Divendres passat el BOE publicava el Real Decreto 1708/2011, de 18 de noviembre, por el que se establece el Sistema Español de Archivos y se regula el Sistema de Archivos de la Administración General del Estado y de sus Organismos Públicos y su régimen de acceso. Aquest modest blog no és el lloc adequat per a fer una anàlisi detallada d’aquest important text que substitueix el Reglament de 1901 (sic.) i afecta de manera àmplia, tot i la seva poca extensió, el règim jurídic dels documents i la informació del sector públic, principalment l’estatal. No obstant no puc estar-me’n de comentar un article que m’ha cridat especialment l’atenció, concretament el numeral 2 de l’article 28. Redacto aquest comentari per compartir amb els amables lectors d’aquest blog la meva estupefacció pel contingut d’aquest article on observo que s’encadenen diferents errors i una molt discutible atribució de responsabilitats als particulars que vulguin consultar determinats documents.

Artículo 28. Solicitud de consulta de documentos de acceso restringido por contener datos personales.
…
2. El acceso a los documentos que contengan datos personales que puedan afectar a la intimidad o a la seguridad de las personas, o que tengan la consideración de especialmente protegidos en los términos de la normativa de protección de datos personales, incluyendo los que se encuentren en procedimientos o expedientes sancionadores, será posible siempre que medie el consentimiento expreso y por escrito de los afectados.
No obstante, serán accesibles los documentos con datos personales que puedan afectar a la seguridad o intimidad de las personas cuando hayan transcurrido veinticinco años desde el fallecimiento de los afectados. Si éste dato no constara, el interesado deberá aportar la correspondiente certificación expedida por el Registro Civil.
Cuando no fuera posible conocer la fecha o el hecho del fallecimiento y el documento o documentos solicitados posean una antigüedad superior a cincuenta años, el acceso se concederá si, atendidas las circunstancias del caso, se entiende razonablemente excluida la posibilidad de lesión del derecho a la intimidad personal y familiar o el riesgo para la seguridad del afectado y siempre de conformidad con la normativa de protección de datos.

La lectura d’aquests paràgrafs obliga a fer dues primeres consideracions sobre la remissió que es fa a la normativa de protecció de dades. En primer lloc s’utilitza erròniament un concepte, el de “datos especialmente protegidos”, que s’aplica, segons diu l’article, “en los términos de la normativa de protección de datos”, normativa que en realitat considera que totes les dades personals són especialment protegides. En realitat ni la Llei Orgànica 15/1999 de protecció de dades de caràcter personal ni el seu Reglament no utilitzen aquest concepte. L’art. 92 del Reglament es refereix a dades “especialmente sensibles” però sense atribuir-ho a cap dels tres nivells de seguretat / sensibilitat: bàsic, mitjà i alt. La remissió a la normativa de protecció de dades per determinar quins són els “datos especialmente protegidos” no aclareix res sinó que crea confusió.

Més greu és la segona remissió a la normativa de protecció de dades, a la darrera frase que hem transcrit. S’indica que es tindrà present aquella normativa en el cas de documents que facin referència a persones difuntes de les quals no s’hagi pogut conèixer la data de la mort. Sorprèn que s’hagi pogut redactar i aprovar aquesta frase perquè com és ben sabut la normativa de protecció de dades no afecta les dades de les persones difuntes, aspecte sobre el que no podem ara centrar-nos però que recorda l’art. 2.4 del Reglament de la Llei (més detalls al respecte els podeu llegir en aquest post anterior).

No obstant, aquests errors de remissió probablement no tenen massa importància al costat de l’establimnet d’una nova limitació a l’accés als documents que s’introdueix de manera poc perceptible. El termini final de la reserva sobre els documents amb dades de la intimitat, o processals, de salut… figura clarament establert a l’art. 57.1.c de la Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español (LPHE), de la qual deriva en bona part el Reial Decret que ara comentem. La Llei de 1985, seguida en aquest punt per les normes autonòmiques del mateix àmbit, es limita a dir que:

Los documentos que contengan datos personales de carácter policial, procesal, clínico o de cualquier otra índole que puedan afectar a la seguridad de las personas, a su honor, a la intimidad de su vida privada y familiar y a su propia imagen, no podrán ser públicamente consultados sin que medie consentimiento expreso de los afectados o hasta que haya transcurrido un plazo de veinticinco años desde su muerte, si su fecha es conocida, o, en otro caso, de cincuenta años, a partir de la fecha de los documentos.

Superats aquests terminis finalitzaria la reserva segons la Llei, però el nou Reial Decret, desvinculant-se sorprenentment de la lletra de la Llei, innova en aquest apartat deixant a criteri de no se sap qui la possibilitat de prorrogar el termini de reserva “si, atendidas las circunstancias del caso, se entiende razonablemente excluida la posibilidad de lesión del derecho a la intimidad personal y familiar o el riesgo para la seguridad del afectado”. Com es veu són unes pautes que deixen molt de marge a interpretacions diferents però, sobretot, és una incorrecta superació de les facultats corresponents a l’exercici de la potestat reglamentària que introdueix una nova limitació a l’accés de forma absolutament il·lícita. Permeti’m el lector fer-li notar a més que difícilment es podrà posar en risc “la seguridad del afectado” sobretot pel fet que en aquest cas ens estem referint a una persona difunta. ¿És una nota d’humor negre o és, simplement, una altra demostració del poc rigor en la redacció d’aquesta norma?

Finalment mereix també comentari la qüestió de l’aportació del certificat del Registre Civil. D’ençà de l’aprovació de la LPHE certament quedava obert a interpretacions determinar a qui correspondria acreditar que s’han superat els 25 anys de la mort d’una persona per poder tenir accés als documents reservats, acreditació que no és fàcil ni per a l’administració que custodia els documents ni per al particular que hi vol accedir. La nova norma atribuiex al sol·licitant la càrrega de provar-ho i ho haurà de fer, a més, aportant certificat del Registre Civil. De manera que no serien suficients dades obtingudes de fonts bibliogràfiques, ni una esquela publicada en un diari, ni la carta d’un familiar que així ho acrediti… Caldrà aportar certificat del Registre Civil, certificat que d’acord amb la nova regulació d’aquest Registre no serà fàcil d’aconseguir. Precisament la nova Ley 20/2011, de 21 de julio, del Registro Civil preveu restringir-ne la consulta als ciutadans, almenys en comparació amb la normativa precedent, i afavorir-ne la consulta per part de les administracions que ho requereixin per a l’exercici de les seves competències i funcions (especialment art. 80). A més d’obligar al ciutadà a fer un tràmit davant del Registre Civil que difícilment podrà realitzar, el Reial Decret no sembla prendre en consideració la necessitat de simplificar els procediments administratius i de reduir el volum de documents a aportar per part dels ciutadans en les seves relacions amb l’administració. De fet la mateixa nova Llei del Registre Civil es proposa reduir aquestes aportacions per part dels ciutadans, indicant-ho en el seu article 80.2 en uns termes que semblen desconèixer els redactors del Reial Decret:

Las Administraciones y funcionarios públicos en el ejercicio de sus competencias sólo podrán exigir a los ciudadanos la presentación de certificados del Registro Civil cuando los datos objeto del certificado no obren en poder de aquéllas, o cuando fuere imposible su obtención directamente por medios electrónicos.

En definitiva la Llei del Registre Civil amb bon criteri ve a limitar l’accés dels particulars al Registre però afavoreix la consulta per part de les administracions públiques, en perfecta sintonia amb el principi establert a l’art. 6.2.b de la Ley 11/2007, de 22 de junio, de acceso electrónico de los ciudadanos a los Servicios Públicos (no obligació d’aportar documents que ja obrin en poder de les administracions). L’obligació d’aportar el certificat de defunció s’estableix finalment sense límit, de manera que segons el Reglament podria ser exigible de persones que van morir per exemple avui fa 130 anys (data en la que s’inicia l’actual Registre Civil).

Lamentable article 28.2 que, en base a un aspecte molt puntual i precís sobre l’accés als documents, demostra una anacrònica concepció del servei públic i de les relacions ciutadans – administracions.

Accés a la informació, Arxius Arxius, Dret d'accés

El meu amic David Moré, l’infatigable historiador i arxiver de Tossa de Mar, em passa còpia de la Sentència del Jutjat de Blanes d’ara fa un mes que decideix sobre la denúncia contra ell, contra un altre historiador, contra l’Ajuntament de Tossa i, encara, contra el Centre d’Estudis Tossencs, presentada a partir de la publicació del llibre Diccionari de més de mil mots de la història de Tossa. Sobre aquesta denúnica ja se’n van fer ressò alguns mitjans, així com del feliç desenllaç per als denunciats que, de moment, i a l’espera de si es presenten recursos,  han vist com es desestimava la demanda. La denúncia posava sobre la taula la confrontació dels drets a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge amb la necessitat de fer recerca i amb l’interès que per a la societat tenen els treballs de recerca.

La demanda la van presentar les filles de dues persones, ja difuntes, de les que el llibre citat en publicava els motius juntament amb l’explicació de la causa o origen:

- En Pere Babaies: “el motiu prové del seu parlar salivós”.

- En Mueca: “”el motiu prové d’un defecte físic a la boca”.

D’aquests i de tots els motius recollits els autors indiquen el nom i cognoms i les dates de naixement i mort de la persona que el portava, a més d’altres dades familiars, ofici, etc.

Les demandants entenien que aquesta informació atemptava contra els drets reconeguts a l’article 18 de la Constitució Espanyola, o sigui contra l’honor, la intimitat personal i familiar i la imatge) dels seus pares, mentre que els demandats van adduir que era un treball de recerca, d’interès històric, i  que per tant  quedava emparat per l’article 8 de la Llei Orgànica 1/1982 de protecció civil dels drets a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge:

Uno. No se reputará, con carácter general, intromisiones ilegítimas [contra aquests drets] las actuaciones autorizadas o acordadas por la Autoridad competente de acuerdo con la Ley, ni cuando predomine un interés histórico, científico o cultural relevante.

De la sentència crida l’atenció la insistència en considerar l’article 20 de la Constitució Espanyola (Dret a la informació i dret a expressar lliurement opinions), i en valorar-ne la incidència en el cas que, des del meu punt de vista, no existeix. També sorprèn la poca consideració que es dóna al dret a la pròpia imatge, que es vincula únicament a la imatge gràfica de la persona quan en realitat guarda relació o afecta també al nom d’una persona.

En canvi és molt interessant la valoració que fa la jutgessa sobre la naturalesa, metodologia i finalitats del treball, afirmant que el que és important és el seu caràcter científic, que és de recerca i no de “safareig” segons diu textualment, i el rigor i la diligència demostrada pels autors en la recollida i en l’estudi dels motius.

En definitiva, la sentència desestima la demanda i ve a dir que en aquest cas preval l’interès històric i científic per sobre del bon nom o la imatge dels pares de les denunciants. Certament un cas interessant sobre el qual m’agradarà tornar-hi per plantejar diferents qüestions que entenc no s’analitzen suficientment en la sentència  però que ara, a l’espera de si hi ha recurs d’apel·lació, no és oportú exposar.

P.S.: Una ressenya del llibre la podeu llegir al núm. 254 de la Revista de Girona.

Arxius, Intimitat honor imatge Arxius, Intimitat honor imatge

Ahir al matí, a la Casa de l’Ardiaca, seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, es va presentar el recentment aprovat Reglament del Sistema Municipal d’Arxius de l’Ajuntament de Barcelona, una norma ambiciosa que incideix sobre tota la documentació municipal, s’obre a la nova realitat de l’administració electrònica i regula i relaciona les funcions i responsabilitats dels diferents centres d’arxiu municipal. El text final del Reglament va ser aprovat per la Corporació el passat 14 de juliol i el podeu llegir clicant en aquest enllaç en la versió que amablement m’ha facilitat la Direcció del Sistema Municipal d’Arxius.

Vaig participar en l’elaboració d’aquesta interessant norma en qualitat d’assessor extern de l’Ajuntament i ahir vaig tenir el plaer de poder participar en la sessió de presentació amb una intervenció sota el títol  Els documents i els arxius al centre de l’espiral. Novetats normatives en el context de la societat de la informació, que em va permetre referir-me a les principals novetats sobre la gestió de documents introduïdes per una dotzena de lleis aprovades en el període 2007 – 2010, destacant l’èmfasi que es posa en la necessitat de la funció arxiu i en l’aplicació de tècniques de gestió documental.

A l’animat torn de paraules final moltes intervencions van anar sobre la denominada reutilització de la informació del sector públic, una nova funció i un nou servei que s’ha de donar a la informació, en relació al qual, precisament, l’Ajuntament de Barcelona acaba d’anunciar que el primer trimestre de l’any vinent obrirà un portal – OpenData BCN – orientat a promoure aquest nous usos de la informació pública.

Alguns dels articles comentats els podreu trobar en el prezi que trobareu a sota mateix. Sense el text de la conferència les imatges perden molt de sentit però permeten veure els temes que van ser objecte de comentari. Un advertiment. En els textos no hi ha accents perquè prezi no n’admet. Per visionar-lo únicament cal anar clicant sobre la fletxa de play de la part inferior.

Bon zooming!!

Arxius, Informació pública, Patrimoni cultural Administració electrònica, Arxius, Documents públics, Reutilització informació

Als historiadors els agrada insistir en la idea que la història no es repeteix. La societat canvia i per tant és veritat que mai torna a passar el mateix, de manera que els hem de donar la raó. Això no ha d’impedir que juguem a vegades a fer comparacions entre coses actuals i altres de més antigues, tan antigues com un pergamí, per exemple. L’altre dia, visitant una exposició en vaig tenir un a pocs centímetres i la seva observació em va evocar dues coses tan actuals com els missatges sms i la signatura electrònica.

En què s’assembla un pergamí i un sms? Aparentment no hi ha res més diferent que aquestes dues maneres de comunicar o registrar informació i, no obstant i això, en tots dos casos l’ús de les abreviatures, en el cas dels sms x nar + ràpid i xq no interessa gens la forma , i en el cas dels pergamins per estalviar temps a l’escrivà i escurçar la llargada del text amb el conseqüent estalvi en la utilització d’un suport costós. Els textos que llegim o, millor dit, que veiem en un pergamí estan plens de paraules a les que s’ha aplicat una contraccó i altres escurçades amb una ratlla al damunt. Segles després els humans hem tornat a recórrer a un sistema similar que utilitzem a diari en els sms que no parem d’enviar.

Alguns pergamins, no pas tots, es tancaven amb un altre element que en certa manera “ha tornat”. Es tracta del segell amb el que es tancava i donava valor legal, valor d’autèntic, a un document. Un motlle de metall i cera verge o de color permetien fer una funció molt semblant a la que ara donem, o volem donar, a la signatura electrònica, que és més un segell que tanca el document, diferent per a cada ocasió, que no pas una signatura en el sentit que entenem la manuscrita.

Noves solucions, o no tan noves, per a resoldre qüestions que els nostres avantpassats ja es plantejaven, i ja resolien 

Arxius, Curiositats Arxius, Patrimoni cultural

El Govern Central anunciava fa pocs dies que l’any 2015 les administracions públiques ja no utilitzarien el paper per a deixar constància de les seves actuacions, una optimista previsió sobre la que ahir vaig publicar un breu article a EL PUNT que reprodueixo aquí sota:

“Llegir els acords i projectes que aproven els governs permet trobar de vegades notes d’humor, com ara recentment l’anunci del Consell de Ministres d’inici d’un pla (Avanza 2) per aconseguir que l’any 2015 les administracions públiques ja no elaborin documents en suport paper. Segons diu el govern central, d’aquí a cinc anys ja no veurem més els clàssics expedients farcits de documents, no s’utilitzaran els típics papers amb capçalera i les impressores ja no serviran perquè tot serà electrònic. Realment més val entendre-ho com una broma, perquè qualsevol que conegui mínimament l’administració sap que l’única manera de fer desaparèixer el paper de les oficines públiques per aquelles dates, d’aconseguir que no se n’hi vegin, serà començar a pensar a fer amagatalls i implantar procediments d’ocultació. Si la cosa ha d’anar per aquí proposo la construcció de parets giratòries, amb prestatgeries per als documents en paper per una banda (per treballar quan no hi hagi públic) i cartells turístics per l’altra (per quan entri un ciutadà), taules amb calaix com els dels antics pupitres escolars (al cim només pantalla d’ordinador i teclat i a sota els expedients entaforats com es pugui), paviments falsos amb les carpetes d’arxiu a sota… De possibilitats, com es veu, ja n’hi ha. No serà ben bé sense papers però almenys serà sense papers a la vista.”

El tema dóna per molt i, sense abandonar les ganes de veure-ho des del costat positiu i divertit, podem afegir que probablement aquest anunci/compromís acabi beneficiant el compliment de la normativa de protecció de dades perquè:

1. És impossible complir aquest compromís de fer desaparèixer el paper en els treballs de les AAPP el 2015 però…
2. No obstant caldrà fer veure que el paper ha desaparegut, de manera que…
3. Els funcionaris els hauran d’amagar amb tècniques com les explicades més amunt, i així…
4. Per tal que no es sàpiga que existeixen (els documents en paper, no pas els funcionaris) quedaran inevitablement més controlats, menys accessibles, o sigui que…
5. Estaran custodiats amb més seguretat tal i com demana el Reglament de la Llei de protecció de dades.

En definitiva, no haurem avançat en administració electrònica però sí en el compliment de la normativa de protecció de dades.

De manera que endavant amb l’objectiu de 2015 sense (però amb) documents en paper!

Administració electrònica Administració electrònica, Arxius, Documents públics

La Principal de la Bisbal, any 1892

Dijous passat, en el marc de la II JORNADA TÈCNICA 2010 organitzada per INSPAI Centre de la Imatge de la Diputació de Girona amb el tema general d’«El patrimoni fotogràfic de les comarques gironines, la gestió de les imatges en els ens locals» (materials consultables al lloc web d’INSPAI), vam tractar una qüestió que crea  dubtes als gestors d’arxius d’imatges de naturalesa pública que ara, més que mai, volen/han de posar els seus fons i col·leccions a l’abast del públic.

És evident que qualsevol centre que tingui imatges i els vulgui fer accessibles al públic o els fa visibles a Internet o aviat serà gairebé com si no existissin. A aquesta qüestió (necessitat de donar-se a conèixer i ser accessible a la xarxa) s’hi afegeix per als centres del sector públic l’obligació de ser-hi. Per a aquests centres no només és convenient sinó que és obligatori posar els catàlegs a Internet per donar compliment a la normativa sobre patrimoni cultural i foment de la cultura (els poders públics han de ser actius en aquests àmbits), a la normativa sobre accés electrònic dels ciutadans als serveis públics (donar opció a consulta i ús de serveis de forma no presencial), reutilització de la informació del sector públic (que estableix l’obligació de lliurar documents i dades telemàticament), etc… En definitiva, els centres públics han d’informar de les seves col·leccions i fons i, en el cas de les imatges, això vol dir pujar-les directament perquè és evident que ,per més dades que es donin sobre una imatge, únicament si la imatge, ella mateixa, és visible, el potencial usuari sabrà si li pot interessar.

De tota manera es dóna el cas que molts centres disposen de fons sobre els quals no queda clara la titularitat dels drets, generalment per falta d’informació sobre qui són aquests titulars i quina és la seva voluntat. També aquestes imatges, sobre les quals el Centre no disposa de drets i que no estan encara en domini públic, han de ser conegudes pel públic, perquè només així podran arribar a ser utilitzades. Tot i existir drets vigents sobre aquestes imatges hi ha determinats usos, per exemple els que tenen la cobertura del dret de cita o la il·lustració de la docència, que poden ser efectuats de forma lícita sense necessitat d’autorització expressa del titular. No obstant, difondre imatges per Internet és una modalitat de comunicació pública (art. 20.2.i LPI) per realitzar la qual es requereix disposar de drets.

Així doncs, la qüestió es pot resumir en cinc punts que formen una mena de cercle viciós:

• Els centres públics han de pujar totes les imatges a Internet per a fer possible la seva utilització per part del públic, en el grau i mesura permès per la Llei.
• Hi ha imatges en els centres sobre les que no es tenen drets.
• Posar les imatges a Internet és un acte de comunicació pública que requeriria autorització del titular dels drets.
• No tots els usuaris del lloc web seran investigadors o docents que podrien fer un ús lícit de les imatges (sense autorització del titular)
• Però si no es posen les imatges a Internet no es complirà la missió dels centres públics, per tant…
• Els centres públics han de pujar…

L’única manera de salvar aquest aparent cercle tancat és, al meu entendre, pujar les imatges sobre les quals no es disposa de drets suficients en un format (mida, resolució, marca d’aigua) que per una banda permeti presentar la imatge a tots els usuaris de la web però que per altra banda impedeixi un ús “automàtic” o directe, sense passar per un tràmit mínim de sol·licitud d’ús, autorització i compromís d’utilització respectuosa amb els drets dels titulars. Òbviament aquestes precaucions no hauran d’existir en el cas d’imatges que estiguin ja obertes a l’ús de qualsevol usuari, ja sigui per voluntat dels titulars dels drets o perquè es trobin en domini públic.

Arxius, Biblioteques, Fotografia, Internet Arxius, Biblioteques, Fotografia, Internet

La setmana passada, en diferents sessions del curs sobre arxius personals celebrat a la Universitat de Navarra, es va fer referència de forma puntual al contenciós a tres bandes sobre uns documents de Niceto Alcalá-Zamora, primer president de la Segona República espanyola. Intervenen en la controvèrsia el Ministerio de Cultura, que va adquirir els documents ara fa dos mesos, la família valenciana que va vendre els documents al Ministerio i, enfrontats amb aquests darrers, alguns hereus de Don Niceto que es consideren els propietaris dels manuscrits.

Els documents en disputa són cartes, textos de discursos, manuscrits de treballs i unes memòries personals, materials que van sortir a la llum pública el desembre de 2008 quan la família Soria, de València, els volia vendre inicialment a un investigador. La família, després de ser presionada pel Ministerio segons decalracions seves a la premsa, els va acabar venent a aquest (en realitat dació en pagament d’un deute fiscal). Paral·lelament uns nets de Don Niceto estaven reclamant la propietat dels documents, i la segueixen mantenint, entenent que van ser robats l’estiu de 1936 per un escamot de milicians. Els interessats en el tema heu de llegir la carta recapitulatòria publicada per un dels nets, Don José Alcalá-Zamora y Queipo de Llano, en el diari ABC.

Com es veu el tema planteja diferents qüestions, entre elles una suposada manipulació dels continguts denunciada pels nets. A l’espera de les sentències sobre les pretensions dels nets d’Alcalá-Zamora, que podrien invalidar la dació en pagament dels Soria a favor de l’Estat, em permeto apuntar les meves conclusions a partir del que he pogut llegir:

• Els documents en qüestió són de naturalesa privada, atès que van ser redactats per Alcalá-Zamora sense que derivessin de les seves funcions o atribucions com a president de la República.
• L’Estat només en pot ser propietari per adquisició i no com a titular en origen.
• La reivindicació dels descendents és perfectament lícita atès que no es poden considerar prescrits els seus drets seguint els articles 1950 i 1955 del Codi Civil.

Davant de tot plegat, i per tal d’assegurar que aquests interessants documents segueixin estan sempre oberts a investigadors i els seus continguts siguin coneguts públicament, seria desitjable que el Ministerio incoés expedient per a protegir-los amb algunes de les figures previstes a la Llei 16/1985 del patrimoni històric espanyol, amb la qualificació de Bé d’Interès Cultural o amb la d’integrant de l’Inventari General de Béns Mobles, secció patrimoni documental. No consta que el Ministeri hagi iniciat cap tràmit en aquest sentit i en canvi és ben justificat i necessari fer-ho.

Arxius, Patrimoni cultural Arxius, Patrimoni cultural

De la llista d’interessants projectes de lleis en tràmit al Parlament a la que fèiem referència en una entradaanterior d’aquest blog, toca ara parlar de la Llei de modificació del tractament de la història clínica. El Butlletí Oficial del Parlament ha publicat ja el text de la norma aprovada en el Ple del passat 26 de maig. Es tracta d’una modificació de la Llei de l’any 2000 que actualitza la regulació de la història clínica. Els aspectes més destacables són:

• S’aclareix que les obligacions en matèria de conservació de la història clínica ho són per les generades per centres sanitaris i per les de les consultes titularitat de professionals que exerceixen la professió de forma lliure.
• Es modifica el termini mínim de conservació de la història clínica que passa de ser de vint anys després de la mort del pacient, pauta que era difícil d’aplicar perquè aquesta informació sovint es desconeixia, a 15 anys a comptar “de la data d’alta de cada procés assistencial” pel què fa als documents més substancials de la història. Al meu entendre hauria estat millor expressar-ho amb la fórmula “data d’alta del darrer procés assistencial” que peremtria un còmput no tan subjecte a interpretacions.
• S’aclareix que les obligacions de custòdia, accessibilitat i confidencialitat s’han de garantir també en cas de tancament de centres i serveis sanitaris, fet que es deduïa de la norma en el redactat de l’any 2000 però que no s’hi expressava de forma explícita.
• Es busca, amb referències en diferents punts del nou articulat, l’encaix i coordinació amb la normativa de protecció de dades.
• Es crea una Comissió tècnica en matèria de documentació clínica que haurà d’anar establint criteris tècnics en el tractament de les històries clíniques.

Es millora, s’aclareix i es precisa el tractament que s’ha de donar a la història clínica. Hauria estat oportú aprofitar per introduir una referència a les obligacions d’informació i consentiment per al tractament de dades de caràcter personal contemplats en els articles 5 i 6 de la LOPD, en la línia de coordinar-se amb aquesta normativa de tanta incidència en el cas dels centres i serveis assistencials. És evident que a la Comissió tècnica no li faltarà feina. Per si en volen apuntar una a la llista suggeriria que es dictessin instruccions sobre l’externalització dels serveis de custòdia i sobre la modulació o la determinació dels graus d’accés a la història clínica per part del personal no sanitari, de suport administratiu o auxiliar.

En relació als suport on figura la informació s’estableixen pautes per a garantir la perdurabilitat, autenticitat, inalterabilitat i confidencialitat.

Arxius, Intimitat honor imatge Arxius, Intimitat honor imatge

Dimecres passat vaig participar a la Jornada sobre l’equilibri entre la recerca històrica i la protecció de dades, organitzada per l’Agència Catalana de Protecció de Dades i celebrada al Parlament de Catalunya. Convidat per l’Agència vaig exposar durant mitja hora una anàlisi de les coses clares i de les que no ho són tant en la normativa vigent en la relació i en la tensió que es produeix entre el dret a la protecció de dades i l’activitat de recerca. La Jornada, molt interessant però amb poc temps per al debat, es va enregistrar en videos que es poden veure i descarregar des del Canal Parlament. La meva intervenció va quedar partida de manera que si algú la vol seguir la trobarà a partir d’1h. 35′  de la part primera, i a la part segona. Aquest és l’enllaç que hi porta.

Arxius, Protecció de dades Arxius, Dret d'accés, Protecció de dades

La protecció del patrimoni cultural es pot fer de qualsevol manera, a qualsevol preu? O bé cal fer-ho complint les lleis i respectant el sistema de competències?  A la llum del cas de l’arxiu fotogràfic d’Agustí Centelles, de la seva compra i (sembla que inevitable) futura ubicació a Salamanca, el Ministeri de Cultura ha optat clarament per la primera opció: tot s’hi val. Cap respecte per l’ordenament ni pel sistema competencial que dimana de la Constitució. En la compra-venda de l’arxiu es poden arribar a entendre les raons dels fills d’Agustí Centelles, sobretot si són econòmiques. D’altra banda no puc opinar (perquè no en sé res) sobre el grau d’encert, tacte o interès demostrat per les institucions catalanes per aquest fons. Però, en qualsevol cas, no té justificació que el Ministeri de Cultura hagi competit amb la Generalitat, en lloc de col·laborar-hi. Read more…

Arxius, Fotografia Arxius, Fotografia