¿Com s’ha d’actuar en relació als missatges de correu electrònic que arribin a la bústia del treballador quan plega? Es poden obrir els seus correus entrants? ¿Es pot fer encara que la bústia anés identificada amb el seu nom i cognom i quan la persona que ha plegat n’era l’única usuària? Ben sovint apareix aquest dubte quan es produeix la baixa d’un treballador. Ningú vol incórrer en una intromissió en el dret a la intimitat de l’exempleat però, en canvi, els interessos de l’empresa o el bon funcionament de l’administració fan necessari que els missatges de correu electrònic no quedin emmagatzemats i sense ser atesos en una bústia inactiva.

Sense pretendre anar a fons en les complexes qüestions relatives a la intimitat en el lloc de treball, anoto seguidament les qüestions essencials a tenir present, com a base, per a resoldre aquesta qüestió. Obrir o no obrir els missatges, heus aquí la qüestió.

La bústia de correu és de l’empresa. Encara que vagi identificada amb el nom i cognom de l’empleat, l’adreça formada amb el domini de l’empresa o administració és una eina més de treball que el treballador ha de destinar únicament a aquesta finalitat. D’altra banda, el nom i cognom de la persona en aquest context no és exactament una dada de caràcter personal sinó més aviat una dada relativa a l’empresa o administració, d’acord amb l’article 2 del Reglament de desenvolupament de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal.

Informació prèvia als empleats. És important informar als empleats del caràcter d’eina exclusivament laboral, i no personal, de la bústia i l’adreça-e i de la resta de recursos que l’empresa o administració posa al seu servei. L’empresa li ha de recordar aquest fet i ha d’explicar, encara que sigui breument, el protocol que es segueix en matèria de seguretat, en cas d’incidències, verificacions i controls i, també, què passa quan una persona es desvincula de l’empresa.

Un advertiment previ als contactes. Estalviarà problemes a tothom que la persona que plegui enviï un missatge a les que figurin a la llibreta de contactes, indicant la forma de contactar amb l’empresa a partir de la data de la seva sortida.

Els elements “exteriors” del missatge. Recordem també que en qualsevol cas els administradors del sistema poden o, millor dit, han de comprovar en cas de problemes els continguts que identifiquen els missatges entrants o sortints. Les adreces de remitents i destinataris, el tema, ladata i hora i l’existència de documents adjunts poden ser visualitzats sense problema i permeten, si és necessari, comprovar l’entrada de missatges a una bústia inactiva per tal de derivar-los a un altre usuari.

L’usuari deixa de ser el titular de la bústia. Com a conseqüència de la seva consideració com a eina laboral és obvi que la persona que plega deixa de tenir qualsevol ascendència, vinculació o prerrogativa sobre la bústia i adreça que havia utilitzat.

I si arriben missatges personals? Malgrat tot el que acabem d’apuntar es pot produir el cas que entrin a la bústia missatges de caràcter personal, adreçats a la persona que s’ha desvinculat de l’empresa, amb referències a qüestions alienes a l’empresa. Derivar els missatges “automàticament” cap a una altra bústia garantirà que cap correu quedi sense resposta però podria comportar accés a informacions personals que, en la mesura que sigui possible, cal evitar. Per aquest motiu la solució ideal és activar un avís de resposta automàtica que informi a l’emissor de qualsevol missatge, sigui laboral o personal, que la bústia està tancada i que cal adreçar els missatges a una adreça electrònica alternativa.

———-

En definitiva, són positius tots els esforços per conciliar el dret a la intimitat dels treballadors i el dret / obligació de l’empleador de verificar el bon ús dels recursos de l’empresa. La Sala de lo Social del Tribunal Suprem determina que l’accés de l’empresari a l’ordinador i a les altres eines que utilitza personalment un treballador no pot ser ni arbitrari ni desproporcionat. Però és evident que l’empresa o l’administració han de poder seguir operant i responent als missatges que els clients, els proveïdors o els ciutadans els hi adrecin. Com sempre es tracta de trobar l’equilibri entre diferents drets i interessos. Per acabar, i encara que sigui obvi, és oportú recordar que la manera més segura d’evitar intromissions a la vida privada del treballador és que aquest no utilitzi cap eina de l’empresa per activitats o comunicacions personals. Ua ratlla vermella hauria de delimitar vida personal i vida laboral.

Intimitat honor imatge Intimitat honor imatge

Des del balcó del despatx veig cada dia una estàtua humana. No és tan impresionant com la que il·lustra aquest post però no està malament. Triga quasi una hora a preparar-se i després es passa el dia immòbil enfilada en una caixa. És l’única que hi ha a la Rambla de la Llibertat de Girona i a falta de competència, i amb tants turistes com hi passegen, imagino que li deu sortir a compte practicar aquesta curiosa activitat (o inactivitat).

L’altre dia l’estàtua va tenir problemes amb un grup de babaus que l’escarnien i es fotografiaven al seu voltant fent befa. Ella (de fet ell) sense baixar del pedestal els amenaçava amb un paraigua de coloraines. Tot plegat no va ser res perquè els nois al cap d’un moment ja seguien caminant Rambla amunt cerveses en mà, però em va fer pensar sobre el tema, especialment sobre si una estàtua pot autoritzar o prohibir que se li facin fotografies. ¿Podria fins i tot posar preu al dret a fotografiar-s’hi i prohibir-ho a qui no passi per caixa?

En primer lloc, i ja que estem parlant d’estàtues, ¿es poden fotografiar lliurement les que estan plantades al carrer? Efectivament, la Llei de Propietat Intel·lectual indica (art. 35.2) que “las obras situadas permanentemente en parques, calles, plazas u otras vías públicas pueden ser reproducidas, distribuidas y comunicadas libremente por medio de pinturas, dibujos, fotografías y procedimientos audiovisuales”, la qual cosa seria aplicable a una altra classe d’estàtua perquè les humanes no són obres (o potser sí?) i no hi són permanentment. De manera que per aquest camí anem malament.

El primer argument que podria fer servir l’estàtua humana que volgués “regular” el dret a fotografiar-s’hi és el del seu dret a la imatge personal. El fet d’estar al carrer no l’obliga a deixar-se fotografiar, ni a ella ni a ningú. Contràriament al que molta gent creu, el dret a la pròpia imatge no decau pel fet que una persona estigui en un espai públic (excepte en el cas de persones notòries o quan es tracta d’imatges de fets noticiosos). No obstant, el dret a la imatge personal es refereix al seu aspecte real, a aquest element personalíssim i substancial de la identitat d’una persona com ho és la seva imatge. Per això la persona ha de ser reconeixible si vol argumentar que s’ha produït una intromissió contra aquest dret. En el cas de “la meva” estàtua i de la immensa majoria de les que he vist, el maquillatge i la caracterització essencials per a la seva activitat, impedeixen aquesta recognoscibilitat. De manera que per aquest costat l’estàtua difícilment podria fer altra cosa que fer mala cara, o baixar i aprofitar per anar a estirar les cames.

Tornem a la Llei de Propietat Intel·lectual perquè abans dèiem que les estàtues que ara ens preocupen no són obres, o no ho són en el sentit clàssic, però ho hem dit massa depressa i val la pena analitzar-ho amb més detall. És evident que en moltes d’aquestes persones o personatges convertits en estàtua s’observa originalitat i alçada creativa. Les robes, els guarniments, els complements que porten, en alguns casos els moviments que efectuen… són elements que conformen, tots plegats, una composició sobre la qual s’han de reconèixer drets a favor del seu creador. És clar que això no seria així en el cas  d’estàtues que repliquen a personatges coneguts, com ara Charlot o el Pensador de Rodin posem pel cas, però sí en el d’una bona part, que són certament originals i innovadores i, algunes, magnífiques.

Així doncs, si convenim que l’estàtua és una obra en els termes de la Llei de Propietat Intel·lectual, els drets corresponen a l’actor/escultor que en pot controlar les reproduccions (art. 18 LPI) i altres actes d’explotació, de manera que, efectivament, l’estàtua podria administrar aquest dret i, teòricament, prohibir les fotografies, sempre i quan, repetim-ho, la seva creació sigui prou original i fruit de la creació personal. Una altra cosa és que a l’estàtua li interessi prohibir o regular la captació de fotografies. Mal negoci faria si hagués de baixar del seu pedestal per negociar o perseguir als que no complissin, o si hagués de perdre el temps buscant un Policia per presentar denúncia. Més li convé deixar-se fotografiar, sense renunciar als seus drets que podria reivindicar en cas d’utilització comercial de la seva creació, per exemple en materials publicitaris, fulletos turístics, webs comercials o similars.

Propietat intel·lectual Intimitat honor imatge, Propietat intel·lectual

Es pot controlar la bústia de correu electrònic dels treballadors? És el mateix cas si és un nom genèric que si s’ha personalitzat amb el seu nom? Aquesta és una pregunta que reiteradament es fan els responsables de les administracions públiques o els gerents o administradors de les empreses. Respondre bé requeriria molt més espai que el d’un post d’aquest modest blog, de manera que, a risc de simplificar, em centraré en els aspectes claus.

Una qüestió prèvia a considerar, que és òbvia però veig que freqüentment no es té prou present. El contingut dels missatges de correu electrònic ha de ser (almenys es pressuposa que és) relatiu a les tasques assignades a un empleat i són essencials en el desenvolupament ordinari de la gestió dels afers d’una empresa, o en el seguiment d’un tràmit per part d’una unitat administrativa i, en el context de l’administració electrònica, poden formar part d’un expedient electrònic. Senyalada aquesta obvietat, en cas d”un possible mal ús cal prendre en consideració els aspectes següents.

Possibilitat de controlar. L’Estatut dels Treballadors atorga a l’empresari la facultat de controlar el compliment de les obligacions laborals (art. 20.3) , facultat que ha d’incloure el control de  l’ús dels béns i equips de l’empresa, i de la forma d’invertir el temps. En el cas del sector públic opino que aquesta facultat s’hauria d’utilitzar de la forma més rigorosa i exigent  possible, pel caràcter públic dels recursos.

Respecte a la dignitat. L’Estatut exigeix respecte a la dignitat i a la intimitat del treballador en el moment d’efectuar controls de la seva activitat (20.3) i en general en el desenvolupament de la relació laboral (4.2.e).

Conèixer els límits i condicions d’ús. Davant les expectatives d’ús que ofereixen els sistemes i eines que es proporcionen als treballadors, és convenient informar dels usos admesos i dels límits, així com dels criteris que es seguirien en cas de ser necessari el control.

Les referències “externes” dels missatges. Els administradors dels sistemes poden/han d’anar verificant la correcta utilització del correu, sobretot davant d’incidències. Les referències del remitent, destinatari, tema, documents adjunts, data i hora poden ser revisats sempre que es consideri necessari.

El contingut del missatge. En cas de  detectar missatges contraris a les normes generals o internes i que puguin contenir informació personal, sempre és preferible seguir un protocol, prèviament acordat amb els representants dels treballadors, per a procedir a la seva visualització. Entenc que aquesta es justifica sobretot si es suposa que s’està creant un perjudici a l’empresa, o a terceres persones.

Consentiment i coneixement de l’empleat? La jurisprudència ha evolucionat cap a reforçar la possibilitat de controlar els equips, i l’ús que se’n fa. El Tribunal Suprem (per exemple Sentència de 26 de setemebre 2007) desestima que els equips i mitjans s’hagin de considerar efectes personals o àmbits cedits personalment a l’empleat (com ho són les guixetes dels vestidors) i afirma que “el control empresarial de un medio de trabajo no necesita, a diferencia de lo que sucede con los supuestos del artículo 18 del Estatuto de los Trabajadores [cas de les guixetes], una justificación específica caso por caso” entenent que “el hecho de que el trabajador no esté presente en el control no es en sí mismo un elemento que pueda considerarse contrario a su dignidad”. No obstant el tribunal entén que el control no ha de ser arbitrari ni desproporcionat, sinó fonamentat en indicis d’irregularitats.

Un exemple d’aplicació extrema d’aquests principis i d’atribució de facultats absolutes de control de l’empresari, és una sentència de fa pocs dies de l’Audiència Provincial de Madrid que veureu comentada en aquest article. Fins i tot sense informació prèvia i efectuant controls sistemàtics dels continguts dels correus-e es considera correcte l’actuació de l’empresari, sentència discutible que sembla contradir l’opinió més ponderada del Tribunal Suprem.

Administració electrònica, Intimitat honor imatge Administració electrònica, Intimitat honor imatge

El meu amic David Moré, l’infatigable historiador i arxiver de Tossa de Mar, em passa còpia de la Sentència del Jutjat de Blanes d’ara fa un mes que decideix sobre la denúncia contra ell, contra un altre historiador, contra l’Ajuntament de Tossa i, encara, contra el Centre d’Estudis Tossencs, presentada a partir de la publicació del llibre Diccionari de més de mil mots de la història de Tossa. Sobre aquesta denúnica ja se’n van fer ressò alguns mitjans, així com del feliç desenllaç per als denunciats que, de moment, i a l’espera de si es presenten recursos,  han vist com es desestimava la demanda. La denúncia posava sobre la taula la confrontació dels drets a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge amb la necessitat de fer recerca i amb l’interès que per a la societat tenen els treballs de recerca.

La demanda la van presentar les filles de dues persones, ja difuntes, de les que el llibre citat en publicava els motius juntament amb l’explicació de la causa o origen:

- En Pere Babaies: “el motiu prové del seu parlar salivós”.

- En Mueca: “”el motiu prové d’un defecte físic a la boca”.

D’aquests i de tots els motius recollits els autors indiquen el nom i cognoms i les dates de naixement i mort de la persona que el portava, a més d’altres dades familiars, ofici, etc.

Les demandants entenien que aquesta informació atemptava contra els drets reconeguts a l’article 18 de la Constitució Espanyola, o sigui contra l’honor, la intimitat personal i familiar i la imatge) dels seus pares, mentre que els demandats van adduir que era un treball de recerca, d’interès històric, i  que per tant  quedava emparat per l’article 8 de la Llei Orgànica 1/1982 de protecció civil dels drets a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge:

Uno. No se reputará, con carácter general, intromisiones ilegítimas [contra aquests drets] las actuaciones autorizadas o acordadas por la Autoridad competente de acuerdo con la Ley, ni cuando predomine un interés histórico, científico o cultural relevante.

De la sentència crida l’atenció la insistència en considerar l’article 20 de la Constitució Espanyola (Dret a la informació i dret a expressar lliurement opinions), i en valorar-ne la incidència en el cas que, des del meu punt de vista, no existeix. També sorprèn la poca consideració que es dóna al dret a la pròpia imatge, que es vincula únicament a la imatge gràfica de la persona quan en realitat guarda relació o afecta també al nom d’una persona.

En canvi és molt interessant la valoració que fa la jutgessa sobre la naturalesa, metodologia i finalitats del treball, afirmant que el que és important és el seu caràcter científic, que és de recerca i no de “safareig” segons diu textualment, i el rigor i la diligència demostrada pels autors en la recollida i en l’estudi dels motius.

En definitiva, la sentència desestima la demanda i ve a dir que en aquest cas preval l’interès històric i científic per sobre del bon nom o la imatge dels pares de les denunciants. Certament un cas interessant sobre el qual m’agradarà tornar-hi per plantejar diferents qüestions que entenc no s’analitzen suficientment en la sentència  però que ara, a l’espera de si hi ha recurs d’apel·lació, no és oportú exposar.

P.S.: Una ressenya del llibre la podeu llegir al núm. 254 de la Revista de Girona.

Arxius, Intimitat honor imatge Arxius, Intimitat honor imatge

A EL PUNT em publiquen avui una columna amb el mateix títol que aquesta entrada, sobre les dificilíssimes relacions entre les lleis i internet. Hi ha una evolució lenta, i no sempre justificada, cap a establir més controls sobre l’activitat a la xarxa. Com afectarà això el seu potencial innovador i transformador?

El text el vaig escriure després de llegir la notícia de la sentència sobre el cas de Carla Franklin, la model nordamericana que ha aconseguit que Google hagi d’identificar a les persones que des de YouTube, i emparant-se en l’anonimat, la insultaven i penjaven vídeos no autoritzats que la perjudicaven. Google haurà de dir qui són aquests valents que utilitzaven els seudònims de JoeBoomo8, jimmyJeanoo9 i greyspector09 per dir-li whare, explicar mentides sobre la seva vida, etc. Energúmens com aquests són els que donen ales als partidaris d’establir cada cop més controls a la xarxa. L’anonimat a Internet, s’ha d’utilitzar de forma responsable si no volem que les normes l’acabin limitant fins a la prohibició. Sobre aquestes qüestions va la columna publicada a EL PUNT que si us ve de gust podeu llegir des d’aquest enllaç.

Internet, Intimitat honor imatge Internet, Intimitat honor imatge

Acompanyo a una persona a un Centre d’Assistència Primària. El tracte és molt correcte, el local en bones condicions i el personal molt professional. Per això sorprèn tant trobar en el vestíbul la imatge que reprodueixo aquí. A la vista de tothom, sense estar tancades i a l’abast de qualsevol persona que treballi en el centre queden les històries clíniques que es veuen a la prestatgeria. Teòricament haurien d’estar custodiades en un local específic dotat amb sistema de tancament, de manera que es pugués controlar l’accés. Les dades de la història clínica són, no cal dir-ho, de les que més mereixerien ser custodiades amb garanties.

“Agafi el seu torn” diu el rètol, i gairebé en podríem afegir un altre que indiqués “Agafi la seva història clínica”.

Intimitat honor imatge, Protecció de dades Intimitat honor imatge, Protecció de dades

De la llista d’interessants projectes de lleis en tràmit al Parlament a la que fèiem referència en una entradaanterior d’aquest blog, toca ara parlar de la Llei de modificació del tractament de la història clínica. El Butlletí Oficial del Parlament ha publicat ja el text de la norma aprovada en el Ple del passat 26 de maig. Es tracta d’una modificació de la Llei de l’any 2000 que actualitza la regulació de la història clínica. Els aspectes més destacables són:

• S’aclareix que les obligacions en matèria de conservació de la història clínica ho són per les generades per centres sanitaris i per les de les consultes titularitat de professionals que exerceixen la professió de forma lliure.
• Es modifica el termini mínim de conservació de la història clínica que passa de ser de vint anys després de la mort del pacient, pauta que era difícil d’aplicar perquè aquesta informació sovint es desconeixia, a 15 anys a comptar “de la data d’alta de cada procés assistencial” pel què fa als documents més substancials de la història. Al meu entendre hauria estat millor expressar-ho amb la fórmula “data d’alta del darrer procés assistencial” que peremtria un còmput no tan subjecte a interpretacions.
• S’aclareix que les obligacions de custòdia, accessibilitat i confidencialitat s’han de garantir també en cas de tancament de centres i serveis sanitaris, fet que es deduïa de la norma en el redactat de l’any 2000 però que no s’hi expressava de forma explícita.
• Es busca, amb referències en diferents punts del nou articulat, l’encaix i coordinació amb la normativa de protecció de dades.
• Es crea una Comissió tècnica en matèria de documentació clínica que haurà d’anar establint criteris tècnics en el tractament de les històries clíniques.

Es millora, s’aclareix i es precisa el tractament que s’ha de donar a la història clínica. Hauria estat oportú aprofitar per introduir una referència a les obligacions d’informació i consentiment per al tractament de dades de caràcter personal contemplats en els articles 5 i 6 de la LOPD, en la línia de coordinar-se amb aquesta normativa de tanta incidència en el cas dels centres i serveis assistencials. És evident que a la Comissió tècnica no li faltarà feina. Per si en volen apuntar una a la llista suggeriria que es dictessin instruccions sobre l’externalització dels serveis de custòdia i sobre la modulació o la determinació dels graus d’accés a la història clínica per part del personal no sanitari, de suport administratiu o auxiliar.

En relació als suport on figura la informació s’estableixen pautes per a garantir la perdurabilitat, autenticitat, inalterabilitat i confidencialitat.

Arxius, Intimitat honor imatge Arxius, Intimitat honor imatge

Clip d'Ernes / OpenClipArt

Torno a entrar en el tema de la farmàcia a resultes d’un comentari que fa un farmacèutic, en Jordi, a una entrada anterior que es referia a la intimitat, o no intimitat, que tenim / patim els clients. Agraeixo sincerament el comentari d’en Jordi,  que podreu llegir íntegrament aquí, si bé no comparteixo algunes afirmacions ni el seu optimisme quan afirma “veuràs com la tendència de les farmàcies és fer taulells individuals per tal de donar una mica més de privacitat”. Treballo des de fa temps en aquest sector i en tot cas la tendència, si hi és, és difícil de constatar. De fet no es tracta de que hi hagi tendència sinó de complir la normativa. No s’ha de tendir a respectar els drets sinó simplement respectar-los.

Diu en Jordi que no haig de ser prim mirat, i no acabo d’entendre perquè parla d’entrar a comprar preservatius. Jo em referia al dret dels ciutadans a no comunicar dades de la nostra salut a qui no n’ha de fer res (els altres clients), i no a la compra de preservatius, que no tenen res a veure amb aquest tema. Sobre ser prim mirat, aquesta és una  actitud que correspon a cadascú decidir si ho vol ser o no, o en quin grau ho vol ser. I tothom ho ha d’entendre i respectar.

De la meva col·lecció d’imatges de farmàcies d’altres països on no es “tendeix a respectar” sinó que ja es respecta com a criteri el dret a la intimitat, reprodueixo aquí sota un exemple de punt d’atenció al client a l’interior d’una botiga de farmàcia de Riga. Tan complicat no és.

Intimitat honor imatge Intimitat honor imatge

Ara que tant es parla i escriu sobre l’Estatut d’Autonomia, i que el tenim a la picota a l’espera del gest enèrgic del botxí, l’he tornat a fullejar a la recerca de la referència sobre el dret a la protecció de dades…

Article 31. Dret a la protecció de les dades personals
Totes les persones tenen dret a la protecció de les dades personals contingudes en els fitxers (…)

…i he recordat un tema que ja em va sorprendre quan vaig llegir l’Estatut per primera vegada, en la versió original, o sigui la versió aprovada inicialment pel Parlament de Catalunya (setembre de 2005), versió mutilada després en diferents episodis. Es tracta de l’absència de referències al dret a la intimitat i, al mateix temps, a l’honor i a la pròpia imatge. La intimitat només apareix circumstancialment, de rebot, a l’article 23, en referència al dret a la salut i al de confidencialitat de les dades que hi fan referència. Cap més esment, tampoc a l’honor i a la pròpia imatge.

Està molt bé que l’Estatut hagi incorporat el nou dret fonamental a la protecció de dades, un nou dret que per cert no està escrit a la Constitució (ai!), però no sembla correcte l’oblit dels drets a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge considerats com a fonamentals, aquests sí, a l’article 18 de la Constitució. Semblaria com si la inclosió del dret a la protecció de dades hauria estat considerada suficient  i hauria fet innecessària la referència a aquests tres altres drets de la personalitat: intimitat, honor i pròpia imatge.  En definitiva hi ha dues possibilitats:

1.- La intimitat, l’honor i la pròpia imatge no es van incloure pensant que quedaven inclosos
dins el dret a la protecció de dades.

2.- La intimitat, l’honor i la pròpia imatge no es van incloure per un simple oblit.

No sé quina resposta és pitjor. La confussió entre el dret a la protecció de les dades de caràcter personal o a l’autodeterminació informativa i els altres  tres drets (opció 1) és un error gravíssim. La intimitat sovint no té res a veure amb aspectes vinculats a la informació, per exemple la inviolabilitat del domicili és un aspecte que afecta a la intimitat personal i familiar però no a les dades de caràcter personal. O en relació a l’honor, l’insult a una persona pot ser considerada una intromissió contra aquest dret sense cap connexió amb el dret a la protecció de dades. Especialment des de l’aprovació de la Directiva 95/46/CE del parlament europeu i del consell de 24 d’octubre de 1995 relativa a la protecció de les persones físiques en referència al tractament de les dades personals i a la lliure circulació d’aquestes dades, la protecció de les dades personals té entitat jurídica pròpia, diferenciada del dret a la intimitat.

Curiós i sorprenent lapsus, per tant, aquest que tenim en el nostre pobre i aviat més escarransit Estatut. No sé si seríem a temps de demanar a aquests super-homes (i super-dona) que tenen capacitat de decidir en contra de la voluntat dels pobles i dels seus representants, em refereixo als membres del Tribunal Constitucional, si posats a tocar, que sembla que tocaran molt, ens podrien arreglar aquesta qüestió.

Intimitat honor imatge, Protecció de dades Intimitat honor imatge, Protecció de dades

Entrar a la farmàcia, i més si està plena de gent, és una experiència cada cop més interessant, en especial per a un trapasser. Encara que el client a qui  estan atenent davant teu parli amb veu baixa, difícilment evitarà que la resta sapiguem dels seus tropells de salut, o que el nen ha tornat a agafar polls, o que no es treu de sobre una pulmonia, o que té un problema víric, o que el marit ronca desaforadament.. De manera que  surts de la farmàcia més informat i més sabi que abans d’entrar-hi, havent après dels maldecaps dels altres, i també dels seus gustos i aficions, perquè la gama de productes que ven l’apotecari és cada cop més àmplia i això et posa al corrent de temes ben diversos, des dels problemes del teu veí d’escala amb el mal alè, fins a com funciona el darrer model de vibrador, amb indicacions de com es col·loca, s’atura… Una veritable escola de la vida.

Avui que es parla tant del dret a la intimitat, sorprèn que el gremi farmacèutic no hi sigui més sensible i no organitzi les botigues de manera que els clients no haguem de declarar, davant de tothom que ho vulgui escoltar, sobre aspectes personals.  Si els professionals de la farmàcia són tan poc professionals amb això potser caldria una norma, penso jo, que els obligui a resoldre-ho. Però el cas curiós, i escandalós, és que de fet aquesta norma ja existeix. El problema està en que no s’aplica, ni es fa aplicar. El Decret 168/1990 va establir els “requisits tècnico-sanitaris que han de complir les oficines de farmàcia”. L’article 3 indica que l’àrea de dispensació ha d’estar clarament diferenciada de les altres i “ha de permetre una ateció particular i individualitzada per part del farmacèutic a l’usuari que sol·liciti la dispensació, el consell  o la informació…”. L’article 6 indica que ha d’existir un “despatx per al farmacèutic o zona diferenciada” que ha de servir també per a entrevistes personals i permetre “especialment les tasques d’informació del medicament  al pacient…”.

Com tots sabem i veiem l’incompliment d’aquesta normativa és absoluta i general. En realitat pot ser considerat també un incompliment de les garanties que exigeix la normativa de protecció de dades de caràcter personal.  Lleis apart, tot plegat és ben lamentable sobretot si pensem que els farmacèutics són professionals del sector de la salut que han de ser molt diligents en tot allò que faci referència a informació tan sensible com la que tracten.  Costaria tant com a mínim pintar alguna ratlla a terra rere la qual fer esperar el torn? O potser, quan l’espai ho permeti, col·locar unes cadires convidant a esperar el torn en un lloc separat del mostrador?

Algú em podria indicar alguna farmàcia on es compleixin aquestes condicions? Si és a la vora de casa me’n faré client. Mentrestant seguiré entrant a les farmàcies i seguiré escoltant, i aprenent.

Intimitat honor imatge Intimitat honor imatge