La imatge que veieu aquí al costat és probablement la més cèlebre d’entre totes les utilitzades durant la campanya electoral de l’actual presidents dels Estats Units, juntament amb el logo de la O que llueix l’Obama en aquesta mateixa imatge. El bust de l’Obama amb la paraula “Hope” és obra de l’artista Shepard Fairey i s’ha reproduït en infinitat d’ocasions i en tota classe de productes de merchandising, amb els conseqüents guanys per al seu creador i per als fabricants i venedors de samarretes, pòsters, magnetos per a la nevera, etc…

Hem dit que era obra de Shepard Fairey, però no ben bé, o almenys això va considerar Associated Press que va demandar a Fairey per haver treballat tansformant sense autorització la fotografia que veureu més avall a la dreta, realitzada pel fotoperiodista Manny Garcia i sobre la qual AP té els drets (probablement en George Clonney tampoc va quedar del tot content de la manipulació).

Es podia o no transformar la fotografia original i, amb la imatge resultant, procedir a autoritzar reproduccions, difusió via web..? Després de molts mesos de discusions sobre aquesta qüestió les parts han arribat a un acord que no només tanca el conflicte (i estalvia honoraris d’advocats) sinó que pot ser el començament d’una col·laboració professional que de ben segur beneficiarà als fins ara contraris. AP obté compensació econòmica per l’explotació que s’ha portat a terme i a partir d’ara encarregarà a Fairey que crei noves obres a partir de fotografies de l’Agència. Final feliç i intel·ligent.

Sobre la imatge de l’Obama em queda el dubte de fins a quin punt l’explotació portada a terme per Fairey no supera l’àmbit i objectiu de la campanya. Dit d’una altra manera, Fairey sembla haver utilitzat la imatge de l’Obama superant, o més enllà, del context de la campanya electoral. Podrà el president obtenir compensació econòmica? Existerix algun acord o autorització de l’Obama a Fairey? Si no és així, aquest segon potser haurà de tornar a treure el talonari.

Una nota final. L’èxit del treball de Fairey és tan extraordinari que fins i tot han aparegut eines que et permeten retocar les imatges “a la manera d’en Fairey”. Qui ho vulgui provar pot visitar Obamicon.me des d’on podeu aconseguir treballs com el que veieu aquí al final. Per cert, podria demanar dret Fairey per utilitzar el seu estil? Uff ! Les preguntes al voltant de la propietat intel·lectual no s’acaben mai.

Propietat intel·lectual Fotografia, Propietat intel·lectual

La Principal de la Bisbal, any 1892

Dijous passat, en el marc de la II JORNADA TÈCNICA 2010 organitzada per INSPAI Centre de la Imatge de la Diputació de Girona amb el tema general d’«El patrimoni fotogràfic de les comarques gironines, la gestió de les imatges en els ens locals» (materials consultables al lloc web d’INSPAI), vam tractar una qüestió que crea  dubtes als gestors d’arxius d’imatges de naturalesa pública que ara, més que mai, volen/han de posar els seus fons i col·leccions a l’abast del públic.

És evident que qualsevol centre que tingui imatges i els vulgui fer accessibles al públic o els fa visibles a Internet o aviat serà gairebé com si no existissin. A aquesta qüestió (necessitat de donar-se a conèixer i ser accessible a la xarxa) s’hi afegeix per als centres del sector públic l’obligació de ser-hi. Per a aquests centres no només és convenient sinó que és obligatori posar els catàlegs a Internet per donar compliment a la normativa sobre patrimoni cultural i foment de la cultura (els poders públics han de ser actius en aquests àmbits), a la normativa sobre accés electrònic dels ciutadans als serveis públics (donar opció a consulta i ús de serveis de forma no presencial), reutilització de la informació del sector públic (que estableix l’obligació de lliurar documents i dades telemàticament), etc… En definitiva, els centres públics han d’informar de les seves col·leccions i fons i, en el cas de les imatges, això vol dir pujar-les directament perquè és evident que ,per més dades que es donin sobre una imatge, únicament si la imatge, ella mateixa, és visible, el potencial usuari sabrà si li pot interessar.

De tota manera es dóna el cas que molts centres disposen de fons sobre els quals no queda clara la titularitat dels drets, generalment per falta d’informació sobre qui són aquests titulars i quina és la seva voluntat. També aquestes imatges, sobre les quals el Centre no disposa de drets i que no estan encara en domini públic, han de ser conegudes pel públic, perquè només així podran arribar a ser utilitzades. Tot i existir drets vigents sobre aquestes imatges hi ha determinats usos, per exemple els que tenen la cobertura del dret de cita o la il·lustració de la docència, que poden ser efectuats de forma lícita sense necessitat d’autorització expressa del titular. No obstant, difondre imatges per Internet és una modalitat de comunicació pública (art. 20.2.i LPI) per realitzar la qual es requereix disposar de drets.

Així doncs, la qüestió es pot resumir en cinc punts que formen una mena de cercle viciós:

• Els centres públics han de pujar totes les imatges a Internet per a fer possible la seva utilització per part del públic, en el grau i mesura permès per la Llei.
• Hi ha imatges en els centres sobre les que no es tenen drets.
• Posar les imatges a Internet és un acte de comunicació pública que requeriria autorització del titular dels drets.
• No tots els usuaris del lloc web seran investigadors o docents que podrien fer un ús lícit de les imatges (sense autorització del titular)
• Però si no es posen les imatges a Internet no es complirà la missió dels centres públics, per tant…
• Els centres públics han de pujar…

L’única manera de salvar aquest aparent cercle tancat és, al meu entendre, pujar les imatges sobre les quals no es disposa de drets suficients en un format (mida, resolució, marca d’aigua) que per una banda permeti presentar la imatge a tots els usuaris de la web però que per altra banda impedeixi un ús “automàtic” o directe, sense passar per un tràmit mínim de sol·licitud d’ús, autorització i compromís d’utilització respectuosa amb els drets dels titulars. Ã’bviament aquestes precaucions no hauran d’existir en el cas d’imatges que estiguin ja obertes a l’ús de qualsevol usuari, ja sigui per voluntat dels titulars dels drets o perquè es trobin en domini públic.

Arxius, Biblioteques, Fotografia, Internet Arxius, Biblioteques, Fotografia, Internet

L’Anish Kapoor (Bombai 1954) ha fet el cartell anunciador de l’11è Festival de Músiques Religioses i del Món de Girona, segons va informar, i ensenyar, l’altre dia el diari EL PUNT. Podreu veure bé el cartell si visiteu el web del Festival. La notícia em serveix d’excusa per explicar una curiosa i intensa polèmica nascuda al voltant d’una cèlebre i gran obra d’aquest artista ídem. Es tracta de la Cloud Gate, l’enorme gota que sembla de mercuri creada per al Millenium Park de Chicago. En podreu veure l’emplaçament a la web d’aquest parc inaugurat el 2004 no pas lluny de la casa de l’aleshores senador Barack Obama.

El cas és que els tractes entre l’escultor i els promotors de l’obra preveien que els drets sobre les reproduccions fotogràfiques d’aquella gran escultura li corresponien a l’artista, de manera que un cop inaugurat el parc i el monument, de seguida van aparèixer problemes entre els responsables municipals i els fotògrafs professionals que es negaven a pagar la taxa establerta: 350 $ per dia pel treball d’un fotògraf, 1.200 $ per fer enregistraments de vídeo o 50 $ per fer fotografies de casaments (!). En realitat, la reserva de drets prevista inicialment no era únicament a favor de l’Anish Kapoor sinó per a tot els artistes que tenen obra en el  Parc. La polèmica va esclatar al voltant de la gran, en tots els sentits, Cloud Gate. Es pot cobrar per fotografiar amb finalitats comercials una escultura situada a la via pública? Si l’Ajuntament neteja el parc, conserva l’escultura…, ha de seguir cobrant l’artista per cada fotografia que es posi, per exemple, a la web d’una agència de viatges? Nosaltres, a casa nostra, ens podríem fer les mateixes preguntes. Després de mesos de polèmica, finalment les taxes es van retocar i ara només s’apliquen quan el parc i la imatge s’utilitzen per a grans produccions. Mala sort per al senyor Kapoor.

Per cert, si mai teniu ocasió de conèixer l’artista sobretot no li digueu que la seva Cloud Gate us fa pensar en una mongeta, que si us la mireu bé veureu que de fet hi fa pensar. No ho suporta. Millor parlar-li del magnífic cartell que ha fet per al festival gironí.

[text adaptat del publicat a El Punt, edició comarques gironines, el 29/03/2010]

Fotografia, Propietat intel·lectual Fotografia, Propietat intel·lectual

Un projecte tan potent com Google street view és una font inacabable d’anècdotes. Fer fotografies de forma tan sistemàtica de la vida quotidiana, arran de carrer, i posar-les a l’abast de tothom, ha provocat ja i seguirà provocant situacions divertides per alguns, i potser incòmodes per altres, com la del senyor que veiem enfilant-se a la imatge del costat. Em consta  també que alguns promotors immobiliaris es queixen del fet que street view permet comprovar que la seva promoció d’habitatges no és en el lloc idílic que diu la seva propaganda. Google procura (no sempre ho aconsegueix) esborrar les cares i les matrícules dels automòbils, i és conscient de que si no vol ser impopular ha de ser molt i molt sensible a les queixes dels ciutadans.

“Puc evitar que es vegi la meva casa a Google street view?” Això em preguntava fa una setmana una persona, a qui denominarem X, que sense escoltar massa les meves explicacions (que si l’espai públic, que si no hi ha dany o perjudici…) va fer arribar la seva queixa a Google. Read more…

Fotografia, Internet Buscadors, Fotografia, Internet

Fa pocs dies, a Torroella de Montgrí, vaig tenir la sort de visitar, a Can Quintana – Museu de la Mediterrània, una magnífica exposició de fotografia, amb el privilegi de fer-ho acompanyat del fotògraf autor de les imatges. Es tracta d’”Absències. Arqueologia de la memòria” d’en Jordi Gamero. En el post anterior, en comentaris al peu, es feia referència a la sempre polèmica divisió / diferenciació entre obra fotogràfica i mera fotografia. L’obra fotogràfica, molt més protegida per la Llei, existeix quan és la manifestació d’una creació, original, fruit de la voluntat de l’autor d’expressar una idea, uns sentiments, unes vivències… En la mera fotografia no existiria aquesta voluntat o qualitat de creació, ni per tant connexió entre el món interior del fotògraf i la realitat que reprodueix o capta. La diferenciació entre una i altra és moltes vegades difícil i discutible, fins el punt que sovint són els tribunals que han d’acabar resolent, encara que no sempre amb criteri coherent. Read more…

Fotografia Fotografia

La protecció del patrimoni cultural es pot fer de qualsevol manera, a qualsevol preu? O bé cal fer-ho complint les lleis i respectant el sistema de competències?  A la llum del cas de l’arxiu fotogràfic d’Agustí Centelles, de la seva compra i (sembla que inevitable) futura ubicació a Salamanca, el Ministeri de Cultura ha optat clarament per la primera opció: tot s’hi val. Cap respecte per l’ordenament ni pel sistema competencial que dimana de la Constitució. En la compra-venda de l’arxiu es poden arribar a entendre les raons dels fills d’Agustí Centelles, sobretot si són econòmiques. D’altra banda no puc opinar (perquè no en sé res) sobre el grau d’encert, tacte o interès demostrat per les institucions catalanes per aquest fons. Però, en qualsevol cas, no té justificació que el Ministeri de Cultura hagi competit amb la Generalitat, en lloc de col·laborar-hi. Read more…

Arxius, Fotografia Arxius, Fotografia

Spaarnestad Photo, 1934 / Nationaal Archief, Den Haag

La utilització d’imatges que trobem a internet pot estar afectada o condicionada per drets de propietat intel·lectual. Si els volem utilitzar hem de veure en quines condicions els han posat a l’abast nostre, llegint la informació legal que trobem a la pàgina, informació que, per cert, no sempre hi és. Alguns llocs ofereixen bancs d’imatges que els seus autors han posat a l’abast de tothom sense condiciar-ne l’ús, o bé imatges que es troben ja en domini públic. Poso a continuació mitja dotzena d’aquests llocs que pot ser d’interès per als que necessitin trobar imatges d’aquesta naturalesa. En la que il·lustra aquest post veiem al basc Federico Ezquerra a punt de coronar en solitari el Galibier en el Tour de França de 1934. L’he trobat a Flickr Commons i prové dels fons de The Nationaal Archief dels Països Baixos. La llista de llocs ve aquí sota: Read more…

Fotografia, Propietat intel·lectual Arxiu fotogràfic, Fotografia, Propietat intel·lectual

El dimecres passat, darrer dia de classe abans de vacances de Setmana Santa, amb els alumnes de segon any de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió Documental vam treballar el dret a la pròpia imatge, estudiant la seva regulació i la potència d’aquest dret que ens permet administrar aquest element tan característic de la nostra personalitat com és la nostra imatge personal. Vam estudiar els casos més freqüents d’intromissió contra aquest dret i vam repassar les principals excepcions: personatges de notorietat pública, il·lustració gràfica de fets d’actualitat, “persones notícia”… Ja al final de la classe, encomanats tots plegats de l’eufòria que precedeix un període de vacances sense exàmens a la vista, vaig jugar amb la meva imatge per il·lustrar alguns exemples analitzats a nivell teòric. Les dues fotos que il·lustren aquest post són algunes de les que hi vaig projectar.  Read more…

Fotografia Drets d'imatge, Fotografia

Imaginem per un moment al client d’una botiga de roba, una camiseria per exemple, que abans de marxar s’entreté a recollir les camises que s’ha emprovat, a penjar-les en el lloc precís i encara, camí de la porta, a revisar els cartellets amb els noms de les marques, posar bé els preus, tornar al seu lloc un article mal desat… Comprés molt o comprés poc tothom pensaria que es tracta d’un bon client, i també d’una bona botiga, perquè només una bona botiga seria capaç d’engrescar i fer col·laborar així als seus clients. Read more…

Arxius, Biblioteques, Fotografia Arxiu fotogràfic, Biblioteques, Fotografia, Propietat intel·lectual

El meu client, i malgrat tot amic, Quim Curbet va rebre l’amençador burofax de tres pàgines enviat per un prestigiós despatx d’advocats de Barcelona, tot just tres dies després que la premsa anunciés l’aparició del seu llibre titulat No em miris el cul. L’editor Curbet era en aquest cas també autor del llibre consistent en un recull de les seves col·laboracions a la premsa. El burofax amenaçava amb presentar demanda per intromissió al dret a la pròpia imatge per la publicació a la coberta del llibre d’una fotografia de més de setanta anys d’antiguitat Read more…

Fotografia Drets d'imatge, Edició, Fotografia