La regulació de la videovigilància s’ha modificat recentment en un aspecte important. Ens referim a la videogilància privada, no a la videovigilància per a control de trànsit, ni a la instal·lada pels cossos i forces de seguretat. Una de les condicions per a complir amb la legalitat en el cas de la videogilància privada (accessos i espais interiors de centres de treball, d’administracions, de clubs, centres d’ensenyament, etc.) era que la instal·lació dels sistemes de videovigilància l’havia d’efectuar, o bé validar, una empresa de seguretat registrada en el registre estatal o autonòmic (segons l’àmbit de l’empresa) d’empreses dedicades a aquesta activitat. L’empresa, a més, havia de comunicar la realització dels treballs i la celebració del contracte per aquests serveis al cos de policia corresponent, tot d’acord amb la Llei 23/1992, de 30 de juliol, de seguretat privada. Doncs bé, aquesta intervenció d’una empresa de seguretat i la posterior comunicació quee, per cert, molt sovint no era respectada, ha desaparegut a partir de l’entrada en vigor de la Ley 25/2009, de 22 de diciembre, de modificación de diversas leyes para su adaptación a la Ley sobre el libre acceso a las actividades de servicios y su ejercicio. Aquesta Llei, coneguda com a “Llei Òmnibus” afavoreix la competència i desregula diferents activitats i serveis, entre les quals l’activitat de “vender, entregar, instalar y mantener equipos técnicos de seguridad”. De manera que a partir de l’entrada en vigor d’aquesta norma (27 de desembre de 2009), ja no es fa necessària la intervenció d’empresa de seguretat, excepte en el cas que el sistema de videovigilància es connecti a una central d’alarmes.

Per a canviar aquesta regulació la Llei 25/2009 ha modificat la Llei de seguretat privada en el seu article 5 i ha afegit una nova disposició addicional:

DISPOSICIÓN ADICIONAL SEXTA. Exclusión de las empresas relacionadas con equipos técnicos de seguridad.
Los prestadores de servicios o las filiales de las empresas de seguridad privada que vendan, entreguen, instalen o mantengan equipos técnicos de seguridad, siempre que no incluyan la prestación de servicios de conexión con centrales de alarma, quedan excluidos de la legislación de seguridad privada siempre y cuando no se dediquen a ninguno de los otros fines definidos en el artículo 5, sin perjuicio de otras legislaciones específicas que pudieran resultarles de aplicación.

Tot plegat serà ara més fàcil i segurament més econòmic. No obstant la resta d’exigències es mantenen:, essencialment declaració del fitxer, proporcionalitat en els enregistraments, limitació en la conservació de les imatges, informació de que s’enregistren imatges.

Protecció de dades Videovigilància

La jutgessa Birgitta Roslin segueix les passes d’un home que podria ser l’autor d’uns assassinats terribles. Arriba a un hotel de mala mort i pregunta si un xinès,  el probable assassí, s’hi ha allotjat recentment. Això passa a Suècia, encara que a una Suècia de ficció, més concretament a les pàgines d’El xinès, la darrera novel·la de Henning Mankell. La jutgessa, que actua pel seu compte i no pas en missió oficial, demana a Sture Hermansson, el recepcionista i propietari de l’establiment, si recorda haver tingut un hoste xinès. L’hoteler li ensenya el registre  d’hostes i  la jutgessa llegeix el nom d’un home xinés. Se l’apunta i quan ja se n’anava pregunta:

- És una càmera de vigilància?
- Efectivament. Una càmera que he instal·lat jo mateix. Seria massa car que una empresa m’instal·lés un equip així en un hotel tan petit com aquest (…).
- ¿O sigui que fotografia els clients de l’hotel?
- Els filmo. De fet, ni tan sols sé si és legal. Però tinc un botó aquí, sota el taulell, que puc prémer quan vulgui.

La jutgessa demana al recepcionista de visionar les cintes de les darreres setmanes i en una apareix Read more…

Protecció de dades Protecció de dades, Videovigilància