El tancament de Megaupload, el cànon digital, les descàrregues… Repassant aquest encadenament de problemes i polèmiques, qualsevol diria que els drets d’autor i les tecnologies són impossibles de conciliar. Convé explicar que és exactament el contrari. Els drets d’autor neixen, de fet, amb la tecnologia. Segles enrere, quan els dibuixos, els escrits o les pintures no es podien reproduir, ningú es plantejava qui n’havia de tenir els drets. La impremta, la primera tecnologia que permeté copiar i distribuir de forma massiva, en un primer moment a qui més va beneficiar va ser als impressors. Els músics, els novel·listes o els pensadors van haver d’esperar que la Revolució Francesa reconegués que era “extremadament just que els homes que conreen el domini del pensament puguin obtenir fruits del seu treball”. Des d’aleshores reconeixem als autors la capacitat de decidir sobre les seves creacions com a base del nostre sistema, un sistema en el que intentem trobar un equilibri, sempre difícil, entre els drets i els interessos de tots: creadors, intermediaris i públic.

Però tornem a la tecnologia. La invenció de la ràdio, les fotocopiadores, la televisió… A cada avenç tecnològic s’han hagut d’anar precisant i desenvolupant les normes que regulen els drets dels creadors, productors, editors, els del públic… i els usos possibles. Com més tecnologia, més matisos i més creixement d’aquests drets complexos que denominem drets d’autor. El 1963 Philips començà a vendre cintes de casset. La companyia no s’esperava que tinguessin tant d’èxit les cintes verges que el públic comprava per fer còpies de les editades per les discogràfiques. Per compensar els músics per aquestes còpies es va començar a aplicar un cànon, un gravamen que ara, de tant com s’ha generalitzat, és injust i cal revisar a fons. A cada invent noves possibilitats i nova revisió dels drets. I és clar, si aquesta ha estat la constant al llarg de la història, no podia passar altra cosa amb l’adveniment d’aquesta meravella que denominem noves tecnologies i, més concretament, amb internet i la seva potència.

Les polèmiques actuals i les que vindran deriven del seu impacte, de l’univers de noves possibilitats que ens ofereixen. Ara bé, el núvol de qüestions i conflictes suscitat per aquest canvi no ha de fer perdre de vista quina és la qüestió clau que està en discussió: segueix essent el creador qui ha de decidir lliurement sobre el seu treball? O bé, com defensen molts, hem de fer una nova “Revolució Francesa”, un canvi radical de model en el qual els creadors, tots els creadors, ja no podran decidir com fins ara? És tan senzill, però tan transcendent, com això. No ho perdem de vista que és la clau de tot plegat.

(Publicat a El Punt Avui. Comarques Gironines 30-01-2012 Pàgina 11)

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual

Moltes pàgines web, tant d’empreses privades com d’institucions públiques, exhibeixen, generalment al peu i al costat dels crèdits dels que han fet la pàgina, una indicació sobre drets de propietat intel·lectual amb la © i el nom del titular del lloc o amb la menció “tots els drets reservats”. En moltes ocasions la incorporació d’aquesta referència és obra de la persona o empresa que ha fet la pàgina. He preguntat moltes vegades perquè s’afegia aquesta referència, tan contundent i absoluta, als drets sobre els continguts, i les respostes sempre han estat “tothom ho fa”, o “s’ha de posar” o de naturalesa similar. Anem a veure d’on surt aquest cèlebre símbol i quin és exactament el seu sentit per saber si efectivament s’ha de posar. Diu la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI)

Artículo 146. Símbolos o indicaciones.
El titular o cesionario en exclusiva de un derecho de explotación sobre una obra o producción protegidas por esta Ley podrá anteponer a su nombre el símbolo (c) con precisión del lugar y año de la divulgación de aquéllas.

En conseqüència aquesta cèlebre © no “s’ha de posar” sinó que “es pot posar” a manera de recordatori (els creadors tenen tots els drets a partir del moment que divulguen la seva creació) i sempre i quan es tracti de creacions que mereixin protecció i es sigui el titular dels drets o es tinguin els drets en exclusiva sobre allò que es marca com a protegit. Un cop d’ull a qualsevol web permet constatar que en cap cas mereixen protecció tots els seus continguts, atès que molts no són originals ni tenen el component de creativitat que els faria mereixedors de protecció.

Malgrat tot, en el cas de les empreses o entitats privades es pot arribar a entendre que posin la ditxosa © al seu lloc web per a protegir-se davant pràctiques poc respectuoses amb els seus drets. En canvi és absolutament absurd que el Congrés dels Diputats, per exemple, l’exhibeixi a la seva pàgina, pàgina des de la qual es difonen normes legals, publicacions oficials o documents administratius que la LPI (art 13) exclou de protecció.

La incorporació d’aquestes indicacions podria tenir algun sentit si s’especifiqués que fan referència a la pàgina web, a la seva concepció, disseny, funció de base de dades… però normalment no s’entra en matisos i la © i la reserva de drets sol reivindicar-se de tots els continguts de forma general, segons llegim en els avisos legals que figuren en aquestes pàgines. Frases del tipus “els drets sobre tots els continguts, ja siguin textos, fotografies, dissenys…” es copien d’un avís legal a un altre advertint que s’emprendran accions contra els que utilitzin inadequadament els continguts, etc… Només fa falta visitar les pàgines de la gran majoria d’ens públics (ens locals, institucions autonòmiques, universitats, museus…) per constatar com es reserven drets sobre models d’instàncies, reglaments, acords, decrets… o sobre textos que no tenen cap originalitat ni l’han de tenir (“us donem la benvinguda”, “els horaris de secretaria són…”) i per tant no mereixen protecció.

Què hi fa la © en llocs com aquests? No se sap, o en tot cas hi és perquè “tothom la posa”. Per sort no és exactament així, no és tothom, de manera que a moltes institucions s’aplica correctament la normativa de propietat intel·lectual i no es fan aquests advertiments absurds i contraris a la Llei. Actuen correctament, per exemple, la Presidència del Govern central o el Parlament de Catalunya, per citar dues instucions ben rellevants, i cada cop més ens locals, per exemple l’Ajuntament de Banyoles o l’Ajuntament de Palafrugell (que amb molt d’encert utilitzen una llicència Creative Commons), o la Biblioteca de Catalunya i la Universitat de Girona (totes dues també amb llicència Creative Commons) o l’Oficina Española de Patentes y Marcas (amb un avís legal que és modèlic) per posar només uns quants exemples d’institucions de diferent naturalesa.

Els llocs web d’una institució pública no han d’incorporar reserves de drets expressades de forma tan absoluta o genèrica, i encara menys ara que per exigències de la normativa reguladora de l’administració electrònica han de fer funcions de seu electrònica. Dir “tots els drets reservats” és incorrecte i és una mala interpretació i incorrecta aplicació de la normativa de propietat intel·lectual. Esperem que aquest error vagi desapareixent de les pàgines de les nostres administracions que podrien agafar com a exemple les que ja hem citat o les de governs de països on la propietat intel·lectual es tracta amb més rigor. La pàgina dels governs d’Holanda, Suècia, Dinamarca o Gran Bretanya són exemplars en aquest i en altres sentits, com ho és la de la Presidència de la República Francesa, o les webs de la Casa Blanca i del Govern d’Austràlia, aquestes últimes també amb utilització de les llicències Creative Commons més obertes i que més afavoreixen la utilització dels continguts.

Propietat intel·lectual Internet, Propietat intel·lectual

Des del balcó del despatx veig cada dia una estàtua humana. No és tan impresionant com la que il·lustra aquest post però no està malament. Triga quasi una hora a preparar-se i després es passa el dia immòbil enfilada en una caixa. És l’única que hi ha a la Rambla de la Llibertat de Girona i a falta de competència, i amb tants turistes com hi passegen, imagino que li deu sortir a compte practicar aquesta curiosa activitat (o inactivitat).

L’altre dia l’estàtua va tenir problemes amb un grup de babaus que l’escarnien i es fotografiaven al seu voltant fent befa. Ella (de fet ell) sense baixar del pedestal els amenaçava amb un paraigua de coloraines. Tot plegat no va ser res perquè els nois al cap d’un moment ja seguien caminant Rambla amunt cerveses en mà, però em va fer pensar sobre el tema, especialment sobre si una estàtua pot autoritzar o prohibir que se li facin fotografies. ¿Podria fins i tot posar preu al dret a fotografiar-s’hi i prohibir-ho a qui no passi per caixa?

En primer lloc, i ja que estem parlant d’estàtues, ¿es poden fotografiar lliurement les que estan plantades al carrer? Efectivament, la Llei de Propietat Intel·lectual indica (art. 35.2) que “las obras situadas permanentemente en parques, calles, plazas u otras vías públicas pueden ser reproducidas, distribuidas y comunicadas libremente por medio de pinturas, dibujos, fotografías y procedimientos audiovisuales”, la qual cosa seria aplicable a una altra classe d’estàtua perquè les humanes no són obres (o potser sí?) i no hi són permanentment. De manera que per aquest camí anem malament.

El primer argument que podria fer servir l’estàtua humana que volgués “regular” el dret a fotografiar-s’hi és el del seu dret a la imatge personal. El fet d’estar al carrer no l’obliga a deixar-se fotografiar, ni a ella ni a ningú. Contràriament al que molta gent creu, el dret a la pròpia imatge no decau pel fet que una persona estigui en un espai públic (excepte en el cas de persones notòries o quan es tracta d’imatges de fets noticiosos). No obstant, el dret a la imatge personal es refereix al seu aspecte real, a aquest element personalíssim i substancial de la identitat d’una persona com ho és la seva imatge. Per això la persona ha de ser reconeixible si vol argumentar que s’ha produït una intromissió contra aquest dret. En el cas de “la meva” estàtua i de la immensa majoria de les que he vist, el maquillatge i la caracterització essencials per a la seva activitat, impedeixen aquesta recognoscibilitat. De manera que per aquest costat l’estàtua difícilment podria fer altra cosa que fer mala cara, o baixar i aprofitar per anar a estirar les cames.

Tornem a la Llei de Propietat Intel·lectual perquè abans dèiem que les estàtues que ara ens preocupen no són obres, o no ho són en el sentit clàssic, però ho hem dit massa depressa i val la pena analitzar-ho amb més detall. És evident que en moltes d’aquestes persones o personatges convertits en estàtua s’observa originalitat i alçada creativa. Les robes, els guarniments, els complements que porten, en alguns casos els moviments que efectuen… són elements que conformen, tots plegats, una composició sobre la qual s’han de reconèixer drets a favor del seu creador. És clar que això no seria així en el cas  d’estàtues que repliquen a personatges coneguts, com ara Charlot o el Pensador de Rodin posem pel cas, però sí en el d’una bona part, que són certament originals i innovadores i, algunes, magnífiques.

Així doncs, si convenim que l’estàtua és una obra en els termes de la Llei de Propietat Intel·lectual, els drets corresponen a l’actor/escultor que en pot controlar les reproduccions (art. 18 LPI) i altres actes d’explotació, de manera que, efectivament, l’estàtua podria administrar aquest dret i, teòricament, prohibir les fotografies, sempre i quan, repetim-ho, la seva creació sigui prou original i fruit de la creació personal. Una altra cosa és que a l’estàtua li interessi prohibir o regular la captació de fotografies. Mal negoci faria si hagués de baixar del seu pedestal per negociar o perseguir als que no complissin, o si hagués de perdre el temps buscant un Policia per presentar denúncia. Més li convé deixar-se fotografiar, sense renunciar als seus drets que podria reivindicar en cas d’utilització comercial de la seva creació, per exemple en materials publicitaris, fulletos turístics, webs comercials o similars.

Propietat intel·lectual Intimitat honor imatge, Propietat intel·lectual

Les universitats són els principals centres productors de treballs de recerca. Recerca, això que tant necessita el nostre país i que tan poc facilitem. Així ens va. En dues entrades anteriors ja havia comentat aspectes claus del règim de drets i deures sobre les tesis doctorals i el seu aprofitament, dues entrades que voldria complementar ara amb una referència al tsunami en termes mariners o allau en termes muntanyencs de treballs finals de grau que s’acosta per l’aplicació del Real Decreto 1393/2007, de 29 de octubre, por el que se establece la ordenación de las enseñanzas universitarias oficiales.

Efectivament, els articles 12 i 15 d’aquest important Reial Decret fan referència als treballs que han de posar fi als estudis de grau i de màster. Fins ara s’elaboraven alguns treballs finals de carrera, pràctica que es generalitzarà de la mà de la nova ordenació dels estudis universitaris. En relació a aquests treballs voldria contestar les quatre preguntes que més sovint ens fan sobre el règim d’aquests treballs.

De qui són els drets?

Els drets corresponen exclusivament al seu autor, o sigui l’alumne. Això és així en aplicació dels principis generals que figuren a la normativa de propietat intel·lectual. Ho recull i insisteix el recentment aprovat “Estatuto del estudiante” (Real Decreto 1791/2010, de 30 de diciembre, por el que se aprueba el Estatuto del Estudiante Universitario), que conté una (breu) llista de deures i molt més extensa de drets entre els quals (art. 7.1.x) figura el dret “al reconocimiento de la autoría de los trabajos elaborados durante sus estudios y a la protección de la propiedad intelectual de los mismos”.

I els drets del professor que ha dirigit el treball?

Els drets de propietat intel·lectual s’adquireixen o es reconeixen per l’obra materialitzada, o sigui per la forma, mètode, contingut, text, presentació o contingut final i no pas sobre “la idea” del treball. De manera que encara que el professor hagi proporcionat un tema, delimitat un àmbit, revisat el guió, suggerit lectures, corregit, etc. els drets corresponen a l’alumne perquè ell és qui dóna forma o materialitza el projecte. Només si el treball s’acabés redactant a quatre mans, cosa que no és possible perquè contradiria la funció d’avaluació que ha de fer, es podrien reconèixer o atribuir drets al professor que l’hagi dirigit.

La universitat, en pot disposar?

Mitjançant la normativa acadèmica la universitat pot establir un criteri sobre la conservació i utilització del treball. Recordem que hi ha un període de conservació mínim de l’exemplar lliurat per l’alumne, període que s’ha de respectar seguint l’ORDRE de 18 d’octubre de 1999 que aprovà el dictamen “302 – Exàmens i treballs d’estudiants” (DOGC núm. 3010 – 08/11/1999). Els treballs s’han de conservar com a mínim fins que l’acta de qualificació sigui ferma, però res impedeix a la universitat aprovar unes pautes que superin aquest termini i permetin un aprofitament del treball per a finalitats docents i de recerca. Entenem que aquesta decisió de conservar i posar el treball a disposició d’estudiants i professors té sentit per als millor qualificats i per aquells que recomanin conservar els professors responsables de la direcció.

I l’alumne autor/a, en pot fer lliure ús?

Com a titular dels drets, a part d’acceptar la destinació a finalitats docents i de recerca que hem comentat en el punt anterior, l’alumne pot disposar lliurement del seu treball. La universitat pot demanar (no gosaria dir imposar) que l’alumne, en la divulgació externa del treball, esmenti que va ser efectuat en el marc dels estudis de grau en qüestió. Al mateix temps, seria interessant que la universitat proposés a l’alumne autor/a dels treballs que es decideixin conservar que els incorpori a un repositori obert, propi de la universtat o en el que la universitat participi (cas del repositori RECERCAT per a les universitats catalanes). Així com la conservació i “usos interns” del treball es poden decidir via normativa acadèmica, la divulgació en obert és una decisió que queda reservada a l’autor/a. Esperem que els autors/es dels bons treballs optin per fer-ho.

Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual, Universitats

Els enllaços són tan essencials per a internet com l’oxigen per als humans. Però, tots els llocs i pàgines d’Internet es poden enllaçar lliurement? La pregunta porta cap a temes i problemàtiques diferents, una de les quals està ara (de fet des fa molt) sobre la taula amb la cèlebre i polèmica “Ley Sinde” i no és altre que la responsabilitat dels titulars dels llocs que orienten cap a pàgines des d’on descarregar obres protegides per drets de propietat intel·lectual.

Sobre la possibilitat de restringir, condicionar o prohibir els enllaços a les pàgines pròpies en parlàvem aquí mateix agafant com a pretext el cas de l’avís legal de Cola Cao. ¿Es pot prohibir, com fa Cola Cao, enllaçar fins i tot a la pàgina d’inici? És una prohibició que equival a preparar, guarnir i il·luminar un aparador i prohibir després als vianants que el mirin argumentant que l’interior és un espai privat.

Un àmbit especialment complicat i conflictiu al respecte dels enllaços és el dels mitjans de comunicació i les seves edicions electròniques, cada cop més potents i ben fetes. Els llibres d’estil dels mitjans encara dediquen poca atenció a aquesta qüestió que és fonamental si es vol tenir una edició electrònica de qualitat i respectuosa amb els drets dels altres mitjans. N’hi ha prou amb “fullejar” l’edició electrònica d’un diari qualsevol per comprovar que fins i tot els redactors d’una mateixa secció segueixen criteris diferents a l’hora d’enllaçar, amb altres mitjans o amb fonts d’informació. Òbviament hi ha d’haver, també en això, un (cert) criteri, criteri que hauria d’incorporar-se al corresponent llibre d’estil.

Un exemple interessant és el de les pautes sobre enllaços aprovades per la BBC el setembre passat, pautes que són interessants tant per provenir d’un dels mitjans més prestigiosos, com per les opcions que proposa., La política d’enllaços de la BBC va orientada cap a potenciar-los el màxim possible, entenent que són essencials per a una bona presència a la xarxa, de manera que es plantegen duplicar-ne l’existència en els seus llocs web en només tres anys. Alguns dels criteris més interessants per enllçar són:

• No s’han de fer enllaços a notícies sinó que les notícies publicades per altres mitjans s’han de citar i comentar en la pròpia pàgina de la BBC.
• Es potencien els enllaços profunds, directes al text o imatge, i es volen evitar els enllaços a les pàgines d’inici (canvi radical en relació a la normativa anterior que obligava a “passar” per la pàgina d’inici)
• Es promouen els enllaços a comentaris i continguts que incorporen opinions i valoracions.
• Sempre que sigui possible s’ha d’enllaçar amb la font primària, per exemple un article en una revista científica, i no a la notícia o al comentari que en pugui fer un altre mitjà o analista.

A curt termini segur que veurem i llegirem polèmiques sobre aquesta qüestió tan essencial. Trepitgem un terreny inestable, insegur, entre altres coses perquè la cita periodística és una pràctica molt estesa i, en canvi, defectuosament tractada per la nostra normativa. En el cas espanyol, per exemple, la cita es preveu únicament per a treballs elaborats amb finalitats de recerca i de docència, i no a la pràctica que porten a terme els mitjans.

Per cert, el text complet i comentaris sobre les normes de la BBC els podeu llegir si cliqueu sobre aquest enllaç. No hi havia restriccions per enllaçar-hi. Per sort.

Internet, Mitjans de comunicació, Propietat intel·lectual Internet, Propietat intel·lectual

Els drets de propietat intel·lectual que obtenen les administracions públiques quan encarreguen un treball (un informe, un projecte tècnic, uns documents audiovisuals, un programa d’ordinador…) són motiu recurrent de conflicte i de mals entesos. És general la creença de que fer un encàrrec i pagar -lo ja comporta obtenir tots els drets sobre el resultat final (el text, les imatges…) i poder-ne fer qualsevol cosa sempre més, quan en realitat la Llei de Propietat Intel·lectual (art. 45) obliga a formalitzar amb precisió la cessió de drets. En realitat, com a criteri general, no s’obtenen drets sobre l’obra resultant d’un encàrrec si no s’ha pactat i documentat clarament.

En l’àmbit de l’activitat de les administracions públiques la Llei 30/2007, de 30 d’octubre, de contractes del sector públic ha introduït un règim especial. Tot i que és probablement la innovació més important, qualitativament parlant, en relació a la normativa de contractació anterior, és una novetat poc coneguda pels responsables de les nostres administracions i per això val la pena destacar-la i comentar-la breument. Diu l’art. 277 d’aquesta norma parlant dels contractes de serveis:

2. Salvo que se disponga otra cosa en los pliegos de cláusulas administrativas o en el documento contractual, los contratos de servicios que tengan por objeto el desarrollo y la puesta a disposición de productos protegidos por un derecho de propiedad intelectual o industrial llevarán aparejada la cesión de éste a la Administración contratante. En todo caso, y aun cuando se excluya la cesión de los derechos de propiedad intelectual, el órgano de contratación podrá siempre autorizar el uso del correspondiente producto a los entes, organismos y entidades pertenecientes al sector público a que se refiere el artículo 3.1.

El redactat no és gens afortunat, ni precís. Ens quedem amb el dubte de saber si és una cessió exclusiva o no exclusiva, si és per als usos relacionats amb la finalitat primera de l’encàrrec o per qualsevol ús, entre altres dubtes sobre els quals no és ara el moment ni el lloc d’aprofundir. Però la intenció del legislador és clara. Encara que no hi hagi una formalització de la cessió de drets, aquesta cessió de drets es produeix amb l’acceptació, de l’encàrrec, la seva realització i la percepció de la corresponent remuneració. Sempre serà millor que el plec de clàusules o altres documents especifiquin amb claredat quin és l’abast de la cessió de drets de l’adjudicatari de l’encàrrec (l’arquitecte, l’empresa d’informàtica, el redactor de l’informe…) a favor de l’ens del sector públic en qüestió. No obstant, diu ara la Llei que a falta de formalització hi ha una cessió de drets que ha de permetre l’explotació (en els termes de la normativa de propietat intel·lectual) de l’obra lliurada. Els contractes de serveis, per cert, venen definits a l’article 10 de la mateixa norma i s’enumeren a l’annex II.

Les conseqüències d’aquesta novetat són importants i afecten a àmbits diferents. En el de l’administració electrònica és de gran trascendència sobretot si el llegim conjuntament amb l’art. 45 de la Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics

Artículo 45. Reutilización de sistemas y aplicaciones de propiedad de la Administración.
1. Las administraciones titulares de los derechos de propiedad intelectual de aplicaciones, desarrolladas por sus servicios o cuyo desarrollo haya sido objeto de contratación, podrán ponerlas a disposición de cualquier Administración sin contraprestación y sin necesidad de convenio.

Si encadenem els dos articles resulta que:

• Sobre un programa desenvolupat per una empresa de software per encàrrec d’un ens públic, aquest segon passa a tenir drets sobre el programa.
• Els drets els obté l’òrgan de contractació encara que no s’hagi formalitzat documentalment la cessió.
• El programa podrà ser utilitzat pel propi ens que va fer l’encàrrec i també per altres ens públics.
• La cessió a altres ens públics requerirà formalitats mínimes.
• Encara que en els documents de formalització de l’encàrrec es limitin al màxim els drets cedits, o es reservin al màxim a favor de l’adjudicatari, aquesta cessió a un altre ens públic sempre es podrà fer.

En definitiva, una novetat importantíssima que val la pena tenir present, i aprofitar.

Administració electrònica, Propietat intel·lectual Administració electrònica, Propietat intel·lectual

La imatge que veieu aquí al costat és probablement la més cèlebre d’entre totes les utilitzades durant la campanya electoral de l’actual presidents dels Estats Units, juntament amb el logo de la O que llueix l’Obama en aquesta mateixa imatge. El bust de l’Obama amb la paraula “Hope” és obra de l’artista Shepard Fairey i s’ha reproduït en infinitat d’ocasions i en tota classe de productes de merchandising, amb els conseqüents guanys per al seu creador i per als fabricants i venedors de samarretes, pòsters, magnetos per a la nevera, etc…

Hem dit que era obra de Shepard Fairey, però no ben bé, o almenys això va considerar Associated Press que va demandar a Fairey per haver treballat tansformant sense autorització la fotografia que veureu més avall a la dreta, realitzada pel fotoperiodista Manny Garcia i sobre la qual AP té els drets (probablement en George Clonney tampoc va quedar del tot content de la manipulació).

Es podia o no transformar la fotografia original i, amb la imatge resultant, procedir a autoritzar reproduccions, difusió via web..? Després de molts mesos de discusions sobre aquesta qüestió les parts han arribat a un acord que no només tanca el conflicte (i estalvia honoraris d’advocats) sinó que pot ser el començament d’una col·laboració professional que de ben segur beneficiarà als fins ara contraris. AP obté compensació econòmica per l’explotació que s’ha portat a terme i a partir d’ara encarregarà a Fairey que crei noves obres a partir de fotografies de l’Agència. Final feliç i intel·ligent.

Sobre la imatge de l’Obama em queda el dubte de fins a quin punt l’explotació portada a terme per Fairey no supera l’àmbit i objectiu de la campanya. Dit d’una altra manera, Fairey sembla haver utilitzat la imatge de l’Obama superant, o més enllà, del context de la campanya electoral. Podrà el president obtenir compensació econòmica? Existerix algun acord o autorització de l’Obama a Fairey? Si no és així, aquest segon potser haurà de tornar a treure el talonari.

Una nota final. L’èxit del treball de Fairey és tan extraordinari que fins i tot han aparegut eines que et permeten retocar les imatges “a la manera d’en Fairey”. Qui ho vulgui provar pot visitar Obamicon.me des d’on podeu aconseguir treballs com el que veieu aquí al final. Per cert, podria demanar dret Fairey per utilitzar el seu estil? Uff ! Les preguntes al voltant de la propietat intel·lectual no s’acaben mai.

Propietat intel·lectual Fotografia, Propietat intel·lectual

Les tesis doctorals que es custodien a les biblioteques de les universitat són el resultat de molts esforços i dedicació. Parlava dels drets sobre les tesis en un post anterior que acabava, precisament, fent referència als usos que els investigadors, els altres investigadors que no en són els autors, en poden fer. Ara des d’una biblioteca universitària em pregunten si és correcte lliurar una reproducció íntegra d’una tesi doctoral a un altre investigador, o bé sí aquesta reproducció ha de ser parcial, reduïda o limitada a un percentatge determinat. És evident que el tema només es plantejarà en els casos que l’autor de la tesi no hagi autoritzat la seva difusió en obert per mitjà de TDX o des de repositoris de caràcter similar. Què passa, però, si l’autor no ha autoritzat pujar la tesi a la xarxa? Es poden fer còpies íntegres de la tesi a petició d’altres investigadors? Tantes com se’n demanin?

Per analitzar aquesta qüestió hem de recordar primer que a les tesis que obren en una biblioteca els és d’aplicació el límit que ve expressat a l’article 37 de la Llei de propietat intel·lectual.

1. Los titulares de los derechos de autor no podrán oponerse a las reproducciones de las obras, cuando aquéllas se realicen sin finalidad lucrativa por los museos, bibliotecas, fonotecas, filmotecas, hemerotecas o archivos de titularidad pública o integradas en instituciones de carácter cultural o científico y la reproducción se realice exclusivamente para fines de investigación o conservación.

Un investigador que s’acrediti com a tal i necessiti reproduccions els podrà obtenir sense que s’hagi de sol·licitar permís ni compensar a la persona autora de la tesi. Però, pot obtenir una reproducció íntegra? La lletra de la Llei no diu, com veiem en la cita, si hi ha un límit d’extensió, o de freqüència (quantes vegades còpia a un mateix usuari), perquè es centra en la finalitat. El condicionant o límit són les finalitats (recerca i conservació), de manera que qualsevol reproducció obtinguda d’una biblioteca, sigui íntegra o parcial, s’ha de poder efectuar si efectivament és necessària per a facilitar una recerca.

Hem de tenir però present que aquest límit als drets ha de ser interpretat (i aplicat) seguint la regla que figura a l’art. 40 bis de la Llei. Aquest límit (i els altres del mateix capítol) diu la Llei que

no podrán interpretarse de manera tal que permitan su aplicación de forma que causen un perjuicio injustificado a los intereses legítimos del autor o que vayan en detrimento de la explotación normal de las obras a que se refieran.

És evident que contradiríem aquesta regla si les biblioteques efectuessin “n” còpies íntegres d’una tesi a demanda de tants investigadors com ho demanessin, pel sol fet de ser investigadors. Una obra reproduïda íntegrament  i lliurada a un gran nombre d’investigadors (exagerant-ho per veure-ho més clar) impediria o dificultaria que l’autor la pogués publicar, o com a mínm limitaria la seva possible publicació comercial. Els possibles destinataris de l’obra editada, en el cas que ho volgués fer, són precisament el col·lectiu d’investigadors que no l’adquiriran si en poden demanar reproducció íntegra a la biblioteca on està dipositat. És evident, per tant, que aniria “en detrimento de la explotación normal de las obras”, com demana que no passi l’article 40 bis LPI.

En la meva opinió les reproduccions de les tesis s’han de pressuposar parcials, cenyides el màxim possible a la part que l’investigador sol·licitant indiqui que efectivament necessita.  L’esperit de la llei és aquest i des del meu punt de vista l’investigador ha de fer un esforç per precisar què necessita “exactament” per no perjudicar els drets de l’autor de la tesi. No obstant, també està clar que una reproducció íntegre d’una tesi, una sola vegada, no podria ser discutida, de manera que el criteri hauria de ser que excepcionalment això es pugui fer.

Com en tantes altres ocasions la norma ve a demanar que el límit s’apliqui de forma proporcional a les necessitats dels investigadors. No hi ha un límit o percentatge prestablert. La Llei evita ser taxativa i deixa marge al bon criteri d’uns i altres.

Actualització (11/02/2011)

El BOE del 10 de febrer ha publicat el Reial Decret 99/2011, de 28 de gener, que regula els ensenyaments oficials de doctorat, que en el seu article 14.5 introdueix una important novetat sobre el règim de publicitat de les tesis doctorals: “Una vez aprobada la tesis doctoral, la universidad se ocupará de su archivo en formato electrónico abierto en un repositorio institucional”. La tesi haurà de ser accessible en un repositori obert, no en un format electrònic obert, accessible sense identificació prèvia de les persones (qualsevol) que la podran consultar. La utilització de la tesi s’haurà de fer respectant els drets de la persona autora.

Biblioteques, Propietat intel·lectual Biblioteques, Propietat intel·lectual

Ahir es va celebrar a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC), una interessant Jornada sobre formació oberta a l’administració pública, de fet la cinquena edició d’aquesta convocatòria anual en la que es va tractar sobre l’aprenentatge virtual amb presentació del que està fent l’EAPC i de diferents eines i experiències que caminen cap a afavorir la formació continuada aprofitant les possibilitats de les noves (noves encara?) tecnologies. Els materials de la Jornada es poden descarregar des d’aquest enllaç, entre els quals trobareu un text que vais redactar com a base de la meva intervenció, amb el títol Com disposar de continguts oberts a les administracions públiques complint la legislació sobre propietat intel·lectual?. Si després de llegir aquest enunciat tan llarg a algú encara li queden ganes de veure de què tractavala cosa, podeu anar al document directament des d’aquí.

Durant l’estona que vaig poder participar a la Jornada vaig poder conèixer el plantejament realment obert i col·laboratiu que de l’ensenyament virtual es fa des de l’EAPC. Com compartir recursos i com obtenir recursos per a poder-los compartir són algunes de les qüestions que s’hi van tractar, qüestions ben oportunes i necessàries ara que s’obren noves possibilitats.

Internet, Propietat intel·lectual Propietat intel·lectual

A qui corresponen els drets sobre les tesis doctorals? Als seus autors exclusivament o també, en alguna mesura, a la universitat? En un curs celebrat recentment a la Universitat Autònoma de Barcelona hem tingut ocasió de tractar amb cert detall aquesta qüestió, i aprofito ara per deixar aquí anotades algunes referències i consideracions per si poden ser d’utilitat.

Diguem d’entrada que les tesis doctorals no queden al marge del sistema general d’atribució de drets, de manera que, seguint l’art. 1 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual,  els drets corresponen a les persones autores pel sol fet de ser-ho. Depèn, en conseqüència, de la seva lliure voluntat decidir sobre l’explotació de la seva obra, tot i que òbviament haurà de complir les formalitats exigides per la normativa que regula el procés de presentació i defensa la qual, en alguns aspectes, obliga a fer-la pública. L’art. 21 del Real Decreto 1393/2007, de 29 de octubre, por el que se establece la ordenación de las enseñanzas universitarias oficiales fa referència a aquesta qüestió i indica que:

• la Universitat ha de garantir la publicitat “de forma que otros doctores puedan remitir observaciones sobre su contenido” (21.4),
• publicitat de la sessió de defensa (21.6)
• amb posterioritat “una vez aprobada la tesis doctoral, la Universidad se ocupará de su archivo (…)” .

En relació a aquest tercer punt, en una norma precedent (RD 778/1998) es deia que havia de quedar un exemplar a efectes “de archivo y documentación” (art. 11), desapareixent posteriorment (a partir del RD 56/2005) el terme “documentación” probablement per ser redundant.

No hi ha una excepció als drets que la llei atribueix de forma general a les persones autores, sigui quina sigui la relació o vinculació del doctorand amb la Universitat. Això és així també per al denominat personal investigador en formació. L’estatus jurídic d’aquest personal és complexe, atès que treballa en règim de beca els dos primers anys i en el marc d’una relació contractual laboral els dos següents. Aquesta diferent situació no sembla afecta els seus drets perquè el Real Decreto 63/2006, de 27 de enero, por el que se aprueba el Estatuto del personal investigador en formación es preocupa d’aclarir (art. 5) que entre els drets d’aquest personal investigador en formació figura el de:

Ejercer los derechos de propiedad intelectual derivados de su propia actividad formativa en la investigación y de acuerdo con su contribución, conforme a lo establecido en el texto refundido de la Ley de Propiedad Intelectual, aprobado por el Real Decreto Legislativo 1/1996, de 12 de abril. Los citados derechos serán independientes, compatibles y acumulables con otros derechos que pudieran derivarse de la investigación realizada, sin perjuicio de los condicionantes derivados de la obra colectiva cuando el personal investigador en formación participe o esté vinculado a un proyecto colectivo de investigación.

Així doncs, només la persona autora és titular dels drets sobre la tesi. Ni la universitat ni tampoc el director de la tesi tenen reconeguts drets. En relació a aquest segon, recordem que la Llei protegeix de fet la forma de materialitzar un treball, o sigui el contingut final de la tesi de la manera que el presenta la persona autora. Els àmbits o aspectes en els que intervé el director de la tesi (idea, tema o temes a tractar, aspectes metodològics, orientacions durant el procés d’elaboració…) són de gran importància i sovint decisius per a la qualitat final del treball però no comporten drets sobre el resultat final a favor del director.

Un apunt final. Aquest reconeixement de drets a favor de la persona autora, que no admet dubtes, no exclou però el seu treball del règim d’excepcions o límits que la llei estableix, especialment de les que deriven de les que guarden relació amb el foment de la recerca i la docència. Generalment la custòdia de l’exemplarde la tesi s’atribueix a una Biblioteca o centre similar, essent d’aplicació els criteris, pautes i límits establerts de forma general. La consulta presencial de la tesi ha de ser possible (no la seva consulta via web o intranet que únicament pot autoritzar l’autor), i també el lliurament de reproduccions a investigadors, en la mesura i grau proporcional al treball de recerca que acrediti portar a terme. Òbviament aquest nou investigador podrà utilitzar-ho de forma respectuosa amb els drets de l’autor de la tesi.

Actualització (10/02/2011)

Recentment el Real Decreto 1791/2010, de 30 de diciembre, por el que se aprueba el Estatuto del Estudiante Universitario, en el moment d’enumerar els drets dels estudiants esmenta el dret “al reconocimiento de la autoría de los trabajos elaborados durante sus estudios y a la protección de la propiedad intelectual de los mismos” (article 7.1.x).

Actualització (11/02/2011)

El BOE del 10 de febrer ha publicat el Reial Decret 99/2011, de 28 de gener, que regula els ensenyaments oficials de doctorat, que en el seu article 14.5 introdueix una important novetat sobre el règim de publicitat de les tesis doctorals: “Una vez aprobada la tesis doctoral, la universidad se ocupará de su archivo en formato electrónico abierto en un repositorio institucional”. La tesi haurà de ser accessible en un repositori obert, no en un format electrònic obert, accessible sense identificació prèvia de les persones (qualsevol) que la podran consultar. La utilització de la tesi s’haurà de fer respectant els drets de la persona autora.

Propietat intel·lectual Biblioteques, Propietat intel·lectual