic cartell que ha fet per al festival gironí.

[text adaptat del publicat a El Punt, edició comarques gironines, el 29/03/2010]

Fotografia, Propietat intel·lectual Fotografia, Propietat intel·lectual