Moltes pàgines web, tant d’empreses privades com d’institucions públiques, exhibeixen, generalment al peu i al costat dels crèdits dels que han fet la pàgina, una indicació sobre drets de propietat intel·lectual amb la © i el nom del titular del lloc o amb la menció “tots els drets reservats”. En moltes ocasions la incorporació d’aquesta referència és obra de la persona o empresa que ha fet la pàgina. He preguntat moltes vegades perquè s’afegia aquesta referència, tan contundent i absoluta, als drets sobre els continguts, i les respostes sempre han estat “tothom ho fa”, o “s’ha de posar” o de naturalesa similar. Anem a veure d’on surt aquest cèlebre símbol i quin és exactament el seu sentit per saber si efectivament s’ha de posar. Diu la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI)

Artículo 146. Símbolos o indicaciones.
El titular o cesionario en exclusiva de un derecho de explotación sobre una obra o producción protegidas por esta Ley podrá anteponer a su nombre el símbolo (c) con precisión del lugar y año de la divulgación de aquéllas.

En conseqüència aquesta cèlebre © no “s’ha de posar” sinó que “es pot posar” a manera de recordatori (els creadors tenen tots els drets a partir del moment que divulguen la seva creació) i sempre i quan es tracti de creacions que mereixin protecció i es sigui el titular dels drets o es tinguin els drets en exclusiva sobre allò que es marca com a protegit. Un cop d’ull a qualsevol web permet constatar que en cap cas mereixen protecció tots els seus continguts, atès que molts no són originals ni tenen el component de creativitat que els faria mereixedors de protecció.

Malgrat tot, en el cas de les empreses o entitats privades es pot arribar a entendre que posin la ditxosa © al seu lloc web per a protegir-se davant pràctiques poc respectuoses amb els seus drets. En canvi és absolutament absurd que el Congrés dels Diputats, per exemple, l’exhibeixi a la seva pàgina, pàgina des de la qual es difonen normes legals, publicacions oficials o documents administratius que la LPI (art 13) exclou de protecció.

La incorporació d’aquestes indicacions podria tenir algun sentit si s’especifiqués que fan referència a la pàgina web, a la seva concepció, disseny, funció de base de dades… però normalment no s’entra en matisos i la © i la reserva de drets sol reivindicar-se de tots els continguts de forma general, segons llegim en els avisos legals que figuren en aquestes pàgines. Frases del tipus “els drets sobre tots els continguts, ja siguin textos, fotografies, dissenys…” es copien d’un avís legal a un altre advertint que s’emprendran accions contra els que utilitzin inadequadament els continguts, etc… Només fa falta visitar les pàgines de la gran majoria d’ens públics (ens locals, institucions autonòmiques, universitats, museus…) per constatar com es reserven drets sobre models d’instàncies, reglaments, acords, decrets… o sobre textos que no tenen cap originalitat ni l’han de tenir (“us donem la benvinguda”, “els horaris de secretaria són…”) i per tant no mereixen protecció.

Què hi fa la © en llocs com aquests? No se sap, o en tot cas hi és perquè “tothom la posa”. Per sort no és exactament així, no és tothom, de manera que a moltes institucions s’aplica correctament la normativa de propietat intel·lectual i no es fan aquests advertiments absurds i contraris a la Llei. Actuen correctament, per exemple, la Presidència del Govern central o el Parlament de Catalunya, per citar dues instucions ben rellevants, i cada cop més ens locals, per exemple l’Ajuntament de Banyoles o l’Ajuntament de Palafrugell (que amb molt d’encert utilitzen una llicència Creative Commons), o la Biblioteca de Catalunya i la Universitat de Girona (totes dues també amb llicència Creative Commons) o l’Oficina Española de Patentes y Marcas (amb un avís legal que és modèlic) per posar només uns quants exemples d’institucions de diferent naturalesa.

Els llocs web d’una institució pública no han d’incorporar reserves de drets expressades de forma tan absoluta o genèrica, i encara menys ara que per exigències de la normativa reguladora de l’administració electrònica han de fer funcions de seu electrònica. Dir “tots els drets reservats” és incorrecte i és una mala interpretació i incorrecta aplicació de la normativa de propietat intel·lectual. Esperem que aquest error vagi desapareixent de les pàgines de les nostres administracions que podrien agafar com a exemple les que ja hem citat o les de governs de països on la propietat intel·lectual es tracta amb més rigor. La pàgina dels governs d’Holanda, Suècia, Dinamarca o Gran Bretanya són exemplars en aquest i en altres sentits, com ho és la de la Presidència de la República Francesa, o les webs de la Casa Blanca i del Govern d’Austràlia, aquestes últimes també amb utilització de les llicències Creative Commons més obertes i que més afavoreixen la utilització dels continguts.

Propietat intel·lectual Internet, Propietat intel·lectual

Publicar les actes dels plens de l’Ajuntament a internet, es pot fer? I si hi ha dades de caràcter personal de particulars? Els hem de suprimir? Fa cosa de tres anys molts ajuntaments es plantejaven aquestes qüestions a resultes de la presa de posició sobre aquesta qüestió de l’Agència Catalana de Protecció de Dades (avui Autoritat Catalana de Protecció de Dades, en endavant APDCAT) clarament contrària a la publicació de les actes quan continguessin dades de caràcter personal de ciutadans. La pràctica iniciada per molts ajuntaments de difondre per mitjà d’internet els documents més importants de la seva actuació, com ho són les actes dels plens, es va veure afectada i posada en qüestió a partir de denúncies o queixes de ciutadans i sobretot a partir de la divulgació de la Recomanació 1/2008 de l’Agència Catalana de Protecció de Dades sobre la difusió d’Informació que contingui dades de caràcter personal a través d’Internet, d’abril de 2008. Aquesta Recomanació indicava en el seu apartat 18 que:

Respecte les actes de les sessions que tinguin caràcter públic, cal evitar-ne la difusió quan continguin dades de caràcter personal diferents a la identificació dels membres que en formen part, del funcionari que aixeca l’acta de la sessió o de les altres persones que hi intervenen per raó del seu càrrec, llevat que una llei ho autoritzi.

A criteri de l’APDCAT la normativa de règim local sobre publicitat dels acords no era suficient o no avalava expressament la publicació de dades de caràcter personal i caldria una norma expressa que n’autoritzés o en justiqfiqués la publicació. Segons l’article 11 de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal (LOPD) una cessió o comunicació de dades, com ho és la publicació de les que figuren a les actes del ple de l’Ajuntament, es pot produir amb el consentiment de la persona afectada o bé quan una llei ho autoritzi (art. 11.2.b LOPD). Val a dir que aquesta no era exactament l’opinió de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) que en diferents informes jurídics, entre els quals el de 20 de desembre de 2004 i el 0192/2008, havia manifestat que:

… únicamente sería conforme con lo dispuesto en la Ley Orgánica 15/1999 la comunicación de datos, mediante su inclusión en Internet, cuando dichos datos se refieran a actos debatidos en el Pleno de la Corporación o a disposiciones objeto de publicación en el correspondiente Boletín Oficial, dado que únicamente en estos supuestos la cesión se encontraría amparada, respectivamente, en una norma con rango de Ley o en el hecho de que los datos se encuentran incorporados a fuentes accesibles al público. En los restantes supuestos, y sin perjuicio de lo dispuesto en otras Leyes, la publicación únicamente sería posible si se contase con el consentimiento del interesado o si los datos no pudieran en ningún caso, vincularse con el propio interesado…

Aquestes diferències de criteri entre l’AEPD i l’APDCAT i l’opinió més taxativa d’aquesta segona que és, cal no oblidar-ho, la que té competència en matèria de tutela i inspecció del compliment de la LOPD per part dels ens locals, creaven dubtes als responsables dels ens locals. La Llei 29/2010, del 3 d’agost, de l’ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya, aprovada al final de l’anterior legislatura, inclou una referència expressa a aquesta qüestió. Diu l’art. 10 d’aquesta Llei:

2. Les entitats locals han de publicar en llur seu electrònica les actes de les sessions del ple. En llur publicació, s’han de tenir en compte els principis i les garanties que estableix la normativa de protecció de dades i la de protecció del dret a l’honor i a la intimitat. A aquests efectes, s’hi poden incloure dades de caràcter personal sense comptar amb el consentiment de la persona interessada, si es tracta de dades referents a actes debatuts al ple de la corporació o a disposicions objecte de publicació en el butlletí oficial corresponent. En la resta de supòsits, sens perjudici del que disposin altres lleis, la publicació únicament és possible si es compta amb el consentiment de la persona interessada o les dades no es poden, en cap cas, vincular amb la persona interessada mateixa.

A partir de la promulgació d’aquesta Llei es disposa d’una habilitació legal que dóna cobertura a la publicació de les actes encara que hi apareguin dades de caràcter personal. Quedaria superada la falta d’una norma habilitadora que segons opinió de l’APDCAT existia abans de l’aprovació de la Llei 29/2010. Sembla que el legislador català ha avolgut expressament resoldre aquesta qüestió assumint els postulats de l’Agència Espanyola i no pas els de la catalana, si bé hauria estat preferible inserir aquest precepte en la normativa de règim local que disposa precisament d’articles referits a la publicitat dels acords dels òrgans col·legiats.

En definitiva, han desaparegut els dubtes que es plantajaven al respecte d’aquesta qüestió de gran importància. La publicació d’actes amb dades de caràcter personal de particulars és correcte i és, de fet, obligatòria sempre i quan es prenguin en consideració els matisos que figuren en aquest article 10.2, del qual voldria comentar, per acabar, els tres punts següents.

• Les actes. Observem que es fa referència a la publicació de les actes i no pas dels acords. Els preceptes de la normativa de règim local, que feien referència només als acords, s’amplien considerablement. Ara han de ser objecte de publicació també els resums de les deliberacions.

• Actes debatuts. S’utilitza aquest curiós concepte d’”actes debatuts” que ja apareixia, com hem vist abans, en algun dels informes de l’AEPD i que només es pot interpretar en el sentit d’afers analitzats o punts de l’ordre del dia. En qualsevol cas fa referència a la deliberació prèvia a l’adopció d’acords. És important recordar que les actes no han de ser mai una transcripció literal de les intervencions sinó que han de recollir els “asuntos que examinen, opiniones sintetizadas de los grupos o miembros de la Corporación que hubiesen intervenido en las deliberaciones e incidencias de estas” (art. 109.1.g Real Decreto 2568/1986, de 28 de noviembre, por el que se aprueba el Reglamento de organización, funcionamiento y régimen jurídico de las Entidades locales). En la redacció de l’acta el secretari o secretària de la Corporació haurà d’evitar recollir dades o informacions personals incloses incidentalment en les intervencions dels regidors però que no siguin substancials o necessàries per donar sentit a la seva intervenció. Destaquem aquest punt perquè el propi article 10.2 recorda que s’han de respectar els principis de la normativa de protecció de dades entre els quals figura el de qualitat inclòs a l’art. 4.1 LOPD: només es poden tractar les dades personals quan siguin adequades, pertinents i no excessives.

• A la seu electrònica. El lloc de publicació de les actes no pot ser un lloc web qualsevol de titularitat de l’ens local en qüestió sinó que haurà de ser la seu electrònica de la Corporació. Per tant ha de ser un lloc web que compleixi els requeriments en quant a creació, regulació, responsabilitats sobre els continguts, qualitat de la informació, seguretat i autenticitat que exigeix l’art 10 de la Ley 11/2007, de 22 de junio, de acceso electrónico de los ciudadanos a los Servicios Públicos.

.

Administració electrònica, Internet, Protecció de dades Administració electrònica, Internet, Protecció de dades

Si vull aribar a la gent i la gent és a Facebook, aleshores jo haig d’estar al Facebook. Per aquest raonament moltes institucions públiques han obert, o estan obrint, o es plantegen obrir un perfil a la xarxa social per excel·lència. En la meva opinió fan bé, és una decisió encertada, malgrat alguns inconvenients que serien motiu d’un altre post. El motiu d’aquest és respondre a una pregunta que cada cop ens fan més els responsables d’institucions públiques que es volen fer presents al Facebook: quina responsabilitat assumim si fem aquest pas? Comento els aspectes que em semblen més rellevants.

Una qüestió prèvia: Facebook no ha de subtituir res. Encara que sigui obvi val la pena recordar que l’espai institucional que s’obri a Facebook no ha de substituir cap dels canals propis de l’Ajuntament, de la Diputació, de la Universitat… No tothom està al Facebook i per tant no es pot forçar a la gent a donar-se d’alta per obtenir informació, participar en alguna activitat o iniciativa o obtenir un servei. A Internet els canals de referència d’una institució pública han de ser la seva web i la seu electrònica. La web identificada amb un dels dominis propis de la institució i, sobretot, la seu electrònica són els canals per mitjà dels quals s’ha de relacionar oficialment i obligatòriament amb els particulars (sobre els continguts de la seu-e podeu llegir aquesta entrada anterior).

Advertiment sobre el valor de la informació. El caràcter complementari del perfil al Facebook s’ha d’indicar de forma clara en la informació general del perfil. No és mala idea aprofitar aquest espai per establir un mínim de regles i recomanacions per als usuaris que vulguin pujar comentaris. Suggereixo indicar almenys que:

• L’espai obert al Facebook és un canal d’informació i participació.
• No substitueix la informació oficial que es divulga des del lloc web/seu electrònica de la institució, que és l’única que té valor legal i que obliga o vincula a aquesta institució.
• Els comentaris i la resta d’aportacions han de ser respectuosos amb la legalitat i amb els drets de les persones.
• Es suprimiran els comentaris que incompleixin aquests criteris i es bloquejarien usuaris que ho incomplissin.

Els materials que la institució posi a Facebook han de respectar, òbviament, la normativa vigent, especialment en matèria de propietat intel·lectual. Recentment una institució pública ha vist bloquejat el seu perfil per utilitzar música en petits muntatges de vídeo. Un primer advertiment amb l’habitual text de “We have removed your video entitled…. We did this because it appears to contain copyrighted material owned by a third party, such as a video clip or background audio…” va ser seguit per un segon informant del bloqueig definitiu. Conseqüència :pèssim exemple, problemes d’imatge, pèrdua d’un canal interessant de comunicació.

Les dades dels amics, de qui són responsabilitat? La gestió de les dades de les persones que segueixin el perfil creat per una institució és responsabilitat de Facebook. En donar-se d’alta a Facebook l’usuari accepta les condicions establertes per Facebook, tant sobre el tractament de les seves dades com sobre la utilització dels continguts que pugi. La institució que hagi obert un perfil queda al marge dels problemes que es puguin produir per defectes de seguretat o tractaments incorrectes d’aquestes dades per part de Facebook.

Supervisar els continguts que apareguin. Que no sigui un canal oficial no ha de fer perdre de vista que les normes s’han de complir i que, per tant, s’ha d’actuar i suprimir els comentaris que siguin ofensius, insultants o contraris, d’alguna manera, als drets de les persones, en especial els drets a l’honor, a la intimitat i a la imatge personal.

Internet Internet, Xarxes socials

Els enllaços són tan essencials per a internet com l’oxigen per als humans. Però, tots els llocs i pàgines d’Internet es poden enllaçar lliurement? La pregunta porta cap a temes i problemàtiques diferents, una de les quals està ara (de fet des fa molt) sobre la taula amb la cèlebre i polèmica “Ley Sinde” i no és altre que la responsabilitat dels titulars dels llocs que orienten cap a pàgines des d’on descarregar obres protegides per drets de propietat intel·lectual.

Sobre la possibilitat de restringir, condicionar o prohibir els enllaços a les pàgines pròpies en parlàvem aquí mateix agafant com a pretext el cas de l’avís legal de Cola Cao. ¿Es pot prohibir, com fa Cola Cao, enllaçar fins i tot a la pàgina d’inici? És una prohibició que equival a preparar, guarnir i il·luminar un aparador i prohibir després als vianants que el mirin argumentant que l’interior és un espai privat.

Un àmbit especialment complicat i conflictiu al respecte dels enllaços és el dels mitjans de comunicació i les seves edicions electròniques, cada cop més potents i ben fetes. Els llibres d’estil dels mitjans encara dediquen poca atenció a aquesta qüestió que és fonamental si es vol tenir una edició electrònica de qualitat i respectuosa amb els drets dels altres mitjans. N’hi ha prou amb “fullejar” l’edició electrònica d’un diari qualsevol per comprovar que fins i tot els redactors d’una mateixa secció segueixen criteris diferents a l’hora d’enllaçar, amb altres mitjans o amb fonts d’informació. Òbviament hi ha d’haver, també en això, un (cert) criteri, criteri que hauria d’incorporar-se al corresponent llibre d’estil.

Un exemple interessant és el de les pautes sobre enllaços aprovades per la BBC el setembre passat, pautes que són interessants tant per provenir d’un dels mitjans més prestigiosos, com per les opcions que proposa., La política d’enllaços de la BBC va orientada cap a potenciar-los el màxim possible, entenent que són essencials per a una bona presència a la xarxa, de manera que es plantegen duplicar-ne l’existència en els seus llocs web en només tres anys. Alguns dels criteris més interessants per enllçar són:

• No s’han de fer enllaços a notícies sinó que les notícies publicades per altres mitjans s’han de citar i comentar en la pròpia pàgina de la BBC.
• Es potencien els enllaços profunds, directes al text o imatge, i es volen evitar els enllaços a les pàgines d’inici (canvi radical en relació a la normativa anterior que obligava a “passar” per la pàgina d’inici)
• Es promouen els enllaços a comentaris i continguts que incorporen opinions i valoracions.
• Sempre que sigui possible s’ha d’enllaçar amb la font primària, per exemple un article en una revista científica, i no a la notícia o al comentari que en pugui fer un altre mitjà o analista.

A curt termini segur que veurem i llegirem polèmiques sobre aquesta qüestió tan essencial. Trepitgem un terreny inestable, insegur, entre altres coses perquè la cita periodística és una pràctica molt estesa i, en canvi, defectuosament tractada per la nostra normativa. En el cas espanyol, per exemple, la cita es preveu únicament per a treballs elaborats amb finalitats de recerca i de docència, i no a la pràctica que porten a terme els mitjans.

Per cert, el text complet i comentaris sobre les normes de la BBC els podeu llegir si cliqueu sobre aquest enllaç. No hi havia restriccions per enllaçar-hi. Per sort.

Internet, Mitjans de comunicació, Propietat intel·lectual Internet, Propietat intel·lectual

A EL PUNT em publiquen avui una columna amb el mateix títol que aquesta entrada, sobre les dificilíssimes relacions entre les lleis i internet. Hi ha una evolució lenta, i no sempre justificada, cap a establir més controls sobre l’activitat a la xarxa. Com afectarà això el seu potencial innovador i transformador?

El text el vaig escriure després de llegir la notícia de la sentència sobre el cas de Carla Franklin, la model nordamericana que ha aconseguit que Google hagi d’identificar a les persones que des de YouTube, i emparant-se en l’anonimat, la insultaven i penjaven vídeos no autoritzats que la perjudicaven. Google haurà de dir qui són aquests valents que utilitzaven els seudònims de JoeBoomo8, jimmyJeanoo9 i greyspector09 per dir-li whare, explicar mentides sobre la seva vida, etc. Energúmens com aquests són els que donen ales als partidaris d’establir cada cop més controls a la xarxa. L’anonimat a Internet, s’ha d’utilitzar de forma responsable si no volem que les normes l’acabin limitant fins a la prohibició. Sobre aquestes qüestions va la columna publicada a EL PUNT que si us ve de gust podeu llegir des d’aquest enllaç.

Internet, Intimitat honor imatge Internet, Intimitat honor imatge

La Principal de la Bisbal, any 1892

Dijous passat, en el marc de la II JORNADA TÈCNICA 2010 organitzada per INSPAI Centre de la Imatge de la Diputació de Girona amb el tema general d’«El patrimoni fotogràfic de les comarques gironines, la gestió de les imatges en els ens locals» (materials consultables al lloc web d’INSPAI), vam tractar una qüestió que crea  dubtes als gestors d’arxius d’imatges de naturalesa pública que ara, més que mai, volen/han de posar els seus fons i col·leccions a l’abast del públic.

És evident que qualsevol centre que tingui imatges i els vulgui fer accessibles al públic o els fa visibles a Internet o aviat serà gairebé com si no existissin. A aquesta qüestió (necessitat de donar-se a conèixer i ser accessible a la xarxa) s’hi afegeix per als centres del sector públic l’obligació de ser-hi. Per a aquests centres no només és convenient sinó que és obligatori posar els catàlegs a Internet per donar compliment a la normativa sobre patrimoni cultural i foment de la cultura (els poders públics han de ser actius en aquests àmbits), a la normativa sobre accés electrònic dels ciutadans als serveis públics (donar opció a consulta i ús de serveis de forma no presencial), reutilització de la informació del sector públic (que estableix l’obligació de lliurar documents i dades telemàticament), etc… En definitiva, els centres públics han d’informar de les seves col·leccions i fons i, en el cas de les imatges, això vol dir pujar-les directament perquè és evident que ,per més dades que es donin sobre una imatge, únicament si la imatge, ella mateixa, és visible, el potencial usuari sabrà si li pot interessar.

De tota manera es dóna el cas que molts centres disposen de fons sobre els quals no queda clara la titularitat dels drets, generalment per falta d’informació sobre qui són aquests titulars i quina és la seva voluntat. També aquestes imatges, sobre les quals el Centre no disposa de drets i que no estan encara en domini públic, han de ser conegudes pel públic, perquè només així podran arribar a ser utilitzades. Tot i existir drets vigents sobre aquestes imatges hi ha determinats usos, per exemple els que tenen la cobertura del dret de cita o la il·lustració de la docència, que poden ser efectuats de forma lícita sense necessitat d’autorització expressa del titular. No obstant, difondre imatges per Internet és una modalitat de comunicació pública (art. 20.2.i LPI) per realitzar la qual es requereix disposar de drets.

Així doncs, la qüestió es pot resumir en cinc punts que formen una mena de cercle viciós:

• Els centres públics han de pujar totes les imatges a Internet per a fer possible la seva utilització per part del públic, en el grau i mesura permès per la Llei.
• Hi ha imatges en els centres sobre les que no es tenen drets.
• Posar les imatges a Internet és un acte de comunicació pública que requeriria autorització del titular dels drets.
• No tots els usuaris del lloc web seran investigadors o docents que podrien fer un ús lícit de les imatges (sense autorització del titular)
• Però si no es posen les imatges a Internet no es complirà la missió dels centres públics, per tant…
• Els centres públics han de pujar…

L’única manera de salvar aquest aparent cercle tancat és, al meu entendre, pujar les imatges sobre les quals no es disposa de drets suficients en un format (mida, resolució, marca d’aigua) que per una banda permeti presentar la imatge a tots els usuaris de la web però que per altra banda impedeixi un ús “automàtic” o directe, sense passar per un tràmit mínim de sol·licitud d’ús, autorització i compromís d’utilització respectuosa amb els drets dels titulars. Òbviament aquestes precaucions no hauran d’existir en el cas d’imatges que estiguin ja obertes a l’ús de qualsevol usuari, ja sigui per voluntat dels titulars dels drets o perquè es trobin en domini públic.

Arxius, Biblioteques, Fotografia, Internet Arxius, Biblioteques, Fotografia, Internet

Ahir sabíem de la sentència d’un Jutjat del Mercantil de Madrid sobre la demanda de Telecinco contra YouTube per tenir penjats vídeos de programes de la cadena. Telecinco, que recorrerà la sentència, adduia que YouTube violava els seus drets de propietat intel·lectual per acollir aquests vídeos, però el jutge ha considerat que YouTube no té l’obligació d’establir un filtre previ sinó únicament actuar retirant els vídeos, a partir de la notificació del titular dels drets, en aquest cas Telecinco.

La sentència ha aconseguit gran ressò per la importància de les dues parts implicades, però en realitat no diu altra cosa que allò que està en l’esperit i en part en la lletra de la Llei 34/2002, d’11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic. La responsabilitat dels continguts és d’aquell qui els puja i no pas de qui presta serveis d’intermediació per a fer-los accessibles. De fet l’altra opció, o sigui la de fer responsable també al que fa la intermediació (operadors de xarxes de telecomunicacions, proveïdors de serveis d’allotjament i altres intermediaris) faria impossible l’existència d’Internet, o almenys de l’Internet potent, dinàmic i en constant transformació i creixement que tenim la sort de conèixer. El proveïdor de serveis d’intermediació ha d’actuar amb diligència en conèixer la suposada vulneració de drets, però exigir-li que prèviament filtri els continguts frenaria enormement o potser acabaria amb la pròpia existència d’Internet.

Hem de posar controls a l’entrada d’una autopista per verificar si cada un dels cotxes que hi accedeix és efectivament propietat del conductor? El propietari del cotxe robat podria demandar al concessionari de l’autopista per no haver fet aquest control? I controls previs d’alcoholèmia també? I controls previs de…? No tinc cap simpatia per aquells que pugen continguts il·lícits a portals com YouTube però per la bona salut de la xarxa és d’esperar que sentències com aquesta es repeteixin arreu.

Internet, Propietat intel·lectual Internet, Propietat intel·lectual

Facebook és notícia a diari. Són constants i importants les notícies que es generen des de dins o al voltant d’aquesta xarxa, cosa ben lògica atès que és el punt de trobada de 500 milions de persones, i el “lloc” on hi passa quasi de tot. L’última, o potser ja la penúltima, notícia que afecta Facebook és la iniciativa del Govern d’Alemanya de prohibir, per mitjà d’una Llei, la utilització de la informació personal que els usuaris pugen a les xarxes socials, no només a Facebook, en el procés de contractació d’una persona. Serà aquesta, en cas d’aprovar-se finalment, una Llei no aplicada, sense efectes directes. És sabut que des de fa molt de temps les oficines de “head hunters” o els departaments de RRHH de les empreses cerquen a qualsevol lloc d’Internet incloses les xarxes socials, informació dels candidats a un lloc de treball, i ho seguiran fent, hi hagi o no una Llei que ho prohibeixi. Revisant protocols de treball de nombroses empreses he pogut constatar que efectivament aquesta és una pràctica ja absolutament habitual, i considerada normal i, erròniament, lícita. He conegut dos casos en el que el futur empleador intentava fer-se amic al Facebook del potencial empleat per accedir a tota la seva informació i obtenir un perfil del candidat. Evidentment podia acabar essent més determinant aquesta informació que no pas la que figura en un fred i asèptic curriculum vitae.

Personalment considero aquesta iniciativa absolutament innecessària, principalment perquè la normativa europea de protecció de dades, i les respectives lleis nacionals sobre la matèria, prohibeixen ja aquesta pràctica, de manera que avui es pot perseguir i sancionar a qualsevol empresa que, sense el consentiment de la persona afectada, tracti (no cal ni que els enregistri) dades i informacions personals extretes d’aquests espais creats per a connectar amb amics, o companys d’aficions… en processos selectius, o de gestió del personal. La qüestió, com és ben evident, no és que estigui prohibit per una o per dues lleis sinó com provar que aquesta o altra informació ha estat determinant en una decisió com la provisió d’un lloc de treball. Des d’una altra perspectiva, em sembla una Llei paternalista en el sentit que no es tracta tant d’insistir en la prohibició d’aquesta pràctica, i recordar que pot haver sanció administrativa, sinó de fomentar la responsabilitat de cada usuari.

Una iniciativa que entenc innecessària i, deia abans, que no tindrà efectes directes, perquè evidentment aquesta pràctica seguirà portant-se a terme i segurament amb eines cada cop més potents i sofisticades. No obstant, probablement tindrà un efecte indirecte sobre el que és efectivament la clau de la qüestió: la responsabilitat i la maduresa de l’usuari. Amb una mica de sort tindrà l’efecte indirecte d’ajudar a fer veure la importància d’extremar els criteris sobre el grau de publicitat que cal donar a la informació que pugem a la xarxa, on un amic no és necessàriament un amic.

Internet, Protecció de dades Internet, Protecció de dades, Xarxes socials

Falten només 15 dies per Sant Jordi i 283 anys per arribar al 2293.

Molt abans de 2293 és el títol de la meva col·laboració en el número especial de la revista Els fulls de l’Escriptori que els de l’editorial CCG Edicions han tret de cara a Sant Jordi. Reprodueixo a sota aquest breu article meu sobre el futur del llibre i, de passada recomano la lectura de la revista que us podeu descarregar des d’aquí mateix.

.

Molt abans de 2293

- “Escriure sobre el futur del llibre? Es publicarà també en suport electrònic?”

Això vaig preguntar a l’editor Joaquim Curbet quan em va encarregar el que ara llegiu. Si la invitació me la fes dintre de dos o tres anys la pregunta seria: “es publicarà també en paper?”. Uns quants anys més endavant ja no hi hauria pregunta. Entre preguntes, incerteses i dubtes avancem cap a un nou temps en el que els llibres no estaran a cap lloc en concret però hi podrem accedir des de tot arreu. A cap lloc i des de tot arreu. Sembla una utopia. De fet la illa d’Utopia imaginada per Thomas More no està tampoc en cap lloc, com anuncia el seu propi nom. Si se’m permet una confessió, diré que vivia convençut de que mai veuria l’illa, però ara a l’horitzó se n’endevinen uns farallons i petits illots als que el corrent ens acosta ràpidament, de manera que no des de qualsevol lloc encara però si des d’on ens podem conectar a Internet, tots podem llegir el text original que descrivia la cèlebre terra que ha donat nom als somnis de la humanitat. Si esteu llegint des d’un giny connectat a la xarxa, només heu de clicar sobre aquest enllaç i veureu l’edició de 1516. Així de fàcil serà des de tot arreu aviat, el dia que Internet desapareixerà perquè serà com l’aire.

No només els llibres, sinó també la música, l’art, les imatges, la veu i els records dels humans, tot estarà guardat i a l’abast, com en la cúpula – biblioteca d’Eternal. A Zardoz (1973) Sean Connery descobreix un espai on s’accedia al coneixement i a les creacions dels humans, l’única cosa que valia la pena del paradís artificial on l’any 2293 vivien eternament una minoria de privilegiats. Vaig estar breus instants al costat del guerrer Connery escoltant música, sentint narrar obres literàries i històries d’altres temps. M’ho mirava de lluny, des de la butaca del cinema, però recordo que vaig sortir de la cúpula amb ganes de saber i conèixer més i, si se’m permet una segona confessió, d’intentar aportar alguna cosa a aquell cúmul de coneixements. Finals del segle XXIII? No haurem d’esperar tant per veure aquest prodigi.

La història dels llibres és la d’una evolució constant cap a suports i formes que els permetin ser més assequibles i accessibles. El suport electrònic és el següent pas, inevitable i en realitat imprescindible. Cada cop són més els que escriuen i a qui val la pena llegir, igual que cada cop són més els que fan bones fotografies, o petites produccions cinematogràfiques, o música… Impossible seguir amb els canals que hem utilitzat fins ara. En quins formats? I els drets dels uns i els altres? Quin paper hi farà cadascú? No hi ha respostes ni certeses quan es navega per un mar fins ara ignorat.

Internet Internet, Llibre electrònic

Foto: Ariadna Matas

L’estruç que mira la càmera  (fotografia feta al Baix Empordà el dia 13 de març) sembla que digui “es pot saber què mires?”, o “que no havies vist mai un estruç passejant sobre la neu?”. És una de les moltes imatges insòlites, aquesta curiosa i divertida, que ens ha deixat la cèlebre nevada del 8 de març. L’estruç és un animal ben estrany. M’imagino que el coll llarg l’ajuda a veure a llarga distància i fugir ràpidament si observa perill a l’horitzó. O sigui que esforçant-se per veure ben lluny el coll se li ha anat estirant, estirant. Un coll molt llarg que, curiosament, també li permet amagar el cap en un forat davant del perill, fer veure que no hi és. Dues reaccions possibles: actuar i moure’s o fer veure que no hi és. És un animal ben curiós, també en aquest sentit.

En tot això penso aquests dies que en els mitjans de comunicació i la gent de Girona parlem tant dels temes derivats de la catastròfica nevada:. Es comenta si  les torres i la xarxa elèctrica eren les adequades, quines són les responsabilitats d’uns i altres, si hi haurà indemnitzacions… En aquest sentit és curiós l’enorme contrast que hi ha entre la quantitat d’informació que proporcionen els mitjans de comunicació, que no paren de tractar aquests temes, de fer parlar experts, de portar-ho a les tertúlies radiofòniques, de dibuixar plànols a les pàgines centrals dels diaris, i  d’altra banda el silenci absolut que trobes als mitjans que té el Govern, especialment a les pàgines web de la Generalitat. He fet com l’estruç de la imatge i he estirat el coll per veure si els Departaments afectats posaven informació en els seus llocs web i, efectivament, el resultat és tan desolador com l’estat actual dels nostres boscos. En el cas del Departament de Medi Ambient no hi ha cap referència a la nevada, ni a actuacions o iniciatives que es proposin realitzar. En el lloc web del Departament d’Interior hi ha únicament notícies en forma de breu, recollides dels mitjans. La nevada no existeix. De tota manera, la decepció més gran te l’emportes si busques informació a la web del Departament d’Indústria i Energia, on seria lògic  trobar referències als temes que ara més preocupen, per exemple informació sobre les inspeccions que s’havien fet a les infraestructures que ara han caigut, i els seus resultats, o informació sobre la normativa tècnica que han de seguir les companyies que es dediquen al transport d’electricitat. Res de res. La nevada no existeix tampoc a la pàgina del Departament que vetlla per aquesta matèria.

La transparència de les actuacions públiques i l’esforç per comunicar informacions rellevants s’han de practicar especialment quan es produeixen fets que interessen i preocupen a col·lectius importants de ciutadans. No dèiem que les noves tecnologies ho permetien fer de forma millor i més intensa? Si tornem al nostre amic l’estruç, sembla que en aquest cas l’opció triada no és la d’actuar i moure’s sinó la d’amagar el cap i fer com si res no hagués passat. Francament decebedor.

Accés a la informació, Informació pública Internet