Amb la Carme, bibliotecària infatigable, comentem un tema que estan debatent en un fòrum professional. ¿Cal ser molt estricte a l’hora d’exigir a un usuari la presentació del carnet de la biblioteca? Per exemple quan vol retirar un llibre en préstec. Es pot denegar el servei a qui no el presenti? N’hi ha prou si la persona s’identifica amb el DNI?

La identificació personal d’un ciutadà per obtenir un servei públic no és un tema menor. De les biblioteques la qüestió es pot traslladar a altres àmbits i serveis. Per un o altre motiu acabem col·leccionant carnets i targetes identificatives, de tota classe i finalitat. Per això la pregunta que ens fem amb la Carme ens porta a plantejar-nos si no estarem abusant d’aquest recurs. Més concretament, en el cas dels serveis públics, és justificat i lícit expedir i exigir un carnet específic, propi o exclusiu d’aquest servei? És correcte exigir-ne l’exhibició com a condició indispensable per gaudir d’aquest servei? Aporto alguns elements per anar-hi pensant.

En el cas de països on tots els ciutadans disposem d’un document oficial d’identitat (obligatori a l’Estat Espanyol a partir dels 14 anys), un carnet específic d’un servei públic pot tenir dues funcions. Per una banda la identificació de la persona i per l’altra la incorporació d’eines o recursos que atorguen determinades prestacions, com ara una banda magnètica, un xip o una etiqueta RFID. A l’era preinformàtica la primera funció, que és també l’original, tenia una gran importància. Només exhibint el carnet X es podia saber que tal persona podia accedir a unes instal·lacions, a un centre assistencial, etc. Avui l’usuari, titular del carnet, consta a la base de dades a la qual tenen accés els empleats de la piscina municipal o de la recepció del CAP, posem pel cas. En aquests casos, quan hi ha forma de verificar que una persona ha estat donada d’alta i figura en una relació d’usuaris, no sembla necessari recórrer a un altre document d’identificació personal que no sigui el DNI. Aquesta és, de fet, la funció del DNI i el que en justifica l’existència segon l’article 9 de la Llei Orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre protecció de la seguretat ciutadana:

1. Todos los españoles tendrán derecho a que se les expida el Documento Nacional de Identidad, que gozará de la protección que a los documentos públicos y oficiales otorgan las Leyes, y que tendrá, por sí solo, suficiente valor para la acreditación de la identidad de las personas.

He subratllat la frase final perquè el seu enunciat obliga a relativitzar el paper dels carnets que són simplement identificatius que es puguin expedir des de serveis públics. Si una persona figura a una base de dades com a usuària donada d’alta amb dret a obtenir un servei, com és el cas de les biblioteques, i s’identifica amb el seu DNI que té “por sí solo” valor suficient per a identificar-la, sembla com a mínim discutible exigir-li una altra credencial. Si és que cal procedir a la identificació de l’usuari és adequat, o en qualsevol cas suficient, demanar que exhibeixi el DNI, pràctica expressament avalada per l’art. 2.2 del Real Decreto 1553/2005, de 23 de diciembre, por el que se regula la expedición del documento nacional de identidad y sus certificados de firma electrónica. Aquest Reial Decret, en el seu article primer, reforça el valor i funció del DNI

1. El Documento Nacional de Identidad (…) goza de la protección que a los documentos públicos y oficiales otorgan las leyes (…)
2. Dicho Documento tiene suficiente valor, por sí solo, para acreditar la identidad y los datos personales de su titular que en él se consignen, así como la nacionalidad española del mismo.

A l’hora de verificar si una persona pot disposar d’un servei no hem de perdre de vista que allò que és essencial és identificar-la com a usuària i no si en aquell moment pot aportar un document en concret. La identificació es pot aconseguir amb el carnet de la biblioteca, el DNI, el carnet de conduir… o, com tantes vegades es fa a la pràctica, per la coneixença que es tenen el bibliotecari i l’usuari, sobretot quan aquest és un usuari habitual.

Un carnet específic d’identificació com a usuari d’un servei té tot el sentit quan no hi ha accés a la base de dades d’usuaris donats d’alta, com és el cas dels establiments que ofereixen descomptes als membres del Club Super 3 o als que disposen del Carnet Jove, o persones beneficiades per un descompte en el transport públic, o similars. Tal com dèiem en començar, un carnet té també molt de sentit quan incorpora recursos o eines indispensables per a obtenir un servei, com és el cas dels carnets universitaris expedits d’acord amb una entitat bancària i que es poden convertir en targetes de serveis financers, o el d’un carnet amb banda magnètica que serveixi per a donar accés a uns espais d’accés reservat, o un carnet del sistema de salut pública que en el futur pugui incorporar informació de la nostra història clínica, etc.

Els carnets específics d’usuaris d’un servei poden ser, per tant, necessaris, encara que no sempre. En la meva opinió s’haurien d’expedir només quan siguin imprescindibles. En qualsevol cas sembla clar que no són imprescindibles, no són l’únic sistema, per a identificar a l’usuari d’un servei públic. Recordem que les lleis promouen la simplificació dels tràmits administratius i reduir al mínim indispensable els tractaments de dades personals.  Els mínims carnets imprescindibles mentre avancem cap al somni de poder disposar d’una única credencial que ens permeti efectuar qualsevol tràmit o obtenir qualsevol servei.

Administració electrònica, Biblioteques Administració electrònica, Biblioteques, Protecció de dades

Les tesis doctorals que es custodien a les biblioteques de les universitat són el resultat de molts esforços i dedicació. Parlava dels drets sobre les tesis en un post anterior que acabava, precisament, fent referència als usos que els investigadors, els altres investigadors que no en són els autors, en poden fer. Ara des d’una biblioteca universitària em pregunten si és correcte lliurar una reproducció íntegra d’una tesi doctoral a un altre investigador, o bé sí aquesta reproducció ha de ser parcial, reduïda o limitada a un percentatge determinat. És evident que el tema només es plantejarà en els casos que l’autor de la tesi no hagi autoritzat la seva difusió en obert per mitjà de TDX o des de repositoris de caràcter similar. Què passa, però, si l’autor no ha autoritzat pujar la tesi a la xarxa? Es poden fer còpies íntegres de la tesi a petició d’altres investigadors? Tantes com se’n demanin?

Per analitzar aquesta qüestió hem de recordar primer que a les tesis que obren en una biblioteca els és d’aplicació el límit que ve expressat a l’article 37 de la Llei de propietat intel·lectual.

1. Los titulares de los derechos de autor no podrán oponerse a las reproducciones de las obras, cuando aquéllas se realicen sin finalidad lucrativa por los museos, bibliotecas, fonotecas, filmotecas, hemerotecas o archivos de titularidad pública o integradas en instituciones de carácter cultural o científico y la reproducción se realice exclusivamente para fines de investigación o conservación.

Un investigador que s’acrediti com a tal i necessiti reproduccions els podrà obtenir sense que s’hagi de sol·licitar permís ni compensar a la persona autora de la tesi. Però, pot obtenir una reproducció íntegra? La lletra de la Llei no diu, com veiem en la cita, si hi ha un límit d’extensió, o de freqüència (quantes vegades còpia a un mateix usuari), perquè es centra en la finalitat. El condicionant o límit són les finalitats (recerca i conservació), de manera que qualsevol reproducció obtinguda d’una biblioteca, sigui íntegra o parcial, s’ha de poder efectuar si efectivament és necessària per a facilitar una recerca.

Hem de tenir però present que aquest límit als drets ha de ser interpretat (i aplicat) seguint la regla que figura a l’art. 40 bis de la Llei. Aquest límit (i els altres del mateix capítol) diu la Llei que

no podrán interpretarse de manera tal que permitan su aplicación de forma que causen un perjuicio injustificado a los intereses legítimos del autor o que vayan en detrimento de la explotación normal de las obras a que se refieran.

És evident que contradiríem aquesta regla si les biblioteques efectuessin “n” còpies íntegres d’una tesi a demanda de tants investigadors com ho demanessin, pel sol fet de ser investigadors. Una obra reproduïda íntegrament  i lliurada a un gran nombre d’investigadors (exagerant-ho per veure-ho més clar) impediria o dificultaria que l’autor la pogués publicar, o com a mínm limitaria la seva possible publicació comercial. Els possibles destinataris de l’obra editada, en el cas que ho volgués fer, són precisament el col·lectiu d’investigadors que no l’adquiriran si en poden demanar reproducció íntegra a la biblioteca on està dipositat. És evident, per tant, que aniria “en detrimento de la explotación normal de las obras”, com demana que no passi l’article 40 bis LPI.

En la meva opinió les reproduccions de les tesis s’han de pressuposar parcials, cenyides el màxim possible a la part que l’investigador sol·licitant indiqui que efectivament necessita.  L’esperit de la llei és aquest i des del meu punt de vista l’investigador ha de fer un esforç per precisar què necessita “exactament” per no perjudicar els drets de l’autor de la tesi. No obstant, també està clar que una reproducció íntegre d’una tesi, una sola vegada, no podria ser discutida, de manera que el criteri hauria de ser que excepcionalment això es pugui fer.

Com en tantes altres ocasions la norma ve a demanar que el límit s’apliqui de forma proporcional a les necessitats dels investigadors. No hi ha un límit o percentatge prestablert. La Llei evita ser taxativa i deixa marge al bon criteri d’uns i altres.

Actualització (11/02/2011)

El BOE del 10 de febrer ha publicat el Reial Decret 99/2011, de 28 de gener, que regula els ensenyaments oficials de doctorat, que en el seu article 14.5 introdueix una important novetat sobre el règim de publicitat de les tesis doctorals: “Una vez aprobada la tesis doctoral, la universidad se ocupará de su archivo en formato electrónico abierto en un repositorio institucional”. La tesi haurà de ser accessible en un repositori obert, no en un format electrònic obert, accessible sense identificació prèvia de les persones (qualsevol) que la podran consultar. La utilització de la tesi s’haurà de fer respectant els drets de la persona autora.

Biblioteques, Propietat intel·lectual Biblioteques, Propietat intel·lectual

A qui corresponen els drets sobre les tesis doctorals? Als seus autors exclusivament o també, en alguna mesura, a la universitat? En un curs celebrat recentment a la Universitat Autònoma de Barcelona hem tingut ocasió de tractar amb cert detall aquesta qüestió, i aprofito ara per deixar aquí anotades algunes referències i consideracions per si poden ser d’utilitat.

Diguem d’entrada que les tesis doctorals no queden al marge del sistema general d’atribució de drets, de manera que, seguint l’art. 1 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual,  els drets corresponen a les persones autores pel sol fet de ser-ho. Depèn, en conseqüència, de la seva lliure voluntat decidir sobre l’explotació de la seva obra, tot i que òbviament haurà de complir les formalitats exigides per la normativa que regula el procés de presentació i defensa la qual, en alguns aspectes, obliga a fer-la pública. L’art. 21 del Real Decreto 1393/2007, de 29 de octubre, por el que se establece la ordenación de las enseñanzas universitarias oficiales fa referència a aquesta qüestió i indica que:

• la Universitat ha de garantir la publicitat “de forma que otros doctores puedan remitir observaciones sobre su contenido” (21.4),
• publicitat de la sessió de defensa (21.6)
• amb posterioritat “una vez aprobada la tesis doctoral, la Universidad se ocupará de su archivo (…)” .

En relació a aquest tercer punt, en una norma precedent (RD 778/1998) es deia que havia de quedar un exemplar a efectes “de archivo y documentación” (art. 11), desapareixent posteriorment (a partir del RD 56/2005) el terme “documentación” probablement per ser redundant.

No hi ha una excepció als drets que la llei atribueix de forma general a les persones autores, sigui quina sigui la relació o vinculació del doctorand amb la Universitat. Això és així també per al denominat personal investigador en formació. L’estatus jurídic d’aquest personal és complexe, atès que treballa en règim de beca els dos primers anys i en el marc d’una relació contractual laboral els dos següents. Aquesta diferent situació no sembla afecta els seus drets perquè el Real Decreto 63/2006, de 27 de enero, por el que se aprueba el Estatuto del personal investigador en formación es preocupa d’aclarir (art. 5) que entre els drets d’aquest personal investigador en formació figura el de:

Ejercer los derechos de propiedad intelectual derivados de su propia actividad formativa en la investigación y de acuerdo con su contribución, conforme a lo establecido en el texto refundido de la Ley de Propiedad Intelectual, aprobado por el Real Decreto Legislativo 1/1996, de 12 de abril. Los citados derechos serán independientes, compatibles y acumulables con otros derechos que pudieran derivarse de la investigación realizada, sin perjuicio de los condicionantes derivados de la obra colectiva cuando el personal investigador en formación participe o esté vinculado a un proyecto colectivo de investigación.

Així doncs, només la persona autora és titular dels drets sobre la tesi. Ni la universitat ni tampoc el director de la tesi tenen reconeguts drets. En relació a aquest segon, recordem que la Llei protegeix de fet la forma de materialitzar un treball, o sigui el contingut final de la tesi de la manera que el presenta la persona autora. Els àmbits o aspectes en els que intervé el director de la tesi (idea, tema o temes a tractar, aspectes metodològics, orientacions durant el procés d’elaboració…) són de gran importància i sovint decisius per a la qualitat final del treball però no comporten drets sobre el resultat final a favor del director.

Un apunt final. Aquest reconeixement de drets a favor de la persona autora, que no admet dubtes, no exclou però el seu treball del règim d’excepcions o límits que la llei estableix, especialment de les que deriven de les que guarden relació amb el foment de la recerca i la docència. Generalment la custòdia de l’exemplarde la tesi s’atribueix a una Biblioteca o centre similar, essent d’aplicació els criteris, pautes i límits establerts de forma general. La consulta presencial de la tesi ha de ser possible (no la seva consulta via web o intranet que únicament pot autoritzar l’autor), i també el lliurament de reproduccions a investigadors, en la mesura i grau proporcional al treball de recerca que acrediti portar a terme. Òbviament aquest nou investigador podrà utilitzar-ho de forma respectuosa amb els drets de l’autor de la tesi.

Actualització (10/02/2011)

Recentment el Real Decreto 1791/2010, de 30 de diciembre, por el que se aprueba el Estatuto del Estudiante Universitario, en el moment d’enumerar els drets dels estudiants esmenta el dret “al reconocimiento de la autoría de los trabajos elaborados durante sus estudios y a la protección de la propiedad intelectual de los mismos” (article 7.1.x).

Actualització (11/02/2011)

El BOE del 10 de febrer ha publicat el Reial Decret 99/2011, de 28 de gener, que regula els ensenyaments oficials de doctorat, que en el seu article 14.5 introdueix una important novetat sobre el règim de publicitat de les tesis doctorals: “Una vez aprobada la tesis doctoral, la universidad se ocupará de su archivo en formato electrónico abierto en un repositorio institucional”. La tesi haurà de ser accessible en un repositori obert, no en un format electrònic obert, accessible sense identificació prèvia de les persones (qualsevol) que la podran consultar. La utilització de la tesi s’haurà de fer respectant els drets de la persona autora.

Propietat intel·lectual Biblioteques, Propietat intel·lectual

La Principal de la Bisbal, any 1892

Dijous passat, en el marc de la II JORNADA TÈCNICA 2010 organitzada per INSPAI Centre de la Imatge de la Diputació de Girona amb el tema general d’«El patrimoni fotogràfic de les comarques gironines, la gestió de les imatges en els ens locals» (materials consultables al lloc web d’INSPAI), vam tractar una qüestió que crea  dubtes als gestors d’arxius d’imatges de naturalesa pública que ara, més que mai, volen/han de posar els seus fons i col·leccions a l’abast del públic.

És evident que qualsevol centre que tingui imatges i els vulgui fer accessibles al públic o els fa visibles a Internet o aviat serà gairebé com si no existissin. A aquesta qüestió (necessitat de donar-se a conèixer i ser accessible a la xarxa) s’hi afegeix per als centres del sector públic l’obligació de ser-hi. Per a aquests centres no només és convenient sinó que és obligatori posar els catàlegs a Internet per donar compliment a la normativa sobre patrimoni cultural i foment de la cultura (els poders públics han de ser actius en aquests àmbits), a la normativa sobre accés electrònic dels ciutadans als serveis públics (donar opció a consulta i ús de serveis de forma no presencial), reutilització de la informació del sector públic (que estableix l’obligació de lliurar documents i dades telemàticament), etc… En definitiva, els centres públics han d’informar de les seves col·leccions i fons i, en el cas de les imatges, això vol dir pujar-les directament perquè és evident que ,per més dades que es donin sobre una imatge, únicament si la imatge, ella mateixa, és visible, el potencial usuari sabrà si li pot interessar.

De tota manera es dóna el cas que molts centres disposen de fons sobre els quals no queda clara la titularitat dels drets, generalment per falta d’informació sobre qui són aquests titulars i quina és la seva voluntat. També aquestes imatges, sobre les quals el Centre no disposa de drets i que no estan encara en domini públic, han de ser conegudes pel públic, perquè només així podran arribar a ser utilitzades. Tot i existir drets vigents sobre aquestes imatges hi ha determinats usos, per exemple els que tenen la cobertura del dret de cita o la il·lustració de la docència, que poden ser efectuats de forma lícita sense necessitat d’autorització expressa del titular. No obstant, difondre imatges per Internet és una modalitat de comunicació pública (art. 20.2.i LPI) per realitzar la qual es requereix disposar de drets.

Així doncs, la qüestió es pot resumir en cinc punts que formen una mena de cercle viciós:

• Els centres públics han de pujar totes les imatges a Internet per a fer possible la seva utilització per part del públic, en el grau i mesura permès per la Llei.
• Hi ha imatges en els centres sobre les que no es tenen drets.
• Posar les imatges a Internet és un acte de comunicació pública que requeriria autorització del titular dels drets.
• No tots els usuaris del lloc web seran investigadors o docents que podrien fer un ús lícit de les imatges (sense autorització del titular)
• Però si no es posen les imatges a Internet no es complirà la missió dels centres públics, per tant…
• Els centres públics han de pujar…

L’única manera de salvar aquest aparent cercle tancat és, al meu entendre, pujar les imatges sobre les quals no es disposa de drets suficients en un format (mida, resolució, marca d’aigua) que per una banda permeti presentar la imatge a tots els usuaris de la web però que per altra banda impedeixi un ús “automàtic” o directe, sense passar per un tràmit mínim de sol·licitud d’ús, autorització i compromís d’utilització respectuosa amb els drets dels titulars. Òbviament aquestes precaucions no hauran d’existir en el cas d’imatges que estiguin ja obertes a l’ús de qualsevol usuari, ja sigui per voluntat dels titulars dels drets o perquè es trobin en domini públic.

Arxius, Biblioteques, Fotografia, Internet Arxius, Biblioteques, Fotografia, Internet

El moviment per a l’accés obert a publicacions científiques avança, encara que més lentament del que molts desitjaríem. Fa temps que va deixar de ser només una exigència, carregada de raó, de professionals de centres de documentació, i s’ha incorporat plenament a les estratègies de moltes administracions públiques. Ho ha assumit també de forma molt decidida la Comissió Europea, que materialitza projectes com recentment el Publishing and the Ecology of European Research. Com és sabut, les dificultats per a permetre l’accés lliure als continguts finançats amb fons públics provenen sobretot dels editors de les revistes que, defensant els seus legítims interessos, s’oposen a aquesta divulgació lliure, una divulgació que toparia frontalment contra el seu model de negoci.

En aquest context el Ministeri de Ciènci i Innovació ha pres decididament partit per l’accés obert en l’esborrany de l’avantprojecte de Llei de la Ciència i la Tecnologia, sobre el que està treballant des de finals de 2008. Read more…

Biblioteques, Propietat intel·lectual Biblioteques, Propietat intel·lectual

Imaginem per un moment al client d’una botiga de roba, una camiseria per exemple, que abans de marxar s’entreté a recollir les camises que s’ha emprovat, a penjar-les en el lloc precís i encara, camí de la porta, a revisar els cartellets amb els noms de les marques, posar bé els preus, tornar al seu lloc un article mal desat… Comprés molt o comprés poc tothom pensaria que es tracta d’un bon client, i també d’una bona botiga, perquè només una bona botiga seria capaç d’engrescar i fer col·laborar així als seus clients. Read more…

Arxius, Biblioteques, Fotografia Arxiu fotogràfic, Biblioteques, Fotografia, Propietat intel·lectual

He compartit taula rodona a la jornada inaugural de l’Escola d’Hivern de la Biblioteca Pública, celebrada a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB, amb Alfonso Moreira (faximil), Oriol Comas (Què llegeixes?) i Patrícia Riera-Barsallo (CEDRO), moderats per Teresa Férriz (Lletra), sobre el tema “Biblioteca pública, lectura i internet” davant una nombrosa audiència de professionals de les biblioteques inscrits a l’Escola. M’ha agradat poder exposar  davant aquest col·lectiu professional la meva opinió absolutament negativa sobre el tractament que la normativa de propietat intel·lectual fa de les biblioteques públiques, un veritable llast per a aquests centres que dificulta el compliment de la seva important funció. Read more…

Biblioteques, Propietat intel·lectual Biblioteques, Propietat intel·lectual